Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
Equinox en català
Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
@Copyright 2022 - All Right Reserved.
expat turiste
Notícies i reportatges

Per què hauríem de deixar de parlar en anglès als expats

per Anais Bertrand 19 setembre 2026
per Anais Bertrand

Una persona estrangera entra en un bar de Barcelona, demana en castellà i el cambrer li respon automàticament en anglès. L’escena és habitual i sovint parteix d’una bona intenció: facilitar la conversa. Però per a molts residents estrangers que intenten aprendre la llengua i integrar-se, aquest gest pot tenir justament l’efecte contrari.

Éric fa 18 anys que viu a Barcelona. Tot i així, quan parla en castellà amb un cambrer, un dependent o un treballador d’algun servei públic, encara li passa que li responen directament en anglès. «Automàticament em prenen per turista», explica. La situació pot semblar anecdòtica, però per a algú que fa anys que viu aquí i que ha fet l’esforç d’aprendre la llengua pot resultar frustrant. Un accent estranger o, fins i tot, simplement l’aspecte físic poden ser suficients perquè l’interlocutor decideixi canviar de llengua, encara que la conversa ja s’hagi iniciat perfectament en castellà.

El reflex de passar a l’anglès

En una ciutat tan internacional com Barcelona, l’anglès s’ha convertit gairebé en una llengua franca en molts comerços, restaurants i espais turístics. El reflex és comprensible: davant d’una persona percebuda com a estrangera, parlar-li en anglès pot semblar la manera més fàcil de simplificar la comunicació.

Però hi ha una paradoxa: l’anglès tampoc no és una llengua dominada per tothom a Espanya. Segons l’Eurobaròmetre sobre llengües publicat per la Comissió Europea el 2024, aproximadament un terç dels espanyols afirma tenir prou nivell d’anglès per mantenir-hi una conversa. Això no vol dir que a Espanya no es parli anglès, sinó que el seu domini està lluny de ser universal, malgrat el pes que té en els sectors turístics i professionals.

En alguns casos, per tant, la situació arriba a resultar curiosa: dues persones que podrien entendre’s perfectament en castellà acaben fent l’esforç de comunicar-se en anglès. Éric recorda una situació en una estació de tren: «Havia comprat un bitllet que no funcionava. Vaig anar a la taquilla i durant deu minuts l’empleat em va parlar en anglès, encara que jo li contestava en castellà. Al final li vaig dir simplement que em parlés en castellà i ho va fer. A més, es notava que parlar en anglès li suposava un esforç.»

Per a ell, la frustració no venia de la llengua en si, sinó del que implicava. «No aconseguia veure’m com algú que parla castellà. Vull integrar-me, però em tornen a col·locar en la categoria de turista o d’anglosaxó, quan no ho soc.»

No passa només als turistes

Aquest tipus de situacions no es limita a les Rambles ni als restaurants del centre. Éric explica que li ha passat en una farmàcia de l’Eixample, en un supermercat del Clot o fins i tot circulant en bicicleta. Altres residents estrangers descriuen experiències semblants.

Elsa, francesa de 64 anys, explica: «Em passa constantment. Els dic directament que no parlo anglès perquè em continuïn parlant en castellà.» Gaëtan, de 32 anys, viu a Barcelona des de fa dos anys. «Sobretot em passa als comerços. No m’ho prenc malament, però em frustra. Tan bon punt veuen que no soc d’aquí, intenten parlar-me en una altra llengua. Però jo no soc anglès i, sobretot, prefereixo continuar parlant castellà perquè així milloro el meu nivell.»

I no sempre és una qüestió de domini de la llengua. Entre els testimonis recollits hi ha persones que parlen castellà perfectament i fins i tot parlants nadius. Un jove català, fill de pare francès, explica: «Com que soc ros i el meu pare és francès, sovint em prenen per turista i em parlen en anglès, fins i tot quan jo els contesto en castellà.»

