Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
Equinox en català
Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
@Copyright 2022 - All Right Reserved.
Cultura i historiaNotícies i reportatges

El festival Ohlalà! porta a Barcelona deu dies de cinema francòfon amb pel·lícules, estrenes i trobades amb directors

per Camelia Balistrou 8 novembre 2026
per Camelia Balistrou

Del 19 al 28 de novembre, l’Institut Francès de Barcelona acull la setena edició del festival Ohlalà!, amb dotze llargmetratges i una minisèrie. La programació, amb projeccions subtitulades en català o castellà, inclou produccions de França, Bèlgica, Suïssa i diversos països africans, així com una nova secció dedicada al medi ambient.

El cinema francòfon torna a tenir una cita amb el públic barceloní. Del 19 al 28 de novembre, el festival Ohlalà! celebrarà la seva setena edició a l’Institut Francès de Barcelona, amb una selecció de pel·lícules que difícilment arriben a les sales comercials de la ciutat.

Nascut el 2018 per iniciativa d’un equip de francesos residents a Barcelona, el certamen s’ha consolidat com un espai de descoberta de la cinematografia en llengua francesa. Més enllà de les produccions de França, el festival reivindica la diversitat cultural i creativa de la francofonia, amb històries procedents de diferents continents. Enguany, la programació reuneix dotze llargmetratges i una minisèrie que aborden qüestions com l’emancipació femenina, les relacions familiars, la joventut, les migracions i els reptes ambientals. Totes les pel·lícules es projectaran en versió original amb subtítols en català o castellà, fet que permet acostar-les al públic local.

De Marion Cotillard al cinema africà contemporani

El festival s’inaugurarà el 19 de novembre amb De la Comédie-Française, una comèdia dirigida per Bertrand Usclat i Martin Darondeau que s’endinsa entre bastidors d’una de les institucions teatrals més prestigioses de França, just abans d’una representació plena d’imprevistos. Un altre dels títols destacats és Milo 7h40 ce matin-là, el nou treball de la directora francesa Nicole Garcia, protagonitzat per Marion Cotillard i Théodore Pellerin. La història segueix una dona que arriba a una ciutat de províncies per retrobar-se amb un jove mecànic vinculat al seu passat.

La selecció també inclou À bras-le-corps, de la directora suïssa Marie-Elsa Sgualdo, un relat d’emancipació femenina ambientat durant la Segona Guerra Mundial. El cinema africà tindrà igualment un paper destacat amb Congo Boy, de Rafiki Fariala. El film explica la història de Robert, un adolescent de 17 anys que somia convertir-se en músic a Bangui, capital de la República Centreafricana, mentre es fa càrrec dels seus quatre germans després de l’empresonament dels pares.

La cloenda, prevista per al 28 de novembre, anirà a càrrec de Ni vue ni connue, una comèdia de Marc Fitoussi protagonitzada per Sandrine Kiberlain. La pel·lícula retrata el dia a dia d’una figurant que encadena rodatges amb l’esperança d’aconseguir algun dia un paper important al cinema.

Una nova secció dedicada al medi ambient

Una de les principals novetats de l’edició d’enguany és Ohlalà! La Planète, una secció que explora la relació entre les persones i el medi natural a través de sis pel·lícules.

Entre les propostes destaca Le Chant des forêts, del director i fotògraf de fauna salvatge Vincent Munier, que convida els espectadors a endinsar-se als boscos dels Vosges francesos a través de la mirada de tres generacions d’una mateixa família.

Per la seva banda, Le Mohican, de Frédéric Farrucci, trasllada l’acció a Còrsega, on un pastor es nega a vendre les seves terres davant les pressions d’un projecte immobiliari vinculat al crim organitzat. La programació ambiental també inclou Magma, un thriller ambientat a Guadalupe al voltant de l’amenaça d’una erupció volcànica, i La Baleine et le Musicien, un documental sobre l’experiència del músic electrònic Rone, que intenta establir un diàleg musical amb una balena geperuda.

Amb aquesta nova secció, el festival amplia la seva proposta cultural i incorpora reflexions sobre la preservació dels ecosistemes, la relació amb el territori i els efectes de l’activitat humana sobre la natura.

Una minisèrie i trobades amb cineastes

Per primera vegada, Ohlalà! també dedicarà una sessió a una minisèrie. Es tracta d’El’Sardines, una producció francoalgeriana de sis episodis d’onze minuts que ha rebut el distintiu «Demain en vues» d’Unifrance. La història segueix Zouzou, una jove enginyera marítima que està a punt de deixar la seva família per investigar la desaparició de les sardines a les aigües algerianes.

A més de les projeccions, el certamen vol fomentar el diàleg entre els espectadors i els professionals del sector. Diverses sessions inclouran converses en línia amb els directors, mentre que el cineasta Camille Ponsin viatjarà a Barcelona per presentar Sauvage, una pel·lícula inspirada en fets reals.

El festival també concedirà dos guardons: el premi del públic i el premi del jurat jove, format per espectadors d’entre 15 i 18 anys, que distingirà una de les obres de la secció ambiental.

Dates, preus i entrades del festival Ohlalà! 2026

El festival tindrà lloc a l’Institut Francès de Barcelona, al carrer de Moià, 8, al barri de Sant Gervasi-Galvany.

  • Dates: del 19 al 28 de novembre de 2026.
  • Lloc: Institut Francès de Barcelona, carrer de Moià, 8.
  • Entrada general: 8 euros.
  • Entrada reduïda: 6 euros per a alumnes de l’Institut Francès, titulars del Carnet Jove i persones amb discapacitat.
  • Carnet de Biblioteques: 7 euros.
  • Abonament: quatre entrades per 25 euros.
  • Programació i entrades: ohlalafilmfestival.com.

Els descomptes i abonaments no són vàlids per a les sessions d’inauguració i cloenda.

8 novembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Xarxes de pesca, plàstics i embarcacions: la lluita per salvar les tortugues marines de Catalunya

per Lou Antonoff 7 novembre 2026
per Lou Antonoff

La pesca accidental, la contaminació per plàstics i les col·lisions amb embarcacions amenacen les tortugues marines del litoral català. Des del Prat de Llobregat, la Fundació CRAM treballa per rescatar, tractar i retornar al mar aquests animals protegits. Entre el 2022 i el 2025, el centre va atendre 263 tortugues, la majoria afectades per l’activitat pesquera.

Darrere el vidre d’un dels tancs de recuperació, la tortuga Atenas puja lentament a la superfície per respirar. A pocs metres, el veterinari Ignacio Peña Pascucci mostra les restes del parany que gairebé li costa la vida: una massa de xarxes, bosses, ampolles de plàstic i fragments de caixes que havia quedat enredada al voltant d’una de les seves aletes.

