Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
Equinox en català
Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
@Copyright 2022 - All Right Reserved.
Notícies i reportatges

Per què José es converteix en Pepe i Francisco en Paco: la curiosa història dels sobrenoms espanyols

per Lou Antonoff 28 octubre 2026
per Lou Antonoff

A Espanya, els José es converteixen en Pepe, els Manuel passen a ser Manolo i els Enrique responen al nom de Quique. Sense oblidar les Paqui, les Conchi i els Kiko. D’on surten tots aquests sobrenoms que, de vegades, semblen no tenir res a veure amb el nom original?

Per a un francès, acostumat que Jean continuï sent Jean i que François no es converteixi espontàniament en Xesco, aquest sistema pot resultar desconcertant. Sobretot perquè alguns sobrenoms espanyols no es limiten a escurçar un nom: sembla que substitueixin completament la identitat de la persona.

El fenomen no és cap moda contemporània. Forma part d’una llarga història lingüística en què es barregen diminutius afectuosos, evolucions fonètiques, tradicions religioses i costums familiars.

Repassem aquesta particular afició espanyola pels sobrenoms, que poden arribar a ser tan habituals com els noms originals.

Paco, Pepe, Manolo: però qui són aquesta gent?

Comencem pels casos més sorprenents. Per què José es converteix en Pepe? Per què Francisco passa a ser Paco? I com és possible que Manuel acabi sent Manolo sense que ningú s’estranyi gaire d’aquestes transformacions?

Primer cal fer un aclariment: no tots aquests sobrenoms són diminutius en sentit estricte. Alguns són hipocorístics, és a dir, formes familiars o afectuoses d’un nom propi. Poden ser abreviacions, modificacions o formes transmeses per l’ús popular, fins a esdevenir gairebé tan habituals com el nom original.

Agafem el cas de José. Una explicació tradicional de l’origen de Pepe remet a l’expressió llatina pater putativus, «pare putatiu», associada a sant Josep, considerat per la tradició cristiana el pare adoptiu de Jesús. Les inicials P. P. haurien acabat donant lloc a Pepe. És una explicació molt popular, tot i que l’origen exacte d’aquest sobrenom no està documentat amb certesa.

En el cas de Francisco, l’origen de Paco també s’ha relacionat sovint amb sant Francesc d’Assís, designat en algunes tradicions religioses com a Pater Comunitatis, el «pare de la comunitat». D’aquí vindria el sobrenom Paco. Un cop més, però, cal desconfiar de les etimologies massa rodones: algunes explicacions es repeteixen des de fa generacions sense que se n’hagi pogut demostrar del tot la base històrica.

El més interessant, al capdavall, no és que cada sobrenom tingui una suposada explicació religiosa o bíblica. És que aquestes formes han passat de generació en generació fins a convertir-se en autèntics noms d’ús quotidià.

No necessàriament s’escurça Manuel perquè sigui massa llarg de pronunciar. Se li diu Manolo perquè és així com el coneixen la família, els amics i, de vegades, tot el barri.

-ito, -ita, -illo: l’art espanyol de fer-ho tot més petit

Hi ha, però, una altra categoria de diminutius molt més fàcil d’identificar: els que es construeixen afegint un sufix.

En castellà, les terminacions -ito i -ita són especialment habituals, encara que també existeixen -illo i -illa, amb usos que varien segons la regió.

Juan es converteix en Juanito, Carmen passa a ser Carmencita i Enrique pot acabar sent Enriquito. El mecanisme és senzill: s’afegeix una terminació familiar al nom per donar-li un matís afectuós.

Seria temptador interpretar aquest costum com una prova que els espanyols són, per naturalesa, més afectuosos. Però això seria confondre un hàbit lingüístic amb un tret del caràcter nacional.

Els diminutius i els hipocorístics existeixen en moltes llengües, entre les quals l’anglès i l’italià, que també tenen els seus Dick, Bill, Gianni i Peppino.

Per què a França els sobrenoms són menys habituals?

A l’altra banda dels Pirineus també s’utilitzen diminutius i sobrenoms, com Manu per Emmanuel o Juju per Julie, però el seu ús social acostuma a ser més restringit que a Espanya, Itàlia o els països anglosaxons.

Hi ha diverses explicacions possibles. Històricament, a Espanya eren habituals els noms llargs, sovint vinculats als sants o formats per dos noms compostos, com José María. Les formes afectuoses es van anar normalitzant socialment fins al punt de substituir el nom oficial en la vida quotidiana, també per una qüestió de comoditat.

A França, la tradició administrativa i republicana ha afavorit una distinció més marcada entre el nom oficial, registrat a l’estat civil, i les formes familiars. En les interaccions públiques, professionals o formals, el nom oficial continua sent habitualment la referència.

Dirigir-se a una persona desconeguda o a un company de feina amb un diminutiu pot ser percebut com un excés de confiança.

De fet, a França els diminutius acostumen a reservar-se al cercle familiar o als amics més propers. Fer-los servir fora d’aquest àmbit pot resultar massa familiar o fins i tot inadequat.

En canvi, als països anglosaxons i a Espanya, l’ús d’hipocorístics està àmpliament acceptat, també en l’entorn professional.

Un nom, un sobrenom i un hipocorístic per a una mateixa persona

El cas més fascinant continua sent el dels sobrenoms que aparentment no tenen cap relació amb el nom original.

Perquè si és fàcil deduir que Juanito es diu Juan, com es pot endevinar que Chema acostuma a ser un José María o que Conchi és una forma familiar de Concepción?

Algunes d’aquestes abreviacions neixen de la fusió de dos noms. Chema, per exemple, és una contracció popular de José María.

D’altres són el resultat d’una evolució fonètica o d’una tradició popular amb orígens menys evidents. Kiko, per exemple, pot correspondre tant a Francisco com a Federico, segons la família i la persona.

No existeix cap diccionari universal de sobrenoms que permeti deduir automàticament el nom oficial de cadascú.

I això és precisament el que fa que el sistema sigui tan desconcertant per als nouvinguts.

En un entorn professional, algú pot aparèixer com a Francisco en un document administratiu, com a Paco en els correus electrònics i com a Fran al grup de WhatsApp de l’equip. Els tres noms poden correspondre perfectament a la mateixa persona, sense que ningú consideri necessari explicar les regles del joc.

A tot plegat s’hi afegeixen les tradicions familiars. En algunes famílies, un sobrenom es transmet de generació en generació per distingir un pare del seu fill, un avi del seu net o diverses persones que comparteixen el mateix nom.

El diminutiu es converteix aleshores en una mena de marcador genealògic, fins i tot en una identitat paral·lela.