Una bona intenció que pot tenir l’efecte contrari

Des del punt de vista de qui canvia de llengua, però, la intenció sol ser totalment diferent. Santi, cambrer a l’Eixample, reconeix que passa a l’anglès quan detecta un accent estranger. «Si veig que aquella persona parla anglès i penso que així la conversa serà més fàcil per a ella, passo a l’anglès de manera natural. Per mi és una manera de fer-li les coses més senzilles.»

Explica que molts companys fan exactament el mateix. «Si algú em demana que li parli en castellà o continua parlant-me en castellà, jo continuo en castellà sense cap problema. Si el que vol és aprendre o practicar, em sembla perfecte.»

Aquí és on apareix el malentès. Per al barceloní que canvia a l’anglès, pot ser un gest de cortesia. Per a l’estranger que està aprenent castellà o català, pot semblar un missatge involuntari: «No et veig com algú d’aquí».

Per a molts residents estrangers, parlar castellà o català no és només una qüestió pràctica. És també una manera de deixar de viure la ciutat com un visitant i començar a formar-ne part. Practicar la llengua al forn, al bar, al supermercat o amb els veïns és precisament el que permet guanyar fluïdesa. Si cada vegada que apareix un accent estranger la conversa canvia automàticament a l’anglès, aquesta oportunita

19 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

50 000 mòbils sonant al Camp Nou: estem aprenent a ignorar les alertes?

per Judit Alonso Gonzalbez 18 setembre 2026
per Judit Alonso Gonzalbez

Durant el partit entre el FC Barcelona i el Racing de Santander, els telèfons mòbils de bona part dels 50 568 espectadors presents al Camp Nou van començar a sonar simultàniament. Un missatge ES-Alert advertia de pluges torrencials i risc d’inundacions, i recomanava evitar els desplaçaments i les activitats a l’aire lliure. Tanmateix, el partit va continuar i el públic va romandre a les graderies.

L’escena podria interpretar-se com una mostra d’indiferència davant del perill. Però romandre dins de l’estadi potser era més segur que provocar la sortida simultània de milers de persones en plena tempesta. L’episodi planteja, en realitat, una qüestió més complexa: què ha de fer la ciutadania quan rep una alerta, però al seu voltant tot continua amb normalitat aparent?

La tecnologia va funcionar: el missatge va arribar en pocs segons a desenes de milers de persones. Tanmateix, una alerta no és eficaç únicament perquè s’hagi rebut. Ho és quan permet comprendre el risc i prendre una decisió clara per protegir-se.

Una eina per captar la nostra atenció

ES-Alert és el sistema espanyol d’avisos d’emergència a telèfons mòbils. Utilitza la tecnologia de difusió per cel·les (cell broadcast) per enviar missatges als dispositius connectats a les antenes d’una zona determinada. No necessita conèixer els números de telèfon dels destinataris ni requereix cap aplicació, connexió a Internet o registre previ.

El seu principal avantatge és evident: permet adreçar-se de manera ràpida i massiva a les persones que es troben dins d’un territori amenaçat. A més, el missatge apareix acompanyat d’un so i una vibració difícils d’ignorar, fins i tot quan el telèfon està silenciat.

Però ES-Alert és només una peça d’un sistema d’alerta primerenca. Detectar el perill i difondre un avís no és suficient. Perquè l’alerta redueixi realment els danys, les persones l’han d’entendre, considerar-la creïble, identificar quin comportament s’espera d’elles i disposar de temps i capacitat per actuar.

Rebre no significa actuar

La recerca sobre la resposta ciutadana davant les emergències mostra que entre la recepció d’un avís i l’adopció d’una conducta protectora hi ha un procés d’interpretació i decisió. El Model de Decisió d’Acció Protectora explica que les persones no responen automàticament a una alerta, com si fossin interruptors que es poguessin activar des d’un centre d’emergències.

En una recerca realitzada a la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria pel grup de recerca GEOTIGMA van denominar “latència social” el temps que transcorre entre la recepció d’una alerta i l’inici de la resposta ciutadana.

