Un dels objectius específics del programa Erasmus és promoure l’aprenentatge de les llengües i augmentar la consciència de la diversitat lingüística a Europa. Concretament, la UE s’ha fixat l’objectiu que tots els ciutadans tinguin l’oportunitat d’aprendre almenys dues llengües estrangeres des d’una edat primerenca.
La major part de la mobilitat acadèmica a Europa té lloc entre països de parla no anglesa, com és lògic. Tanmateix, gairebé tots els estudiants estrangers progressen amb l’anglès després de fer un intercanvi, ja que és l’idioma utilitzat per a fins socials i acadèmics.
Què passa amb la llengua del país visitat? En un estudi presentat al Congrés Anual de l’Associació Britànica de Lingüística Aplicada hem observat que la gran majoria afronten aquesta experiència amb ganes de millorar l’anglès, però amb poca motivació per aprendre la llengua local. O bé la desconeixen totalment o la dominen molt poc. És a dir, els nostres universitaris se’n van “d’Erasmus” a Itàlia sense saber italià o a Alemanya sense saber alemany. Això no els sol preocupar, ja que solen confiar en l’anglès com a llengua franca en l’àmbit acadèmic i social.
Així, la gran majoria dels estudiants, independentment del país de destinació, no veu l’experiència com una oportunitat d’aprendre o millorar simultàniament l’anglès i la llengua del país visitat. Sens dubte, “anar-se’n d’Erasmus” ha de ser motivador pel que suposa viure en un país diferent, conèixer altres cultures i la seva gent. Ara bé, sembla obvi que també s’hauria d’aprofitar per potenciar l’aprenentatge lingüístic, una de les prioritats del programa europeu.
‘No em cal saber l’idioma local’
En el nostre estudi vam preguntar als participants en diverses ocasions al llarg de l’estada a l’estranger que van realitzar si havien percebut la necessitat d’aprendre la llengua del país. Gairebé la meitat van respondre sempre negativament. Aquesta escassa o nul·la necessitat de la llengua local la van experimentar tant fora com dins de l’aula.
D’una banda, més de la meitat dels estudiants van rebre la formació acadèmica exclusivament en anglès i només un terç exclusivament en la llengua local.
D’altra banda, la meitat dels estudiants ens van dir que havien tingut molt poc contacte amb la població del país. En aquestes circumstàncies sembla lògic que la seva idea inicial que el desconeixement de la llengua local no seria un problema es veiés corroborada una vegada finalitzada l’estada.
‘Al final sí que vaig aprendre la llengua del país’
Fins i tot sense tenir aquesta intenció, la meitat dels participants del nostre estudi van acabar l’estada havent millorat l’anglès. Però també havent adquirit prou coneixements de la llengua del país visitat com per presentar-se de manera oral i escrita.
En països on es parla una llengua romànica, com Itàlia o Portugal, és on els estudiants del nostre estudi van aprendre més l’idioma, ja que les seves llengües nadiues —l’espanyol i el català— són també descendents del llatí. Però fins i tot en països de parla no romànica, com Alemanya o els Països Baixos, els estudiants que hi anaven amb nocions de l’idioma també en van millorar el nivell.
En el cas dels estudiants que utilitzen poc o gens la llengua local durant l’estada i pràcticament no interactuen amb la gent del país, podem suposar que usen l’anglès de forma primordial en les seves interaccions amb altres estudiants estrangers. També, que quan no usen l’anglès és perquè poden recórrer a la llengua materna.
Protegir la riquesa lingüística
Per protegir la riquesa que suposa la diversitat lingüística i cultural europea, aquest escenari no és ideal. Quan l’anglès (o una altra llengua dominant) es converteix en el filtre d’accés a les oportunitats acadèmiques, socials o econòmiques, les altres llengües —i les cultures que representen— queden marginades.
Això no solament erosiona el patrimoni cultural, sinó que, d’alguna manera, també pot derivar en una discriminació econòmica i social dels qui no són parlants nadius d’anglès. Així, sovint el predomini d’aquest idioma com a llengua franca s’emmarca en una ideologia dominant sobre l’aprenentatge de llengües, que considera el parlant nadiu com el model ideal i l’autoritat última sobre l’ús lingüístic.
Què poden fer les universitats?
A partir dels resultats obtinguts en el nostre estudi, veiem algunes possibles línies d’actuació. D’una banda, les universitats que acullen cada any els estudiants europeus a través del programa Erasmus tenen la capacitat de millorar el coneixement de l’idioma del país. Per exemple, fomentant la col·laboració dels estudiants locals per augmentar les interaccions amb els nouvinguts i també promovent programes bilingües (en anglès i llengua local).
D’altra banda, les universitats d’origen podrien conscienciar els estudiants sobre els avantatges que suposa aprendre la llengua local, difonent experiències positives en què es van establir interaccions amb la població del país i es va gaudir més plenament de l’experiència.
En definitiva, atès que el multilingüisme és un valor a l’alça i que tant la Unió Europea com les famílies inverteixen cada vegada més subvencionant estades de mobilitat als estudiants, és crucial reflexionar sobre com podem aconseguir que l’experiència sigui al més profitosa possible també des del punt de vista lingüístic.
Josep Maria Cots Caimons, Catedrático en Lingüística Aplicada, Universitat de Lleida i Gloria Vázquez García, Profesora Titular del Área de Lingüística General de la Universitat de Lleida, Universitat de Lleida
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.