A Espanya, els noms propis de vegades tenen una vida secreta. I la millor manera de descobrir-la continua sent preguntar directament a la persona interessada com prefereix que li diguin.

28 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Eleccions espanyoles: la campanya més violenta

per Nico Salvadó 27 octubre 2026
per Nico Salvadó

Espanya ja ha viscut campanyes electorals especialment tenses. Però, a les portes de les eleccions generals del 29 de novembre, l’enfrontament entre els partits arriba a una intensitat poques vegades vista des del retorn de la democràcia. Entre acusacions de frau, tensions internacionals i la crisi de l’habitatge, Pedro Sánchez i els seus adversaris protagonitzen una batalla política sense treva.

La història política espanyola no està exempta de precedents. El 2004, José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar les eleccions generals contra tot pronòstic, només tres dies després dels atemptats islamistes de l’11 de març a Madrid, que van deixar 193 morts.

El govern conservador de José María Aznar havia apuntat inicialment a l’organització separatista basca ETA, malgrat que els indicis orientaven progressivament la investigació cap al terrorisme jihadista. La seva política comunicativa, considerada enganyosa per una part de l’opinió pública, va provocar una profunda crisi de confiança. En un país ja dividit per la participació espanyola en la guerra de l’Iraq, la victòria del socialista Zapatero va obrir un període de fortes tensions polítiques.

De Zapatero a Sánchez, una polarització creixent

L’arribada de Zapatero al poder va inaugurar una etapa que la política espanyola recorda com un període de gran crispació. La seva legitimitat va ser qüestionada per una part de la dreta, que considerava que les circumstàncies excepcionals dels atemptats havien alterat el resultat electoral. Vint-i-dos anys després, Pedro Sánchez es troba al centre d’una confrontació com a mínim igual d’intensa, en un panorama polític profundament transformat.

Tots dos dirigents socialistes comparteixen la voluntat de trencar amb determinats llegats històrics i polítics. Zapatero va impulsar una política de memòria històrica destinada a reconèixer les víctimes del franquisme i a retirar alguns símbols de la dictadura. Sánchez va anar més enllà en el terreny simbòlic quan, el 2019, va ordenar l’exhumació de les restes de Francisco Franco del seu mausoleu al Valle de los Caídos.

La qüestió basca constitueix un altre punt de comparació. Zapatero va iniciar un procés de diàleg amb ETA, abans que l’organització anunciés el cessament definitiu de l’activitat armada el 2011, encara durant el seu mandat. Sánchez, per la seva banda, ha comptat en diverses ocasions amb el suport parlamentari d’EH Bildu, formació independentista basca hereva d’una tradició política controvertida pels seus vincles històrics amb l’esquerra abertzale, una part de la qual havia donat suport a ETA.

Aquestes decisions han alimentat dures crítiques entre les files de la dreta. Però l’enfrontament actual ja va molt més enllà de les qüestions de memòria històrica o territorials.

Una campanya marcada per la desconfiança i les acusacions

El context internacional contribueix a endurir el debat. El retorn amb força del trumpisme, la guerra al Pròxim Orient, les tensions migratòries i l’auge de les formacions nacionalistes a Europa alimenten una polarització que supera àmpliament les fronteres espanyoles.

En aquest clima, la formació d’extrema dreta espanyola Vox ha convertit les sospites de frau electoral en un dels seus arguments polítics, qüestionant especialment la fiabilitat del vot per correu. Unes acusacions per a les quals no s’ha aportat cap prova de frau organitzat. Aquesta retòrica recorda la utilitzada als Estats Units per Donald Trump i els seus seguidors.

Per la seva banda, Pedro Sánchez ha decidit situar la confrontació ideològica al centre del seu discurs. El president del govern espanyol presenta habitualment l’avenç de les dretes nacionalistes com una amenaça per als valors democràtics europeus i es posiciona entre els dirigents que hi planten cara amb més contundència. Una estratègia que li permet mobilitzar l’electorat progressista, però que també contribueix a accentuar les divisions entre els dos grans blocs polítics.

En l’escena internacional, les seves posicions sobre el conflicte israelià-palestí exemplifiquen aquesta línia. Sánchez ha arribat a utilitzar el terme genocidi per denunciar l’ofensiva israeliana a Gaza, fet que ha provocat fortes reaccions del govern israelià i dels seus partidaris, que l’han acusat d’antisemitisme.

Llegiu també: com Pedro Sánchez s’ha convertit en la bèstia negra de la dreta francesa

Si bé aquesta posició té una bona acollida entre una part de l’esquerra espanyola, també ha rebut crítiques per l’abast de determinades formulacions i pel risc de generar confusions en un debat ja especialment sensible. Cal distingir, però, entre la crítica a les polítiques del govern israelià i els discursos antisemites.

La crisi migratòria de Ceuta també ha adquirit una dimensió geopolítica. Després de l’arribada massiva de migrants el juliol passat, les autoritats espanyoles van alertar de possibles operacions de desinformació i ingerències estrangeres, especialment vinculades a xarxes pròximes a potències hostils a Madrid. La responsabilitat exacta dels diferents actors, però, encara s’ha de determinar. La possible instrumentalització política i digital de la crisi no constitueix, per si sola, una prova que aquests actors organitzessin les arribades de migrants.

L’habitatge, el nou camp de batalla electoral

Però probablement és en el terreny de la política interior on la campanya es disputa amb més intensitat. La crisi de l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions dels espanyols. L’augment dels lloguers, les dificultats per accedir a la propietat i els desnonaments alimenten un malestar social especialment visible a les grans ciutats.

El cas de Maricarmen, una dona de 87 anys amenaçada de perdre el seu habitatge a Madrid després que el lloguer se li multipliqués per cinc, ha concentrat bona part d’aquesta indignació. Pedro Sánchez ha aprofitat aquest cas per defensar noves mesures de protecció dels llogaters i denunciar les pràctiques especulatives d’alguns grans propietaris immobiliaris.

La dissolució del Parlament, decidida després del rebuig de diverses iniciatives governamentals, especialment en matèria d’habitatge, ha situat aquesta qüestió al centre de les eleccions anticipades del 29 de novembre.

Per a l’oposició, el govern intenta convertir un drama individual en una eina electoral, malgrat que els socialistes governen des del 2018 i les dificultats per accedir a un habitatge no han deixat d’agreujar-se.

El retret té una base política evident: malgrat les lleis aprovades i les mesures anunciades els darrers anys, la situació immobiliària continua sent extremadament difícil per a una gran part de la població.