«Tot això estava embolicat al voltant de l’aleta posterior esquerra», explica el veterinari de la Fundació CRAM, una entitat sense ànim de lucre dedicada a la protecció i recuperació de la fauna marina. Atenas pesa només 5,8 quilos. Quan la van rescatar davant la costa de Tarragona, arrossegava uns 3,5 quilos de residus, més de la meitat del seu propi pes. La pressió havia provocat lesions irreversibles a l’aleta i els veterinaris van haver d’amputar-la.

Ara es recupera al centre del Prat de Llobregat, amb l’objectiu de tornar a nedar en llibertat a la Mediterrània. Pertany a l’espècie Caretta caretta, coneguda popularment com a tortuga careta o babaua, la més habitual de les tres espècies de tortugues marines presents a la Mediterrània. Totes estan protegides.

Els voluntaris, una peça clau en la recuperació

A pocs metres del tanc d’Atenas, Chantal Nicoletto comprova la temperatura de l’aigua amb un termòmetre. «23,4 graus. La temperatura és correcta», confirma. Després de revisar els tancs, comença la preparació dels àpats. El menú d’Atenas inclou calamars, peix blanc i una mica de sardina. Chantal va descobrir la fundació gairebé per casualitat, després de presenciar el rescat d’un dofí en una platja catalana. Aquella experiència la va portar a interessar-se per l’entitat i, finalment, a incorporar-s’hi com a voluntària.

«Vaig voler saber qui eren. Després vaig tenir ganes de fer-me voluntària per donar un cop de mà», recorda. Per a Ignacio Peña Pascucci, la feina dels voluntaris és indispensable per garantir el funcionament quotidià del centre, des de l’alimentació dels animals fins al manteniment de les instal·lacions.

La pesca accidental, responsable del 85% dels avisos

Les xifres mostren l’impacte de l’activitat humana sobre la fauna marina catalana. Entre el 2022 i el 2025, la Fundació CRAM va atendre 263 tortugues marines rescatades al litoral català. Segons les dades del centre, en el 85% dels avisos hi havia implicada l’activitat pesquera. Les tortugues poden quedar atrapades accidentalment en xarxes o altres arts de pesca, fet que pot provocar ferides greus o impedir-los pujar a la superfície per respirar.

Per reduir aquests riscos, la fundació ha format més de 500 embarcacions pesqueres en els protocols d’actuació davant la captura accidental d’una tortuga. El problema va molt més enllà de Catalunya. Segons estimacions de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), més de 120.000 tortugues marines serien capturades accidentalment cada any al conjunt de la Mediterrània.

Quan es detecta un animal en dificultats, s’activa el dispositiu de rescat. «Quan rebem un avís, activem la xarxa de rescat. Ens desplacem fins a

7 novembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

El salari mínim a Espanya pujarà fins als 1.500 euros mensuals el 2027: França també prepara un augment

per Aurelie Chamerois 6 novembre 2026
per Aurelie Chamerois

El govern espanyol proposa incrementar el salari mínim un 5,3% a partir de l’1 de gener de 2027, fins als 1.500 euros bruts mensuals en dotze pagues. La mesura, encara pendent d’aprovació, arriba en plena campanya electoral. Mentrestant, França estudia avançar una nova pujada del salari mínim al desembre i superar els 1.500 euros nets.

El salari mínim interprofessional (SMI) tornarà a augmentar a Espanya si prospera la proposta presentada pel Ministeri de Treball. La vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha plantejat una pujada del 5,3% per al 2027, que situaria la remuneració mínima en 1.286 euros bruts mensuals en catorze pagues, equivalents a uns 1.500 euros si es distribueixen en dotze mensualitats.

Això representaria un increment de 65 euros per paga respecte als 1.221 euros actuals, fins a assolir els 18.004 euros bruts anuals.L’anunci arriba en un moment polític particular, a poques setmanes de les eleccions generals espanyoles del 29 de novembre. El Ministeri de Treball vol aprovar la mesura abans dels comicis perquè pugui entrar en vigor l’1 de gener, sense dependre dels terminis de formació del futur govern.

El projecte de reial decret es troba actualment en fase d’audiència pública, amb un termini per presentar aportacions que finalitza el 16 de novembre. La seva aprovació definitiva correspon al Consell de Ministres.

Una pujada del 75% des del 2018

L’evolució del salari mínim espanyol ha estat especialment pronunciada durant els darrers anys. El 2018 se situava al voltant dels 858 euros bruts mensuals en dotze pagues. Amb l’increment previst per al 2027, arribaria als 1.500 euros, una pujada acumulada de prop del 75%.L’augment proposat supera fins i tot les recomanacions del comitè d’experts que assessora el Ministeri de Treball, que havia suggerit una revalorització del 4,9%.

La proposta, però, no compta amb el consens dels agents socials. Els sindicats CCOO i UGT reclamaven un increment del 7%, mentre que les patronals CEOE i CEPYME s’oposen a la mesura i acusen l’executiu d’utilitzar el salari mínim amb finalitats electorals.

A Catalunya, i especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana, la pujada també reobre el debat sobre el poder adquisitiu. L’encariment de l’habitatge, l’alimentació i altres despeses quotidianes ha reduït l’impacte real dels increments salarials dels darrers anys. Tot i que el salari mínim és el mateix a tot l’Estat, el cost de la vida varia considerablement entre territoris. Un treballador que cobra l’SMI a Barcelona ha de fer front a un mercat immobiliari molt diferent del d’altres ciutats espanyoles més assequibles.

França vol superar els 1.500 euros nets

A l’altra banda dels Pirineus, el govern francès també prepara una possible revalorització del salari mínim. Després de diverses mobilitzacions socials relacionades amb els salaris i el poder adquisitiu, el ministre de Treball francès, Jean-Pierre Farandou, ha plantejat la possibilitat d’avançar a l’1 de desembre l’augment que habitualment s’aplica a principis d’any.

El ministre també s’ha mostrat favorable a superar el llindar dels 1.500 euros nets mensuals, davant dels 1.477,93 euros nets actuals. El primer ministre francès, Sébastien Lecornu, ha convocat aquest dilluns 9 de novembre una conferència social amb sindicats i patronals per abordar les remuneracions i el poder adquisitiu.

A diferència del projecte espanyol, a França encara no s’ha concretat el percentatge de la possible pujada extraordinària ni se n’ha confirmat l’aplicació. Els sindicats reclamen increments més importants, mentre que les organitzacions empresarials alerten dels efectes que un augment del cost laboral podria tenir sobre l’ocupació.

Quin país tindrà el salari mínim més alt?

Tot i els increments previstos a Espanya, França continua tenint un salari mínim legal superior en termes bruts. Actualment, el salari mínim francès és de 1.867,02 euros bruts mensuals, amb una jornada de referència de 35 hores setmanals. Això equival a 22.404 euros bruts anuals. En canvi, amb la pujada prevista per al 2027, el salari mínim espanyol arribaria als 18.004 euros bruts anuals. La diferència seria, per tant, d’uns 4.400 euros anuals a favor de França.

