Comunicació, família, amics, humor, cultura, educació…És el repte diari per les parelles franco-espanyoles a Barcelona. Una vida quotidiana rica en originalitat, però que demana doblar esforços.
Ilustració : Anne-Claire Lamy
“Buenos días” o “good morning” per començar el dia? “Això depèn de l’humor amb el que em llevi”, diu somrient l’Estelle de 29 anys, parella del Guillermo, un espanyol.
Els dos colomins viuen a Barcelona des de fa cinc anys, oscil.lant entre dues llengües, dues cultures, dos països. “Canviem d’idioma d’una frase a l’altra. De vegades jo parlo en espanyol i ell em respon en anglès. És bastant desconcertant per la gent”.
I per a ells també, en realitat. Com moltes altres parelles binacionals i bilingües, l’Estelle i en Guillermo han hagut d’adoptar una comunicació diferent.
“És el repte més gran”, confirma l’Astrid de 33 anys, originària de la regió parisenca, casada amb el Pau, de València. Com a parella, han viscut durant sis anys als Estats Units i ara acostumen a inventar-se els seus propis mots en spanglish, a més d’intentar parlar en francès. Intercanvis de vegades graciosos i adorables, d’altres complicats i laboriosos: ”És molt divertit estar amb algú que no sempre comprèn la teva llengua. De tant en tant, es produeixen malentesos divertits quan ell intenta parlar en francès!”
Per exemple, ell em diu: “Em trobaràs a faltar”, en lloc de “et trobaré a faltar”. Petits moments que aporten el seu encant a la jornada, però que de vegades, van de la mà amb incomprensions o males interpretacions, accentuades per la barrera de la llengua, en els moments de conflicte.
Parelles més centrades en la comunicació
Una paraula mal escollida, una referència mal utilitzada, o simplement, les diferències culturals, poden generar friccions. “Estem obligats a doblar els esforços, ser flexibles, donar el benefici del dubte a l’altre. És complicat, però al cap i a la fi és molt positiu”, assegura l’Astrid. I en aquest punt tots coincideixen: no tenir la mateixa llengua natal, força a donar més importància a la comunicació, a centrar-nos en les paraules més que en les emocions.
En cinc anys de relació, “potser hem tingut una o dues disputes, això és tot”, afegeix l’Estelle. Durant les discussions delicades, l’empresària francesa i el seu company, opten per l’anglès. Una llengua neutra. Ni la d’ell, ni la d’ella. “Al menys així és més just i t’ho penses dos cops abans de parlar. Perquè en espanyol, ell podria argumentar més ràpid que jo, per exemple”. El to també podria pujar més ràpidament, en canvi, amb aquest truc, “això no semblen baralles”, afirma l’Estelle. És el primer acord que trobem dins d’una extensa llista, oscil.lant entre petits moments de felicitat i petites contrarietats.
Humor, amistats, cultura, família: les diferències del dia a dia
“No parlar en francès quan estic cansada” posa la jove com a exemple de frustració. Que el seu marit no estigui integrat al 100% al seu cercle social francòfon, “perquè els meus amics tornen ràpidament al francès en les conversacions”. També és frustrant no apreciar el mateix tipus de sortides socials.
Al Bérenger, un bretó de 36 anys, parella d’una catalana des de fa vuit anys, li agrada sopar, prendre una copa o simplement un cafè entre amics al domicili, com es fa habitualment a França. “Aquesta manera de socialitzar desagrada a la meva companya. Aquí es fa vida al carrer.”
També troba desconcertant voler passar el temps sempre en grup, a l’estil espanyol. “Fins que vaig trobar el Pau, em pensava que era extravertida”, bromeja l’Astrid. També és xocant el fet de no donar el mateix pes a la família. “Ell truca la seva mare cada dia, per exemple, i s’escriuen molt sovint. Tenen una relació molt estreta. En un context francès, es podria interpretar com una invasió, però és cultural”.
Un punt de vista compartit per Philippe, un francès emparellat amb una espanyola des de fa més de 20 anys. “A Espanya, la família és veritablement molt important. La gent intenta viure prop dels seus pares i es veuen sovint, un fet que no és freqüent a França”. També és sorprenent quan un espanyol tuteja els sogres i els avis francesos des del primer dia. “Mentre que el company de la meva germana ha tractat de “vostè” el meu pare durant anys…” rememora l’Estelle.
En darrer terme, és una mica confús no riure de les mateixes coses. “Està clar que el humor és molt diferent. Havia vist OSS 117 amb els meus pares, i en Guillermo reia més per les meves reaccions que dels acudits de la pel·lícula. I a la inversa, jo amb el cinema espanyol”, afegeix l’Estelle.
Més enllà de l’humor, també es tracta de comprendre i captar les referències culturals d’un país i d’una infància. Són petits detalls que fan créixer la complicitat.
“Per exemple, viatjar en cotxe i cantar a plens pulmons”, explica l’Astrid qui, gràcies a la seva àvia paterna espanyola, posseeix algunes bases de cultura pop hispànica. Petiteses que, un cop adquirides, permeten connectar amb els records de la infantesa. “M’encanta sentir que el sorprenc quan conec cançons o dibuixos animats de la seva cultura”. Un luxe per les parelles binacionals, un punt de lleugeresa que suavitza els obstacles de la quotidianitat…i els que vindran.
Els fills, el desafiament del futur
Perquè els desafiaments a superar no es limiten només al present. L’Estelle, embarassada de sis mesos, pensa en l’educació del seu fill. Ja ho tenen decidit: encara que el seu marit no parla francès i al si de la parella els dos es comuniquen en anglès, ella educarà el seu fill en la llengua de Molière.
L’Astrid ja ha suggerit el tema al seu company: “Ho he dit bromejant, però en realitat, no estic de broma. Vull que el meu marit aprengui francès al mateix temps que el nostre fill”. Un nou esforç que la jove es prepara per negociar.
Binacional o no, una parella es construeix amb compromisos, consensos que combinats amb diferents llenguatges i cultures, esdevenen riquesa. Però, això sí, és un treball diari.
