A Barcelona, la comunitat francesa té una nombrosa representació a les escoles de cinesiteràpia. Facilitat de l’entrada al curs i qualitat de vida, els expatriats expliquen.
Foto : Vicente Zambrano Gonzalez – ajuntament de Barcelona
Cada any, centenars de futurs fisioterapeutes –el 40% els anys 2020-2021– diuen adeu al sistema francès per provar sort a l’estranger. Entre els destins desitjats, Espanya es troba entre els més preuats, pel seu clima ideal, la seva proximitat a França i la facilitat d’accés als estudis.
La dificultat de començar un curs de cinesiteràpia és el que fa fugir els estudiants francesos. Fins a 2020, abandonaven el país per evitar el primer any de medicina, hiperselectiva i descoratjadora. Des de fa quatre anys, si bé aquest any aterridor ja no és obligatori, les tres vies proposades en substitució continuen sent deficients. LAS (llicència opció de salut), PASS (curs d’accés específic de la salut) i llicència de STAPS o de biologia, no totes permeten accedir als estudis desitjats.
La via més fàcil és la LAS. La gran majoria d’estudiants que han estat acceptats per fer el curs, és gràcies a una llicència opció de salut. «A la Universitat de Poitiers, de 60 places al curs de fisioteràpia, 54 estaven reservades a les LAS i només 6 a aquells que sortien de la llicenciatura STAPS o biologia», explica Baptiste, ex-estudiant en STAPS. Originari de Saintes, com a resultat d´aquest fracàs, el jove es va decidir a buscar a l’altre costat dels Pirineus, fins a incorporar-se al campus barcelonès de l’EUSES (Escola Universitària de Sanitat i Esport) el setembre de 2023.
Les mateixes dificultats han convençut altres estudiants, com Loïcia. «Entre pagar l´escola i poder dedicar-se a l’ofici dels seus somnis o lluitar indefinidament, la tria està clara», explica la jove de 23 anys, tolosana arribada a Barcelona fa 3 anys per estudiar la cinesiteràpia a la Universitat Internacional de Catalunya ( UIC ).
Preu per any? Aproximadament 7 000 euros. Dues vegades menys que a Madrid, que es permet costos exorbitants, ja que és l’única ciutat que ofereix cursos en francès, però molt més que a l’Hexàgon. Un esforç que cal poder permetre’s, però que, en la seva opinió, val la pena. D’altra banda, precisa que a Espanya no es paga el diploma, perquè els estudis són tan difícils com a França, sinó que es paga la possibilitat de poder emprendre’ls. Tenir la sort d´aprendre el treball dels seus somnis, però també descobrir la llengua espanyola i la seva cultura, són els criteris que han seduït la jove.
Aprendre una nova llengua, el veritable avantatge de Barcelona
L’obertura al món i a d´altres llengües és també el que ha convençut Andrea, jove de Saint-Étienne de vint anys. Estudiant a l’EUSES en el primer any (a la mateixa promoció que Baptiste), on tots els cursos són impartits en anglès, el que parla italià veu bé marxar de Catalunya dominant la llengua de Cervantes i la de Shakespeare, «un veritable plus al mercat del treball», assegura aquest jove seriós. A la ciutat comtal, la integració va ser fàcil per a ell, encara que mai no hi havia posat els peus aquí abans de venir a treballar-hi: «No he tingut cap problema d’integració i aconsello a tothom fer el que he fet. Venir sol permet créixer i descobrir-se a si mateix, és realment enriquidor!»
Aquest desig de submergir-se en la cultura espanyola i de dominar la llengua és compartit per tots, però a l´hora de la veritat, no és tan simple. Les classes, compostes en gran part per estudiants francesos – 50% en la promoció de Loicia, 65% en la dels nois – estan més aviat dividides. «Els catalans es relacionen entre ells, i els francesos entre nosaltres, és una pena», deplora la jove. La comunitat francesa, composta per més de 10 000 estudiants, és de lluny la més representada en els sectors de cinesiteràpia i dental a Espanya, fet que explica també que es relacionin més entre ells.
Un esperit comunitari que no tindrà veritable impacte en el futur: després dels seus estudis, gairebé tots els estudiants francesos tornaran a l’Hexàgon per exercir. I fins i tot si la perspectiva de tornar prop de la seva família i de guanyar un millor salari que a la Península Ibèrica sedueix Loïcia, aquesta enamorada de la vida barcelonesa no pot evitar lamentar-se: «El retorn, serà el pitjor període de la meva vida».