La comparació també exigeix tenir en compte les diferències en les cotitzacions socials, la fiscalitat, les jornades laborals i el cost de la vida de cada país. Per als treballadors de Catalunya, el nou increment suposaria una millora dels ingressos nominals. Però la qüestió de fons continuarà sent fins a quin punt aquests augments permeten compensar l’encariment de la vida, especialment en una ciutat com Barcelona, on l’habitatge representa una part important del pressupost de moltes llars.

6 novembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Cultura i historiaNotícies i reportatges

De Reus a les terrasses de Barcelona: com el vermut es va convertir en una tradició catalana

per Ivan Barrera 5 novembre 2026
per Ivan Barrera

Fer el vermut és molt més que prendre una beguda abans de dinar. És un ritual social arrelat a la cultura catalana que ha passat de generació en generació. Des de les bodegues tradicionals fins a les vermuteries modernes, aquest vi aromatitzat viu una nova etapa de popularitat. Però d’on ve aquesta tradició i per què continua tan present a Catalunya?

Un diumenge al migdia, una terrassa, un got de vermut amb gel i unes olives. L’escena es repeteix cada cap de setmana a Barcelona i en moltes altres poblacions catalanes. Un costum aparentment senzill que amaga més d’un segle d’història i que s’ha convertit en un dels rituals gastronòmics més característics del país.

«El vermut és molt important en la cultura catalana», explica Pau Matias-Guiu, especialista en disseny de begudes i representant de la històrica casa barcelonina Antich. Segons destaca, la particularitat d’aquesta tradició és que el nom de la beguda també serveix per designar una trobada social.

De fet, fer el vermut no implica necessàriament beure’n. És, sobretot, una manera de trobar-se amb amics o familiars, compartir alguna cosa per picar i allargar la conversa abans de dinar.

Reus, un dels grans bressols del vermut

Tot i que el vermut modern es va popularitzar a Itàlia abans d’estendre’s per Europa durant el segle XIX, Catalunya va desenvolupar una indústria pròpia que acabaria convertint aquesta beguda en un producte emblemàtic. El territori reunia les condicions ideals: una important tradició vitivinícola, productors experimentats i una xarxa comercial consolidada.

«Aquí hi havia molts productors, molt de vi, molt d’alcohol i un autèntic saber fer», explica Matias-Guiu. Reus es va consolidar com un dels principals centres de producció de vermut, amb empreses que van desenvolupar receptes pròpies i van contribuir a donar prestigi al producte. Paral·lelament, Barcelona va construir la seva pròpia cultura del vermut, especialment vinculada a les bodegues i als establiments de barri. Amb el temps, la beguda es va integrar en els costums gastronòmics catalans fins a esdevenir un element habitual de les trobades de cap de setmana.

Una recepta en què cada productor guarda els seus secrets

El vermut és, essencialment, un vi aromatitzat amb plantes, herbes i espècies. El seu nom prové de la paraula alemanya Wermut, que significa donzell, una planta tradicionalment utilitzada en l’elaboració d’aquesta beguda. Les receptes poden incorporar desenes d’ingredients i, en alguns casos, arribar al centenar de plantes i espècies diferents. En els vermuts catalans, les herbes aromàtiques mediterrànies tenen un protagonisme especial.

Però conèixer exactament la composició de cada producte no és fàcil. Les fórmules acostumen a formar part dels secrets més ben guardats de les empreses productores. «Sempre hi ha una part secreta. Cada productor té la seva recepta», explica Matias-Guiu.

Les diferències entre un vermut i un altre no depenen únicament dels ingredients, sinó també de les proporcions, els processos de maceració, les barreges i el tractament del vi. L’especialista ho compara amb un plat quotidià: «És com la truita de patates. Tothom coneix els ingredients, però cadascú té la seva manera de preparar-la».

De beguda digestiva a ritual de diumenge

L’origen del costum de prendre vermut abans de dinar està relacionat amb les propietats digestives que tradicionalment s’atribuïen als vins aromatitzats amb plantes. «Originalment també era una beguda que es prenia abans de menjar, per preparar l’estómac», explica Matias-Guiu. L’amargor de les herbes i la presència d’alcohol s’associaven a l’estimulació de la gana.

Amb el pas dels anys, aquell costum va perdre la seva funció inicial i es va transformar en un ritual social i familiar. «A poc a poc es va convertir en un hàbit social, una cosa molt familiar. A casa meva també era molt present. El meu pare bevia vermut», recorda. Tradicionalment, el moment del vermut se situa els caps de setmana, a última hora del matí, abans de dinar. Olives, patates xips, escopinyes, anxoves o conserves acompanyen una beguda que sovint es converteix en l’excusa per compartir una estona. I és precisament aquesta dimensió social la que ha permès que el costum sobrevisqui als canvis en els hàbits de consum.

El vermut torna a estar de moda entre les noves generacions

Durant dècades, el vermut va estar associat a una clientela d’edat avançada i als establiments tradicionals. Però els últims anys ha recuperat protagonisme, especialment entre consumidors més joves. «Les tendències són cícliques. És com la roba: algunes coses desapareixen i uns anys després tornen a estar de moda», observa Matias-Guiu.

A Barcelona, les vermuteries tradicionals conviuen amb nous establiments que han reinterpretat el costum, ampliant les cartes i incorporant productes de petits elaboradors. El vermut també ha guanyat presència en el món de la cocteleria. Combinats clàssics com el Negroni o el Martini han ajudat a acostar-lo a altres públics.

«Avui la manera de consumir vermut ha canviat. Es pot prendre sol, però també es pot utilitzar en còctels», assenyala l’especialista. Aquest ressorgiment coincideix amb un interès creixent pels productes de proximitat i per la recuperació de tradicions gastronòmiques locals.

Com es pren un bon vermut?

Tot i que les possibilitats són nombroses, Pau Matias-Guiu recomana començar per les preparacions més senzilles. «Per conèixer un vermut, el millor és tastar-lo de manera bastant simple, per poder apreciar-ne les característiques», explica.

Servir-lo fresc, amb uns glaçons i una pell de taronja o de llimona, permet distingir millor el gust del vi, l’amargor i els aromes de les plantes. També recomana tastar vermuts de diferents productors i territoris catalans per descobrir-ne les particularitats. «Quan vas a altres llocs de Catalunya, trobes altres vermuts, amb altres caràcters», assenyala.

