Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
Equinox en català
Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
@Copyright 2022 - All Right Reserved.
Non classé

1win Malaysia Bonus Guide: How to Claim & Maximize Your Welcome Offer

per 6 novembre 2026
per
  1. Getting Started: Registration & First Steps
  2. Welcome Bonus and Ongoing Promotions
  3. Payment Methods: Deposit and Withdrawal Options
  4. Withdrawal Speed and How to Ensure Fast Payouts
  5. Mobile Experience: App and Browser Play
  6. Live Casino, Slots and Sports Betting Overview
  7. Security, Licensing and Customer Support
  8. Responsible Gambling and Player Protection
  9. Final Thoughts: Is 1win Right for Malaysian Players?

1win Malaysia – The Practical Guide You Need

Getting Started: Registration & First Steps

For Malaysian players, signing up at 1win is a straightforward process that can be completed in under five minutes. Begin by entering an email address or mobile number, choose a strong password, and confirm the country as Malaysia to ensure the correct localisation. After submitting the form, you will receive a verification code via SMS or email; entering this code finalises the account creation.

Once the account is active, the platform prompts you to set up basic security preferences such as two‑factor authentication and a security question. These steps are optional but highly recommended to protect your funds, especially when you start depositing real money. The registration flow is designed to be beginner‑friendly, with clear labels and tooltips in English that match the expectations of Malaysian users.

Welcome Bonus and Ongoing Promotions

The first thing most players notice is the generous welcome package. 1win Malaysia offers a match bonus on the initial deposit, typically up to MYR 500, plus a series of free spins on selected slot titles. The bonus comes with a wagering requirement of 30x the bonus amount, which is fairly standard in the industry.

Beyond the welcome bonus, regular promotions include reload bonuses, cashback offers and a loyalty program that awards points for every bet placed. Each promotion is displayed on the “Promotions” page with clear expiry dates and wagering terms, allowing you to plan your gameplay around the most valuable offers.

  • Welcome Match Bonus – 100% up to MYR 500
  • Free Spins – 20 spins on popular slots
  • Weekly Reload – 15% up to MYR 200
  • Cashback – 5% of net losses every weekend

Payment Methods: Deposit and Withdrawal Options

Players in Malaysia have a solid selection of localised payment methods, making it easy to fund the account and cash out winnings. Common deposit options include credit/debit cards (Visa, MasterCard), e‑wallets such as Touch ‘n Go eWallet, Boost, and the regional service iPay88. Withdrawal methods mirror the deposit choices, with most transactions processed within 24‑48 hours.

Below is a quick comparison of the most popular payment channels for 1win Malaysia users:

Payment Method Deposit Time Withdrawal Time Fees
Visa / MasterCard Instant 1–2 business days No fee for deposits, 2% on withdrawals
Touch ‘n Go eWallet Instant Same day No fee
Boost eWallet Instant 1 business day No fee
iPay88 Instant 24‑48 hours Flat MYR 5 withdrawal fee

All deposits are processed instantly, but keep in mind that some banks may impose their own verification steps, especially for larger amounts. The platform also enforces a minimum withdrawal of MYR 50, which is typical for the region.

Withdrawal Speed and How to Ensure Fast Payouts

Speedy withdrawals are a top priority for Malaysian gamblers, and 1win generally meets that expectation when the account is fully verified. The verification process involves submitting a government‑issued ID, proof of address and a recent selfie, which the compliance team reviews within 24 hours.

To avoid delays, make sure the name on your ID matches the name used for the account, and that the documents are clear and not expired. Once approved, most withdrawal requests are handled within the timeframes shown in the table above, with the eWallet options offering the fastest “same‑day” payouts.

If a withdrawal appears slower than expected, the support team can be contacted via live chat or the help centre – they usually respond within a few minutes during business hours.

Mobile Experience: App and Browser Play

Malaysian players often prefer gaming on the go, and 1win delivers a responsive mobile site that works seamlessly on both Android and iOS devices. The HTML5‑based interface loads quickly, adapts to screen size, and provides full access to the casino, live dealer tables, and sports betting sections.

For those who want a dedicated experience, the 1win mobile app is available for download from the official website. The app supports push notifications for bonus alerts, quick deposit shortcuts, and a streamlined verification workflow. It also includes a “My Games” folder where you can bookmark favourite slots or live casino tables for instant access.

  • Instant loading on browser – no download needed
  • Full feature parity with desktop site
  • Push notifications for promotions
  • Secure login with fingerprint or Face ID (app only)

Live Casino, Slots and Sports Betting Overview

The live casino collection features real‑time streamed tables with professional dealers, covering classics such as Blackjack, Roulette and Baccarat. The RTP (return‑to‑player) percentages for these games sit between 96% and 98%, aligning with global standards. For slot enthusiasts, 1win offers a catalog of over 2,000 titles, ranging from low‑volatility three‑reel classics to high‑volatility video slots with progressive jackpots.

Sports betting is another strong pillar, with coverage of local leagues such as the Malaysia Super League, as well as major international events. The betting interface lets you place pre‑match wagers and live in‑play bets, with odds updating in real time. The platform also supports multi‑bet parlays, which can boost potential payouts when you combine several selections.

Security, Licensing and Customer Support

Security is taken seriously at 1win. The site employs SSL encryption to protect data transmission and stores sensitive information on secure, ISO‑27001‑compliant servers. Licensing is provided by a recognised European authority, ensuring that the games are regularly audited for fairness.

Support channels include 24/7 live chat, an email ticket system, and an extensive FAQ section. The live chat agents are fluent in English and can guide you through any issue, from deposit problems to bonus queries. For any urgent matter, you can also reach the support team through the “Contact Us” page, where response times are typically under five minutes.

Responsible Gambling and Player Protection

Responsible gambling tools are built into the 1win platform. Players can set daily, weekly or monthly deposit limits, define loss thresholds, and even self‑exclude for a chosen period. The site also offers links to Malaysian responsible‑gaming organisations, providing access to counseling and financial advice.

Should you feel that gambling is affecting your life, the “Responsible Gaming” hub lets you pause your account instantly. The platform’s policy complies with local regulations, and all data related to self‑exclusion is handled with confidentiality.

Final Thoughts: Is 1win Right for Malaysian Players?

Overall, 1win Malaysia delivers a well‑rounded gambling experience, from a smooth registration process to a rich selection of games and sports markets. The combination of fast payment options, a competitive welcome bonus, and a mobile‑first design makes it appealing for both newcomers and seasoned bettors.

If you’re ready to try it out, head over to the official 1win website, complete the simple sign‑up, and claim your first deposit bonus. Remember to play responsibly and take advantage of the security and support features that keep your gaming safe.

© 2026 1win Malaysia Guide. All rights reserved.

6 novembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Espanya o França: qui treballa realment més?

per Lucille Souron 4 novembre 2026
per Lucille Souron

Migdiada, sopars tardans i ritme tranquil: els tòpics sobre la feina a Espanya continuen molt vius, sobretot vistos des de França. Però què diuen les dades? Les darreres xifres europees dibuixen una realitat més matisada.

Els clixés sobre la manera de treballar dels espanyols són nombrosos i encara molt presents al país veí: llevar-se tard, la pausa de les dues a les quatre per fer la migdiada, una certa dolce vita… Realment es treballa menys aquí que a França? Les darreres dades europees apunten en una altra direcció.

Segons les darreres dades d’Eurostat, el 2025 les persones ocupades d’entre 20 i 64 anys van treballar de mitjana 36,3 hores setmanals a Espanya, davant de 35,6 hores a França, en la seva feina principal. Espanya supera, doncs, lleugerament el seu veí del nord, al contrari del que suggereix la imatge d’un país on es treballaria menys. Les xifres corresponen a les hores efectivament treballades durant la setmana de referència: no equivalen ni a la jornada fixada al contracte ni només a la jornada a temps complet.