Però l’executiu defensa una altra interpretació. Segons el govern, la crisi és conseqüència de desequilibris estructurals antics, de la manca d’habitatge assequible i de resistències polítiques que han frenat diverses reformes.

La decisió de convocar eleccions es pot interpretar, per tant, tant com un intent de sortir d’un bloqueig parlamentari com una aposta estratègica per recuperar la iniciativa política.

Pedro Sánchez encara pot capgirar la situació?

Tot i que sovint se l’ha donat per políticament afeblit, Pedro Sánchez ja ha demostrat la seva capacitat per desafiar els pronòstics i ressorgir en situacions complicades.

Situant l’habitatge i la defensa dels valors progressistes com els principals eixos de la seva campanya, el dirigent socialista busca tornar a mobilitzar una part de l’electorat d’esquerres i posar els seus adversaris davant les seves pròpies contradiccions.

Les enquestes, fetes després de l’anunci de la dissolució, no es mouen ni un mil·límetre i continuen pronosticant una victòria contundent de les dretes, amb més de 200 diputats dels 350 que té el Congrés.

La campanya promet, doncs, ser especialment disputada. D’una banda, una dreta que denuncia el balanç de vuit anys de govern socialista. De l’altra, un president que vol convertir les eleccions en una tria de societat entre dos models polítics.

A Espanya, la dita segons la qual ningú no està mai políticament mort continua tenint plena vigència. Pedro Sánchez sembla decidit a demostrar-ho una vegada més.

27 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Espanya té quatre milions d’habitatges buits en plena crisi immobiliària

per Nico Salvadó 26 octubre 2026
per Nico Salvadó

Mentre els lloguers es disparen i milers de famílies tenen dificultats per trobar un lloc on viure, Espanya acumula prop de quatre milions d’habitatges desocupats. Una paradoxa que genera interrogants en un país on la construcció de nous pisos es presenta com una de les principals solucions a la crisi de l’habitatge.

Persones que busquen desesperadament un sostre i milions d’habitatges que continuen buits. Espanya presenta una paradoxa immobiliària espectacular. Segons l’últim cens de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), al país hi ha 3,8 milions d’habitatges considerats buits, és a dir, el 14,4% del parc immobiliari. Dit d’una altra manera, gairebé un de cada set habitatges està desocupat.

Aquestes dades, procedents del cens del 2021, tornen a situar-se al centre del debat sobre la crisi de l’habitatge. En lloc d’apostar únicament per la construcció de nous edificis, Espanya hauria de començar per reincorporar al mercat una part del seu immens parc immobiliari sense utilitzar. Una proposta que pren una rellevància especial després que els desnonaments de Maricarmen a Madrid i d’Olga a l’Hospitalet de Llobregat, prop de Barcelona, hagin revifat les tensions al voltant de l’accés a l’habitatge.

Espanya ja disposa d’un dels parcs d’habitatges més grans d’Europa

Contràriament al que sovint es pensa, a Espanya no hi falten habitatges en proporció a la població. Amb 544 habitatges per cada 1.000 habitants, el país presenta una de les ràtios més elevades de la Unió Europea. En comparació, Alemanya en té 512 i els Països Baixos, 455.

Aquesta particularitat s’explica, en part, per la història immobiliària del país. Durant la dictadura franquista es va fomentar massivament la propietat privada. Entre el 1961 i el 1975 es van construir prop de quatre milions d’habitatges socials per donar resposta a l’èxode rural i al creixement demogràfic.

Però, a diferència d’altres models europeus, una gran part d’aquests pisos va acabar passant del parc d’habitatge protegit al mercat privat un cop finalitzat el període de protecció.

Després va arribar la febre immobiliària dels anys 2000. Entre el 2003 i el 2006, Espanya va construir aproximadament quatre milions d’habitatges addicionals, alimentant una bombolla que esclataria pocs anys més tard.

El resultat és que avui el país disposa d’un parc immobiliari considerable, però amb una distribució geogràfica i un ús que no sempre responen a les necessitats de la població.

Més de 400.000 habitatges buits a Catalunya

Catalunya exemplifica especialment aquesta paradoxa. Mentre Barcelona figura entre les ciutats espanyoles on és més difícil accedir a un habitatge, el conjunt del territori català comptava amb uns 419.000 habitatges buits segons l’últim cens.

A la capital catalana, prop de 75.500 pisos estaven classificats com a desocupats el 2021. A Madrid, la xifra s’acostava als 97.000. El fenomen, però, no afecta únicament les grans metròpolis. A Sabadell, per exemple, hi hauria 5.644 habitatges buits, aproximadament el 6% del parc immobiliari local.

Tornar a posar una part d’aquests immobles en circulació podria contribuir a alleujar la pressió sobre el mercat. Però no tots els habitatges buits es troben allà on la demanda és més elevada. A escala estatal, prop del 45% estan situats en municipis de menys de 10.000 habitants.

Alguns també necessiten reformes importants o ja no responen a les necessitats actuals. Per tant, la xifra de quatre milions no equival a quatre milions de pisos immediatament disponibles per llogar.

A més, les dades oficials es basen en el consum elèctric registrat el 2021, i no pas en una inspecció individual de cada immoble.

Construir cada vegada més, una solució costosa

Davant la crisi, el Banc d’Espanya considera necessària la construcció de diversos centenars de milers d’habitatges addicionals, principalment als territoris on la demanda supera àmpliament l’oferta.

Però construir a gran escala planteja dos grans problemes: el cost ambiental i la manca de mà d’obra. Segons diverses estimacions, la construcció de 750.000 pisos nous podria generar entre 30 i 35 milions de tones de CO₂.

En canvi, rehabilitar edificis existents permet conservar bona part de les estructures i dels materials ja produïts, alhora que limita l’artificialització de nous terrenys.

El sector de la construcció també ha de fer front a una escassetat de treballadors qualificats, que dificulta l’execució ràpida de noves promocions immobiliàries.

La rehabilitació podria representar, per tant, una solució complementària, especialment a les ciutats mitjanes i als municipis ben connectats amb els grans pols d’ocupació.

Gravar els habitatges buits, la solució que arriba del Canadà?

Per incentivar els propietaris a tornar a posar els seus immobles al mercat, dos investigadors universitaris posen com a exemple Vancouver, al Canadà. La ciutat va instaurar un impost específic sobre determinats habitatges que romanen buits durant bona part de l’any.

Segons els resultats recollits en la seva anàlisi, aquesta política hauria contribuït a reduir un 36% el nombre d’habitatges buits afectats i hauria permès recaptar 115 milions de dòlars destinats a l’habitatge social.

Una mesura que podria inspirar les administracions espanyoles, tot i que la seva aplicació dependria del context jurídic, fiscal i immobiliari de cada territori.