Més d’un segle després de la seva expansió, el vermut continua ocupant un lloc singular en la gastronomia catalana. Una beguda d’origen internacional que Catalunya va fer seva i que ha acabat convertint-se en una expressió de la seva cultura quotidiana. «El vermut també explica alguna cosa sobre els nostres hàbits de consum i la nostra cultura», conclou Matias-Guiu. Una tradició que ha evolucionat amb els anys, però que conserva el seu ingredient més important: el plaer de compartir una estona al voltant d’una taula.

5 novembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Espanya o França: qui treballa realment més?

per Lucille Souron 4 novembre 2026
per Lucille Souron

Migdiada, sopars tardans i ritme tranquil: els tòpics sobre la feina a Espanya continuen molt vius, sobretot vistos des de França. Però què diuen les dades? Les darreres xifres europees dibuixen una realitat més matisada.

Els clixés sobre la manera de treballar dels espanyols són nombrosos i encara molt presents al país veí: llevar-se tard, la pausa de les dues a les quatre per fer la migdiada, una certa dolce vita… Realment es treballa menys aquí que a França? Les darreres dades europees apunten en una altra direcció.

Segons les darreres dades d’Eurostat, el 2025 les persones ocupades d’entre 20 i 64 anys van treballar de mitjana 36,3 hores setmanals a Espanya, davant de 35,6 hores a França, en la seva feina principal. Espanya supera, doncs, lleugerament el seu veí del nord, al contrari del que suggereix la imatge d’un país on es treballaria menys. Les xifres corresponen a les hores efectivament treballades durant la setmana de referència: no equivalen ni a la jornada fixada al contracte ni només a la jornada a temps complet.

A escala anual, les dades de l’OCDE van en el mateix sentit: el 2025, la mitjana era de 1.633 hores per persona ocupada a Espanya, davant de 1.498 a França. Són dos indicadors que conviden a relativitzar el tòpic, tot i que no resumeixen per si sols les condicions laborals de cada país. L’OCDE adverteix, a més, que aquestes dades serveixen sobretot per seguir l’evolució en el temps i que no són gaire adequades per comparar directament països.

Un marc legal diferent

A França, la durada legal de la jornada a temps complet és de 35 hores setmanals (article L3121-27 del Codi del treball francès). Introduïda per les lleis Aubry del 1998 i el 2000, impulsades per la ministra de Treball Martine Aubry durant el govern socialista de Lionel Jospin, aquesta mesura està avui profundament arrelada a la societat francesa.

A Espanya, l’Estatut dels Treballadors fixa la jornada màxima en 40 hores setmanals. El govern de Pedro Sánchez, a iniciativa de la ministra de Treball Yolanda Díaz, va intentar reduir-la a 37,5 hores sense rebaixa salarial, però el Congrés dels Diputats va tombar el text el setembre del 2025, amb els vots en contra del PP, Vox i Junts.

Les hores extres, un costum francès?

A França, l’eslògan «Treballar més per guanyar més», amb què Nicolas Sarkozy va fer campanya el 2007, ha quedat gravat a la memòria col·lectiva, per bé o per mal. I no és casualitat. Segons una anàlisi de Randstad Research basada en dades d’Eurostat, a finals del 2025 el 9,7 % de les persones ocupades a França treballaven habitualment 49 hores o més a la setmana, davant del 6,3 % a Espanya. França és així un dels països de la UE on aquestes setmanes tan llargues són més freqüents, només per darrere de Grècia i Xipre.

Cal, però, posar aquesta diferència en context. L’indicador inclou els autònoms, entre els quals les setmanes llargues són molt més habituals que entre els assalariats. Els càrrecs directius i alguns sectors, com l’agrícola, també hi estan sobrerepresentats. Aquesta xifra no permet concloure, per tant, que els assalariats francesos facin més hores extres que els espanyols.

Unes vacances comparables

Contràriament al que se sol pensar, la diferència entre els dos països pel que fa al descans és mínima. A Espanya, l’Estatut dels Treballadors garanteix 30 dies naturals de vacances pagades a l’any, és a dir, uns 22 dies feiners, als quals s’afegeixen 14 dies festius. A Catalunya, el calendari laboral en fixa 12 de caràcter general, entre els quals la Diada o Sant Esteve, més dos festius locals que tria cada municipi.

A França, els assalariats tenen dret a cinc setmanes de vacances pagades. La cinquena es va introduir per una ordenança del gener del 1982, sota la presidència de François Mitterrand. Això representa 30 dies laborables (de dilluns a dissabte), és a dir, 25 dies feiners. S’hi afegeixen 11 dies festius (13 a l’Alsàcia-Mosel·la), però només l’1 de maig és obligatòriament festiu i retribuït. En tots dos països, l’empresa no pot substituir les vacances per una compensació econòmica, excepte en finalitzar el contracte. Sobre el paper, doncs, francesos i espanyols gaudeixen d’un temps de descans molt semblant.

4 novembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Busques un coworking a Barcelona? Equinox ofereix espais de treball al centre de l’Eixample

per Aurelie Chamerois 3 novembre 2026
per Aurelie Chamerois

Busques un espai de treball al centre de Barcelona? Equinox posa a disposició de professionals independents, periodistes, creadors de contingut i petits projectes empresarials diversos llocs de treball a les seves oficines de l’Eixample. El preu és de 180 euros més IVA al mes, amb totes les despeses incloses.

Trobar una oficina a Barcelona a un preu assequible no sempre és fàcil. L’augment del cost dels espais de treball i la necessitat de disposar d’un entorn professional han fet que cada vegada més autònoms i petits emprenedors busquin alternatives als lloguers tradicionals.

En aquest context, Equinox obre les portes de les seves oficines a altres professionals que vulguin treballar en un espai compartit, cèntric i equipat, sense haver d’assumir els costos de mantenir una oficina pròpia. Els llocs de treball estaran disponibles progressivament a partir del novembre i del gener. Les persones interessades compartiran les instal·lacions amb l’equip d’Equinox, mitjà de comunicació especialitzat en l’actualitat de Barcelona, Catalunya i Espanya.

Un espai pensat per a professionals independents

L’oferta està especialment orientada a periodistes, professionals de la comunicació, creadors de contingut, freelancers i petits projectes editorials, tot i que també està oberta a professionals d’altres sectors. Compartir oficina amb un equip de comunicació pot representar una oportunitat per treballar en un entorn dinàmic, conèixer altres professionals i afavorir l’intercanvi d’idees i experiències.

Cada plaça disposa d’un lloc de treball propi amb pantalla, connexió WiFi i accés a les instal·lacions les 24 hores del dia, els set dies de la setmana. Les oficines són lluminoses, estan climatitzades i compten amb una zona de cuina i menjador. El preu també inclou les despeses de subministraments, així com cafè, te i aigua.