A escala anual, les dades de l’OCDE van en el mateix sentit: el 2025, la mitjana era de 1.633 hores per persona ocupada a Espanya, davant de 1.498 a França. Són dos indicadors que conviden a relativitzar el tòpic, tot i que no resumeixen per si sols les condicions laborals de cada país. L’OCDE adverteix, a més, que aquestes dades serveixen sobretot per seguir l’evolució en el temps i que no són gaire adequades per comparar directament països.

Un marc legal diferent

A França, la durada legal de la jornada a temps complet és de 35 hores setmanals (article L3121-27 del Codi del treball francès). Introduïda per les lleis Aubry del 1998 i el 2000, impulsades per la ministra de Treball Martine Aubry durant el govern socialista de Lionel Jospin, aquesta mesura està avui profundament arrelada a la societat francesa.

A Espanya, l’Estatut dels Treballadors fixa la jornada màxima en 40 hores setmanals. El govern de Pedro Sánchez, a iniciativa de la ministra de Treball Yolanda Díaz, va intentar reduir-la a 37,5 hores sense rebaixa salarial, però el Congrés dels Diputats va tombar el text el setembre del 2025, amb els vots en contra del PP, Vox i Junts.

Les hores extres, un costum francès?

A França, l’eslògan «Treballar més per guanyar més», amb què Nicolas Sarkozy va fer campanya el 2007, ha quedat gravat a la memòria col·lectiva, per bé o per mal. I no és casualitat. Segons una anàlisi de Randstad Research basada en dades d’Eurostat, a finals del 2025 el 9,7 % de les persones ocupades a França treballaven habitualment 49 hores o més a la setmana, davant del 6,3 % a Espanya. França és així un dels països de la UE on aquestes setmanes tan llargues són més freqüents, només per darrere de Grècia i Xipre.

Cal, però, posar aquesta diferència en context. L’indicador inclou els autònoms, entre els quals les setmanes llargues són molt més habituals que entre els assalariats. Els càrrecs directius i alguns sectors, com l’agrícola, també hi estan sobrerepresentats. Aquesta xifra no permet concloure, per tant, que els assalariats francesos facin més hores extres que els espanyols.

Unes vacances comparables

Contràriament al que se sol pensar, la diferència entre els dos països pel que fa al descans és mínima. A Espanya, l’Estatut dels Treballadors garanteix 30 dies naturals de vacances pagades a l’any, és a dir, uns 22 dies feiners, als quals s’afegeixen 14 dies festius. A Catalunya, el calendari laboral en fixa 12 de caràcter general, entre els quals la Diada o Sant Esteve, més dos festius locals que tria cada municipi.

A França, els assalariats tenen dret a cinc setmanes de vacances pagades. La cinquena es va introduir per una ordenança del gener del 1982, sota la presidència de François Mitterrand. Això representa 30 dies laborables (de dilluns a dissabte), és a dir, 25 dies feiners. S’hi afegeixen 11 dies festius (13 a l’Alsàcia-Mosel·la), però només l’1 de maig és obligatòriament festiu i retribuït. En tots dos països, l’empresa no pot substituir les vacances per una compensació econòmica, excepte en finalitzar el contracte. Sobre el paper, doncs, francesos i espanyols gaudeixen d’un temps de descans molt semblant.

4 novembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Busques un coworking a Barcelona? Equinox ofereix espais de treball al centre de l’Eixample

per Aurelie Chamerois 3 novembre 2026
per Aurelie Chamerois

Busques un espai de treball al centre de Barcelona? Equinox posa a disposició de professionals independents, periodistes, creadors de contingut i petits projectes empresarials diversos llocs de treball a les seves oficines de l’Eixample. El preu és de 180 euros més IVA al mes, amb totes les despeses incloses.

Trobar una oficina a Barcelona a un preu assequible no sempre és fàcil. L’augment del cost dels espais de treball i la necessitat de disposar d’un entorn professional han fet que cada vegada més autònoms i petits emprenedors busquin alternatives als lloguers tradicionals.

En aquest context, Equinox obre les portes de les seves oficines a altres professionals que vulguin treballar en un espai compartit, cèntric i equipat, sense haver d’assumir els costos de mantenir una oficina pròpia. Els llocs de treball estaran disponibles progressivament a partir del novembre i del gener. Les persones interessades compartiran les instal·lacions amb l’equip d’Equinox, mitjà de comunicació especialitzat en l’actualitat de Barcelona, Catalunya i Espanya.

Un espai pensat per a professionals independents

L’oferta està especialment orientada a periodistes, professionals de la comunicació, creadors de contingut, freelancers i petits projectes editorials, tot i que també està oberta a professionals d’altres sectors. Compartir oficina amb un equip de comunicació pot representar una oportunitat per treballar en un entorn dinàmic, conèixer altres professionals i afavorir l’intercanvi d’idees i experiències.

Cada plaça disposa d’un lloc de treball propi amb pantalla, connexió WiFi i accés a les instal·lacions les 24 hores del dia, els set dies de la setmana. Les oficines són lluminoses, estan climatitzades i compten amb una zona de cuina i menjador. El preu també inclou les despeses de subministraments, així com cafè, te i aigua.

Al cor de l’Eixample, entre Tetuan i Girona

Un dels principals atractius de l’espai és la seva ubicació. Les oficines d’Equinox es troben al passeig de Sant Joan, en ple Eixample de Barcelona, entre les estacions de metro de Tetuan (L2) i Girona (L4). La zona disposa de bones connexions amb transport públic i concentra una àmplia oferta de cafeteries, restaurants i serveis, fet que facilita l’organització de la jornada laboral.

A diferència d’altres fórmules de lloguer d’oficines, la proposta busca oferir unes condicions senzilles i flexibles. El preu mensual és de 180 euros més IVA, amb totes les despeses incloses. El compromís inicial és de tres mesos i, un cop superat aquest període, es pot cancel·lar amb un mes de preavís.

Espais de treball Equinox: informació pràctica

  • Preu: 180 € + IVA al mes, despeses incloses.
  • Equipament: taula pròpia, pantalla, WiFi i climatització.
  • Serveis: cuina, menjador, cafè, te i aigua.
  • Horari: accés 24 hores, 7 dies a la setmana.
  • Disponibilitat: places a partir del novembre i del gener.
  • Condicions: compromís inicial de tres mesos i un mes de preavís per cancel·lar posteriorment.

Les persones interessades a obtenir més informació, consultar la disponibilitat o visitar les oficines poden posar-se en contacte amb l’equip d’Equinox a través del correu factory@equinoxmagazine.fr.

3 novembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Commoció a la comunitat francesa d’Espanya per la mort de Marie Audan en l’accident ferroviari de Urda

per Aurelie Chamerois 2 novembre 2026
per Aurelie Chamerois

Marie Audan, una francesa de 50 anys que feia un quart de segle que vivia a Madrid, és una de les 69 víctimes mortals de l’accident ferroviari d’Urda, a la província de Toledo. La seva mort ha commocionat la comunitat francesa de la capital espanyola, on era una persona molt coneguda i implicada en la vida associativa.

Marie Audan viatjava dimecres passat en un tren d’alta velocitat amb destinació a Sevilla quan es va produir la col·lisió amb un altre comboi, poc abans de les nou del matí. L’accident va deixar 69 morts i més de 200 ferits. La seva defunció va ser confirmada posteriorment per les autoritats franceses i espanyoles.