Primer intentem determinar què està passant: l’amenaça és real?, em pot afectar?, què hauria de fer? Després busquem informació addicional: consultem les xarxes socials, els mitjans de comunicació o les aplicacions meteorològiques; parlem amb les persones que tenim a prop i observem com reaccionen els altres. Aquest comportament també s’ha observat empíricament: en un estudi sobre ES-Alert a Gran Canària, una part dels participants va recórrer a les xarxes socials o als mitjans de comunicació per verificar o ampliar la informació rebuda.

Aquest comportament no ha de ser necessàriament irracional. Contrastar la informació ens pot ajudar a prendre una decisió correcta. El problema apareix quan el missatge és ambigu o quan els senyals rebuts són contradictoris, perquè la cerca de confirmació consumeix una part del temps disponible per protegir-nos.

Al Camp Nou, milers de persones van rebre un missatge que advertia d’un risc potencialment greu mentre el partit continuava disputant-se. Els jugadors romanien al camp, el públic continuava a les graderies i no es transmetia cap instrucció específica per la megafonia de l’estadi. Davant d’aquesta situació, la conducta dels altres va actuar com una segona font d’informació: si ningú no interromp el partit ni ens indica que ens hàgim de desplaçar a una altra zona, potser el perill no és tan immediat.

Sortir de l’estadi o quedar-s’hi?

El missatge recomanava evitar els desplaçaments i les activitats a l’aire lliure. Aquesta instrucció era raonable per a qui encara es trobava a casa, però resultava menys clara per a les més de 50 000 persones que ja eren dins de l’estadi.

L’havien d’abandonar malgrat la recomanació de no desplaçar-se? Era preferible romandre a les graderies? Hi havia alguna zona interior més segura? Què calia fer en acabar el partit si la tempesta continuava?

No sembla raonable interpretar la permanència del públic com una simple desobediència. L’evacuació d’un estadi també pot generar riscos, especialment si desenes de milers de persones en surten alhora sota una pluja intensa. La qüestió no és, per tant, si el partit s’havia de suspendre automàticament, sinó si l’alerta anava acompanyada d’instruccions adaptades a les persones que es trobaven en un recinte de grans dimensions.

Un advertiment general difícilment pot resoldre per si sol totes aquestes situacions. Per això és fonamental la coordinació entre Protecció Civil, les autoritats locals, els responsables de l’esdeveniment i els serveis de seguretat. El missatge enviat als mòbils, la informació oferta per megafonia i les decisions adoptades per l’organització han de transmetre una orientació coherent.

Quan una alarma es converteix en soroll

El so d’ES-Alert està dissenyat per interrompre’ns. El seu caràcter excepcional forma part de la seva eficàcia. Si s’utilitza amb massa freqüència, per a territoris excessivament amplis o amb instruccions poc relacionades amb la situació concreta de les persones que el reben, aquestes s’hi poden acostumar, i per tant menystenir-ne la seva importància.

L’ús del sistema ha augmentat considerablement a Catalunya. Segons dades de Protecció Civil, el nombre d’alertes enviades va passar de 36 l’any 2024 a 75 el 2025, més del doble en només un any. Aquest increment no significa que cada ciutadà rebés tots aquests missatges, ja que moltes activacions es van dirigir a zones geogràfiques concretes. Tampoc demostra, per si sol, que les alertes fossin innecessàries, però sí que confirma que una eina concebuda com a excepcional s’utilitza cada vegada amb més freqüència.

Això no significa que s’hagin d’enviar menys alertes a qualsevol preu. No avisar davant d’una amenaça greu pot tenir conseqüències irreparables. Tampoc qualsevol avís que finalment no acaba en una catàstrofe constitueix una falsa alarma: les decisions s’han de prendre amb informació incompleta i abans de conèixer-ne el desenllaç.