Al cor de l’Eixample, entre Tetuan i Girona

Un dels principals atractius de l’espai és la seva ubicació. Les oficines d’Equinox es troben al passeig de Sant Joan, en ple Eixample de Barcelona, entre les estacions de metro de Tetuan (L2) i Girona (L4). La zona disposa de bones connexions amb transport públic i concentra una àmplia oferta de cafeteries, restaurants i serveis, fet que facilita l’organització de la jornada laboral.

A diferència d’altres fórmules de lloguer d’oficines, la proposta busca oferir unes condicions senzilles i flexibles. El preu mensual és de 180 euros més IVA, amb totes les despeses incloses. El compromís inicial és de tres mesos i, un cop superat aquest període, es pot cancel·lar amb un mes de preavís.

Espais de treball Equinox: informació pràctica

  • Preu: 180 € + IVA al mes, despeses incloses.
  • Equipament: taula pròpia, pantalla, WiFi i climatització.
  • Serveis: cuina, menjador, cafè, te i aigua.
  • Horari: accés 24 hores, 7 dies a la setmana.
  • Disponibilitat: places a partir del novembre i del gener.
  • Condicions: compromís inicial de tres mesos i un mes de preavís per cancel·lar posteriorment.

Les persones interessades a obtenir més informació, consultar la disponibilitat o visitar les oficines poden posar-se en contacte amb l’equip d’Equinox a través del correu factory@equinoxmagazine.fr.

3 novembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Commoció a la comunitat francesa d’Espanya per la mort de Marie Audan en l’accident ferroviari de Urda

per Aurelie Chamerois 2 novembre 2026
per Aurelie Chamerois

Marie Audan, una francesa de 50 anys que feia un quart de segle que vivia a Madrid, és una de les 69 víctimes mortals de l’accident ferroviari d’Urda, a la província de Toledo. La seva mort ha commocionat la comunitat francesa de la capital espanyola, on era una persona molt coneguda i implicada en la vida associativa.

Marie Audan viatjava dimecres passat en un tren d’alta velocitat amb destinació a Sevilla quan es va produir la col·lisió amb un altre comboi, poc abans de les nou del matí. L’accident va deixar 69 morts i més de 200 ferits. La seva defunció va ser confirmada posteriorment per les autoritats franceses i espanyoles.

Nascuda a París, Audan s’havia instal·lat a Madrid feia 25 anys, una ciutat que havia convertit en casa seva. Era mare de dos fills i directora del centre de formació de Hammam Al Andalùs. Plenament integrada en la societat madrilenya, mantenia també una estreta vinculació amb la comunitat francesa resident a Espanya.

Una figura molt estimada de la comunitat francesa

«Era un pilar de la nostra comunitat. Feia molts anys que participava en les activitats de l’Entraide Française i de Madrid Accueil, així com en l’associació d’antics alumnes de les grans escoles franceses, ja que havia estudiat a l’EM Lyon», explica, visiblement afectada, Catherine Janot, presidenta de l’Entraide Française.

La seva implicació anava més enllà d’aquestes entitats. «Amb el seu marit participaven activament en les activitats del Liceu Francès. Ella mateixa havia ajudat molts francesos. La seva mort ha estat un xoc per a molta gent», assegura una persona del seu entorn. Les persones que la coneixien coincideixen a descriure-la com una dona propera, generosa, activa i sempre disposada a donar un cop de mà.

L’associació Mazette, una altra de les xarxes de què formava part, també li ha dedicat un emotiu homenatge. «Marie formava part de la nostra comunitat. Darrere d’aquestes paraules hi ha la seva discreció, la seva lleialtat i la seva immensa bondat. Aquella manera de ser-hi sempre i de trobar les paraules adequades, que avui recorden amb tant d’afecte tots els qui la coneixien», expressa l’entitat en un comunicat. La notícia de la seva mort ha provocat nombroses mostres de condol entre els francesos establerts a Madrid, on Audan havia teixit una àmplia xarxa de relacions personals i professionals al llarg de més de dues dècades.

Per la seva banda, el Ministeri d’Afers Exteriors francès ha assegurat que es manté «en contacte permanent amb la família» de la víctima. El Quai d’Orsay també ha indicat que tant el ministeri com l’Ambaixada de França a Madrid continuen plenament mobilitzats i en coordinació amb les autoritats espanyoles.

2 novembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Tornarem a agafar trens com si no haguera passat res

per M. Carme Jiménez Fernández 1 novembre 2026
per M. Carme Jiménez Fernández

L’andana es desperta sota el mateix compàs metàl·lic de sempre: el xiulet d’eixida, el tancament pneumàtic de les portes i aquella pressa matinal, quasi coreografiada, dels qui acceleren el pas per no quedar-se fora. Per a un observador aliè, res en aquella escena quotidiana permetria sospitar que, setmanes o mesos arrere, aquell mateix comboi o aquella mateixa via van ser l’escenari d’una tragèdia col·lectiva. Els passatgers tornen a ocupar els seus seients, despleguen el periòdic, s’ajusten els auriculars i deixen perdre la mirada darrere del vidre, com si no haguera passat res.

No és una manifestació de fredor moral ni una mostra de falta d’empatia cap a les víctimes, sinó una de les expressions més interessants de la capacitat adaptativa del cervell: la possibilitat d’atenuar la por per a recuperar la normalitat i continuar amb la nostra vida. Des d’aquesta perspectiva, oblidar parcialment l’impacte emocional d’una catàstrofe no significa esborrar el que ha passat, sinó permetre que el record deixe de condicionar cadascuna de les nostres decisions.

El circuit de la por

Quan una tragèdia irromp en un entorn quotidià, ja siga un atemptat terrorista o un accident ferroviari greu, es desencadena una resposta biològica que prepara l’organisme per a afrontar una amenaça.

Els treballs pioners de Joseph LeDoux sobre la neurobiologia de les emocions permeten comprendre com determinats estímuls sensorials associats a l’experiència traumàtica, com ara el grinyol dels frens, l’olor característica de l’escenari o l’espai tancat d’un vagó, poden activar circuits cerebrals relacionats amb la por abans, fins i tot, que siguem conscients del que estem percebent.

En aquest procés, intervé especialment l’amígdala, que participa en la detecció i valoració d’estímuls amenaçadors i coordina diferents respostes fisiològiques a través de les seues connexions amb l’hipotàlem i altres estructures cerebrals. S’activa així l’eix hipotàlem-hipòfisi-adrenal, amb la consegüent alliberació de cortisol, mentre que altres sistemes neurobiològics contribueixen a incrementar l’estat d’alerta. L’organisme es prepara per a respondre mitjançant la fugida, la lluita o, en determinades circumstàncies, la immobilització. Es tracta d’una reacció adaptativa que, tanmateix, podria resultar incapacitant si es mantinguera de manera permanent.

