Barcelona no dorm mai. Reconeguda arreu del món per les seves nits de festa i els seus excessos, la ciutat comtal viu al ritme dels noctàmbuls, entre setmana i el cap de setmana. Però darrere dels llums i la música, s’activa una altra realitat: la dels treballadors de l’ombra que vetllen cada nit perquè la ciutat es mantingui dreta.
Es fiquen al llit quan els altres es lleven, es creuen amb la seva parella o els seus fills només de passada, i s’acomoden com poden a un ritme que no sempre han escollit. Escombriaires, ambulanciers, porters de discoteca o taxistes: tots viuen a un compàs diferent que impacta la seva vida social, familiar i també la salut. Un veritable exèrcit de feines invisibles, especialment a Espanya, on el nombre de treballadors nocturns dobla el de França —vida nocturna obliga. A Barcelona, capital espanyola de la festa, cada nit és una ciutat dins la ciutat que es posa en marxa.
És mitjanit al barri del Poblenou i en Jaime, de la quarantena, comença el seu torn. És responsable de seguretat a la discoteca Razzmatazz. “Has de canviar el teu ritme vital, funcionant al revés que la resta; en l’àmbit de salut és complicat, tens sovint trastorns del son, però al final t’hi acostumes i no tens altra opció.” Divorciat, hi ha trobat un cert equilibri: “Durant la Covid, vaig poder cuidar els meus fills durant el dia.”
Però si pot ser pràctic en alguns aspectes, aquest desajust horari sovint afecta la vida de parella i de família. “No veig gaire la meva dona; com a mínim no discutim! Però és una mica difícil… ja veurem en el futur si podem tenir una vida normal”, explica en Javier, taxista, estacionat no gaire lluny de la discoteca.
A les dues de la matinada, comença la recollida d’estris voluminosos per a en Luís, agent de neteja de l’Ajuntament. També reconeix un desajust social amb conseqüències: “La gent amb qui abans ens vèiem viu de dia, així que és una altra vida; ja no comparteixes amb els mateixos.”
La nit, terreny d’imprevistos i perills
Alcohol, drogues, violència… més enllà de la seva vida social, els treballadors nocturns s’enfronten a riscos constants. Els vianants beguts sovint entorpeixen la seva feina, explica en Luís: “Ja m’he trobat gent que s’agafa al retrovisor o a la part del darrere del camió.” La nit és sovint l’escenari d’excessos, on els mateixos treballadors poden acabar sent víctimes.
Un jove tècnic d’ambulància, d’uns vint anys, ho confirma prop del Razzmatazz: “Ja he presenciat una baralla greu amb ganivets. En general, la gent no és agressiva amb nosaltres, però alguna vegada algú s’ha posat nerviós i hem hagut de trucar a la policia.” El cap de seguretat del local confirma la importància de la coordinació: “Hem de col·laborar amb ells perquè sovint ens trobem amb situacions que afecten l’àmbit privat i que cal resoldre junts.”
A banda de la violència, alguns estan exposats a abusos o estafes. “Evidentment, hi ha qui puja borratxo i vomita al cotxe. Però també passa que arribes al final del trajecte i et diuen que no tenen diners. Cal anar amb compte”, confessa el taxista. Per reduir riscos, evita determinats barris considerats perillosos: “A partir d’una certa hora hi ha llocs on no vaig, com la Mina, el Raval o la Zona Franca. Ja sabem el que s’hi cou i intentem evitar-los.”
Feines essencials però poc reconegudes
Malgrat els riscos i els horaris impossibles, tots coincideixen a assenyalar una manca de reconeixement —tant per part de la societat com dels empresaris. En Luís creu que les condicions haurien de revisar-se: “Hauríem de tenir més compensació econòmica i, sobretot, més seguretat per a les dones que treballen soles. Ens jubilem al mateix moment que els que treballen de dia, tot i que el nostre ritme és molt més esgotador.”
En Javier, taxista autònom, ho veu amb resignació: “Ens haurien de donar algun tipus de complement, però això no compensa la falta de son ni els horaris. Al final, ets tu qui tria treballar de nit.”
Tots reconeixen que la nit exigeix un sacrifici addicional. Així i tot, continuen —per hàbit, per necessitat o per vocació. Invisibles per a molts, representen la cara oculta de Barcelona: la que manté la ciutat en peu mentre els altres s’abandonen als excessos. Sense ells, la ciutat no seria aquesta metròpolis vibrant on, cada matí, la festa dona pas a una ciutat neta, segura… i preparada per tornar a començar.