El risc apareix quan la ciutadania rep repetidament avisos poc rellevants o que no li permeten saber què ha de fer. Les investigacions sobre la sobrealerta i la fatiga associada mostren que aquesta situació pot afavorir la desconnexió dels usuaris i, fins i tot, la desactivació de determinades notificacions.

La tecnologia no pot actuar per nosaltres

L’episodi del Camp Nou no demostra que ES-Alert hagi fracassat. Al contrari: posa de manifest la seva extraordinària capacitat per captar simultàniament l’atenció de milers de persones. Però també mostra els límits d’una comunicació que acaba a la pantalla del telèfon.

Una alerta eficaç ha d’explicar què passa, on és el perill, a qui afecta, què cal fer i durant quant de temps. En llocs amb grans concentracions de persones, a més, ha d’estar coordinada amb els responsables del recinte, que poden transformar l’avís general en instruccions concretes.

La pregunta no és únicament si estem aprenent a ignorar les alertes. També ens hem de preguntar si les estem dissenyant de manera que la ciutadania pugui reconèixer quan ha d’actuar i com fer-ho. Perquè el veritable èxit d’ES-Alert no consisteix a fer sonar 50 000 mòbils, sinó a aconseguir que 50 000 persones sàpiguen què han de fer després.

18 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
plutja
Notícies i reportatges

Pluges torrencials i inundacions: està Barcelona realment preparada per afrontar les catàstrofes climàtiques?

per Anais Bertrand 17 setembre 2026
per Anais Bertrand

Mentre les pluges torrencials provoquen periòdicament inundacions devastadores en diversos punts d’Espanya, Barcelona sembla sortir-ne relativament ben parada. Aquesta mateixa setmana la ciutat també ha patit inundacions, però amb conseqüències molt més limitades que en altres territoris. La geografia hi ajuda, però la principal explicació es troba sota terra: dècades d’inversions per protegir la ciutat de l’aigua.

Després d’un nou episodi de temps extrem a Barcelona, amb pluges torrencials i carrers inundats, l’alcalde Jaume Collboni va assegurar que la ciutat «està raonablement ben preparada per al que ha de venir». Es referia a uns episodis de precipitacions que, amb el canvi climàtic, poden ser cada vegada més intensos.

Les pluges de dimecres van provocar importants afectacions a la ciutat. Però les imatges que arriben periòdicament del País Valencià, Múrcia, Andalusia o el sud de Catalunya mostren fenòmens d’una intensitat molt superior. Això no vol dir, però, que Barcelona disposi d’una mena d’«escut meteorològic». La capital catalana també està exposada als episodis mediterranis i a les pluges torrencials. La diferència s’explica per una combinació de factors geogràfics i, sobretot, per una extensa xarxa d’infraestructures construïdes durant les darreres dècades per reduir-ne les conseqüències.

La situació geogràfica de Barcelona hi té un paper important. Els episodis mediterranis més violents no afecten tot el litoral de la mateixa manera. Les pertorbacions poden avançar des del sud i el sud-oest de la Mediterrània resseguint la costa, però la seva trajectòria depèn de nombrosos factors: la posició de la depressió en altura, la temperatura del mar, la direcció del vent o la quantitat d’humitat disponible.

És una de les raons per les quals el País Valencià, Múrcia o el sud de Catalunya poden rebre quantitats de precipitació molt superiors durant determinats episodis. Barcelona també té una particularitat geogràfica: està encaixada entre el Mediterrani i un relleu molt proper, especialment la serra de Collserola. Però les muntanyes no actuen necessàriament com una barrera protectora. En funció de la direcció del vent, el relleu pot afavorir l’ascens de masses d’aire carregades d’humitat i intensificar les precipitacions.

La meteorologia mediterrània és, de fet, extremadament variable. De vegades només unes desenes de quilòmetres separen una zona pràcticament seca d’una altra castigada per pluges torrencials.

Barcelona també pot patir pluges torrencials?