Nascuda a París, Audan s’havia instal·lat a Madrid feia 25 anys, una ciutat que havia convertit en casa seva. Era mare de dos fills i directora del centre de formació de Hammam Al Andalùs. Plenament integrada en la societat madrilenya, mantenia també una estreta vinculació amb la comunitat francesa resident a Espanya.

Una figura molt estimada de la comunitat francesa

«Era un pilar de la nostra comunitat. Feia molts anys que participava en les activitats de l’Entraide Française i de Madrid Accueil, així com en l’associació d’antics alumnes de les grans escoles franceses, ja que havia estudiat a l’EM Lyon», explica, visiblement afectada, Catherine Janot, presidenta de l’Entraide Française.

La seva implicació anava més enllà d’aquestes entitats. «Amb el seu marit participaven activament en les activitats del Liceu Francès. Ella mateixa havia ajudat molts francesos. La seva mort ha estat un xoc per a molta gent», assegura una persona del seu entorn. Les persones que la coneixien coincideixen a descriure-la com una dona propera, generosa, activa i sempre disposada a donar un cop de mà.

L’associació Mazette, una altra de les xarxes de què formava part, també li ha dedicat un emotiu homenatge. «Marie formava part de la nostra comunitat. Darrere d’aquestes paraules hi ha la seva discreció, la seva lleialtat i la seva immensa bondat. Aquella manera de ser-hi sempre i de trobar les paraules adequades, que avui recorden amb tant d’afecte tots els qui la coneixien», expressa l’entitat en un comunicat. La notícia de la seva mort ha provocat nombroses mostres de condol entre els francesos establerts a Madrid, on Audan havia teixit una àmplia xarxa de relacions personals i professionals al llarg de més de dues dècades.

Per la seva banda, el Ministeri d’Afers Exteriors francès ha assegurat que es manté «en contacte permanent amb la família» de la víctima. El Quai d’Orsay també ha indicat que tant el ministeri com l’Ambaixada de França a Madrid continuen plenament mobilitzats i en coordinació amb les autoritats espanyoles.

2 novembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Tornarem a agafar trens com si no haguera passat res

per M. Carme Jiménez Fernández 1 novembre 2026
per M. Carme Jiménez Fernández

L’andana es desperta sota el mateix compàs metàl·lic de sempre: el xiulet d’eixida, el tancament pneumàtic de les portes i aquella pressa matinal, quasi coreografiada, dels qui acceleren el pas per no quedar-se fora. Per a un observador aliè, res en aquella escena quotidiana permetria sospitar que, setmanes o mesos arrere, aquell mateix comboi o aquella mateixa via van ser l’escenari d’una tragèdia col·lectiva. Els passatgers tornen a ocupar els seus seients, despleguen el periòdic, s’ajusten els auriculars i deixen perdre la mirada darrere del vidre, com si no haguera passat res.

No és una manifestació de fredor moral ni una mostra de falta d’empatia cap a les víctimes, sinó una de les expressions més interessants de la capacitat adaptativa del cervell: la possibilitat d’atenuar la por per a recuperar la normalitat i continuar amb la nostra vida. Des d’aquesta perspectiva, oblidar parcialment l’impacte emocional d’una catàstrofe no significa esborrar el que ha passat, sinó permetre que el record deixe de condicionar cadascuna de les nostres decisions.

El circuit de la por

Quan una tragèdia irromp en un entorn quotidià, ja siga un atemptat terrorista o un accident ferroviari greu, es desencadena una resposta biològica que prepara l’organisme per a afrontar una amenaça.

Els treballs pioners de Joseph LeDoux sobre la neurobiologia de les emocions permeten comprendre com determinats estímuls sensorials associats a l’experiència traumàtica, com ara el grinyol dels frens, l’olor característica de l’escenari o l’espai tancat d’un vagó, poden activar circuits cerebrals relacionats amb la por abans, fins i tot, que siguem conscients del que estem percebent.

En aquest procés, intervé especialment l’amígdala, que participa en la detecció i valoració d’estímuls amenaçadors i coordina diferents respostes fisiològiques a través de les seues connexions amb l’hipotàlem i altres estructures cerebrals. S’activa així l’eix hipotàlem-hipòfisi-adrenal, amb la consegüent alliberació de cortisol, mentre que altres sistemes neurobiològics contribueixen a incrementar l’estat d’alerta. L’organisme es prepara per a respondre mitjançant la fugida, la lluita o, en determinades circumstàncies, la immobilització. Es tracta d’una reacció adaptativa que, tanmateix, podria resultar incapacitant si es mantinguera de manera permanent.

El paper de la resiliència

La qüestió és com aconseguim recuperar la normalitat després d’una experiència d’aquestes característiques. Una de les respostes es troba en el que la psicologia de l’aprenentatge i la neurociència denominen extinció de la por. Aquest procés no implica que la memòria traumàtica desaparega, sinó que s’aprèn una nova associació que permet reduir la resposta de temor davant de determinats estímuls.

Així, cada nou viatge en tren que transcorre sense incidents pot contribuir al fet que el cervell aprenga que eixe context no implica necessàriament una amenaça. L’experiència repetida de seguretat afavoreix l’adquisició d’associacions inhibitòries que competeixen amb les memòries de por prèviament establides.

Per tant, la resiliència no s’ha d’entendre com un simple acte de voluntat, sinó com un procés complex en què intervenen mecanismes d’aprenentatge, regulació emocional i neuroplasticitat.

L’heurística del pànic

No obstant això, la recuperació de la confiança no depén exclusivament dels mecanismes neurobiològics. També està condicionada per la manera en què interpretem els riscos i calculem les probabilitats que torne a produir-se una tragèdia. La ment humana no funciona com una calculadora estadística i, en moltes ocasions, utilitza dreceres cognitives per a prendre decisions.

Els psicòlegs Daniel Kahneman i Amos Tversky van descriure la denominada heurística de disponibilitat, segons la qual tendim a estimar la freqüència o gravetat d’un esdeveniment en funció de la facilitat amb què podem recuperar exemples de la nostra memòria.

Quan una catàstrofe rep una àmplia cobertura mediàtica, les seues imatges romanen especialment accessibles en la nostra memòria, cosa que pot portar-nos a sobreestimar la probabilitat que torne a succeir. A aquest fenomen s’afig el que el psicòleg Paul Slovic va estudiar en relació amb la percepció del risc i l’anomenat dread risk, és a dir, aquells perills que generen una por especialment intensa per les seues característiques. No percebem de la mateixa manera un risc que considerem familiar i controlable, com ara conduir un automòbil, que un altre en què sentim que depenem completament de factors externs, com ara viatjar amb avió o amb tren.

Viatgers que deixen de viatjar

Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units ofereixen un exemple especialment il·lustratiu d’aquesta relació entre percepció del risc i comportament col·lectiu. Després dels atacs terroristes, el trànsit aeri comercial va experimentar una caiguda considerable, mentre que una part de la població va optar per utilitzar el cotxe per a evitar volar. La recuperació de la confiança en el transport aeri va ser progressiva i va estar condicionada per les noves mesures de seguretat, l’evolució de la percepció pública i les circumstàncies econòmiques.

El cost d’aquesta decisió també va ser objecte d’investigació. Un estudi va estimar que, durant els dotze mesos posteriors als atemptats, aproximadament 1 500 persones addicionals —en comparació amb l’any anterior— van morir en accidents de carretera com a conseqüència de l’increment dels desplaçaments per carretera associat a la por de volar. El resultat posa de manifest una paradoxa: en determinades circumstàncies, la por a un risc poc freqüent pot portar-nos a triar alternatives que presenten una probabilitat objectiva de dany superior. L’emoció, en aquest cas, condiciona una decisió que, des d’una perspectiva exclusivament estadística, podria semblar contradictòria.

