Mentre les pluges torrencials provoquen periòdicament inundacions devastadores en diversos punts d’Espanya, Barcelona sembla sortir-ne relativament ben parada. Aquesta mateixa setmana la ciutat també ha patit inundacions, però amb conseqüències molt més limitades que en altres territoris. La geografia hi ajuda, però la principal explicació es troba sota terra: dècades d’inversions per protegir la ciutat de l’aigua.
Després d’un nou episodi de temps extrem a Barcelona, amb pluges torrencials i carrers inundats, l’alcalde Jaume Collboni va assegurar que la ciutat «està raonablement ben preparada per al que ha de venir». Es referia a uns episodis de precipitacions que, amb el canvi climàtic, poden ser cada vegada més intensos.
Les pluges de dimecres van provocar importants afectacions a la ciutat. Però les imatges que arriben periòdicament del País Valencià, Múrcia, Andalusia o el sud de Catalunya mostren fenòmens d’una intensitat molt superior. Això no vol dir, però, que Barcelona disposi d’una mena d’«escut meteorològic». La capital catalana també està exposada als episodis mediterranis i a les pluges torrencials. La diferència s’explica per una combinació de factors geogràfics i, sobretot, per una extensa xarxa d’infraestructures construïdes durant les darreres dècades per reduir-ne les conseqüències.
La situació geogràfica de Barcelona hi té un paper important. Els episodis mediterranis més violents no afecten tot el litoral de la mateixa manera. Les pertorbacions poden avançar des del sud i el sud-oest de la Mediterrània resseguint la costa, però la seva trajectòria depèn de nombrosos factors: la posició de la depressió en altura, la temperatura del mar, la direcció del vent o la quantitat d’humitat disponible.
És una de les raons per les quals el País Valencià, Múrcia o el sud de Catalunya poden rebre quantitats de precipitació molt superiors durant determinats episodis. Barcelona també té una particularitat geogràfica: està encaixada entre el Mediterrani i un relleu molt proper, especialment la serra de Collserola. Però les muntanyes no actuen necessàriament com una barrera protectora. En funció de la direcció del vent, el relleu pot afavorir l’ascens de masses d’aire carregades d’humitat i intensificar les precipitacions.
La meteorologia mediterrània és, de fet, extremadament variable. De vegades només unes desenes de quilòmetres separen una zona pràcticament seca d’una altra castigada per pluges torrencials.
Barcelona també pot patir pluges torrencials?
L’episodi del 4 de novembre de 2024 ho va demostrar clarament. Aquell dia, un sistema tempestuós molt actiu va avançar de sud-oest a nord-est pel litoral català. L’AEMET va registrar intensitats torrencials en diversos punts de la província de Barcelona, amb acumulacions que localment van superar els 100 mil·límetres, especialment en zones densament urbanitzades del Baix Llobregat.
L’aeroport de Barcelona-El Prat va ser un dels punts més afectats. Aena va informar d’entrades d’aigua en algunes zones de la terminal 1 i als aparcaments. Disset vols d’arribada van haver de ser desviats i una cinquantena de sortides van ser cancel·lades o van acumular retards importants. Les connexions ferroviàries i el metro cap a l’aeroport també van quedar interromputs.
Barcelona, per tant, no està al marge dels episodis extrems. Però compta amb una arma important contra les inundacions que passa pràcticament desapercebuda perquè es troba sota els carrers.
Els dipòsits gegants que protegeixen Barcelona de les inundacions
Durant les últimes dècades, Barcelona ha desplegat una extensa xarxa d’infraestructures per evitar que el clavegueram col·lapsi quan una tempesta descarrega grans quantitats d’aigua en molt poc temps. Sota carrers, places i parcs de la ciutat s’amaguen enormes dipòsits de retenció d’aigües pluvials.
El funcionament és relativament senzill. Quan el volum d’aigua que entra a la xarxa de clavegueram és massa elevat, una part es deriva temporalment cap a aquests grans dipòsits subterranis. Quan la tempesta s’acaba i la xarxa torna a tenir capacitat, l’aigua s’hi reincorpora progressivament.
Segons les últimes dades municipals, el conjunt de dipòsits de Barcelona disposa d’una capacitat nominal d’uns 477.000 metres cúbics. Algunes instal·lacions tenen dimensions considerables. El dipòsit de la Zona Universitària pot emmagatzemar 105.500 metres cúbics d’aigua; el de Bori i Fontestà, 71.000; el de les Rieres d’Horta, 65.200, i el situat sota el parc Joan Miró, 55.000.
Aquest sistema no només evita que l’aigua acabi inundant els carrers. També redueix els abocaments d’aigües residuals i residus al Mediterrani quan la xarxa de clavegueram arriba al límit durant episodis de pluja intensa. Però Barcelona considera que això no serà suficient en el futur.
L’Ajuntament preveu construir diverses desenes de nous dipòsits, amb l’objectiu d’afegir més d’un milió de metres cúbics de capacitat de retenció. La ciutat es prepara així per a un escenari en què les precipitacions poden ser menys freqüents, però més concentrades i violentes. L’Ajuntament considera aquestes infraestructures una peça clau de l’adaptació de Barcelona al canvi climàtic. Els nous dipòsits també haurien de permetre reduir encara més els abocaments contaminants a les platges quan les clavegueres se saturen.
Una ciutat construïda sobre antigues rieres
La necessitat de protegir Barcelona de l’aigua també té una explicació històrica. Diverses zones avui completament urbanitzades estaven antigament travessades per torrents i rieres que baixaven des de Collserola. Amb el creixement de la ciutat, molts d’aquests cursos d’aigua van ser canalitzats o incorporats a la xarxa subterrània.
El pla de sanejament de Barcelona continua incloent el manteniment preventiu de les rieres de Collserola i d’altres punts especialment exposats al risc d’inundació. També preveu actuacions als llits del Llobregat i del Besòs. Per tant, el fet que Barcelona no estigui travessada avui per grans cursos d’aigua visibles no significa que la ciutat sigui naturalment menys vulnerable a les inundacions.
El trauma de les inundacions de 1962
L’esforç de Barcelona i la seva àrea metropolitana per prevenir les inundacions també té arrels en una de les catàstrofes naturals més mortíferes de la història contemporània d’Espanya. La nit del 25 de setembre de 1962, unes pluges torrencials van assolar el Vallès, al nord de Barcelona. En qüestió de poc temps, rius i torrents es van desbordar i van arrossegar habitatges, vehicles i barris sencers, especialment a Terrassa, Rubí i Sabadell.
La força de l’aigua va ser tan brutal que alguns cossos van ser arrossegats fins al Mediterrani i localitzats dies després en diferents punts del litoral. Els arxius catalans continuen documentant encara avui l’abast exacte de la tragèdia, que va marcar profundament la manera d’abordar la gestió de l’aigua i la prevenció d’inundacions a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Barcelona disposa, per tant, de diversos factors al seu favor. La seva situació fa que no sempre quedi en el centre dels episodis mediterranis més intensos i, sobretot, la ciutat compta amb una extensa xarxa de clavegueres, col·lectors i dipòsits de retenció. Però el canvi climàtic podria posar a prova aquest sistema. El mateix Ajuntament parteix de la hipòtesi que les precipitacions mediterrànies seran cada vegada més concentrades i torrencials. És per això que Barcelona continua augmentant de manera significativa la seva capacitat d’emmagatzematge subterrani. La pregunta, doncs, ja no és tant si Barcelona tornarà a patir episodis de pluges extremes, sinó fins a quin punt les seves infraestructures seran capaces de resistir el pròxim gran temporal.