L’episodi del 4 de novembre de 2024 ho va demostrar clarament. Aquell dia, un sistema tempestuós molt actiu va avançar de sud-oest a nord-est pel litoral català. L’AEMET va registrar intensitats torrencials en diversos punts de la província de Barcelona, amb acumulacions que localment van superar els 100 mil·límetres, especialment en zones densament urbanitzades del Baix Llobregat.

L’aeroport de Barcelona-El Prat va ser un dels punts més afectats. Aena va informar d’entrades d’aigua en algunes zones de la terminal 1 i als aparcaments. Disset vols d’arribada van haver de ser desviats i una cinquantena de sortides van ser cancel·lades o van acumular retards importants. Les connexions ferroviàries i el metro cap a l’aeroport també van quedar interromputs.

Barcelona, per tant, no està al marge dels episodis extrems. Però compta amb una arma important contra les inundacions que passa pràcticament desapercebuda perquè es troba sota els carrers.

Els dipòsits gegants que protegeixen Barcelona de les inundacions

Durant les últimes dècades, Barcelona ha desplegat una extensa xarxa d’infraestructures per evitar que el clavegueram col·lapsi quan una tempesta descarrega grans quantitats d’aigua en molt poc temps. Sota carrers, places i parcs de la ciutat s’amaguen enormes dipòsits de retenció d’aigües pluvials.

El funcionament és relativament senzill. Quan el volum d’aigua que entra a la xarxa de clavegueram és massa elevat, una part es deriva temporalment cap a aquests grans dipòsits subterranis. Quan la tempesta s’acaba i la xarxa torna a tenir capacitat, l’aigua s’hi reincorpora progressivament.

Segons les últimes dades municipals, el conjunt de dipòsits de Barcelona disposa d’una capacitat nominal d’uns 477.000 metres cúbics. Algunes instal·lacions tenen dimensions considerables. El dipòsit de la Zona Universitària pot emmagatzemar 105.500 metres cúbics d’aigua; el de Bori i Fontestà, 71.000; el de les Rieres d’Horta, 65.200, i el situat sota el parc Joan Miró, 55.000.

Aquest sistema no només evita que l’aigua acabi inundant els carrers. També redueix els abocaments d’aigües residuals i residus al Mediterrani quan la xarxa de clavegueram arriba al límit durant episodis de pluja intensa. Però Barcelona considera que això no serà suficient en el futur.

L’Ajuntament preveu construir diverses desenes de nous dipòsits, amb l’objectiu d’afegir més d’un milió de metres cúbics de capacitat de retenció. La ciutat es prepara així per a un escenari en què les precipitacions poden ser menys freqüents, però més concentrades i violentes. L’Ajuntament considera aquestes infraestructures una peça clau de l’adaptació de Barcelona al canvi climàtic. Els nous dipòsits també haurien de permetre reduir encara més els abocaments contaminants a les platges quan les clavegueres se saturen.

Una ciutat construïda sobre antigues rieres

La necessitat de protegir Barcelona de l’aigua també té una explicació històrica. Diverses zones avui completament urbanitzades estaven antigament travessades per torrents i rieres que baixaven des de Collserola. Amb el creixement de la ciutat, molts d’aquests cursos d’aigua van ser canalitzats o incorporats a la xarxa subterrània.

El pla de sanejament de Barcelona continua incloent el manteniment preventiu de les rieres de Collserola i d’altres punts especialment exposats al risc d’inundació. També preveu actuacions als llits del Llobregat i del Besòs. Per tant, el fet que Barcelona no estigui travessada avui per grans cursos d’aigua visibles no significa que la ciutat sigui naturalment menys vulnerable a les inundacions.

El trauma de les inundacions de 1962

L’esforç de Barcelona i la seva àrea metropolitana per prevenir les inundacions també té arrels en una de les catàstrofes naturals més mortíferes de la història contemporània d’Espanya. La nit del 25 de setembre de 1962, unes pluges torrencials van assolar el Vallès, al nord de Barcelona. En qüestió de poc temps, rius i torrents es van desbordar i van arrossegar habitatges, vehicles i barris sencers, especialment a Terrassa, Rubí i Sabadell.