La urgència material: el cas de l’11-M a Madrid

El procés de recuperació de la por tampoc no es pot explicar únicament des de la psicologia individual, ja que les condicions socials i econòmiques determinen en bona mesura les possibilitats reals d’evitar una situació temuda. Per això, el que va passar després dels atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid és molt diferent de l’exemple anterior.

El tren de Rodalia de Madrid constituïa per a milers de persones una ferramenta imprescindible de la seua vida quotidiana. Les línies que connectaven municipis com Alcalá de Henares i Torrejón de Ardoz amb el centre de Madrid —on va ocórrer la tragèdia— transportaven diàriament treballadors i estudiants l’activitat dels quals depenia d’arribar puntualment als seus destins. Per a ells, deixar d’utilitzar el tren no era una alternativa senzilla.

Només quatre dies després dels atemptats, el dilluns 15 de març, Renfe va reprendre el servici en els trams afectats. La necessitat de desplaçar-se va fer que els usuaris recuperaren progressivament les seues rutines.

Aquesta circumstància introdueix un element important en la interpretació psicològica del fenomen: l’exposició repetida a una situació temuda no sempre es produeix perquè la persona haja superat prèviament la seua por. De vegades, ocorre precisament el contrari: la persona torna a enfrontar-se a allò que li genera temor perquè les exigències de la seua vida quotidiana no li permeten evitar-ho. Cada desplaçament que acaba sense incidents pot contribuir a modificar la percepció d’amenaça i afavorir la recuperació de la confiança.

La cara fosca: el biaix de normalitat i la indolència

No obstant això, la nostra capacitat de reduir la por també pot portar-nos a infravalorar determinats riscos. És el que es coneix com a biaix de normalitat, una tendència a interpretar que les circumstàncies continuaran desenvolupant-se com ho han fet habitualment, fins i tot quan hi ha indicis que podria produir-se una situació excepcional.

La recuperació de la normalitat constitueix una resposta adaptativa freqüent davant de l’adversitat. El problema apareix quan aquesta recuperació individual es trasllada a l’àmbit col·lectiu i institucional, sense mantindre una memòria adequada del que ha passat. A mesura que disminueix l’angoixa ciutadana, també pot reduir-se la pressió social per a exigir explicacions, revisar els protocols de seguretat, investigar possibles fallades tècniques o reclamar inversions en infraestructures.

Així, no hem de confondre la recuperació psicològica amb la desaparició de les responsabilitats. Que els ciutadans tornen a utilitzar el tren no significa que les causes d’una tragèdia hagen quedat resoltes, ni que les institucions puguen donar per conclosa la seua obligació d’investigar, corregir i previndre.

La memòria col·lectiva ha de complir precisament eixa funció: conservar les lliçons del que ha passat fins i tot quan la por individual ha deixat d’ocupar un lloc central en la nostra vida quotidiana.The Conversation

1 novembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Espanya o França: a quin país es paguen menys impostos?

per Sonia Romero 31 octubre 2026
per Sonia Romero

Espanya té una pressió fiscal inferior a la de França, però això no significa que tots els contribuents hi paguin menys impostos. El nivell d’ingressos, la situació familiar, el patrimoni i, fins i tot, la comunitat autònoma de residència poden canviar considerablement el resultat. Dos economistes analitzen les principals diferències entre els sistemes fiscals dels dos països.

És habitual sentir que a Espanya es paguen menys impostos que a França. Però fins a quin punt és cert? La resposta depèn de molts factors. No és el mateix ser un treballador solter que una família amb tres fills, un autònom o una persona amb diverses propietats immobiliàries.

Les dades generals donen avantatge a Espanya. Segons les estadístiques de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), els ingressos fiscals, incloses les cotitzacions socials, representaven el 36,7% del producte interior brut (PIB) espanyol el 2024, davant del 43,5% de França. La diferència és de 6,8 punts percentuals.

França se situava així com el segon país de l’OCDE amb més pressió fiscal, només per darrere de Dinamarca. Espanya, tot i tenir una càrrega tributària inferior, també superava la mitjana de l’organització, situada en el 34,1%. Ara bé, aquestes xifres no reflecteixen necessàriament el que paga cada ciutadà.

«L’impost sobre la renda depèn de molts elements, perquè està condicionat pels trams impositius i les circumstàncies personals», explica José María Durán Cabré, professor de la Universitat de Barcelona i investigador de l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB).

Els impostos sobre el treball són més elevats a França

Una de les diferències més significatives entre els dos països es troba en la fiscalitat laboral. Segons les dades de l’OCDE del 2025, per a una persona soltera i sense fills que cobra el salari mitjà del seu país, els impostos sobre la renda i les cotitzacions socials, tant del treballador com de l’empresa, representen el 47,2% del cost laboral total a França. A Espanya, aquest percentatge baixa fins al 41,4%.

Això no vol dir que un treballador francès perdi gairebé la meitat del sou brut en impostos. El càlcul també inclou les cotitzacions que paga l’empresa i compara els salaris mitjans de cadascun dels països, que no són necessàriament equivalents.

«En general, Espanya és més favorable per a molts treballadors i empreses, sobretot perquè les cotitzacions empresarials són més baixes», assenyala Oriol Amat, professor d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

La situació és menys clara en el cas dels autònoms. Els ingressos, el tipus d’activitat i les cotitzacions aplicables poden modificar substancialment la factura fiscal. Pel que fa als pensionistes, el cost de la vida generalment més baix a Espanya pot representar un atractiu per als jubilats francesos, però no implica automàticament una tributació inferior.

Les famílies amb fills poden sortir més beneficiades a França

La comparació canvia quan entren en joc els fills i les càrregues familiars. França disposa d’un mecanisme fiscal que no existeix a Espanya: el quocient familiar. Aquest sistema permet calcular l’impost sobre la renda tenint en compte el nombre de membres de la unitat familiar.

«A França existeix el sistema del quocient familiar per a l’impost sobre la renda, que és molt avantatjós per a les famílies amb fills. Espanya no el té», destaca Durán Cabré. El mecanisme divideix els ingressos imposables de la llar per un nombre de parts determinat per la composició familiar abans d’aplicar els trams fiscals. L’estalvi derivat d’aquest sistema, però, està subjecte a límits legals.

Oriol Amat també recorda que França ofereix ajudes familiars més generoses, que poden compensar una part de la càrrega fiscal de determinades llars. Per tant, un país pot tenir una pressió fiscal global més elevada i, al mateix temps, oferir condicions més favorables a algunes famílies. No hi ha una resposta única que serveixi per a tots els contribuents.

L’IVA és més alt a Espanya, però el patrimoni també marca diferències

Més enllà de l’impost sobre la renda, cal tenir en compte altres tributs que afecten el consum, la propietat i les herències. En el cas de l’IVA, Espanya aplica un tipus general del 21%, mentre que a França metropolitana és del 20%. Per tant, en aquest impost concret, el gravamen general espanyol és superior.

José María Durán Cabré matisa, però, que els impostos indirectes tenen un pes inferior en l’economia espanyola. El tipus general de l’IVA, per si sol, no permet comparar la recaptació total ni la càrrega fiscal efectiva dels consumidors. Les diferències també són importants en la fiscalitat patrimonial. «Espanya té un impost sobre el patrimoni més ampli, mentre que França grava específicament les grans fortunes immobiliàries», explica Oriol Amat.