La fiscalitat, però, no és l’única via. Els ajuts a la rehabilitació, les garanties per als propietaris que acceptin posar els seus pisos de lloguer o la millora del transport cap a les ciutats perifèriques també podrien contribuir a mobilitzar el parc d’habitatges existent.

La qüestió va més enllà del preu dels lloguers. Rehabilitar els habitatges buits dels municipis rurals també permetria combatre el despoblament d’alguns territoris, sempre que s’acompanyés d’una millora del transport públic, del foment del teletreball i del desenvolupament dels serveis de proximitat.

Tanmateix, persisteix un obstacle fonamental: els habitatges buits no es troben necessàriament als llocs on els ciutadans volen viure. Mobilitzar-los no serà suficient, per si sol, per resoldre la manca d’ofertxa a les zones amb més pressió immobiliària.

En un país on la crisi de l’habitatge s’agreuja, aquests milions d’immobles desocupats plantegen, malgrat tot, una pregunta inevitable: abans de continuar construint sense parar, per què no aprofitar millor els habitatges que ja existeixen?

26 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

On viuen els francesos de Catalunya?

per Aurelie Chamerois 25 octubre 2026
per Aurelie Chamerois

L’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) ha publicat aquest mes les dades de població del 2025. Com era d’esperar, els francesos prefereixen viure a Barcelona, als municipis de l’àrea metropolitana i a les poblacions costaneres.

Gairebé la meitat dels francesos que resideixen a Catalunya viuen a la ciutat de Barcelona (46%). L’Eixample és, amb diferència, el seu districte preferit: un de cada quatre francesos residents a la capital catalana hi viu. Cèntric però sense ser excessivament turístic, l’Eixample ofereix pisos amplis, un entorn segur, comerços de proximitat i bones connexions per desplaçar-se fàcilment per tota la ciutat.

El centre històric, Ciutat Vella, és el segon districte amb més residents francesos, atrets pel seu encant medieval, la seva àmplia oferta d’oci i la proximitat al mar.

El segueixen Sarrià-Sant Gervasi, una de les zones més benestants de la ciutat i propera al Lycée Français; Sant Martí, per la seva proximitat a la platja; Gràcia, amb el seu ambient bohemi, i, finalment, Sants, que destaca pel seu caràcter autèntic i uns lloguers una mica més assequibles.

Urbanitzacions benestants i municipis de costa

Alguns francesos opten per instal·lar-se als municipis més propers a Barcelona, com l’Hospitalet de Llobregat i Badalona, tot i que continuen sent una minoria: només l’1% dels residents francesos a Catalunya viu en cadascun d’aquests municipis.

Quan decideixen marxar de la capital catalana, molts prefereixen les localitats més benestants de l’entorn metropolità, especialment Sant Cugat del Vallès.

Aquest municipi, amb molt d’encant i ben comunicat amb Barcelona tant en cotxe com en transport públic, és el més ric de Catalunya, amb una renda mitjana neta de 3.200 euros mensuals per habitant. Els municipis costaners també figuren entre les destinacions preferides dels francesos. Al sud de Barcelona, Castelldefels i Sitges ocupen, respectivament, la segona i la quarta posició entre els municipis més escollits per establir-s’hi. Tots dos es troben molt a prop de la capital catalana, disposen de bones connexions en transport públic i ofereixen tots els serveis i les comoditats propis d’una ciutat.

Molt a prop de Sitges, però amb connexions de transport públic menys pràctiques, Sant Pere de Ribes és una bona alternativa per a aquells que no necessiten desplaçar-se sovint a Barcelona. El municipi ofereix una bona relació qualitat-preu i la possibilitat de viure a poca distància del mar.

Finalment, la Costa Brava continua sent un dels principals punts de concentració de francesos que viuen a Catalunya durant tot l’any. Per ordre de preferència, destaquen Castelló d’Empúries, Roses i l’Escala. En alguns petits municipis fronterers de l’Alt Empordà, els francesos representen fins i tot més d’una quarta part de la població. És el cas de Pau, Colera, Peralada i Agullana.

25 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Poseu a prova els vostres coneixements sobre Barcelona amb el quiz d’Equinox al BCID!

per Aurelie Chamerois 23 octubre 2026
per Aurelie Chamerois

Equinox sera présent le samedi 24 octobre au Museu Marítim de Barcelona pour participer au Barcelona International Community Day, le salon des expats de la capitale catalane. 

Equinox vous donne rendez-vous ce samedi 24 octobre, à l’occasion du Barcelona International Community Day.

Pierre Lunel et Camille Laurent, les animateurs du podcast Les 1001 histoires de Barcelone, inviteront le public à tester ses connaissances sur la ville et découvrir des histoires parfois méconnues de la ville.

Le quizz se déroulera en français de 12h45 à 13h45, en salle 4. Pour l’occasion, des cadeaux seront à gagner, dont Le Roman de Barcelone de Pierre Lunel, ainsi que des goodies Equinox.

Un rendez-vous dédié à la communauté internationale

Organisé par la mairie de Barcelone, le Barcelona International Community Day revient pour sa treizième édition le samedi 24 octobre, au Museu Marítim de Barcelona. Cet événement annuel s’adresse aux personnes étrangères qui vivent et travaillent dans la ville, mais aussi aux Barcelonais qui souhaitent mieux connaître la communauté internationale.

Cette année, le rendez-vous réunira 84 exposants et proposera 68 activités. Entreprises, associations, institutions et établissements d’enseignement seront présents pour faire découvrir leurs services et leurs initiatives dans des domaines aussi variés que le logement, la santé, l’éducation, la fiscalité, l’emploi ou l’apprentissage des langues.

 

 

La programmation comprendra également des conférences, des ateliers pratiques, des rencontres professionnelles et des activités culturelles et de divertissement. L’objectif : faciliter l’installation et l’intégration à Barcelone, tout en favorisant les échanges entre les différentes communautés de la ville.

L’accès à l’événement est gratuit, sur inscription. Le salon sera ouvert de 10h à 19h au Museu Marítim de Barcelona.

Informations pratiques

  • Événement : Barcelona International Community Day
  • Date : samedi 24 octobre 2026
  • Lieu : Museu Marítim de Barcelona
  • Horaires du salon : de 10h à 19h
  • Quizz Equinox : de 12h45 à 13h45, salle 4
  • Entrée : gratuite sur inscription
  • Inscription et programme : barcelona.cat/internationalcommunityday
23 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Viure a Barcelona fa engreixar? El canvi d’hàbits dels expats

per Sonia Romero 21 octubre 2026
per Sonia Romero

L’estil de vida barceloní, les terrasses i els plaers gastronòmics de la ciutat fan que molts expats guanyin pes durant els primers mesos a la capital catalana.