El paper de la resiliència

La qüestió és com aconseguim recuperar la normalitat després d’una experiència d’aquestes característiques. Una de les respostes es troba en el que la psicologia de l’aprenentatge i la neurociència denominen extinció de la por. Aquest procés no implica que la memòria traumàtica desaparega, sinó que s’aprèn una nova associació que permet reduir la resposta de temor davant de determinats estímuls.

Així, cada nou viatge en tren que transcorre sense incidents pot contribuir al fet que el cervell aprenga que eixe context no implica necessàriament una amenaça. L’experiència repetida de seguretat afavoreix l’adquisició d’associacions inhibitòries que competeixen amb les memòries de por prèviament establides.

Per tant, la resiliència no s’ha d’entendre com un simple acte de voluntat, sinó com un procés complex en què intervenen mecanismes d’aprenentatge, regulació emocional i neuroplasticitat.

L’heurística del pànic

No obstant això, la recuperació de la confiança no depén exclusivament dels mecanismes neurobiològics. També està condicionada per la manera en què interpretem els riscos i calculem les probabilitats que torne a produir-se una tragèdia. La ment humana no funciona com una calculadora estadística i, en moltes ocasions, utilitza dreceres cognitives per a prendre decisions.

Els psicòlegs Daniel Kahneman i Amos Tversky van descriure la denominada heurística de disponibilitat, segons la qual tendim a estimar la freqüència o gravetat d’un esdeveniment en funció de la facilitat amb què podem recuperar exemples de la nostra memòria.

Quan una catàstrofe rep una àmplia cobertura mediàtica, les seues imatges romanen especialment accessibles en la nostra memòria, cosa que pot portar-nos a sobreestimar la probabilitat que torne a succeir. A aquest fenomen s’afig el que el psicòleg Paul Slovic va estudiar en relació amb la percepció del risc i l’anomenat dread risk, és a dir, aquells perills que generen una por especialment intensa per les seues característiques. No percebem de la mateixa manera un risc que considerem familiar i controlable, com ara conduir un automòbil, que un altre en què sentim que depenem completament de factors externs, com ara viatjar amb avió o amb tren.

Viatgers que deixen de viatjar

Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units ofereixen un exemple especialment il·lustratiu d’aquesta relació entre percepció del risc i comportament col·lectiu. Després dels atacs terroristes, el trànsit aeri comercial va experimentar una caiguda considerable, mentre que una part de la població va optar per utilitzar el cotxe per a evitar volar. La recuperació de la confiança en el transport aeri va ser progressiva i va estar condicionada per les noves mesures de seguretat, l’evolució de la percepció pública i les circumstàncies econòmiques.

El cost d’aquesta decisió també va ser objecte d’investigació. Un estudi va estimar que, durant els dotze mesos posteriors als atemptats, aproximadament 1 500 persones addicionals —en comparació amb l’any anterior— van morir en accidents de carretera com a conseqüència de l’increment dels desplaçaments per carretera associat a la por de volar. El resultat posa de manifest una paradoxa: en determinades circumstàncies, la por a un risc poc freqüent pot portar-nos a triar alternatives que presenten una probabilitat objectiva de dany superior. L’emoció, en aquest cas, condiciona una decisió que, des d’una perspectiva exclusivament estadística, podria semblar contradictòria.

La urgència material: el cas de l’11-M a Madrid

El procés de recuperació de la por tampoc no es pot explicar únicament des de la psicologia individual, ja que les condicions socials i econòmiques determinen en bona mesura les possibilitats reals d’evitar una situació temuda. Per això, el que va passar després dels atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid és molt diferent de l’exemple anterior.

El tren de Rodalia de Madrid constituïa per a milers de persones una ferramenta imprescindible de la seua vida quotidiana. Les línies que connectaven municipis com Alcalá de Henares i Torrejón de Ardoz amb el centre de Madrid —on va ocórrer la tragèdia— transportaven diàriament treballadors i estudiants l’activitat dels quals depenia d’arribar puntualment als seus destins. Per a ells, deixar d’utilitzar el tren no era una alternativa senzilla.

Només quatre dies després dels atemptats, el dilluns 15 de març, Renfe va reprendre el servici en els trams afectats. La necessitat de desplaçar-se va fer que els usuaris recuperaren progressivament les seues rutines.

Aquesta circumstància introdueix un element important en la interpretació psicològica del fenomen: l’exposició repetida a una situació temuda no sempre es produeix perquè la persona haja superat prèviament la seua por. De vegades, ocorre precisament el contrari: la persona torna a enfrontar-se a allò que li genera temor perquè les exigències de la seua vida quotidiana no li permeten evitar-ho. Cada desplaçament que acaba sense incidents pot contribuir a modificar la percepció d’amenaça i afavorir la recuperació de la confiança.

La cara fosca: el biaix de normalitat i la indolència

No obstant això, la nostra capacitat de reduir la por també pot portar-nos a infravalorar determinats riscos. És el que es coneix com a biaix de normalitat, una tendència a interpretar que les circumstàncies continuaran desenvolupant-se com ho han fet habitualment, fins i tot quan hi ha indicis que podria produir-se una situació excepcional.

La recuperació de la normalitat constitueix una resposta adaptativa freqüent davant de l’adversitat. El problema apareix quan aquesta recuperació individual es trasllada a l’àmbit col·lectiu i institucional, sense mantindre una memòria adequada del que ha passat. A mesura que disminueix l’angoixa ciutadana, també pot reduir-se la pressió social per a exigir explicacions, revisar els protocols de seguretat, investigar possibles fallades tècniques o reclamar inversions en infraestructures.

Així, no hem de confondre la recuperació psicològica amb la desaparició de les responsabilitats. Que els ciutadans tornen a utilitzar el tren no significa que les causes d’una tragèdia hagen quedat resoltes, ni que les institucions puguen donar per conclosa la seua obligació d’investigar, corregir i previndre.

La memòria col·lectiva ha de complir precisament eixa funció: conservar les lliçons del que ha passat fins i tot quan la por individual ha deixat d’ocupar un lloc central en la nostra vida quotidiana.The Conversation

1 novembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Espanya o França: a quin país es paguen menys impostos?

per Sonia Romero 31 octubre 2026
per Sonia Romero

Espanya té una pressió fiscal inferior a la de França, però això no significa que tots els contribuents hi paguin menys impostos. El nivell d’ingressos, la situació familiar, el patrimoni i, fins i tot, la comunitat autònoma de residència poden canviar considerablement el resultat. Dos economistes analitzen les principals diferències entre els sistemes fiscals dels dos països.

És habitual sentir que a Espanya es paguen menys impostos que a França. Però fins a quin punt és cert? La resposta depèn de molts factors. No és el mateix ser un treballador solter que una família amb tres fills, un autònom o una persona amb diverses propietats immobiliàries.

Les dades generals donen avantatge a Espanya. Segons les estadístiques de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), els ingressos fiscals, incloses les cotitzacions socials, representaven el 36,7% del producte interior brut (PIB) espanyol el 2024, davant del 43,5% de França. La diferència és de 6,8 punts percentuals.