A Espanya, l’impost sobre el patrimoni pot afectar tant els béns immobles com els actius financers, tot i que existeixen exempcions i bonificacions segons la normativa aplicable. A França, en canvi, l’impost sobre la fortuna immobiliària (IFI) se centra en el patrimoni immobiliari net subjecte a tributació que supera els 1,3 milions d’euros. Així, una persona amb un patrimoni financer important pot trobar-se amb una situació fiscal molt diferent segons el país on resideixi.

Catalunya, Madrid i la resta de comunitats: no es paga el mateix a tot Espanya

Un altre factor determinant és el territori de residència. A diferència del que podria semblar en una comparació entre països, el sistema fiscal espanyol no és completament homogeni. Les comunitats autònomes disposen de competències normatives sobre diversos impostos, com el tram autonòmic de l’IRPF, el patrimoni o les successions i donacions.

Això significa que una persona amb els mateixos ingressos i patrimoni pot acabar pagant quantitats diferents segons si resideix a Catalunya, Madrid o una altra comunitat autònoma. «Hi ha diferències, i cada vegada són més accentuades», adverteix José María Durán Cabré.

L’economista recorda que no n’hi ha prou amb comparar els tipus màxims de l’IRPF, que la majoria de contribuents no arriben a pagar. També cal analitzar els trams intermedis, les deduccions i les bonificacions aplicables. Oriol Amat assenyala que aquestes diferències territorials són especialment rellevants en els impostos sobre les herències. Per tant, afirmar que a Espanya es paguen menys impostos que a França pot ser una simplificació excessiva. En determinats casos, la comunitat autònoma de residència pot ser decisiva.

Quins serveis públics es reben a canvi dels impostos?

La comparació fiscal també planteja una altra qüestió: què reben els ciutadans a canvi dels diners que aporten a les administracions? «En general, tots tenim la sensació que paguem més del que rebem», observa Durán Cabré. Tanmateix, l’economista recorda que el balanç depèn de factors com l’edat, la situació familiar, les necessitats sanitàries o els períodes d’atur.

França presenta una despesa pública considerablement superior a la d’Espanya. Segons l’Institut Nacional d’Estadística i Estudis Econòmics francès (Insee), la despesa de les administracions públiques representava el 57,3% del PIB el 2025. Aquesta xifra inclou tant el funcionament dels serveis públics com les prestacions socials, les pensions i altres transferències.

Oriol Amat destaca que França disposa d’un sistema de protecció social més ampli, especialment pel que fa a les pensions i les ajudes a les famílies. No obstant això, també planteja interrogants sobre la sostenibilitat del model a llarg termini. «La qüestió fonamental no és només saber quants impostos es paguen, sinó quins serveis es reben a canvi i, sobretot, si el sistema es podrà mantenir en el futur sense deixar una factura excessiva a les pròximes generacions», reflexiona.

Aleshores, on es paguen menys impostos?

Les dades macroeconòmiques mostren que Espanya té una pressió fiscal inferior a la francesa. També presenta una càrrega tributària més baixa sobre el treball en el cas del perfil salarial de referència analitzat per l’OCDE. Però aquesta diferència no es tradueix necessàriament en un estalvi per a tots els contribuents.

Les famílies amb fills poden beneficiar-se de determinats mecanismes fiscals i ajudes a França, mentre que la tributació del patrimoni, les herències o els rendiments del capital pot fer variar el resultat en una direcció o una altra.

A més, a Espanya cal incorporar-hi les diferències entre comunitats autònomes, especialment importants en territoris com Catalunya i Madrid. La conclusió dels experts és que no existeix un país fiscalment més avantatjós per a tots els perfils. Per saber on es paguen realment menys impostos, cal comparar situacions personals equivalents i tenir en compte no només la renda, sinó també el patrimoni, la composició familiar i els serveis i prestacions que ofereix cada sistema.

31 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Com funcionen els sistemes de seguretat ferroviària?

per Josep Maria Cots Caimons 30 octubre 2026
per Josep Maria Cots Caimons

Les converses sobre seguretat ferroviària s’estenen des de fa dies per tot el país. Conèixer adequadament quins són els sistemes que la fan possible a Espanya i com funciona cadascun és necessari per a no caure en les falses notícies o la desinformació.

A diferència del transport per carretera, el transport ferroviari a Espanya pot assolir actualment velocitats de fins a 300 km/h. Això, juntament amb la gran massa dels vehicles ferroviaris i el reduït fregament en el contacte roda-carril (en comparació amb el que hi ha entre el pneumàtic i el paviment de la carretera), provoca que les distàncies de frenada siguen molt superiors a les de carretera.

Per a fer-nos una idea de la magnitud, un tren que circule a 160 km/h necessitaria una distància d’1 km per a detindre’s completament; un que circule a 200 km/h augmentaria aquesta distància fins a quasi 2 km i, si circulara a 300 km/h, recorreria més de 3,5 km. Per aquest motiu, la protecció dels trens i la distància de seguretat entre ells han d’estar plenament garantides.

Per a aconseguir-ho, les línies ferroviàries es dividixen en diversos trams, que s’anomenen cantons. Una vegada definits els cantons, en la circulació ferroviària hi ha una regla molt bàsica: en un cantó només pot haver-hi un tren al mateix temps.

Per a aconseguir-ho, cada cantó està precedit d’un senyal, de manera que, si un tren ocupa un cantó determinat, el senyal precedent adopta l’aspecte roig, que indica “via ocupada”. En conseqüència, el senyal del cantó anterior adoptarà l’aspecte “groc”, que indica “anunci de parada”, i així successivament, de manera que el maquinista és informat de la presència d’un cantó ocupat des de diversos cantons més arrere. El nombre de cantons depèn de la velocitat del tren i de la longitud dels cantons.

Sistemes de protecció en l’alta velocitat

En la xarxa ferroviària espanyola d’alta velocitat hi ha tres sistemes que controlen automàticament la velocitat del tren. Aquests sistemes poden exercir un control puntual o continu.

En el primer cas, la velocitat només es controla quan el tren passa pels senyals ferroviaris situats als costats de les vies. A Espanya es coneix com a ASFA, (Anuncio de Señales y Frenado Automático). Sota aquest sistema, el maquinista ha d’observar la senyalització lateral de la via i obeir-la.

Cada senyal té associat un conjunt de balises instal·lades en la via, de manera que, si el maquinista no actua correctament davant de l’aspecte del senyal, el tren frena automàticament. Aquest és el sistema que adopta la xarxa ferroviària convencional per a l’explotació habitual del servei.

En l’alta velocitat també hi ha sistemes de control continu, és a dir, la velocitat del tren es controla durant tot el trajecte. Segons el tipus de sistema, quan passa per determinats punts de referència de la via, el tren rep informació sobre les velocitats màximes a les quals pot circular en tot el tram fins al punt de referència següent.

En arribar al punt de referència següent, la informació sobre les velocitats màximes i les distàncies límit (distàncies objectiu) s’actualitza. Este sistema es coneix com a ERTMS (European Railway Traffic Management System) nivell 1. És el que està implantat en tota la xarxa ferroviària d’alta velocitat, llevat de la línia Madrid-Sevilla, que incorpora el sistema LZB.

Altres sistemes, com el ERTMS nivell 2 i el LZB (Linienzugbeeinflussing) permeten que la informació sobre les velocitats i les distàncies objectiu s’actualitze en qualsevol moment, sense haver d’esperar que el tren passe pels punts de referència.

La raó per la qual la línia Madrid-Sevilla té instal·lat el sistema LZB es deu a la seua data d’inauguració. L’any 1992, el sistema ERTMS, que és el sistema estàndard que s’ha d’adoptar en els principals corredors ferroviaris europeus per a facilitar el trànsit de trens entre països, encara no estava completament definit. Per això, es va decidir adoptar el LZB, desenvolupat a Alemanya per a la seua xarxa d’alta velocitat.