La força de l’aigua va ser tan brutal que alguns cossos van ser arrossegats fins al Mediterrani i localitzats dies després en diferents punts del litoral. Els arxius catalans continuen documentant encara avui l’abast exacte de la tragèdia, que va marcar profundament la manera d’abordar la gestió de l’aigua i la prevenció d’inundacions a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Barcelona disposa, per tant, de diversos factors al seu favor. La seva situació fa que no sempre quedi en el centre dels episodis mediterranis més intensos i, sobretot, la ciutat compta amb una extensa xarxa de clavegueres, col·lectors i dipòsits de retenció. Però el canvi climàtic podria posar a prova aquest sistema. El mateix Ajuntament parteix de la hipòtesi que les precipitacions mediterrànies seran cada vegada més concentrades i torrencials. És per això que Barcelona continua augmentant de manera significativa la seva capacitat d’emmagatzematge subterrani. La pregunta, doncs, ja no és tant si Barcelona tornarà a patir episodis de pluges extremes, sinó fins a quin punt les seves infraestructures seran capaces de resistir el pròxim gran temporal.

17 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

El vermut a Barcelona, o l’art català de fer durar l’aperitiu

per Camelia Balistrou 16 setembre 2026
per Camelia Balistrou

A Barcelona, el vermut és tot un ritual. Històricament associat als diumenges a última hora del matí, avui ha anat molt més enllà d’aquesta cita setmanal. Terrasses, bodegues i vermuteries el serveixen acompanyat d’olives, patates xips o anxoves. Aquí, de fet, no es diu simplement beure un vermut: es va a «fer el vermut».

Si els marsellesos tenen el pastis i els bavaresos la cervesa, els catalans tenen el vermut. Aquesta beguda a base de vi aromatitzat amb plantes ocupa un lloc especial a Barcelona i arreu de Catalunya.

«El vermut és molt important dins la cultura catalana», resumeix Pau Matias-Guiu, especialista en disseny de begudes i representant de la casa barcelonina Antich. Tal com explica, la paraula «vermut» designa tant la beguda com el moment que es passa al seu voltant.

Una particularitat que s’explica per més d’un segle d’història.

El vermut modern es va popularitzar a Itàlia abans d’estendre’s per la resta d’Europa durant el segle XIX. Però Catalunya ja disposava de bona part dels ingredients necessaris per fer-se’l seu. «Aquí hi havia molts productors, molt de vi, molt d’alcohol i un autèntic saber fer», explica Pau Matias-Guiu.

La ciutat de Reus, a un centenar de quilòmetres de Barcelona, es va convertir en un dels principals centres de producció. La indústria catalana es va desenvolupar ràpidament i les receptes es van multiplicar. Paral·lelament, Barcelona va desenvolupar la seva pròpia cultura del vermut.

Una beguda pensada per «preparar l’estómac»

El vermut continua sent, abans de res, un vi aromatitzat. «No hem d’oblidar que el vermut, en essència, és vi», recorda Pau Matias-Guiu.

A aquesta base s’hi afegeixen plantes, herbes i espècies. La mateixa paraula vermut deriva de l’alemany Wermut, que significa donzell. Segons la recepta, la seva composició pot incloure desenes d’ingredients. Algunes receptes poden arribar a utilitzar fins a un centenar d’herbes i espècies diferents.

En els vermuts catalans, la vegetació mediterrània hi ocupa naturalment un lloc important. «Hi ha moltes plantes mediterrànies, moltes espècies diferents», explica Pau Matias-Guiu.

Però és difícil saber-ne gaire més. Un dels encants del vermut és precisament el secret que envolta les fórmules. «Sempre hi ha una part secreta. Cada productor té la seva pròpia recepta», explica.

La diferència entre dos vermuts no depèn tant dels ingredients com de les proporcions, els cupatges, la maceració i el tractament del vi.

