Una persona estrangera entra en un bar de Barcelona, demana en castellà i el cambrer li respon automàticament en anglès. L’escena és habitual i sovint parteix d’una bona intenció: facilitar la conversa. Però per a molts residents estrangers que intenten aprendre la llengua i integrar-se, aquest gest pot tenir justament l’efecte contrari.
Éric fa 18 anys que viu a Barcelona. Tot i així, quan parla en castellà amb un cambrer, un dependent o un treballador d’algun servei públic, encara li passa que li responen directament en anglès. «Automàticament em prenen per turista», explica. La situació pot semblar anecdòtica, però per a algú que fa anys que viu aquí i que ha fet l’esforç d’aprendre la llengua pot resultar frustrant. Un accent estranger o, fins i tot, simplement l’aspecte físic poden ser suficients perquè l’interlocutor decideixi canviar de llengua, encara que la conversa ja s’hagi iniciat perfectament en castellà.
El reflex de passar a l’anglès
En una ciutat tan internacional com Barcelona, l’anglès s’ha convertit gairebé en una llengua franca en molts comerços, restaurants i espais turístics. El reflex és comprensible: davant d’una persona percebuda com a estrangera, parlar-li en anglès pot semblar la manera més fàcil de simplificar la comunicació.
Però hi ha una paradoxa: l’anglès tampoc no és una llengua dominada per tothom a Espanya. Segons l’Eurobaròmetre sobre llengües publicat per la Comissió Europea el 2024, aproximadament un terç dels espanyols afirma tenir prou nivell d’anglès per mantenir-hi una conversa. Això no vol dir que a Espanya no es parli anglès, sinó que el seu domini està lluny de ser universal, malgrat el pes que té en els sectors turístics i professionals.
En alguns casos, per tant, la situació arriba a resultar curiosa: dues persones que podrien entendre’s perfectament en castellà acaben fent l’esforç de comunicar-se en anglès. Éric recorda una situació en una estació de tren: «Havia comprat un bitllet que no funcionava. Vaig anar a la taquilla i durant deu minuts l’empleat em va parlar en anglès, encara que jo li contestava en castellà. Al final li vaig dir simplement que em parlés en castellà i ho va fer. A més, es notava que parlar en anglès li suposava un esforç.»
Per a ell, la frustració no venia de la llengua en si, sinó del que implicava. «No aconseguia veure’m com algú que parla castellà. Vull integrar-me, però em tornen a col·locar en la categoria de turista o d’anglosaxó, quan no ho soc.»
No passa només als turistes
Aquest tipus de situacions no es limita a les Rambles ni als restaurants del centre. Éric explica que li ha passat en una farmàcia de l’Eixample, en un supermercat del Clot o fins i tot circulant en bicicleta. Altres residents estrangers descriuen experiències semblants.
Elsa, francesa de 64 anys, explica: «Em passa constantment. Els dic directament que no parlo anglès perquè em continuïn parlant en castellà.» Gaëtan, de 32 anys, viu a Barcelona des de fa dos anys. «Sobretot em passa als comerços. No m’ho prenc malament, però em frustra. Tan bon punt veuen que no soc d’aquí, intenten parlar-me en una altra llengua. Però jo no soc anglès i, sobretot, prefereixo continuar parlant castellà perquè així milloro el meu nivell.»
I no sempre és una qüestió de domini de la llengua. Entre els testimonis recollits hi ha persones que parlen castellà perfectament i fins i tot parlants nadius. Un jove català, fill de pare francès, explica: «Com que soc ros i el meu pare és francès, sovint em prenen per turista i em parlen en anglès, fins i tot quan jo els contesto en castellà.»
Una bona intenció que pot tenir l’efecte contrari
Des del punt de vista de qui canvia de llengua, però, la intenció sol ser totalment diferent. Santi, cambrer a l’Eixample, reconeix que passa a l’anglès quan detecta un accent estranger. «Si veig que aquella persona parla anglès i penso que així la conversa serà més fàcil per a ella, passo a l’anglès de manera natural. Per mi és una manera de fer-li les coses més senzilles.»
Explica que molts companys fan exactament el mateix. «Si algú em demana que li parli en castellà o continua parlant-me en castellà, jo continuo en castellà sense cap problema. Si el que vol és aprendre o practicar, em sembla perfecte.»
Aquí és on apareix el malentès. Per al barceloní que canvia a l’anglès, pot ser un gest de cortesia. Per a l’estranger que està aprenent castellà o català, pot semblar un missatge involuntari: «No et veig com algú d’aquí».
Per a molts residents estrangers, parlar castellà o català no és només una qüestió pràctica. És també una manera de deixar de viure la ciutat com un visitant i començar a formar-ne part. Practicar la llengua al forn, al bar, al supermercat o amb els veïns és precisament el que permet guanyar fluïdesa. Si cada vegada que apareix un accent estranger la conversa canvia automàticament a l’anglès, aquesta oportunita