En tots els casos anteriors, la detecció i el control dels trens es realitzen de manera automàtica, és a dir, sense intervenció humana.

Què passa en cas de pèrdua de comunicació entre sistemes?

En condicions genèriques d’explotació, els trens d’alta velocitat funcionen sota un sistema de supervisió contínua (ERTMS o LZB). Tots dos sistemes envien directament a la cabina del maquinista la informació sobre les velocitats màximes, les distàncies objectiu, etc., cosa que permet assolir velocitats de fins a 300-350 km/h.

En cas de pèrdua de comunicació entre el tren i les balises o el cablejat de comunicacions de la via, el tren s’atura. Les pèrdues de comunicació poden deure’s a un error de transmissió de dades entre la via i el tren, a una desconnexió d’aquests sistemes o a altres causes.

En cas de desconnexió del sistema ERTMS o LZB, el tren podria circular sota l’anomenat Bloc de Senyalització Lateral (BSL), que es compon del conjunt de senyals laterals i del sistema ASFA. Com hem dit, auqest és el sistema d’explotació habitual en la xarxa convencional, és a dir, la que no és d’alta velocitat, i permet velocitats de fins a 200 km/h.

Per a passar de l’ERTMS o el LZB al BSL, atès que el tren, en detindre’s, ha perdut la referència de la seua posició en la línia, ha de contactar amb el Centre de Regulació i Control (CRC) per a informar de la seua situació i obtindre l’autorització per a reprendre la marxa sota la supervisió del BSL. En tot moment, el control dels trens es realitza de manera automàtica, evitant que un tren envaïsca un cantó ocupat per un altre tren que el precedisca. Únicament en cas que fallen tots els sistemes i hi haja una necessitat imperiosa de moure els trens, s’establiria un control manual del trànsit ferroviari.The Conversation

30 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Per què José es converteix en Pepe i Francisco en Paco: la curiosa història dels sobrenoms espanyols

per Lou Antonoff 28 octubre 2026
per Lou Antonoff

A Espanya, els José es converteixen en Pepe, els Manuel passen a ser Manolo i els Enrique responen al nom de Quique. Sense oblidar les Paqui, les Conchi i els Kiko. D’on surten tots aquests sobrenoms que, de vegades, semblen no tenir res a veure amb el nom original?

Per a un francès, acostumat que Jean continuï sent Jean i que François no es converteixi espontàniament en Xesco, aquest sistema pot resultar desconcertant. Sobretot perquè alguns sobrenoms espanyols no es limiten a escurçar un nom: sembla que substitueixin completament la identitat de la persona.

El fenomen no és cap moda contemporània. Forma part d’una llarga història lingüística en què es barregen diminutius afectuosos, evolucions fonètiques, tradicions religioses i costums familiars.

Repassem aquesta particular afició espanyola pels sobrenoms, que poden arribar a ser tan habituals com els noms originals.

Paco, Pepe, Manolo: però qui són aquesta gent?

Comencem pels casos més sorprenents. Per què José es converteix en Pepe? Per què Francisco passa a ser Paco? I com és possible que Manuel acabi sent Manolo sense que ningú s’estranyi gaire d’aquestes transformacions?

Primer cal fer un aclariment: no tots aquests sobrenoms són diminutius en sentit estricte. Alguns són hipocorístics, és a dir, formes familiars o afectuoses d’un nom propi. Poden ser abreviacions, modificacions o formes transmeses per l’ús popular, fins a esdevenir gairebé tan habituals com el nom original.

Agafem el cas de José. Una explicació tradicional de l’origen de Pepe remet a l’expressió llatina pater putativus, «pare putatiu», associada a sant Josep, considerat per la tradició cristiana el pare adoptiu de Jesús. Les inicials P. P. haurien acabat donant lloc a Pepe. És una explicació molt popular, tot i que l’origen exacte d’aquest sobrenom no està documentat amb certesa.

En el cas de Francisco, l’origen de Paco també s’ha relacionat sovint amb sant Francesc d’Assís, designat en algunes tradicions religioses com a Pater Comunitatis, el «pare de la comunitat». D’aquí vindria el sobrenom Paco. Un cop més, però, cal desconfiar de les etimologies massa rodones: algunes explicacions es repeteixen des de fa generacions sense que se n’hagi pogut demostrar del tot la base històrica.

El més interessant, al capdavall, no és que cada sobrenom tingui una suposada explicació religiosa o bíblica. És que aquestes formes han passat de generació en generació fins a convertir-se en autèntics noms d’ús quotidià.

No necessàriament s’escurça Manuel perquè sigui massa llarg de pronunciar. Se li diu Manolo perquè és així com el coneixen la família, els amics i, de vegades, tot el barri.

-ito, -ita, -illo: l’art espanyol de fer-ho tot més petit

Hi ha, però, una altra categoria de diminutius molt més fàcil d’identificar: els que es construeixen afegint un sufix.

En castellà, les terminacions -ito i -ita són especialment habituals, encara que també existeixen -illo i -illa, amb usos que varien segons la regió.

Juan es converteix en Juanito, Carmen passa a ser Carmencita i Enrique pot acabar sent Enriquito. El mecanisme és senzill: s’afegeix una terminació familiar al nom per donar-li un matís afectuós.

Seria temptador interpretar aquest costum com una prova que els espanyols són, per naturalesa, més afectuosos. Però això seria confondre un hàbit lingüístic amb un tret del caràcter nacional.

Els diminutius i els hipocorístics existeixen en moltes llengües, entre les quals l’anglès i l’italià, que també tenen els seus Dick, Bill, Gianni i Peppino.

Per què a França els sobrenoms són menys habituals?

A l’altra banda dels Pirineus també s’utilitzen diminutius i sobrenoms, com Manu per Emmanuel o Juju per Julie, però el seu ús social acostuma a ser més restringit que a Espanya, Itàlia o els països anglosaxons.

Hi ha diverses explicacions possibles. Històricament, a Espanya eren habituals els noms llargs, sovint vinculats als sants o formats per dos noms compostos, com José María. Les formes afectuoses es van anar normalitzant socialment fins al punt de substituir el nom oficial en la vida quotidiana, també per una qüestió de comoditat.

A França, la tradició administrativa i republicana ha afavorit una distinció més marcada entre el nom oficial, registrat a l’estat civil, i les formes familiars. En les interaccions públiques, professionals o formals, el nom oficial continua sent habitualment la referència.

Dirigir-se a una persona desconeguda o a un company de feina amb un diminutiu pot ser percebut com un excés de confiança.

De fet, a França els diminutius acostumen a reservar-se al cercle familiar o als amics més propers. Fer-los servir fora d’aquest àmbit pot resultar massa familiar o fins i tot inadequat.

En canvi, als països anglosaxons i a Espanya, l’ús d’hipocorístics està àmpliament acceptat, també en l’entorn professional.

Un nom, un sobrenom i un hipocorístic per a una mateixa persona

El cas més fascinant continua sent el dels sobrenoms que aparentment no tenen cap relació amb el nom original.

Perquè si és fàcil deduir que Juanito es diu Juan, com es pot endevinar que Chema acostuma a ser un José María o que Conchi és una forma familiar de Concepción?

Algunes d’aquestes abreviacions neixen de la fusió de dos noms. Chema, per exemple, és una contracció popular de José María.

D’altres són el resultat d’una evolució fonètica o d’una tradició popular amb orígens menys evidents. Kiko, per exemple, pot correspondre tant a Francisco com a Federico, segons la família i la persona.