Per explicar-ho, Pau Matias-Guiu recorre a una comparació molt espanyola: «És com la tortilla de patatas. Tothom en coneix els ingredients, però cadascú té la seva manera de fer-la.»

Els diumenges, «fer el vermut»

Històricament, els vins aromatitzats amb plantes van estar durant molt de temps associats a usos digestius o medicinals.

«Originalment també era una beguda que es prenia abans de menjar, per preparar l’estómac», explica Pau Matias-Guiu. «Hi havia aquesta idea que, gràcies a les plantes, les herbes i els diferents ingredients, podia ser bo per a la digestió.»

L’amargor de les plantes i l’alcohol s’associaven, efectivament, a la idea d’obrir la gana. «Per això el vermut està tan relacionat amb el moment de l’aperitiu», continua Pau Matias-Guiu. «Es prenia abans de menjar i, a poc a poc, es va convertir en un hàbit social, en una cosa molt familiar (…) A casa meva també hi era molt present. El meu pare bevia vermut.»

Tradicionalment, aquest moment se situa el cap de setmana a última hora del matí, abans de dinar. La gent es troba en un bar, una bodega o una terrassa al voltant d’una copa acompanyada d’olives, patates xips, anxoves o conserves.

A poc a poc, el nom de la beguda va acabar designant el moment en si mateix. Així, es pot «fer el vermut» sense que necessàriament tothom demani un vermut.

Vermut per a tots els gustos

Per a qui descobreixi aquesta beguda per primera vegada, Pau Matias-Guiu recomana no buscar res massa complex.

«Per conèixer un vermut, el millor és tastar-lo d’una manera bastant senzilla, per poder-ne apreciar les característiques», explica. «Servir-lo fresc, eventualment amb uns glaçons o una pell de cítric, permet percebre el vi, l’amargor i les plantes sense amagar-ne l’equilibri.»

Aquesta és també la manera tradicional de servir el vermut a Espanya: amb glaçons i, sovint, una rodanxa o una pell de taronja o llimona. «S’ha de poder reconèixer el producte», insisteix l’especialista.

I per a algú que acaba d’arribar a Barcelona, recomana sobretot comparar: «Cal tastar els productes locals i descobrir-ne les diferències. Quan vas a altres llocs de Catalunya, encara hi trobes altres vermuts, altres caràcters.»

Un renovat interès pels productes tradicionals

Durant diverses dècades, el vermut va arrossegar una imatge antiquada, abans de seduir una nova generació de consumidors.

«Les tendències són cícliques. És com la roba: hi ha coses que desapareixen i, uns anys després, tornen a posar-se de moda», observa Pau Matias-Guiu.

Aquest retorn també s’explica per l’evolució de les formes de consum. «Avui, la manera de consumir vermut ha canviat. Es pot beure sol, però també es pot utilitzar en còctels», explica l’especialista.

El renovat interès per clàssics com el Negroni o el Martini li ha obert així una nova porta d’entrada entre el públic.

Al mateix temps, la recerca de productes locals i de tradicions gastronòmiques ha tornat a donar valor a una beguda profundament vinculada al territori català.

«Avui tothom parla de productes de proximitat», observa Pau Matias-Guiu. «Quan vens aquí, és interessant tastar productes locals, productes que tinguin caràcter.»

La història del vermut resumeix força bé la de Barcelona: una beguda nascuda en un altre lloc, però adoptada, adaptada i integrada als costums locals en una ciutat modelada pels intercanvis i les influències.

«El vermut també explica alguna cosa sobre els nostres hàbits de consum i sobre la nostra cultura», conclou Pau Matias-Guiu.

16 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatgesOpinió

«Com el Liceu Francès de Barcelona va canviar la meva manera d’imaginar el futur»

per Lucille Souron 15 setembre 2026
per Lucille Souron

Equinox obre les seves columnes a mirades personals sobre Barcelona, Espanya i la vida local en forma de tribuna lliure. Aquesta setmana és Cerise de Becque, periodista en pràctiques de final d’estudis a la redacció d’Equinox, qui pren la paraula.

