Migdiada, sopars tardans i ritme tranquil: els tòpics sobre la feina a Espanya continuen molt vius, sobretot vistos des de França. Però què diuen les dades? Les darreres xifres europees dibuixen una realitat més matisada.
Els clixés sobre la manera de treballar dels espanyols són nombrosos i encara molt presents al país veí: llevar-se tard, la pausa de les dues a les quatre per fer la migdiada, una certa dolce vita… Realment es treballa menys aquí que a França? Les darreres dades europees apunten en una altra direcció.
Segons les darreres dades d’Eurostat, el 2025 les persones ocupades d’entre 20 i 64 anys van treballar de mitjana 36,3 hores setmanals a Espanya, davant de 35,6 hores a França, en la seva feina principal. Espanya supera, doncs, lleugerament el seu veí del nord, al contrari del que suggereix la imatge d’un país on es treballaria menys. Les xifres corresponen a les hores efectivament treballades durant la setmana de referència: no equivalen ni a la jornada fixada al contracte ni només a la jornada a temps complet.
A escala anual, les dades de l’OCDE van en el mateix sentit: el 2025, la mitjana era de 1.633 hores per persona ocupada a Espanya, davant de 1.498 a França. Són dos indicadors que conviden a relativitzar el tòpic, tot i que no resumeixen per si sols les condicions laborals de cada país. L’OCDE adverteix, a més, que aquestes dades serveixen sobretot per seguir l’evolució en el temps i que no són gaire adequades per comparar directament països.
Un marc legal diferent
A França, la durada legal de la jornada a temps complet és de 35 hores setmanals (article L3121-27 del Codi del treball francès). Introduïda per les lleis Aubry del 1998 i el 2000, impulsades per la ministra de Treball Martine Aubry durant el govern socialista de Lionel Jospin, aquesta mesura està avui profundament arrelada a la societat francesa.
A Espanya, l’Estatut dels Treballadors fixa la jornada màxima en 40 hores setmanals. El govern de Pedro Sánchez, a iniciativa de la ministra de Treball Yolanda Díaz, va intentar reduir-la a 37,5 hores sense rebaixa salarial, però el Congrés dels Diputats va tombar el text el setembre del 2025, amb els vots en contra del PP, Vox i Junts.
Les hores extres, un costum francès?
A França, l’eslògan «Treballar més per guanyar més», amb què Nicolas Sarkozy va fer campanya el 2007, ha quedat gravat a la memòria col·lectiva, per bé o per mal. I no és casualitat. Segons una anàlisi de Randstad Research basada en dades d’Eurostat, a finals del 2025 el 9,7 % de les persones ocupades a França treballaven habitualment 49 hores o més a la setmana, davant del 6,3 % a Espanya. França és així un dels països de la UE on aquestes setmanes tan llargues són més freqüents, només per darrere de Grècia i Xipre.
Cal, però, posar aquesta diferència en context. L’indicador inclou els autònoms, entre els quals les setmanes llargues són molt més habituals que entre els assalariats. Els càrrecs directius i alguns sectors, com l’agrícola, també hi estan sobrerepresentats. Aquesta xifra no permet concloure, per tant, que els assalariats francesos facin més hores extres que els espanyols.
Unes vacances comparables
Contràriament al que se sol pensar, la diferència entre els dos països pel que fa al descans és mínima. A Espanya, l’Estatut dels Treballadors garanteix 30 dies naturals de vacances pagades a l’any, és a dir, uns 22 dies feiners, als quals s’afegeixen 14 dies festius. A Catalunya, el calendari laboral en fixa 12 de caràcter general, entre els quals la Diada o Sant Esteve, més dos festius locals que tria cada municipi.
A França, els assalariats tenen dret a cinc setmanes de vacances pagades. La cinquena es va introduir per una ordenança del gener del 1982, sota la presidència de François Mitterrand. Això representa 30 dies laborables (de dilluns a dissabte), és a dir, 25 dies feiners. S’hi afegeixen 11 dies festius (13 a l’Alsàcia-Mosel·la), però només l’1 de maig és obligatòriament festiu i retribuït. En tots dos països, l’empresa no pot substituir les vacances per una compensació econòmica, excepte en finalitzar el contracte. Sobre el paper, doncs, francesos i espanyols gaudeixen d’un temps de descans molt semblant.
