A Barcelona, els vinils, els CD i les cassets recuperen un lloc central en l’escolta musical. Als barris del Raval, Gràcia o el Poble-sec, botigues de discos i espais híbrids que combinen cafè i música tornen a donar temps llarg i contacte a una música que s’havia tornat immaterial.
Tot i que aquestes zones concentren una part de les adreces més visibles, l’escena dels formats físics va molt més enllà. La ciutat comptaria avui entre 15 i 25 botigues de discos especialitzades, a les quals s’afegeixen diversos espais on es barregen la venda de discos i la vida de cafè. Una constel·lació d’una vintena a una trentena de llocs dedicats als vinils, CD i cassets que participen d’una mateixa dinàmica: tornar a posar el físic al centre de l’escolta.
Darrere d’aquestes xifres, s’imposa una transformació cultural més profunda: la música torna a ser un objecte que es tria, es manipula i es comparteix, lluny de les lògiques algorítmiques i del flux continu de plataformes com Spotify.
Entre art, memòria i col·lecció
Els vinils, CD i cassets ja no són simples suports funcionals, sinó fragments de memòria i objectes de col·lecció. A les botigues de Barcelona, aquesta dimensió és omnipresent. Per a Elisabeth Cross, botiguera anglesa instal·lada des de fa 25 anys i al capdavant de Disco Edison, institució del Raval amb gairebé 50 anys d’història, el disc va molt més enllà de l’escolta.
“És com una obra d’art. El disc… no és només per escoltar, també és per apreciar”, explica un client habitual, Ignacio, col·leccionista de milers de suports. La seva col·lecció, amb uns 4.000 CD i 400 vinils, il·lustra aquesta lògica d’acumulació afectiva, on cada objecte esdevé portador d’una història.
Aquesta relació material també s’estén a les cassets i als reproductors de CD, que reapareixen progressivament en els usos. En un univers dominat per l’immaterial, aquests formats reintrodueixen una forma de presència física.
Elisabeth Cross observa especialment una nova generació de clients: “Hi ha joves que arriben amb walkmans o reproductors de CD que han recuperat dels seus pares”, explica. Una part d’ells torna a comprar cassets o CD simplement per poder-los reutilitzar en aquests aparells retrobats.
El retorn del físic davant la saturació digital
Aquest retorn dels formats físics no és només qüestió de nostàlgia. S’inscriu en una fatiga més general davant dels usos digitals i les seves lògiques automatitzades.
A Barcelona, Adrien Rosier, francès instal·lat des de fa nou anys, ha cofundat CO’LAAB al Poble-sec: un espai híbrid entre cafè i selecció de vinils, principalment orientat al hip-hop i la black music. L’espai es concep com un lloc de pas però també de cultura, on la música acompanya la vida del cafè en lloc de dominar-la.
Per a ell, aquest model respon directament a la transformació dels hàbits d’escolta. “Abans, la música es compartia… ara, amb els auriculars, cadascú té la seva música i amb l’algoritme del streaming, cadascú està dins la seva bombolla”, observa.
Aquesta “bombolla” individual, modelada per les recomanacions automàtiques, substitueix progressivament l’experiència col·lectiva. El vinil, com el CD o la casset, trenca aquesta lògica reintroduint una constricció física: triar un disc, manipular-lo, escoltar un àlbum sencer.
En aquest sentit, el suport esdevé gairebé un acte de resistència suau. “Quan escoltes vinils, estàs obligat a fer una pausa i a compartir aquest moment”. resumeix Adrien.
Una redescoberta del so i del gest d’escolta
Més enllà de l’objecte, el retorn del vinil també implica una altra manera d’escoltar, més atenta, més encarnada, gairebé sensorial.
Aquesta diferència es percep primer en l’experiència sonora mateixa, explica Adrien: “Personalment, he redescobert cançons que coneixia de memòria. Les he redescobert escoltant-les en vinil perquè la qualitat de producció és millor. També la qualitat d’escolta”.
En el seu relat, el vinil no és només nostàlgia: modifica la percepció mateixa de la música, retornant-li relleu davant d’un streaming pensat per a la fluïdesa i la compressió. “Sempre és millor qualitat que l’streaming, que està molt, molt comprimit perquè pugui cabre al núvol o al telèfon”, afegeix.
Aquesta diferència també és tècnica i material: “Com més hem reduït els formats, més hem comprimit la música”, resumeix. Però l’experiència no s’atura en el so. També implica una relació més concreta amb l’objecte musical. El vinil exigeix una inversió en l’escolta, gairebé ritual: “Quan inverteixes en un vinil i hi poses 20 o 50 euros, també vols invertir una mica en el tocadiscs o en els altaveus”.
El disc esdevé així un conjunt: un so, un objecte i un entorn d’escolta. Una música que ja no només es consumeix, sinó que s’instal·la en un espai.
Buscar per escoltar millor, alentir per compartir millor
En aquest paisatge, una pràctica central torna a emergir: el “digging”, l’art de remenar caixes buscant discos. Per a Elisabeth Cross, aquest gest és essencial: “La gent ve a buscar, remena, passa temps, descobreix coses que no buscava al principi”, explica.
Aquesta lògica de descoberta s’oposa frontalment als algoritmes de recomanació, on la música sovint és anticipada abans fins i tot de ser escoltada. Aquí, en canvi, la sorpresa continua sent central, amb tot el que implica d’atzar, trobada i obertura.
Però aquesta relació amb el temps no s’atura en la cerca: transforma també la manera d’escoltar. Allà on l’streaming proposa un flux continu i individualitzat, els formats analògics imposen un ritme més lent, més atent i sovint col·lectiu.
Aquesta lentitud esdevé un veritable factor de sociabilitat. En aquests espais, no només es consumeix música: s’intercanvia, es recomana i es comparteixen descobertes.