França se situava així com el segon país de l’OCDE amb més pressió fiscal, només per darrere de Dinamarca. Espanya, tot i tenir una càrrega tributària inferior, també superava la mitjana de l’organització, situada en el 34,1%. Ara bé, aquestes xifres no reflecteixen necessàriament el que paga cada ciutadà.

«L’impost sobre la renda depèn de molts elements, perquè està condicionat pels trams impositius i les circumstàncies personals», explica José María Durán Cabré, professor de la Universitat de Barcelona i investigador de l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB).

Els impostos sobre el treball són més elevats a França

Una de les diferències més significatives entre els dos països es troba en la fiscalitat laboral. Segons les dades de l’OCDE del 2025, per a una persona soltera i sense fills que cobra el salari mitjà del seu país, els impostos sobre la renda i les cotitzacions socials, tant del treballador com de l’empresa, representen el 47,2% del cost laboral total a França. A Espanya, aquest percentatge baixa fins al 41,4%.

Això no vol dir que un treballador francès perdi gairebé la meitat del sou brut en impostos. El càlcul també inclou les cotitzacions que paga l’empresa i compara els salaris mitjans de cadascun dels països, que no són necessàriament equivalents.

«En general, Espanya és més favorable per a molts treballadors i empreses, sobretot perquè les cotitzacions empresarials són més baixes», assenyala Oriol Amat, professor d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

La situació és menys clara en el cas dels autònoms. Els ingressos, el tipus d’activitat i les cotitzacions aplicables poden modificar substancialment la factura fiscal. Pel que fa als pensionistes, el cost de la vida generalment més baix a Espanya pot representar un atractiu per als jubilats francesos, però no implica automàticament una tributació inferior.

Les famílies amb fills poden sortir més beneficiades a França

La comparació canvia quan entren en joc els fills i les càrregues familiars. França disposa d’un mecanisme fiscal que no existeix a Espanya: el quocient familiar. Aquest sistema permet calcular l’impost sobre la renda tenint en compte el nombre de membres de la unitat familiar.

«A França existeix el sistema del quocient familiar per a l’impost sobre la renda, que és molt avantatjós per a les famílies amb fills. Espanya no el té», destaca Durán Cabré. El mecanisme divideix els ingressos imposables de la llar per un nombre de parts determinat per la composició familiar abans d’aplicar els trams fiscals. L’estalvi derivat d’aquest sistema, però, està subjecte a límits legals.

Oriol Amat també recorda que França ofereix ajudes familiars més generoses, que poden compensar una part de la càrrega fiscal de determinades llars. Per tant, un país pot tenir una pressió fiscal global més elevada i, al mateix temps, oferir condicions més favorables a algunes famílies. No hi ha una resposta única que serveixi per a tots els contribuents.

L’IVA és més alt a Espanya, però el patrimoni també marca diferències

Més enllà de l’impost sobre la renda, cal tenir en compte altres tributs que afecten el consum, la propietat i les herències. En el cas de l’IVA, Espanya aplica un tipus general del 21%, mentre que a França metropolitana és del 20%. Per tant, en aquest impost concret, el gravamen general espanyol és superior.

José María Durán Cabré matisa, però, que els impostos indirectes tenen un pes inferior en l’economia espanyola. El tipus general de l’IVA, per si sol, no permet comparar la recaptació total ni la càrrega fiscal efectiva dels consumidors. Les diferències també són importants en la fiscalitat patrimonial. «Espanya té un impost sobre el patrimoni més ampli, mentre que França grava específicament les grans fortunes immobiliàries», explica Oriol Amat.

A Espanya, l’impost sobre el patrimoni pot afectar tant els béns immobles com els actius financers, tot i que existeixen exempcions i bonificacions segons la normativa aplicable. A França, en canvi, l’impost sobre la fortuna immobiliària (IFI) se centra en el patrimoni immobiliari net subjecte a tributació que supera els 1,3 milions d’euros. Així, una persona amb un patrimoni financer important pot trobar-se amb una situació fiscal molt diferent segons el país on resideixi.

Catalunya, Madrid i la resta de comunitats: no es paga el mateix a tot Espanya

Un altre factor determinant és el territori de residència. A diferència del que podria semblar en una comparació entre països, el sistema fiscal espanyol no és completament homogeni. Les comunitats autònomes disposen de competències normatives sobre diversos impostos, com el tram autonòmic de l’IRPF, el patrimoni o les successions i donacions.

Això significa que una persona amb els mateixos ingressos i patrimoni pot acabar pagant quantitats diferents segons si resideix a Catalunya, Madrid o una altra comunitat autònoma. «Hi ha diferències, i cada vegada són més accentuades», adverteix José María Durán Cabré.

L’economista recorda que no n’hi ha prou amb comparar els tipus màxims de l’IRPF, que la majoria de contribuents no arriben a pagar. També cal analitzar els trams intermedis, les deduccions i les bonificacions aplicables. Oriol Amat assenyala que aquestes diferències territorials són especialment rellevants en els impostos sobre les herències. Per tant, afirmar que a Espanya es paguen menys impostos que a França pot ser una simplificació excessiva. En determinats casos, la comunitat autònoma de residència pot ser decisiva.

Quins serveis públics es reben a canvi dels impostos?

La comparació fiscal també planteja una altra qüestió: què reben els ciutadans a canvi dels diners que aporten a les administracions? «En general, tots tenim la sensació que paguem més del que rebem», observa Durán Cabré. Tanmateix, l’economista recorda que el balanç depèn de factors com l’edat, la situació familiar, les necessitats sanitàries o els períodes d’atur.

França presenta una despesa pública considerablement superior a la d’Espanya. Segons l’Institut Nacional d’Estadística i Estudis Econòmics francès (Insee), la despesa de les administracions públiques representava el 57,3% del PIB el 2025. Aquesta xifra inclou tant el funcionament dels serveis públics com les prestacions socials, les pensions i altres transferències.

Oriol Amat destaca que França disposa d’un sistema de protecció social més ampli, especialment pel que fa a les pensions i les ajudes a les famílies. No obstant això, també planteja interrogants sobre la sostenibilitat del model a llarg termini. «La qüestió fonamental no és només saber quants impostos es paguen, sinó quins serveis es reben a canvi i, sobretot, si el sistema es podrà mantenir en el futur sense deixar una factura excessiva a les pròximes generacions», reflexiona.

Aleshores, on es paguen menys impostos?

Les dades macroeconòmiques mostren que Espanya té una pressió fiscal inferior a la francesa. També presenta una càrrega tributària més baixa sobre el treball en el cas del perfil salarial de referència analitzat per l’OCDE. Però aquesta diferència no es tradueix necessàriament en un estalvi per a tots els contribuents.