Begudes ensucrades, amb alcohol o sense, una alimentació poc equilibrada, festes i vida nocturna sense límits… Són molts els factors que poden posar a prova l’organisme durant els primers mesos a Barcelona. Les ganes de gaudir de l’àmplia oferta gastronòmica local, combinades amb la manca d’activitat física, provoquen un augment de pes entre molts expats acabats d’arribar.

És el cas de Pape, de 34 anys. «Vaig guanyar una mica més de tres quilos durant els primers mesos a Barcelona», explica. Instal·lat a Catalunya des de fa dos anys, aquest enginyer informàtic assegura que «no tenia temps de vigilar què menjava ni de cuinar». «A més, no coneixia ningú i havia de sortir per conèixer gent», afegeix. També havia deixat de fer esport per falta de temps. «Al cap de sis mesos o un any, molts estrangers han guanyat pes després d’arribar a Barcelona», assegura Cathy Morghese, dietista i nutricionista establerta a la capital catalana. Segons explica, molts expats «es llancen a tastar una mica de tot».

Aquest fenomen afecta especialment els joves, tot i que, segons l’especialista, ningú no n’està exempt. Els nouvinguts aprofiten aquesta «manera de viure a l’espanyola». «A Barcelona, el bon temps convida a seure a les terrasses, i després arriben les begudes i les tapes», explica.

«Molts aliments rics en greixos»

A tot plegat s’hi afegeixen les sortides nocturnes. «L’alcohol té moltes calories i, a més, sortim fins a les quatre o les cinc de la matinada», explica l’enginyer. «Si tenim en compte que dormir malament també afavoreix l’augment de pes, és una combinació fatal».

Durant les trobades amb amics, les tapes acostumen a acompanyar les rondes de begudes. La nutricionista posa especialment el focus en aquests plats, sovint elaborats amb «molts aliments rics en greixos, com les croquetes, les patates braves, els fregits, el formatge o el pernil». «En realitat, tot porta molt de greix», assenyala. «Sobretot, els expats i altres estrangers mengen tapes com si fossin turistes, però ho fan durant molt de temps».

Cal destacar que la gastronomia local ha estat reconeguda en una classificació publicada a principis de mes. Segons una enquesta feta a 30.000 turistes per Toluna-Harris per a Atout France, Espanya i Itàlia comparteixen la primera posició, per davant de França.

Tanmateix, aquest costum de menjar tapes contrasta amb els hàbits dels residents locals, que «tendeixen a menjar sovint el mateix i opten per una alimentació molt més senzilla», segons la nutricionista. Morghese recorda que els espanyols no mengen tapes «cada divendres, dissabte i diumenge».

Un estil de vida «molt diferent del de França»

Menjar fora de casa en lloc de cuinar fa que sigui més difícil controlar l’alimentació. Melike, de 26 anys, també va experimentar un augment de pes considerable, d’entre cinc i sis quilos, durant els primers mesos a la capital catalana.

Aquesta jove expat no ha acabat de connectar amb la gastronomia local, que considera «poc variada i massa cara als restaurants». Per això, cuina menys i recorre més sovint al menjar ràpid, que troba «més assequible» econòmicament.

I no és l’única. Aquest fenomen tampoc no és exclusiu de Barcelona. Meltem, de 20 anys, que estudia Economia a Sevilla, també assegura haver guanyat pes després d’adoptar un estil de vida «molt diferent del de França».

«Aquí és més la vida loca, amb tantes sortides», explica. Segons la jove, els productes alimentaris dels supermercats espanyols «són de menys qualitat que a França, encara que siguin més barats». Una opinió lleugerament diferent, però amb alguns punts en comú, és la de David, de 33 anys. «Quan vas a comprar, la carn és de menys qualitat», afirma aquest comptable. «He vist bistecs de vedella barrejats amb porc, cosa que en redueix la qualitat i el gust».

Tot i això, David, originari de l’illa de la Reunió, no ha notat cap augment de pes des que va arribar a Espanya, fa gairebé dos anys. Ho atribueix a la seva constitució física i al fet que presta especial atenció a la qualitat del que menja, fins i tot quan va a restaurants.

L’esport, el millor aliat

És precisament el que recomana Cathy Morghese. La nutricionista aconsella, per exemple, optar pel marisc als restaurants, sempre que no estigui «nedant en oli d’oliva».

Per evitar guanyar pes a llarg termini, l’especialista recomana especialment la dieta mediterrània, «de la qual es parla molt com una de les millors». Tot i el seu reconeixement internacional i els beneficis per a la salut, aquest model alimentari està perdent terreny a Espanya.

«És extraordinària», insisteix la dietista. «És una alimentació rica en verdures, fruita fresca i llegums, que molts expats han deixat de consumir habitualment. També inclou peix i carn amb moderació».

«Adoptar la dieta mediterrània quan vius a Barcelona és fantàstic i, a més, tenim a l’abast tots els productes necessaris», destaca. Més enllà de l’alimentació, la nutricionista insisteix en la importància de l’activitat física per evitar guanyar pes.

Un cop més adaptat a la vida barcelonina, Pape va reprendre l’esport i va aconseguir perdre els quilos que havia guanyat després d’arribar. «En general, no vigilo gaire el que menjo, però faig molt d’esport», explica. El mateix ha fet Melike, que fa tres mesos va decidir «començar a fer esport» per poder «continuar menjant i gaudint del menjar». «Al final, tot són matemàtiques: consumim calories i després les hem de cremar», conclou la jove.

21 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Les empreses catalanes reivindiquen el talent dels més grans de 50 anys

per Ivan Barrera 20 octubre 2026
per Ivan Barrera

A Catalunya, tenir més de 50 anys s’està convertint gairebé en un avantatge en el mercat laboral. Amb experiència, puntualitat i una àmplia xarxa de contactes, aquests professionals planten cara als candidats més joves als ulls dels reclutadors. Posem el focus en unes joies que potser no són tan difícils de trobar.

És un bistrot com gairebé ja no en queden a Barcelona. Un lloc on, assegut en una taula de la terrassa, a tocar de la Diagonal, el cafè arriba calent, servit amb un gest precís i un somriure amable. Així és com a Jorge, de 57 anys, li agrada servir les tasses de cafè, acompanyades d’una cullereta i un sobre de sucre. Armilla negra botonada, camisa blanca impecable i un llacet perfectament centrat. El seu toc de distinció. Un detall més que s’afegeix a tants d’altres, tots plens d’encant.

