90 anys del cop d’estat del 1936: per què França no va intervenir per defensar la República?

per Camelia Balistrou
A+A-
Reset

El juliol del 1936, mentre Catalunya aconseguia frenar l’aixecament militar, el govern francès de Léon Blum es debatia entre donar suport a la República espanyola o evitar una nova guerra europea. La decisió de no intervenir acabaria afavorint les tropes franquistes, que sí que van rebre ajuda militar de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista.

El 18 de juliol del 1936, una part de l’exèrcit espanyol es va aixecar contra la Segona República. Entre els generals revoltats hi havia Francisco Franco, que acabaria imposant una dictadura de gairebé quatre dècades. El cop d’estat va fracassar a Catalunya, on les forces lleials a la República i les organitzacions obreres van aconseguir derrotar els militars insurrectes. Però la rebel·lió va triomfar en altres territoris i va desencadenar una guerra civil que duraria tres anys.

A l’altra banda dels Pirineus, França observava els esdeveniments amb una preocupació creixent. El país estava governat pel Front Popular, una coalició d’esquerres encapçalada pel socialista Léon Blum. En principi, semblava l’aliat natural del govern republicà espanyol. Però París acabaria prenent una decisió que tindria conseqüències decisives per al desenvolupament del conflicte.

Una petició d’ajuda que França no va atendre

Pocs dies després de l’aixecament militar, José Giral, president del govern de la República espanyola, va enviar un telegrama urgent a Léon Blum. Li demanava armes i avions per fer front als militars revoltats.La primera reacció del dirigent francès va ser favorable. Blum estava disposat a ajudar un govern democràtic que compartia bona part dels seus ideals polítics i va començar a estudiar l’enviament de material militar.

Però el projecte es va trobar amb dos obstacles importants.El primer va arribar des de la mateixa França. L’attaché militar de l’ambaixada espanyola, Antonio Barroso, contrari a la República, va filtrar els plans a la premsa francesa de dretes i extrema dreta. La notícia va desencadenar una intensa campanya contra Blum, acompanyada d’atacs polítics i antisemites.

El setmanari satíric Le Charivari va arribar a caricaturitzar el president francès vestit de dona espanyola, amb el sobrenom de «La Blumencita», mentre venia armes. El segon obstacle va ser encara més determinant: el Regne Unit es negava a implicar-se en el conflicte. Londres temia que una intervenció estrangera a Espanya acabés provocant una guerra europea. Davant d’aquestes pressions, Blum va renunciar a una ajuda militar oberta i va impulsar, juntament amb els britànics, una política internacional de no-intervenció.

Un pacte que Hitler i Mussolini no van respectar

L’agost del 1936 es va posar en marxa l’acord de no-intervenció, al qual es van adherir nombrosos països europeus. L’objectiu oficial era impedir que la Guerra Civil espanyola es convertís en un conflicte internacional. Sobre el paper, cap potència havia d’enviar armes ni combatents a cap dels dos bàndols. A la pràctica, però, el sistema no disposava de mecanismes efectius per sancionar els incompliments.

L’Alemanya d’Adolf Hitler i la Itàlia de Benito Mussolini van continuar proporcionant avions, armes i soldats a les forces franquistes. Aquesta ajuda va ser fonamental per a l’exèrcit revoltat. L’aviació italiana, per exemple, participaria en els bombardejos de Barcelona i d’altres poblacions catalanes durant la guerra.

Mentrestant, la República tenia moltes més dificultats per aconseguir armament. La Unió Soviètica va començar a intervenir militarment a favor del govern republicà a la tardor del 1936, mentre milers de voluntaris estrangers es mobilitzaven per combatre el feixisme a través de les Brigades Internacionals. França, tot i mantenir oficialment la neutralitat, també va permetre l’arribada de determinats subministraments a la zona republicana. Però aquesta ajuda limitada no va compensar el suport militar que Franco rebia de les potències feixistes.

Una França dividida i marcada per la Primera Guerra Mundial

Per entendre la decisió de Léon Blum cal situar-se en el context polític francès del 1936. El Front Popular acabava d’arribar al poder després de les eleccions legislatives de la primavera. La coalició, formada principalment per socialistes i radicals, amb el suport parlamentari dels comunistes, havia promès importants reformes socials.

Però la Guerra Civil espanyola va provocar divisions dins de l’esquerra francesa. El Partit Comunista Francès defensava obertament l’ajuda militar a la República. Una part dels socialistes també era partidària d’intervenir, mentre que altres membres de la coalició temien que aquesta decisió posés en perill l’estabilitat del govern.

