El contrast és contundent: Barcelona atrau cada vegada més visitants, però els seus bars i restaurants tanquen a un ritme preocupant. Catalunya perd set establiments al dia, un símptoma d’una fragilitat estructural que amenaça la seva identitat gastronòmica i el seu teixit social.
Des de fa anys, la restauració espanyola viu marcada per una equació contradictòria: més turistes, però menys ingressos reals per als establiments. A Catalunya, aquesta contradicció és encara més visible. Segons l’estudi anual de Delectatech, més de 2.600 bars, restaurants i cafeteries van haver d’abaixar definitivament la persiana l’any passat, és a dir, uns set establiments diaris, més de cinquanta per setmana. Aquesta xifra revela una dinàmica inquietant, encara que, paradoxalment, reflecteixi també un mercat que intenta professionalitzar-se i oferir experiències o marques de nivell més alt.
Barcelona registra rècords de visitants, però aquesta vitalitat no es tradueix necessàriament en ingressos estables per a tots els restauradors. La pregunta és inevitable: com pot un sector tan central per a la cultura i l’economia catalanes trobar-se tan amenaçat en un context turístic aparentment favorable?
Una vitalitat turística que no beneficia la restauració
A primera vista, Catalunya viu un moment dolç en termes turístics. Barcelona exhibeix xifres rècord, els hotels tenen ocupacions elevades i el port veu arribar onades creixents de creueristes. Tanmateix, darrere d’aquesta efervescència s’amaga un malestar profund: els visitants gasten menys en restauració. Les estades són més curtes, els àpats en apartaments turístics o demanats a domicili augmenten i el tiquet mitjà gairebé no creix.
Pau Gasco, xef i propietari del Petit Pau —situat al carrer de Sants, al districte de Sants-Montjuïc— va tancar el seu restaurant fa pocs mesos després de gairebé nou anys. “Amb la guerra d’Ucraïna, el preu de les matèries primeres va explotar. O apujava fort el preu del menú degustació, o abaixava la qualitat. Però els meus clients no tenien més capacitat de compra”, explica.
Set tancaments al dia a Catalunya
Actualment, Catalunya perd aproximadament set bars i restaurants cada dia. Darrere aquesta xifra hi ha desenes de famílies i treballadors que veuen el seu dia a dia trastocat, i barris que perden vitalitat. A escala estatal, hi ha gairebé 37,5 tancaments diaris, més de 13.000 establiments desapareguts en un any. Tot i que la xifra és lleugerament inferior a la d’anys anteriors, continua essent enorme i evidencia una fragilitat estructural persistent.
Aquesta hemorràgia afecta tant els bars de barri com els restaurants d’alta gamma. Els primers pateixen una clientela local més prudent per culpa de la inflació; els segons, sales difícils d’omplir fora dels pics turístics. Gasco ho sintetitza així: “Un restaurant com el meu, amb setze coberts al vespre, generava com a màxim un 5% de rendibilitat. Hi havia mesos que no em podia pagar. Sempre es parla de passió, però econòmicament és molt precari.”
Però més enllà dels números, també hi ha un desgast personal i professional. “Portar un restaurant avui no és només cuinar: és ser figura pública a les xarxes, gestionar bancs, proveïdors, institucions. Tot plegat m’esgotava i m’allunyava de la cuina, que és el meu ofici.”
Crèdits foto: Pau Kin Baldellou
Nous hàbits de consum a Barcelona
Les causes són múltiples. A les pressions econòmiques s’hi afegeixen canvis profunds en els hàbits de vida: la comanda a domicili guanya pes, el teletreball redueix els àpats fora de casa i, a les zones hiperturístiques, la concentració d’establiments similars dilueix la clientela i endureix la competència, fent encara més difícil la supervivència dels negocis independents.
La fragilitat del model és, sobretot, econòmica. L’ex xef ho resumeix amb contundència: “Ens van vendre els crèdits ICO com una ajuda, però en realitat són deutes. Vaig tancar fa més de dos anys i encara els estic tornant, tot i no tenir restaurant.”
El mercat barceloní pateix també una saturació, especialment en la franja de preus de 30 a 50 euros, cosa que incrementa la competència i debilita els establiments. Per revertir la tendència, caldrien ajudes fiscals específiques, formació en gestió, iniciatives de digitalització i una revisió de les polítiques urbanístiques per reforçar l’accessibilitat i l’atractiu dels barris. El reconeixement del patrimoni culinari català podria també ajudar a dinamitzar el sector.
Com reconeix Gasco, ara amb un somriure alleujat: “He entès que era millor tornar a ser assalariat. Per primera vegada en molt de temps he pogut fer vacances de veritat, sense l’angoixa de les factures.”
La supervivència dels restaurants no depèn només del turisme, sinó de la capacitat de convertir els visitants en consumidors reals de cultura gastronòmica local. Sense accions concretes, Barcelona i Catalunya corren el risc de veure com la seva oferta és estandarditza, en detriment de l’autenticitat que constitueix part essencial del seu encant.