«La manera com serveix una copa de vi, com agafa la tassa, els seus gestos. És el que em fa tornar aquí, és l’experiència», enumera Xel May, un francès resident a Barcelona, mentre observa Jorge. Aquí, a Entrepanes Díaz, els clients l’anomenen «l’amfitrió perfecte». Dedicat, acollidor, amable, rigorós, sociable i atent. En definitiva, un professional que es mostra tal com és i que és apreciat precisament per això.

Tanmateix, fa vuit anys, quan estava a punt de perdre la feina, Jorge no tenia gens clar que pogués tornar a trobar un lloc al mercat laboral. «Em deia a mi mateix: aviat faràs 50 anys. Qui et voldrà contractar? A Europa, a partir d’aquesta edat et tornes invisible».

Però als ulls del seu cap, Kim Díaz, són precisament aquests treballadors considerats sèniors els que es converteixen en els cambrers ideals. Aquells capaços de fidelitzar qualsevol client que valori un servei ben fet.

«M’agrada la seva vocació, el fet que estimin la seva professió. Tenen moltes qualitats: són puntuals, polits i educats», comenta l’empresari. I encara hi afegeix una altra virtut: «La seva manera de relacionar-se amb els clients. Hi estableixen una complicitat meravellosa. Alguns fins i tot els envien postals quan marxen de vacances. És increïble».

Per això, Kim Díaz ha contractat nombrosos treballadors sèniors com Jorge. L’octubre passat va posar en marxa una campanya de contractació per al seu futur establiment. «Tots els cambrers tindran almenys 50 anys, i espero poder comptar amb professionals d’aquesta edat en tots els restaurants que obri».

I a Espanya no és l’únic que valora l’experiència dels treballadors de més edat. A poc a poc, i més ràpidament que la veïna França, el país sembla haver pres consciència del valor afegit dels sèniors, que representen una part important de la població.

Contractacions cada any en diversos sectors a Espanya

«És una tendència que observem amb més força a Espanya, tot i que França també s’hi està incorporant progressivament», explica Thierry Alberola, responsable de la consultora de selecció de personal A Human Touch, que opera als mercats francès i espanyol.

«Cada any aconseguim fer una o dues contractacions de perfils sèniors. El meu rècord és una persona de 58 anys». Segons ell, no hi ha cap dubte: a Espanya es dona més importància a la trajectòria professional que no pas a l’edat.

I les xifres semblen confirmar aquesta tendència. A Espanya, la taxa d’atur entre les persones de 55 anys o més continua disminuint. El segon trimestre del 2026 es va situar en el 9%, davant del 10% del trimestre anterior, segons les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). A França, el 12% de les persones d’entre 50 i 74 anys no tenen feina ni cobren una pensió de jubilació, segons Eurostat.

Els sectors de l’enginyeria civil, les professions tècniques vinculades a la mecànica o la caldereria, per exemple, i l’àmbit científic són alguns dels que més oportunitats ofereixen als treballadors sèniors espanyols.

D’una banda, perquè falten professionals joves. Amb l’auge del món digital, molts han deixat de banda la formació professional tradicional o directament han optat per altres itineraris. «Quan costa trobar candidats, les empreses dubten menys a recórrer als sèniors, fins i tot als de més edat».

Però també perquè els professionals que s’acosten a la jubilació, tant homes com dones, disposen de competències molt valorades: una àmplia xarxa de contactes i una gran experiència.

«S’han trobat amb tots els problemes possibles i imaginables i saben com resoldre’ls immediatament. Això és el que busquen les empreses», afegeix el reclutador Thierry Alberola.

De fet, el professional de recursos humans acaba de presentar un candidat de 64 anys a una empresa madrilenya del sector de la construcció. «I encara continua dins del procés de selecció!».

Xarxa de contactes, estabilitat i experiència: els seus grans punts forts

Aquestes qualitats també marquen la diferència en l’àmbit comercial, malgrat la forta competència dels professionals més joves, que arriben al mercat laboral amb moltes ganes de treballar.

Però tenen la paciència del cambrer barceloní del llacet? El temps necessari per conversar amb l’home que es pren una copa de vi a la terrassa? La delicadesa de recordar l’aniversari de la clienta que cada migdia demana el mateix cafè tallat?

«Crec que, a partir d’una certa edat, desenvolupem el gust per la qualitat. Perquè hem guanyat estabilitat, hem viatjat i ens hem enriquit amb tot el que hem vist i viscut», afirma amb humilitat Jorge, de 57 anys.

Ell, com els més joves, ha adquirit experiència passant per diverses feines. Però hi ha una diferència generacional que continua separant els candidats sèniors dels júniors: el currículum.

Entre els professionals de 55 anys o més, és habitual trobar contractes de diversos anys en una mateixa empresa, mentre que entre els més joves sovint apareixen experiències laborals de només uns quants mesos.

«Aquest és un dels grans avantatges dels sèniors: la fidelitat i l’estabilitat. Es quedaran a l’empresa fins que es jubilin», confirma el reclutador francès que treballa al mercat espanyol.

A més, amb les reformes recents que han endarrerit l’edat de jubilació —fins als 67 anys a Espanya, davant dels 64 a França—, els responsables de contractació ja no haurien de témer tant la durada dels nous contractes. Perquè els anys de vida laboral que tenen al davant aquests professionals ja no es compten, necessàriament, amb els dits d’una sola mà.

20 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

L’eix de l’extrema dreta entre Espanya i França pren força a Ceuta

per Nico Salvadó 19 octubre 2026
per Nico Salvadó

El president del partit d’extrema dreta francès Reagrupament Nacional (RN), Jordan Bardella, ha estat rebut aquest dilluns al matí a Ceuta pel líder de Vox, Santiago Abascal.

«Vostè serà el pròxim primer ministre de França». Gran trobada de la dreta radical a la ciutat espanyola de Ceuta, al nord d’Àfrica. Santiago Abascal, líder de Vox, veu en el seu homòleg francès, Jordan Bardella, el futur cap del govern de França, després d’una eventual victòria de Marine Le Pen a les eleccions presidencials.

Els dos dirigents de la dreta nacionalista ja celebren una victòria que encara no s’ha produït. D’una banda, el partit d’Abascal podria entrar per primera vegada a formar part del govern espanyol després de les eleccions del 29 de novembre. A Espanya no existeix un cordó sanitari comparable al de França. Segons les enquestes, una aliança entre la dreta del Partit Popular i Vox podria aconseguir prop de 200 diputats, o fins i tot més, en un Congrés de 350 escons.

