L´anglès és la llengua internacional que parlen bona part dels barcelonins actualment. No obstant, 50 anys enrere, era el francès la llengua dominant, emblema del chic i del bon gust.
Foto : Ceci Fimia – ajuntament de Barcelona
Si ens adrecem a qualsevol barceloní de menys de 40 anys, és bastant probable que parli més o menys anglès i només sàpiga dir algunes frases en francès, o cap. Per altra banda, la major part de les persones de més edat no parlen gens d´anglès, però saben expressar-se en francès, alguns d´ells amb una facilitat desconcertant.
Actualment, l´anglès és la llengua estrangera prioritària a tota Espanya, però no fa tant de temps, era el francès l´idioma de moda.
França i Espanya, una història de família
La història “d´amor” entre Espanya i França supera els tres segles, tot i que seria més correcte parlar “d´història de família”. El rei d´Espanya Carles II, va morir el 1700 sense cap hereu i després de la guerra de successió, Felip de Borbó, nét del Rei Sol, va pujar al tron espanyol. S´estableixen lligams familiars entre el rei francès i el rei espanyol; es signen pactes que uneixen Espanya a França al llarg dels segles XVIII i XIX. “Inclús quan els borbons no es trobaven al poder a Espanya o a França, com durant les repúbliques o sota Napoleó, aquests pactes continuaven vinculant la política francesa a la política espanyola”, explica l´historiador Pau Moncho.
Des del segle XVIII, el francès esdevé a Espanya la llengua de la cort, una llengua noble, de bon gust. Durant el segle XIX i la primera part del XX, els intelectuals espanyols continuen admirant les institucions de lletres franceses. El fet de saber llegir i parlar francès era el súmmum de l´elegància. “Pels espanyols, el francès era la llengua dels grans filòsofs de la Il.lustració, una llengua amb una història i una cultura, sobretot en comparació amb l´anglès”, precisa Florentina Rodrigo Paredes, doctora en civilització espanyola contemporània a la Université Catholique de Lille. “Els espanyols sempre han considerat que els Estats Units era un país sense arrels ni orígens…En canvi, el francès sempre va ser percebut com la llengua de la cultura, dels grans filòsofs, una llengua elegant, chic, que a més compartia arrels comuns amb l´espanyol”.
A l´escola, els alumnes aprenien doncs el francès en primer lloc. També, l´historiador espanyol Américo Castro es va indignar als anys 1920, veient que s´ensenyava el francès particularment en el marc d´una “educació superior femenina”, és a dir, per l´educació de noies joves de famílies burgeses i al comprobar el pèssim nivell de francès dels espanyols en general. Ell pensava que aquesta llengua els podria ser útil “pels seus viatges i per formar-los per eventuals relacions comercials, científiques”, o simplement per mostrar que els espanyols són persones cultes a nivell internacional. El 1937, la llengua més ensenyada a Espanya era el francès, seguida de l´anglès i en tercer lloc, l´alemany.
El francès, una llengua chic per Franco
Durant el franquisme, contràriament al que es podria pensar, Franco va mantenir l´aprenentatge del francès a l´escola. Mentre que França continuava sent una república amb valors ben diferents dels del règim militar d´Espanya, als anys 1950 els nens espanyols ( particularment, les noies ) aprenien francès, que continuava considerant-se com un indicatiu de cultura elevada.
Tot i que Franco va rebutjar la república existent a França, l’Hexàgon va tenir influència sobre Espanya, sobretot el catolicisme liberal francès en els anys 1950, i fins i tot les decisions polítiques a favor de l’economia en els anys 1960.
Catalunya no era una excepció a la regla, però el francès representa també una altra cosa per als catalans: els valors republicans i l’obertura a Europa, explica Montse Porta, de la llibreria francesa Jaimes, a Barcelona.
L’ascens a la força de l’anglès
Però durant la segona meitat del segle XX, un esdeveniment important sacseja el món: la guerra freda. La dictadura de Franco, que va rebutjar el comunisme soviètic, i va perdre el suport de Hitler i Mussolini, va haver de resoldre’s a pactar amb els Estats Units, interessats per la posició geogràfica estratègica d’Espanya.
El 1953, els dos països signen acords que permetran l´entrada a Espanya de productes americans, fet que senyalarà el començament del declivi del francès enfront de l’anglès. Però és sobretot a partir dels anys 1970, amb la mort de Franco, que Espanya s’obre al món i, innegablement, a l’anglès. En aquesta època, a Europa occidental, els Estats Units són omnipresents, i l’anglès és la llengua dels negocis, del comerç, però també de la tan idealitzada cultura americana.
I si bé el sistema educatiu va ser completament remodelat en els anys 1970 a Espanya, l’anglès esdevé la primera llengua viva, sobretot perquè els mateixos alumnes el prefereixen al francès. Javier Barbero Andrés, professor i especialista en filologia anglesa de la Universitat de Cantàbria, explica que en els anys 1970-1980, els nens estaven envoltats de productes de la cultura americana, per exemple a la televisió, amb programes i productes americans. Per als joves de l’època, l’anglès representa l’obertura al món, la sortida de l’aïllament de la dictadura. Lògicament, l’anglès reemplaça el francès com a primera llengua estudiada.
L’anglès, la llengua de l’obertura al món
El nou sistema educatiu va reforçar la importància de l’anglès: en els anys 1970-1980, s´esperava que l’escola augmentés el CV dels alumnes, amb nocions que els serien útils més tard, contràriament al sistema anterior, quan l’educació servia més aviat per donar una bona imatge de cultura general en societat. Tothom parla anglès a tot el món, així que per a incloure a Espanya en el món, cal parlar anglès.
Per la seva banda, el francès esdevé segona llengua i comença el seu declivi. “Potser França no va prestar suficient atenció en aquell moment a conservar els seus vincles amb els francòfons i francòfils de l’estranger”, estima Montse Porta. Encara que es segueix considerant una llengua chic, sobretot a Catalunya, on alguns polítics no vacil·len a mostrar el seu domini de la llengua de Molière, el francès es situa avui en segon lloc darrere l’anglès.
Espanya va sortir de la “colonització cultural americana” dels anys 1980, però l’anglès continua sent la llengua internacional de prestigi, per al comerç, els negocis, la ciència, i fins i tot el turisme: a Barcelona, és impensable per a un comerciant no dominar almenys un anglès bàsic. Però els barcelonins han mantingut, tanmateix, un cert afecte pel francès, llengua propera al català, i difós encara a la ciutat per l’Institut Francès sobretot, o el Liceu Francès.