Quan plou, l’aigua refresca l’aire, neteja els carrers i s’escola pels embornals cap a la xarxa de clavegueram. Ens despertem en una ciutat més neta i amb un aire més respirable, però sota el terra que trepitgem la situació és molt diferent.
Una vegada al clavegueram, l’aigua de pluja es troba amb les aigües residuals procedents de les nostres llars. Allà es barreja amb l’aigua de la dutxa, de les aixetes de la cuina i del lavabo, així com amb la procedent dels vàters. Aquesta aigua transporta matèria fecal i els seus bacteris, i tot allò que s’hagi llençat al desguàs: tovalloletes, productes de neteja, etc.
Si tot funciona correctament, les aigües residuals circulen per la xarxa de sanejament fins a arribar a les estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR). Normalment, d’aquestes instal·lacions en surt una aigua molt més neta que s’aboca als rius o al mar a través d’unes canonades conegudes com a “emissaris”.
Com descrivia el cantautor valencià Raimon, “al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”. I, per desgràcia, tenim diversos casos recents. Per exemple, a la platja de la Nova Icària, a Barcelona, hi va haver diversos episodis l’estiu de l’any passat, i a les costes valencianes després de la dana de l’octubre del 2024. Tot i que aquell episodi va ser excepcional per la seva magnitud i per les vides que es va endur, les pluges extremes formen part d’un escenari climàtic cada vegada més habitual.
Quan les depuradores no poden assumir tanta aigua
L’aigua arriba al clavegueram i, d’allà, a les EDAR. Però les depuradores s’han dissenyat per assumir un cabal que depèn del nombre d’habitants. No poden assumir cabals molt superiors sense risc de desbordament o que el sistema de tractament deixi de funcionar correctament. Per evitar que col·lapsin, les xarxes de sanejament disposen de sobreeixidors coneguts com a descàrregues del sistema unitari (DSU), que poden situar-se en rius, rieres o al mar. A Barcelona, per exemple, la majoria descarreguen al mar, però també al riu Besòs.
L’aigua de pluja barrejada amb aigua residual sense tractar s’aboca al medi a través d’aquests punts. Aquesta aigua arrossega la matèria orgànica, bacteris fecals i residus que es llencen al vàter. Però també desplaça contaminants urbans com ara metalls pesants, olis i hidrocarburs dels vehicles. D’aquesta manera, aquests contaminants arriben als torrents i a l’oceà.
Aquests abocaments no solen representar un problema greu per a la salut pública, però sí que degraden la qualitat de l’aigua i obliguen a tancar platges o a restringir-ne els usos recreatius després d’episodis de pluja intensa.
Platges amb bandera vermella per contaminació
A Espanya, la qualitat microbiològica de les aigües de bany està regulada pel Reial Decret 1341/2007. Aquesta normativa utilitza el bacteri Escherichia coli i els enterococs com a indicadors de contaminació fecal. En funció de la seva abundància, les aigües es classifiquen com a excel·lents, bones, suficients o insuficients. Tot i que la majoria de les platges presenten una qualitat excel·lent, després d’episodis de pluja intensa moltes es desperten amb bandera vermella. Això significa la prohibició temporal del bany fins que els nivells de contaminació tornen a la normalitat.
Les dades de qualitat de l’aigua són públiques i es poden consultar en temps real al Sistema d’Informació Nacional d’Aigües de Bany (Náyade) o a l’aplicació de platges de l’Agència Catalana de l’Aigua. I també als informes anuals elaborats per l’ACA i pel Ministeri de Sanitat. Tanmateix, una limitació és que fora de la temporada de bany no es fa un seguiment de la qualitat de l’aigua. Tampoc no es contempla l’anàlisi d’altres contaminants que poden tenir efectes a llarg termini sobre la salut i els ecosistemes, com ara els plàstics o els compostos químics.
Ciutats millor preparades per a pluges intenses
Molts municipis fa anys que adopten mesures per reduir els abocaments i disminuir l’escorrentia que arrossega contaminants des dels carrers fins al mar. En els nous desenvolupaments urbanístics és habitual implantar xarxes separatives que recullen per conductes independents les aigües residuals i les pluvials. Aquesta mesura és eficaç, tot i que és difícil d’aplicar en ciutats amb xarxes de sanejament ja consolidades.
En ciutats com Barcelona, Sevilla, Madrid o Alacant s’han construït dipòsits de retenció d’aigües pluvials, coneguts com a tancs de tempestes. Aquests dipòsits emmagatzemen temporalment l’aigua fins que les depuradores poden assumir-ne el tractament. Barcelona disposa actualment d’11 dipòsits anti-DSU que eviten que unes 900 tones de matèria en suspensió arribin cada any a la mar.
Una altra estratègia consisteix a implantar sistemes urbans de drenatge sostenible. Aquestes solucions busquen augmentar la infraestructura verda mitjançant jardins inundables, cobertes vegetals, paviments permeables o rases d’infiltració. D’aquesta manera es redueix la quantitat d’aigua que arriba al clavegueram durant les tempestes. Una part de la pluja s’infiltra al subsòl, recarrega els aqüífers i es pot aprofitar per al reg o per a la neteja dels carrers.
És d’esperar que en els pròxims anys disminueixin els abocaments gràcies a la nova directiva europea sobre aigües residuals urbanes. Aquesta directiva exigeix l’elaboració de plans de gestió i el seguiment d’aquests abocaments per conèixer quan es produeixen i quin volum d’aigua aboquen. La norma també contempla mesures destinades a reduir-ne l’impacte, com ara la construcció de tancs de tempestes, la instal·lació de reixes o tamisos per retenir sòlids i l’adopció de millores urbanístiques que disminueixin l’escorrentia.
Durant dècades hem intentat evacuar l’aigua de pluja tan ràpidament com fos possible. Avui sabem que, sovint, és preferible retenir-la, infiltrar-la i aprofitar-la. Una part de la solució als problemes podria consistir, precisament, a permetre que l’aigua de pluja torni a comportar-se com ho faria a la natura.