De l’altra, Bardella compta amb la promesa de Marine Le Pen d’ocupar el càrrec de primer ministre si l’extrema dreta guanya les eleccions presidencials franceses del 2027. Un escenari que entusiasma el president del RN, que des de Ceuta ha exposat les grans línies de la seva eventual acció de govern:

«A partir de la primavera del 2027, França exigirà que la lliure circulació dins de l’espai Schengen quedi reservada exclusivament als ciutadans europeus. França treballarà per endurir la política migratòria europea, que haurà d’organitzar la tramitació de les sol·licituds d’asil en tercers països i impulsar centres d’internament fora de la Unió Europea».

Els dos líders han escenificat la seva trobada a Ceuta, ciutat espanyola situada al nord d’Àfrica que va viure una greu crisi migratòria a finals del passat mes de juliol.

Segons les xifres oficials, 90.000 migrants van travessar la frontera els dies 30 i 31 de juliol. La majoria van tornar al Marroc, però encara hi hauria entre 20.000 persones en situació irregular, segons el govern, i 30.000, segons l’oposició, en una ciutat de 85.000 habitants.

19 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Com les pluges intenses poden provocar que les aigües urbanes contaminades arriben a rius i platges

per Sonia Romero 18 octubre 2026
per Sonia Romero

Quan plou, l’aigua refresca l’aire, neteja els carrers i s’escola pels embornals cap a la xarxa de clavegueram. Ens despertem en una ciutat més neta i amb un aire més respirable, però sota el terra que trepitgem la situació és molt diferent.

Una vegada al clavegueram, l’aigua de pluja es troba amb les aigües residuals procedents de les nostres llars. Allà es barreja amb l’aigua de la dutxa, de les aixetes de la cuina i del lavabo, així com amb la procedent dels vàters. Aquesta aigua transporta matèria fecal i els seus bacteris, i tot allò que s’hagi llençat al desguàs: tovalloletes, productes de neteja, etc.

Si tot funciona correctament, les aigües residuals circulen per la xarxa de sanejament fins a arribar a les estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR). Normalment, d’aquestes instal·lacions en surt una aigua molt més neta que s’aboca als rius o al mar a través d’unes canonades conegudes com a “emissaris”.

Com descrivia el cantautor valencià Raimon, “al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”. I, per desgràcia, tenim diversos casos recents. Per exemple, a la platja de la Nova Icària, a Barcelona, hi va haver diversos episodis l’estiu de l’any passat, i a les costes valencianes després de la dana de l’octubre del 2024. Tot i que aquell episodi va ser excepcional per la seva magnitud i per les vides que es va endur, les pluges extremes formen part d’un escenari climàtic cada vegada més habitual.

Quan les depuradores no poden assumir tanta aigua

L’aigua arriba al clavegueram i, d’allà, a les EDAR. Però les depuradores s’han dissenyat per assumir un cabal que depèn del nombre d’habitants. No poden assumir cabals molt superiors sense risc de desbordament o que el sistema de tractament deixi de funcionar correctament. Per evitar que col·lapsin, les xarxes de sanejament disposen de sobreeixidors coneguts com a descàrregues del sistema unitari (DSU), que poden situar-se en rius, rieres o al mar. A Barcelona, per exemple, la majoria descarreguen al mar, però també al riu Besòs.

L’aigua de pluja barrejada amb aigua residual sense tractar s’aboca al medi a través d’aquests punts. Aquesta aigua arrossega la matèria orgànica, bacteris fecals i residus que es llencen al vàter. Però també desplaça contaminants urbans com ara metalls pesants, olis i hidrocarburs dels vehicles. D’aquesta manera, aquests contaminants arriben als torrents i a l’oceà.

Aquests abocaments no solen representar un problema greu per a la salut pública, però sí que degraden la qualitat de l’aigua i obliguen a tancar platges o a restringir-ne els usos recreatius després d’episodis de pluja intensa.

Platges amb bandera vermella per contaminació

A Espanya, la qualitat microbiològica de les aigües de bany està regulada pel Reial Decret 1341/2007. Aquesta normativa utilitza el bacteri Escherichia coli i els enterococs com a indicadors de contaminació fecal. En funció de la seva abundància, les aigües es classifiquen com a excel·lents, bones, suficients o insuficients. Tot i que la majoria de les platges presenten una qualitat excel·lent, després d’episodis de pluja intensa moltes es desperten amb bandera vermella. Això significa la prohibició temporal del bany fins que els nivells de contaminació tornen a la normalitat.

Les dades de qualitat de l’aigua són públiques i es poden consultar en temps real al Sistema d’Informació Nacional d’Aigües de Bany (Náyade) o a l’aplicació de platges de l’Agència Catalana de l’Aigua. I també als informes anuals elaborats per l’ACA i pel Ministeri de Sanitat. Tanmateix, una limitació és que fora de la temporada de bany no es fa un seguiment de la qualitat de l’aigua. Tampoc no es contempla l’anàlisi d’altres contaminants que poden tenir efectes a llarg termini sobre la salut i els ecosistemes, com ara els plàstics o els compostos químics.

Ciutats millor preparades per a pluges intenses

Molts municipis fa anys que adopten mesures per reduir els abocaments i disminuir l’escorrentia que arrossega contaminants des dels carrers fins al mar. En els nous desenvolupaments urbanístics és habitual implantar xarxes separatives que recullen per conductes independents les aigües residuals i les pluvials. Aquesta mesura és eficaç, tot i que és difícil d’aplicar en ciutats amb xarxes de sanejament ja consolidades.

En ciutats com Barcelona, Sevilla, Madrid o Alacant s’han construït dipòsits de retenció d’aigües pluvials, coneguts com a tancs de tempestes. Aquests dipòsits emmagatzemen temporalment l’aigua fins que les depuradores poden assumir-ne el tractament. Barcelona disposa actualment d’11 dipòsits anti-DSU que eviten que unes 900 tones de matèria en suspensió arribin cada any a la mar.

Una altra estratègia consisteix a implantar sistemes urbans de drenatge sostenible. Aquestes solucions busquen augmentar la infraestructura verda mitjançant jardins inundables, cobertes vegetals, paviments permeables o rases d’infiltració. D’aquesta manera es redueix la quantitat d’aigua que arriba al clavegueram durant les tempestes. Una part de la pluja s’infiltra al subsòl, recarrega els aqüífers i es pot aprofitar per al reg o per a la neteja dels carrers.

És d’esperar que en els pròxims anys disminueixin els abocaments gràcies a la nova directiva europea sobre aigües residuals urbanes. Aquesta directiva exigeix l’elaboració de plans de gestió i el seguiment d’aquests abocaments per conèixer quan es produeixen i quin volum d’aigua aboquen. La norma també contempla mesures destinades a reduir-ne l’impacte, com ara la construcció de tancs de tempestes, la instal·lació de reixes o tamisos per retenir sòlids i l’adopció de millores urbanístiques que disminueixin l’escorrentia.

