Arran del desnonament de Maricarmen Abascal, una madrilenya de 87 anys que s’ha convertit, sense voler-ho, en el símbol de la crisi de l’habitatge, desenes de milers de persones s’han manifestat en nombroses ciutats espanyoles per reclamar el dret a l’habitatge.

A les pancartes dels manifestants es poden llegir lemes com «Sin casa a la calle» (Sense casa, al carrer), «Derecho al techo» (Dret a un sostre) o «Pisos, su burbuja está ya que estalla» (La bombolla immobiliària està a punt d’esclatar). Tot un seguit de jocs de paraules que reflecteixen el cansament generalitzat davant la precarietat habitacional.

I com que jo també pateixo aquest fenomen de ple, he decidit que, en lloc d’agafar una llamborda, trauria la meva arma contundent preferida: la ploma, per desfogar-me i dir unes quantes veritats.

Benvolguts propietaris,

Us escric des del carrer, perquè, si continuem així, segurament és aquí on acabaré.

Potser em reconeixereu: soc aquella persona que cada mes us ingressa una quantitat de diners cada vegada més elevada (aproximadament la meitat del meu sou). Soc la que consulta els anuncis immobiliaris amb la mateixa aprensió que els resultats d’una anàlisi de sang. La que s’ha tornat bilingüe en argot immobiliari i sap que un «loft acollidor de 12 m²» és, la majoria de vegades, un «armari humit amb una finestra que dona a una paret». La que veu com els seus somnis d’estabilitat, intimitat i propietat s’allunyen mentre passa anuncis a Idealista.

Ja sé que no sou tots uns oncles Garrepa asseguts sobre muntanyes d’or, comptant els vostres pisos mentre acaroneu un gat blanc. Alguns de vosaltres vau comprar un habitatge per preparar-vos la jubilació. D’altres l’heu heretat. Alguns encara esteu pagant la hipoteca. I recordem que molts de vosaltres llogueu de manera honesta, manteniu els immobles en bon estat i responeu als missatges dels llogaters. Cosa que, en el clima actual, de vegades sembla gairebé un miracle.

Tanmateix, si som tants els que hem sortit al carrer, des de jubilats fins a estudiants, passant per assalariats i autònoms, és perquè tenim una cosa en comú. Per molt que hàgim cotitzat tota la vida, treballat de nou a cinc o fet equilibris entre els estudis i els contractes precaris, tots ens enfrontem al mateix problema: un cop pagat el lloguer, gairebé no ens queda res per viure.

Com si en una reunió secreta de la comunitat de propietaris, a la qual nosaltres no havíem estat convidats, s’hagués decidit que tenir un sostre s’havia convertit en un privilegi reservat a l’elit, una afició exclusiva per a rics.

Recordem que l’habitatge està reconegut com un dret social i econòmic fonamental a l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.

No és una recompensa per haver triomfat a la vida. No és un producte de luxe. No és un miratge al qual aspirar quan morin els pares.

Quan l’habitatge es converteix en una simple inversió financera per a les agències i els grans propietaris, en un espai de pas per als turistes i deixa de ser un veritable lloc on viure, són les ciutats les que en pateixen les conseqüències. Es converteixen en aparadors, en closques buides i intercanviables per les quals es passa, però on ja no es viu.

Perquè som nosaltres els que treballem als restaurants on aneu a sopar. Els que us somriem al supermercat. Els que escrivim els articles que llegiu. Els que conduïm els taxis que agafeu. Els que ensenyem als vostres fills. Els que fem funcionar aquestes mateixes ciutats mentre el preu del metre quadrat no deixa de disparar-se.

Ens van dir que havíem de ser flexibles. I vam ser flexibles. Vam acceptar contractes d’onze mesos, pisos compartits i habitacions de servei mal aïllades sota les teulades.

Ens van dir que havíem d’allunyar-nos del centre de la ciutat. Vam ampliar els nostres abonaments de transport, vam allargar els trajectes i vam acceptar passar menys temps amb els nostres éssers estimats per poder anar a treballar.

Ens van dir que ens havíem de conformar amb habitatges més petits. Ens vam convèncer que, amb una bona capacitat per aprofitar l’espai i una mica d’esforç, els nostres microhabitatges es convertirien en petits nius acollidors.

Ens van dir que havíem de guanyar més diners. Ja ens agradaria. Però arriba un moment en què, si tot el sou serveix per pagar el dret a no dormir al carrer, això ja no és ben bé un mercat immobiliari. És un cub de Rubik… Del qual encara busquem la solució.

El més absurd, potser, és que hem acabat assumint aquesta situació com una cosa normal. Ens sembla normal dedicar una part enorme del sou al lloguer. Normal compartir pis als 35 anys. Normal ser vint persones visitant un mateix apartament. Normal haver d’enviar una nòmina, un contracte de treball, extractes bancaris i una declaració jurada que acrediti que estaríem disposats a donar la medul·la òssia per aconseguir 30 m².

Fins i tot acabem sentint-nos agraïts quan un pis té una finestra. «Increïble, llum natural!» Nosaltres, que no vèiem el sol des del 2019.

Si avui la gent és al carrer, no és perquè odiï els propietaris. És perquè simplement voldria poder viure en algun lloc. Teniu despeses. Heu pagat aquest pis. Heu assumit riscos financers. Ningú no us obliga a llogar més barat. És cert.

Però tampoc ningú no ens hauria d’obligar a acceptar que tota la nostra existència giri al voltant del lloguer.

L’habitatge no és un luxe que ens podem permetre quan sobren diners a final de mes. És precisament allò que ens permet tenir una vida més enllà de la feina: una cuina on preparar bons plats, un bany, una habitació i una taula on deixar les claus, un lloc on convidar algú sense haver d’explicar per què el sofà també és el llit, el despatx i, de vegades, el menjador. Un lloc on tornar.

Per tant, benvolguts propietaris d’Espanya i d’arreu, no us demano que traieu les banderes vermelles i us poseu a cantar La Internacional amb una mà al cor. Podeu conservar els vostres pisos i continuar invertint. Però deixeu-nos, com a mínim, el dret de considerar el nostre habitatge com alguna cosa més que una línia dins del vostre patrimoni. L’habitatge és un dret. Com també ho hauria de ser poder viure a la ciutat on treballem. No ser expulsats per deixar pas a un lloguer turístic. I que un sou encara permeti pagar un sostre, menjar, sortir a prendre alguna cosa i, posem-nos esbojarrats, marxar de vacances un cop l’any.

Potser les parets són vostres. Però som nosaltres qui hi vivim.

I una ciutat on ja ningú no es pot permetre viure no és ben bé una ciutat. És un decorat. Segurament encantador. Però sense habitants.