Les famílies amb fills poden beneficiar-se de determinats mecanismes fiscals i ajudes a França, mentre que la tributació del patrimoni, les herències o els rendiments del capital pot fer variar el resultat en una direcció o una altra.

A més, a Espanya cal incorporar-hi les diferències entre comunitats autònomes, especialment importants en territoris com Catalunya i Madrid. La conclusió dels experts és que no existeix un país fiscalment més avantatjós per a tots els perfils. Per saber on es paguen realment menys impostos, cal comparar situacions personals equivalents i tenir en compte no només la renda, sinó també el patrimoni, la composició familiar i els serveis i prestacions que ofereix cada sistema.

31 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Com funcionen els sistemes de seguretat ferroviària?

per Josep Maria Cots Caimons 30 octubre 2026
per Josep Maria Cots Caimons

Les converses sobre seguretat ferroviària s’estenen des de fa dies per tot el país. Conèixer adequadament quins són els sistemes que la fan possible a Espanya i com funciona cadascun és necessari per a no caure en les falses notícies o la desinformació.

A diferència del transport per carretera, el transport ferroviari a Espanya pot assolir actualment velocitats de fins a 300 km/h. Això, juntament amb la gran massa dels vehicles ferroviaris i el reduït fregament en el contacte roda-carril (en comparació amb el que hi ha entre el pneumàtic i el paviment de la carretera), provoca que les distàncies de frenada siguen molt superiors a les de carretera.

Per a fer-nos una idea de la magnitud, un tren que circule a 160 km/h necessitaria una distància d’1 km per a detindre’s completament; un que circule a 200 km/h augmentaria aquesta distància fins a quasi 2 km i, si circulara a 300 km/h, recorreria més de 3,5 km. Per aquest motiu, la protecció dels trens i la distància de seguretat entre ells han d’estar plenament garantides.

Per a aconseguir-ho, les línies ferroviàries es dividixen en diversos trams, que s’anomenen cantons. Una vegada definits els cantons, en la circulació ferroviària hi ha una regla molt bàsica: en un cantó només pot haver-hi un tren al mateix temps.

Per a aconseguir-ho, cada cantó està precedit d’un senyal, de manera que, si un tren ocupa un cantó determinat, el senyal precedent adopta l’aspecte roig, que indica “via ocupada”. En conseqüència, el senyal del cantó anterior adoptarà l’aspecte “groc”, que indica “anunci de parada”, i així successivament, de manera que el maquinista és informat de la presència d’un cantó ocupat des de diversos cantons més arrere. El nombre de cantons depèn de la velocitat del tren i de la longitud dels cantons.

Sistemes de protecció en l’alta velocitat

En la xarxa ferroviària espanyola d’alta velocitat hi ha tres sistemes que controlen automàticament la velocitat del tren. Aquests sistemes poden exercir un control puntual o continu.

En el primer cas, la velocitat només es controla quan el tren passa pels senyals ferroviaris situats als costats de les vies. A Espanya es coneix com a ASFA, (Anuncio de Señales y Frenado Automático). Sota aquest sistema, el maquinista ha d’observar la senyalització lateral de la via i obeir-la.

Cada senyal té associat un conjunt de balises instal·lades en la via, de manera que, si el maquinista no actua correctament davant de l’aspecte del senyal, el tren frena automàticament. Aquest és el sistema que adopta la xarxa ferroviària convencional per a l’explotació habitual del servei.

En l’alta velocitat també hi ha sistemes de control continu, és a dir, la velocitat del tren es controla durant tot el trajecte. Segons el tipus de sistema, quan passa per determinats punts de referència de la via, el tren rep informació sobre les velocitats màximes a les quals pot circular en tot el tram fins al punt de referència següent.

En arribar al punt de referència següent, la informació sobre les velocitats màximes i les distàncies límit (distàncies objectiu) s’actualitza. Este sistema es coneix com a ERTMS (European Railway Traffic Management System) nivell 1. És el que està implantat en tota la xarxa ferroviària d’alta velocitat, llevat de la línia Madrid-Sevilla, que incorpora el sistema LZB.

Altres sistemes, com el ERTMS nivell 2 i el LZB (Linienzugbeeinflussing) permeten que la informació sobre les velocitats i les distàncies objectiu s’actualitze en qualsevol moment, sense haver d’esperar que el tren passe pels punts de referència.

La raó per la qual la línia Madrid-Sevilla té instal·lat el sistema LZB es deu a la seua data d’inauguració. L’any 1992, el sistema ERTMS, que és el sistema estàndard que s’ha d’adoptar en els principals corredors ferroviaris europeus per a facilitar el trànsit de trens entre països, encara no estava completament definit. Per això, es va decidir adoptar el LZB, desenvolupat a Alemanya per a la seua xarxa d’alta velocitat.

En tots els casos anteriors, la detecció i el control dels trens es realitzen de manera automàtica, és a dir, sense intervenció humana.

Què passa en cas de pèrdua de comunicació entre sistemes?

En condicions genèriques d’explotació, els trens d’alta velocitat funcionen sota un sistema de supervisió contínua (ERTMS o LZB). Tots dos sistemes envien directament a la cabina del maquinista la informació sobre les velocitats màximes, les distàncies objectiu, etc., cosa que permet assolir velocitats de fins a 300-350 km/h.

En cas de pèrdua de comunicació entre el tren i les balises o el cablejat de comunicacions de la via, el tren s’atura. Les pèrdues de comunicació poden deure’s a un error de transmissió de dades entre la via i el tren, a una desconnexió d’aquests sistemes o a altres causes.

En cas de desconnexió del sistema ERTMS o LZB, el tren podria circular sota l’anomenat Bloc de Senyalització Lateral (BSL), que es compon del conjunt de senyals laterals i del sistema ASFA. Com hem dit, auqest és el sistema d’explotació habitual en la xarxa convencional, és a dir, la que no és d’alta velocitat, i permet velocitats de fins a 200 km/h.

Per a passar de l’ERTMS o el LZB al BSL, atès que el tren, en detindre’s, ha perdut la referència de la seua posició en la línia, ha de contactar amb el Centre de Regulació i Control (CRC) per a informar de la seua situació i obtindre l’autorització per a reprendre la marxa sota la supervisió del BSL. En tot moment, el control dels trens es realitza de manera automàtica, evitant que un tren envaïsca un cantó ocupat per un altre tren que el precedisca. Únicament en cas que fallen tots els sistemes i hi haja una necessitat imperiosa de moure els trens, s’establiria un control manual del trànsit ferroviari.The Conversation

30 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Newer Posts
Older Posts

Categories

  • Non classé
  • La madeleine de Proust
  • Videos
  • Cultura i historia
  • Notícies i reportatges
  • Opinió
equinox en catala
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?

Amb el suport de :

Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?