Durant dècades hem intentat evacuar l’aigua de pluja tan ràpidament com fos possible. Avui sabem que, sovint, és preferible retenir-la, infiltrar-la i aprofitar-la. Una part de la solució als problemes podria consistir, precisament, a permetre que l’aigua de pluja torni a comportar-se com ho faria a la natura.

 

18 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Per què és tan difícil predir exactament on s’inundarà una ciutat?

per Ivan Barrera 17 octubre 2026
per Ivan Barrera

Dos anys després de les inundacions de l’octubre de 2024 a la Comunitat Valenciana, les imatges de vehicles amuntegats i contenidors arrossegats recorden que una inundació urbana és molt més que aigua al carrer. Aquest inici d’octubre Catalunya ens ho ha tornat a mostrar: un episodi excepcional va deixar més de 200 mm en diversos punts i registres molt diferents en distàncies curtes.

Avui disposem de models hidrològics i hidràulics avançats. Podem transformar una pluja en escorrentia, simular com l’aigua circula pel clavegueram i la superfície urbana, i calcular-ne el calat (la profunditat de l’aigua) i la velocitat. Però el mapa resultant no és una fotografia exacta del que passarà: és el producte final d’una cadena de processos i simplificacions en què la incertesa comença al cel. La pluja no és uniforme, la ciutat no és llisa i els objectes no sempre es queden quiets.

La incertesa comença abans que l’aigua arribi

Per dimensionar col·lectors o planificar actuacions és habitual treballar amb pluges de projecte: tempestes sintètiques associades a una probabilitat d’ocurrència. Són imprescindibles per al disseny, però una pluja uniforme sobre tota una ciutat és una simplificació que s’allunya de la realitat, sobretot en grans àrees urbanes.

Les tempestes poden descarregar amb intensitats molt diferents entre barris, quedar-se gairebé estacionàries o desplaçar-se. Fins i tot amb volums semblants, canviar-ne la distribució espacial o temporal pot modificar la resposta hidrològica d’una conca i el comportament del sistema de drenatge.

Barcelona ho mostra en les seves dades. L’anàlisi de 25 pluviòmetres evidencia una dispersió apreciable de les intensitats registrades. En definir les pluges de projecte del seu pla director, desplaçar temporalment el pic de la tempesta va produir cabals diferents. No només importa quant plou: importa on, quan i com evoluciona la tempesta. I quan projectem condicions futures cal escollir un escenari climàtic: aquesta elecció, amb la incertesa associada, es converteix en una de les entrades del model hidràulic.

El Pla Director Integral de Sanejament de Barcelona (PDISBA) és pioner perquè incorpora explícitament la modelització del que passa a la superfície en la planificació del drenatge. No es limita als col·lectors: avalua també la perillositat i el risc per a vianants i vehicles i, per a una pluja de disseny amb un període de retorn de 10 anys incorporant el canvi climàtic, estableix com a criteri de seguretat evitar situacions de risc greu per a les persones.

Mirar els col·lectors, però també els carrers

Fa no tants anys, molts models de drenatge urbà se centraven essencialment en els col·lectors. El salt conceptual dels models de drenatge dual ha estat considerar conjuntament la xarxa subterrània i la superfície: l’aigua pot entrar al clavegueram pels embornals, però també sortir-ne quan la xarxa entra en càrrega i continuar pels carrers.

Això canvia la pregunta de disseny: ja no és només si un col·lector té prou capacitat quan plou, sinó què passa a la superfície i quines conseqüències es generen.

Encara que aquests models són cada vegada més detallats, necessiten simplificar una realitat complexa. En models urbans de gran escala, els edificis solen actuar com obstacles impermeables, mentre que l’aigua real pot entrar per portes, garatges o soterranis. Les reixes dels embornals poden estar parcialment obturades i captar menys cabal del previst. Si això no es representa, el model pot mantenir a la superfície aigua que en realitat ha entrat en un edifici o espai subterrani, o introduir al clavegueram un cabal que un embornal obturat no podria captar.

La ciutat sota la ciutat

Cada vegada hi ha més serveis i infraestructures al subsòl. Un exemple clar és el metro. Accessos, escales i reixes de ventilació poden transferir escorrentia cap avall. Un cop a dins, l’aigua es propaga per vestíbuls, andanes i túnels, que es poden comportar com grans conduccions.

Estudis a Barcelona han mostrat el risc d’interrupció del servei i la necessitat de considerar l’evacuació. A l’estació de Paral·lel, les simulacions mostren que escales, rampes i corredors confinats poden accelerar el flux i generar calats i velocitats que dificulten una evacuació segura. Si el model no representa bé la connexió entre superfície i subsòl, el volum que realment entra al metro pot continuar circulant virtualment pels carrers, alterant l’avaluació del risc.

Quan la ciutat també es comença a moure

A partir dels calats i les velocitats modelitzats intentem traduir l’aigua en perillositat. L’experimentació ha permès establir criteris per estimar quan una persona pot perdre l’estabilitat. També sabem que els vehicles poden flotar o ser arrossegats i que els contenidors poden perdre l’estabilitat.

A partir d’aquell moment deixen de ser només elements exposats i passen a formar part del perill. Vehicles, contenidors, sediments, fang, vegetació i altres objectes arrossegats poden impactar, bloquejar embornals o passos estrets i modificar el mateix comportament del flux. Encara som lluny de representar rutinàriament totes aquestes trajectòries i acumulacions.

De l’aigua calculada a la presa de decisió

El pas final és combinar la perillositat amb l’exposició i la vulnerabilitat de persones, vehicles, edificis o infraestructures, estimar el risc i els danys potencials i decidir què fem. Sobre aquests resultats es prioritzen col·lectors, dipòsits, sistemes de drenatge urbà sostenible, sistemes d’alerta primerenca, proteccions locals o plans d’emergència.

Els models són imprescindibles, però cal interpretar-los com la millor representació disponible d’una realitat molt complexa i no com una predicció exacta i infal·lible.

Per decidir millor, cal simular millor tota aquesta cadena de pluges, orografia de les ciutats i elements urbans, i tenir en compte la incertesa associada a cada pas i al resultat final.

17 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Newer Posts
Older Posts

Categories

  • Non classé
  • La madeleine de Proust
  • Videos
  • Cultura i historia
  • Notícies i reportatges
  • Opinió
equinox en catala
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?

Amb el suport de :

Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?