Després d’anys treballant com a infermera en unitats de cures intensives a París, Auriane Vimbert va patir un esgotament professional que la va obligar a replantejar-se la vida. Als 38 anys, aquesta francesa ha trobat a Barcelona un nou equilibri, lluny de la pressió hospitalària i del ritme frenètic de la capital francesa.
Cada matí, quan passeja el gos per la platja de Barcelona, Auriane Vimbert recorda el camí que ha recorregut fins a arribar aquí. «Quan arribo davant del mar, veig l’horitzó i sento que puc respirar», explica. Una sensació ben diferent de la que experimentava durant els anys que va treballar com a infermera de cures intensives als hospitals de París.
Durant molt de temps, la seva professió ho va ser tot. «Vivia per la meva feina», recorda. Però les guàrdies de dotze hores, la falta de descans i la pressió constant van acabar afectant greument la seva salut. «Vaig patir un burnout abans de saber què era. Estava esgotada, em feia mal tot el cos i gairebé no podia anar a treballar. Però hi continuava anant». La sortida d’aquella situació la va portar a abandonar la seva professió, formar-se en hipnosi i, finalment, instal·lar-se a Barcelona.
«Vaig continuar treballant malgrat els senyals del meu cos»
La vocació d’Auriane per la infermeria venia de lluny. Després d’acabar els estudis secundaris, va passar tres anys viatjant per l’Amèrica Llatina, principalment a Costa Rica. Quan va tornar a França, va estudiar infermeria a la Creu Roja i va començar a treballar en una unitat de cures intensives a París.
Allà es va trobar amb una realitat especialment exigent. Jornades llargues, torns de nit i pacients en estat crític. «És una feina molt dura, tant per la complexitat de les cures com per la pressió. A cures intensives tens tres pacients en estat molt greu, de vegades en coma». A l’esgotament físic s’hi van afegir els dubtes professionals. Algunes decisions mèdiques li generaven conflictes ètics i tenia la sensació que, com a infermera, la seva opinió no sempre era escoltada. «Vaig continuar treballant malgrat els senyals del meu cos, potser durant tres anys més del que hauria hagut de fer», reconeix.
Després d’una primera baixa, va reprendre l’activitat a l’hospital Saint-Joseph de París, on va trobar un entorn laboral més proper als seus valors. Però els problemes de salut no van desaparèixer. Patia trastorns neurològics inexplicables, episodis de pèrdua de consciència i una important pèrdua de pes. «La medicina, a la qual havia dedicat tota la vida, no trobava resposta als meus símptomes», lamenta.
De la infermeria a la hipnosi
Va ser precisament en un hospital on Auriane va descobrir la hipnosi. Una metgessa del servei la utilitzava ocasionalment per tranquil·litzar pacients amb ansietat o acompanyar-los durant procediments dolorosos.
Va decidir provar-la personalment i assegura que va notar una millora important després de la primera sessió, tot i que els símptomes van tornar al cap d’uns mesos. Finalment, es va traslladar una temporada al camp, a casa de la seva mare, per descansar i reflexionar sobre el futur. «La infermeria havia estat tota la meva vida, però sentia que ja no era el meu camí».
Es va formar en hipnosi a Bèlgica i, cap al 2021, va començar a exercir com a hipnoterapeuta a França. El canvi professional, però, no era suficient. També necessitava canviar d’entorn. «El transport públic, la rutina quotidiana, la vida que portava amb la meva parella d’aleshores… Tot em pesava. Em faltava alegria de viure». Va començar a plantejar-se marxar a Portugal o a Espanya. Parlava castellà i buscava una ciutat gran, amb activitat cultural i situada al costat del mar. Barcelona reunia aquestes condicions.
Després de visitar-la diverses vegades i de separar-se de la seva parella, va decidir instal·lar-s’hi. «Em vaig dir que havia de deixar d’ajornar les coses. París ja no encaixava amb la persona que era». La proximitat amb França i la possibilitat d’homologar el títol d’infermera a Espanya també van pesar en la decisió. Era una alternativa professional si el seu nou projecte no funcionava.
«Aquí somrius a algú pel carrer i et torna el somriure»
Auriane va arribar a Barcelona sola, acompanyada del seu gos. Sense una xarxa d’amistats prèvia, les passejades pels parcs i per la platja es van convertir en una manera de conèixer gent.«No coneixia ningú, però amb el gos tothom em parlava. He conegut moltíssima gent gràcies a ell», explica.
Una de les diferències que més aprecia respecte a París és la manera de relacionar-se. Segons la seva experiència, a Barcelona les trobades són més espontànies i una bona part de la vida social transcorre al carrer.«A París, fins i tot amb els amics de tota la vida, havíem de quedar amb moltíssima antelació. Aquí la gent fa molta vida a fora».
També destaca els petits gestos quotidians. «Aquí somrius a algú pel carrer i et torna el somriure. Pot semblar una ximpleria, però per a mi és fonamental».Actualment treballa com a hipnoterapeuta en una consulta que comparteix amb una altra professional. Organitza els seus horaris amb llibertat i dedica temps a activitats com el ioga i el pilates. Sobretot, intenta mantenir una rutina més compatible amb el seu benestar.«Tinc temps per a mi. Veig el mar gairebé cada dia», celebra.
El contrast es fa evident quan torna de visita a la capital francesa. «Quan vaig a París, noto que torno a caminar molt de pressa, que vaig accelerada. Quan torno aquí, em pregunto què m’està passant».Auriane encara no sap si es quedarà definitivament a Catalunya. El que té clar és que no vol tornar a viure a París. «M’agrada la meva vida a Barcelona. Aquí estic bé», conclou.
Per a aquesta antiga infermera, el trasllat a la capital catalana ha estat molt més que un canvi de ciutat: ha significat l’oportunitat de reconstruir el seu dia a dia després d’anys marcats per l’esgotament professional.