No existeix cap diccionari universal de sobrenoms que permeti deduir automàticament el nom oficial de cadascú.

I això és precisament el que fa que el sistema sigui tan desconcertant per als nouvinguts.

En un entorn professional, algú pot aparèixer com a Francisco en un document administratiu, com a Paco en els correus electrònics i com a Fran al grup de WhatsApp de l’equip. Els tres noms poden correspondre perfectament a la mateixa persona, sense que ningú consideri necessari explicar les regles del joc.

A tot plegat s’hi afegeixen les tradicions familiars. En algunes famílies, un sobrenom es transmet de generació en generació per distingir un pare del seu fill, un avi del seu net o diverses persones que comparteixen el mateix nom.

El diminutiu es converteix aleshores en una mena de marcador genealògic, fins i tot en una identitat paral·lela.

A Espanya, els noms propis de vegades tenen una vida secreta. I la millor manera de descobrir-la continua sent preguntar directament a la persona interessada com prefereix que li diguin.

28 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Eleccions espanyoles: la campanya més violenta

per Nico Salvadó 27 octubre 2026
per Nico Salvadó

Espanya ja ha viscut campanyes electorals especialment tenses. Però, a les portes de les eleccions generals del 29 de novembre, l’enfrontament entre els partits arriba a una intensitat poques vegades vista des del retorn de la democràcia. Entre acusacions de frau, tensions internacionals i la crisi de l’habitatge, Pedro Sánchez i els seus adversaris protagonitzen una batalla política sense treva.

La història política espanyola no està exempta de precedents. El 2004, José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar les eleccions generals contra tot pronòstic, només tres dies després dels atemptats islamistes de l’11 de març a Madrid, que van deixar 193 morts.

El govern conservador de José María Aznar havia apuntat inicialment a l’organització separatista basca ETA, malgrat que els indicis orientaven progressivament la investigació cap al terrorisme jihadista. La seva política comunicativa, considerada enganyosa per una part de l’opinió pública, va provocar una profunda crisi de confiança. En un país ja dividit per la participació espanyola en la guerra de l’Iraq, la victòria del socialista Zapatero va obrir un període de fortes tensions polítiques.

De Zapatero a Sánchez, una polarització creixent

L’arribada de Zapatero al poder va inaugurar una etapa que la política espanyola recorda com un període de gran crispació. La seva legitimitat va ser qüestionada per una part de la dreta, que considerava que les circumstàncies excepcionals dels atemptats havien alterat el resultat electoral. Vint-i-dos anys després, Pedro Sánchez es troba al centre d’una confrontació com a mínim igual d’intensa, en un panorama polític profundament transformat.

Tots dos dirigents socialistes comparteixen la voluntat de trencar amb determinats llegats històrics i polítics. Zapatero va impulsar una política de memòria històrica destinada a reconèixer les víctimes del franquisme i a retirar alguns símbols de la dictadura. Sánchez va anar més enllà en el terreny simbòlic quan, el 2019, va ordenar l’exhumació de les restes de Francisco Franco del seu mausoleu al Valle de los Caídos.

La qüestió basca constitueix un altre punt de comparació. Zapatero va iniciar un procés de diàleg amb ETA, abans que l’organització anunciés el cessament definitiu de l’activitat armada el 2011, encara durant el seu mandat. Sánchez, per la seva banda, ha comptat en diverses ocasions amb el suport parlamentari d’EH Bildu, formació independentista basca hereva d’una tradició política controvertida pels seus vincles històrics amb l’esquerra abertzale, una part de la qual havia donat suport a ETA.

Aquestes decisions han alimentat dures crítiques entre les files de la dreta. Però l’enfrontament actual ja va molt més enllà de les qüestions de memòria històrica o territorials.

Una campanya marcada per la desconfiança i les acusacions

El context internacional contribueix a endurir el debat. El retorn amb força del trumpisme, la guerra al Pròxim Orient, les tensions migratòries i l’auge de les formacions nacionalistes a Europa alimenten una polarització que supera àmpliament les fronteres espanyoles.

En aquest clima, la formació d’extrema dreta espanyola Vox ha convertit les sospites de frau electoral en un dels seus arguments polítics, qüestionant especialment la fiabilitat del vot per correu. Unes acusacions per a les quals no s’ha aportat cap prova de frau organitzat. Aquesta retòrica recorda la utilitzada als Estats Units per Donald Trump i els seus seguidors.

Per la seva banda, Pedro Sánchez ha decidit situar la confrontació ideològica al centre del seu discurs. El president del govern espanyol presenta habitualment l’avenç de les dretes nacionalistes com una amenaça per als valors democràtics europeus i es posiciona entre els dirigents que hi planten cara amb més contundència. Una estratègia que li permet mobilitzar l’electorat progressista, però que també contribueix a accentuar les divisions entre els dos grans blocs polítics.

En l’escena internacional, les seves posicions sobre el conflicte israelià-palestí exemplifiquen aquesta línia. Sánchez ha arribat a utilitzar el terme genocidi per denunciar l’ofensiva israeliana a Gaza, fet que ha provocat fortes reaccions del govern israelià i dels seus partidaris, que l’han acusat d’antisemitisme.

Llegiu també: com Pedro Sánchez s’ha convertit en la bèstia negra de la dreta francesa

Si bé aquesta posició té una bona acollida entre una part de l’esquerra espanyola, també ha rebut crítiques per l’abast de determinades formulacions i pel risc de generar confusions en un debat ja especialment sensible. Cal distingir, però, entre la crítica a les polítiques del govern israelià i els discursos antisemites.

La crisi migratòria de Ceuta també ha adquirit una dimensió geopolítica. Després de l’arribada massiva de migrants el juliol passat, les autoritats espanyoles van alertar de possibles operacions de desinformació i ingerències estrangeres, especialment vinculades a xarxes pròximes a potències hostils a Madrid. La responsabilitat exacta dels diferents actors, però, encara s’ha de determinar. La possible instrumentalització política i digital de la crisi no constitueix, per si sola, una prova que aquests actors organitzessin les arribades de migrants.

L’habitatge, el nou camp de batalla electoral

Però probablement és en el terreny de la política interior on la campanya es disputa amb més intensitat. La crisi de l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions dels espanyols. L’augment dels lloguers, les dificultats per accedir a la propietat i els desnonaments alimenten un malestar social especialment visible a les grans ciutats.

El cas de Maricarmen, una dona de 87 anys amenaçada de perdre el seu habitatge a Madrid després que el lloguer se li multipliqués per cinc, ha concentrat bona part d’aquesta indignació. Pedro Sánchez ha aprofitat aquest cas per defensar noves mesures de protecció dels llogaters i denunciar les pràctiques especulatives d’alguns grans propietaris immobiliaris.

La dissolució del Parlament, decidida després del rebuig de diverses iniciatives governamentals, especialment en matèria d’habitatge, ha situat aquesta qüestió al centre de les eleccions anticipades del 29 de novembre.

Per a l’oposició, el govern intenta convertir un drama individual en una eina electoral, malgrat que els socialistes governen des del 2018 i les dificultats per accedir a un habitatge no han deixat d’agreujar-se.

El retret té una base política evident: malgrat les lleis aprovades i les mesures anunciades els darrers anys, la situació immobiliària continua sent extremadament difícil per a una gran part de la població.

Però l’executiu defensa una altra interpretació. Segons el govern, la crisi és conseqüència de desequilibris estructurals antics, de la manca d’habitatge assequible i de resistències polítiques que han frenat diverses reformes.

La decisió de convocar eleccions es pot interpretar, per tant, tant com un intent de sortir d’un bloqueig parlamentari com una aposta estratègica per recuperar la iniciativa política.