Els comunistes, que no participaven directament en el gabinet ministerial, tenien una capacitat limitada per modificar la política exterior. A més, l’oposició conservadora i d’extrema dreta pressionava intensament Blum, a qui acusava de voler arrossegar França a una guerra estrangera.

Un altre factor fonamental era el pacifisme d’una part important de la societat francesa. Només havien passat divuit anys des del final de la Primera Guerra Mundial, que havia deixat milions de morts i una profunda ferida col·lectiva. La perspectiva d’un nou conflicte europeu despertava un temor enorme. Blum es trobava, doncs, davant d’un dilema: ajudar la República espanyola i arriscar-se a desestabilitzar el seu govern, o mantenir-se al marge del conflicte per protegir les reformes socials i evitar una nova guerra. Finalment, va optar per la segona via.

La por d’una nova guerra europea

La situació internacional també condicionava profundament les decisions de París. A mitjan anys trenta, Europa vivia una escalada de tensions. Hitler consolidava el seu poder a Alemanya, Mussolini havia emprès una política expansionista i la Societat de Nacions, predecessora de l’ONU, es mostrava incapaç de contenir les agressions internacionals.

França temia quedar diplomàticament aïllada davant d’Alemanya. Per això, Léon Blum considerava imprescindible preservar l’aliança amb el Regne Unit. Però aquesta aliança tenia un preu: Londres no estava disposat a intervenir en defensa de la República espanyola.

El govern francès va acabar acceptant aquesta posició, convençut que una intervenció podia desencadenar un enfrontament directe amb les potències feixistes. La paradoxa és que la política de no-intervenció no va impedir la participació alemanya i italiana en la guerra. En canvi, sí que va limitar la capacitat del govern republicà per aconseguir armament a l’exterior.

Les conseqüències per a Catalunya

La decisió francesa va tenir conseqüències especialment importants per a Catalunya, un territori fronterer que havia aconseguit mantenir-se fidel a la República. Durant la guerra, la Generalitat, presidida per Lluís Companys, va haver d’organitzar l’esforç bèl·lic, impulsar una indústria de guerra i buscar subministraments en un context de dificultats creixents. El govern català també va desenvolupar una intensa activitat exterior per obtenir recursos i donar a conèixer la causa republicana a Europa.

La proximitat de França convertia la frontera pirinenca en una via estratègica per a l’arribada de material i les comunicacions amb l’exterior. Tanmateix, la política de no-intervenció dificultava el proveïment regular d’armament. Malgrat les restriccions oficials, França va mantenir una actitud que alguns historiadors han definit com de «no-intervenció relaxada», permetent discretament el trànsit de determinats subministraments destinats a la República.

Aquest suport, però, va resultar insuficient per alterar l’equilibri militar. Després de la derrota republicana a la batalla de l’Ebre, les tropes franquistes van iniciar l’ofensiva definitiva sobre Catalunya. Barcelona va caure el 26 de gener del 1939.

Centenars de milers de persones van fugir cap a França en un èxode conegut com la Retirada. Moltes acabarien internades en camps improvisats a la Catalunya del Nord i en altres territoris francesos, com el d’Argelers. La derrota va comportar la supressió de la Generalitat, la repressió política i la persecució de la llengua i la cultura catalanes.

Una decisió que continua generant debat

Noranta anys després, la política de Léon Blum continua sent objecte de debat entre els historiadors. Alguns consideren que la no-intervenció va contribuir decisivament a la derrota republicana, perquè va deixar el govern democràtic espanyol en una situació de desavantatge davant d’un exèrcit franquista que rebia suport exterior.

D’altres recorden les limitacions polítiques i diplomàtiques del govern francès, les profundes divisions internes i el risc real que la Guerra Civil acabés provocant un conflicte europeu. Blum mai no va ser un defensor del franquisme. De fet, el seu govern va facilitar discretament determinades formes d’ajuda a la República. Però la seva aposta per evitar una intervenció militar oberta no va aconseguir frenar Hitler ni Mussolini.

Tres anys després del cop d’estat, Franco havia guanyat la guerra. I pocs mesos més tard, el setembre del 1939, Alemanya envaïa Polònia i començava la Segona Guerra Mundial. La guerra que França havia volgut evitar ja era una realitat. Per a Catalunya i la resta de l’Estat espanyol, la derrota republicana havia obert les portes a una dictadura que no acabaria fins després de la mort de Franco, el 1975.