La secció La Madeleine de Proust està inspirada de la novel·la del escritor francès Marcel Proust, A la recherche du Temps perdu (A la recerca del temps perdut, en català), en la qual l’autor explica que, en menjar una magdalena (la Madeleine), se sent transportat directament a la seva infància. En aquest espai convidem personalitats catalanes a revelar-nos la seva Madeleine de Proust.
El nostre primer convidat és l’Andreu Claret, periodista i escriptor, nascut a Acs (Occitània, França, 1946) en una família de republicans exiliats. Va ser delegat de l’agència Efe a l’Àfrica subsahariana i a Amèrica Central. Va ocupar el càrrec de director a Catalunya d’aquesta agència de premsa i ha col·laborat als principals mitjans de comunicació catalans. Ara acaba de publicar « París érem nosaltres », una novel·la autobiogràfica per la qual va rebre el Premi Ramon Llull.
(foto : Andreu Claret de visita a l’escola de la seva infància amb la seva filla l’any 2000).
Pels fills de l’exili com jo, França eren moltes coses. Algunes òbvies, com la llibertat, Les Trois Mousquetaires, Notre-Dame de Paris (la novel·la), el 14 de juliol o l’11 de novembre. Altres no tant. Com aquell mapa mundi que em fascinava, penjat a la paret de l’escola republicana que em va tocar, a un poblet de 180 habitants que es deia, i es diu, Auty (crec que ara te menys habitants). Un mapa i un professor de geografia, fill d’un maquisard, que van fer de mi el que soc: un periodista i escriptor encuriosit per tot el que passa al món. Podria dedicar aquesta nota a mencionar allò que França significava, i a explicar la nostàlgia que vaig patir quan vaig venir a viure a Barcelona, l’any 1964.
Nostàlgia de gairebé tot. Obsessiva. Per què no es petonejaven els joves de la meva edat? Eren tantes les coses que em mancaven, que vaig reduir-les a unes quantes, en un intent de no passar-me el dia taral·lejant Françoise Hardy o recordant Johnny Halliday. Vaig decidir que no podia sobreviure sense pain d’épices. Quan vivia a pagès, en aquell poblet del Tarn-et-Garonne, l’àvia me’n comprava un paquet tots els dijous, el dia que passava una camioneta Citroën (d’aquelles amb la carrosseria ondulada) amb les vitualles que no teníem a casa. Recordo que n’hi havia 14 talls. Ben administrats, me’n tocaven dos cada dia, un que m’enduia a l’escola i l’altre que endrapava quan tornava, a mitja tarda, abans de fer qualsevol altra cosa. Els meus pares vivien a Andorra on el pain d’èpices, com el Beaujolais, ja havia arribat. I un dels taxis que feien el trajecte amb Barcelona me’n baixava dos paquets cada més. Em quedava dos o tres dies sense. Je pouvais faire avec.