Pedro Sánchez encara pot capgirar la situació?

Tot i que sovint se l’ha donat per políticament afeblit, Pedro Sánchez ja ha demostrat la seva capacitat per desafiar els pronòstics i ressorgir en situacions complicades.

Situant l’habitatge i la defensa dels valors progressistes com els principals eixos de la seva campanya, el dirigent socialista busca tornar a mobilitzar una part de l’electorat d’esquerres i posar els seus adversaris davant les seves pròpies contradiccions.

Les enquestes, fetes després de l’anunci de la dissolució, no es mouen ni un mil·límetre i continuen pronosticant una victòria contundent de les dretes, amb més de 200 diputats dels 350 que té el Congrés.

La campanya promet, doncs, ser especialment disputada. D’una banda, una dreta que denuncia el balanç de vuit anys de govern socialista. De l’altra, un president que vol convertir les eleccions en una tria de societat entre dos models polítics.

A Espanya, la dita segons la qual ningú no està mai políticament mort continua tenint plena vigència. Pedro Sánchez sembla decidit a demostrar-ho una vegada més.

27 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Espanya té quatre milions d’habitatges buits en plena crisi immobiliària

per Nico Salvadó 26 octubre 2026
per Nico Salvadó

Mentre els lloguers es disparen i milers de famílies tenen dificultats per trobar un lloc on viure, Espanya acumula prop de quatre milions d’habitatges desocupats. Una paradoxa que genera interrogants en un país on la construcció de nous pisos es presenta com una de les principals solucions a la crisi de l’habitatge.

Persones que busquen desesperadament un sostre i milions d’habitatges que continuen buits. Espanya presenta una paradoxa immobiliària espectacular. Segons l’últim cens de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), al país hi ha 3,8 milions d’habitatges considerats buits, és a dir, el 14,4% del parc immobiliari. Dit d’una altra manera, gairebé un de cada set habitatges està desocupat.

Aquestes dades, procedents del cens del 2021, tornen a situar-se al centre del debat sobre la crisi de l’habitatge. En lloc d’apostar únicament per la construcció de nous edificis, Espanya hauria de començar per reincorporar al mercat una part del seu immens parc immobiliari sense utilitzar. Una proposta que pren una rellevància especial després que els desnonaments de Maricarmen a Madrid i d’Olga a l’Hospitalet de Llobregat, prop de Barcelona, hagin revifat les tensions al voltant de l’accés a l’habitatge.

Espanya ja disposa d’un dels parcs d’habitatges més grans d’Europa

Contràriament al que sovint es pensa, a Espanya no hi falten habitatges en proporció a la població. Amb 544 habitatges per cada 1.000 habitants, el país presenta una de les ràtios més elevades de la Unió Europea. En comparació, Alemanya en té 512 i els Països Baixos, 455.

Aquesta particularitat s’explica, en part, per la història immobiliària del país. Durant la dictadura franquista es va fomentar massivament la propietat privada. Entre el 1961 i el 1975 es van construir prop de quatre milions d’habitatges socials per donar resposta a l’èxode rural i al creixement demogràfic.

Però, a diferència d’altres models europeus, una gran part d’aquests pisos va acabar passant del parc d’habitatge protegit al mercat privat un cop finalitzat el període de protecció.

Després va arribar la febre immobiliària dels anys 2000. Entre el 2003 i el 2006, Espanya va construir aproximadament quatre milions d’habitatges addicionals, alimentant una bombolla que esclataria pocs anys més tard.

El resultat és que avui el país disposa d’un parc immobiliari considerable, però amb una distribució geogràfica i un ús que no sempre responen a les necessitats de la població.

Més de 400.000 habitatges buits a Catalunya

Catalunya exemplifica especialment aquesta paradoxa. Mentre Barcelona figura entre les ciutats espanyoles on és més difícil accedir a un habitatge, el conjunt del territori català comptava amb uns 419.000 habitatges buits segons l’últim cens.

A la capital catalana, prop de 75.500 pisos estaven classificats com a desocupats el 2021. A Madrid, la xifra s’acostava als 97.000. El fenomen, però, no afecta únicament les grans metròpolis. A Sabadell, per exemple, hi hauria 5.644 habitatges buits, aproximadament el 6% del parc immobiliari local.

Tornar a posar una part d’aquests immobles en circulació podria contribuir a alleujar la pressió sobre el mercat. Però no tots els habitatges buits es troben allà on la demanda és més elevada. A escala estatal, prop del 45% estan situats en municipis de menys de 10.000 habitants.

Alguns també necessiten reformes importants o ja no responen a les necessitats actuals. Per tant, la xifra de quatre milions no equival a quatre milions de pisos immediatament disponibles per llogar.

A més, les dades oficials es basen en el consum elèctric registrat el 2021, i no pas en una inspecció individual de cada immoble.

Construir cada vegada més, una solució costosa

Davant la crisi, el Banc d’Espanya considera necessària la construcció de diversos centenars de milers d’habitatges addicionals, principalment als territoris on la demanda supera àmpliament l’oferta.

Però construir a gran escala planteja dos grans problemes: el cost ambiental i la manca de mà d’obra. Segons diverses estimacions, la construcció de 750.000 pisos nous podria generar entre 30 i 35 milions de tones de CO₂.

En canvi, rehabilitar edificis existents permet conservar bona part de les estructures i dels materials ja produïts, alhora que limita l’artificialització de nous terrenys.

El sector de la construcció també ha de fer front a una escassetat de treballadors qualificats, que dificulta l’execució ràpida de noves promocions immobiliàries.

La rehabilitació podria representar, per tant, una solució complementària, especialment a les ciutats mitjanes i als municipis ben connectats amb els grans pols d’ocupació.

Gravar els habitatges buits, la solució que arriba del Canadà?

Per incentivar els propietaris a tornar a posar els seus immobles al mercat, dos investigadors universitaris posen com a exemple Vancouver, al Canadà. La ciutat va instaurar un impost específic sobre determinats habitatges que romanen buits durant bona part de l’any.

Segons els resultats recollits en la seva anàlisi, aquesta política hauria contribuït a reduir un 36% el nombre d’habitatges buits afectats i hauria permès recaptar 115 milions de dòlars destinats a l’habitatge social.

Una mesura que podria inspirar les administracions espanyoles, tot i que la seva aplicació dependria del context jurídic, fiscal i immobiliari de cada territori.

La fiscalitat, però, no és l’única via. Els ajuts a la rehabilitació, les garanties per als propietaris que acceptin posar els seus pisos de lloguer o la millora del transport cap a les ciutats perifèriques també podrien contribuir a mobilitzar el parc d’habitatges existent.

La qüestió va més enllà del preu dels lloguers. Rehabilitar els habitatges buits dels municipis rurals també permetria combatre el despoblament d’alguns territoris, sempre que s’acompanyés d’una millora del transport públic, del foment del teletreball i del desenvolupament dels serveis de proximitat.

Tanmateix, persisteix un obstacle fonamental: els habitatges buits no es troben necessàriament als llocs on els ciutadans volen viure. Mobilitzar-los no serà suficient, per si sol, per resoldre la manca d’ofertxa a les zones amb més pressió immobiliària.

En un país on la crisi de l’habitatge s’agreuja, aquests milions d’immobles desocupats plantegen, malgrat tot, una pregunta inevitable: abans de continuar construint sense parar, per què no aprofitar millor els habitatges que ja existeixen?

26 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Newer Posts
Older Posts

Categories

  • Non classé
  • La madeleine de Proust
  • Videos
  • Cultura i historia
  • Notícies i reportatges
  • Opinió
equinox en catala
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?

Amb el suport de :

Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?