Setembre del 2022. Recordo haver arribat el primer dia de curs davant del gran portal de fusta del Liceu Francès de Barcelona. Tenia la sensació d’estar en un d’aquells campus que vèiem a les pel·lícules americanes. Les palmeres, el gran edifici, el pati de dos nivells, les pistes esportives, la cafeteria… Era un somni.

Vaig créixer durant 16 anys a la regió parisenca, en una petita ciutat del departament de l’Essonne, on vaig cursar la major part dels meus estudis. L’any de première, els meus pares ens van anunciar, a la meva germana i a mi, que volien traslladar-se a Barcelona i ens van preguntar què ens semblava.

Passar d’una petita ciutat dels afores de París a Barcelona, a Espanya? Estava encantada. Al meu cap, Barcelona era vacances, sol, terrasses i platja. Era la millor notícia que em podien donar.

L’any següent ens vam traslladar. Sense penediments. I així va ser com vaig acabar cursant la terminale al Liceu Francès de Barcelona.

Quan hi vaig arribar, vaig entendre ràpidament que, tot i seguir exactament el mateix programa educatiu que a França i preparar el mateix batxillerat francès, no s’esperava exactament el mateix de mi. A França tenia bons resultats sense tenir la sensació d’haver de treballar enormement. A Barcelona vaig haver d’esforçar-m’hi més per mantenir el mateix nivell.

Però el que més em va marcar no va ser necessàriament el nivell de les classes. Van ser, sobretot, les expectatives.

Els professors donaven molta importància a l’expressió oral, a l’eloqüència, a la manera de construir una reflexió i de defensar-la. No se’ns demanava només saber-nos la lliçó, sinó també saber utilitzar-la, parlar en públic, argumentar i expressar-nos bé. El programa era el mateix, però la manera d’acompanyar-nos era diferent.

I, sobretot, al meu voltant els estudis superiors semblaven ocupar un lloc molt més important. Marxar lluny, estudiar en una gran escola o a l’estranger estava normalitzat. Era una possibilitat més entre moltes altres. Algunes de les meves amigues, per exemple, van entrar a Sciences Po, Paris-Dauphine o a classes preparatòries com les d’Henri-IV. Evidentment, no era el cas de tothom.

Va ser aleshores quan vaig començar a percebre una diferència real respecte al meu institut de França. Allà no tenia especialment la sensació que ens empenyessin a cursar estudis llargs, marxar a l’estranger o aspirar a determinades formacions molt selectives.

No era un mal institut i, evidentment, els seus alumnes no eren menys capaços. Però l’entorn i les expectatives eren diferents.

Amb perspectiva, no crec necessàriament que aquesta diferència provingui només de l’escola o dels professors.

El Liceu Francès de Barcelona també era un entorn socialment diferent del que jo havia conegut fins aleshores. Moltes famílies estaven acostumades a viatjar, viure a l’estranger o parlar diverses llengües. Això es notava de vegades en les converses, especialment quan parlàvem dels estudis.

Em vaig integrar fàcilment i mai vaig tenir realment la sensació de ser diferent. Però sí que hi havia petites diferències que anava observant.

Els meus amics mencionaven escoles, itineraris universitaris o graus dels quals, de vegades, jo no havia sentit a parlar mai. Semblava que ja havien reflexionat força sobre què farien després i que coneixien les diferents possibilitats, mentre que jo ho anava descobrint tot sobre la marxa.

No era necessàriament un tema del qual parléssim constantment, però quan sortia a la conversa m’adonava que no compartíem ben bé les mateixes referències.

Més enllà del liceu, també hi havia, senzillament, el canvi de vida. Després de 16 anys en una petita ciutat de l’Essonne, arribar a Barcelona va representar un canvi enorme.

Un canvi molt positiu.

D’un dia per l’altre, els meus caps de setmana ja no s’assemblaven gaire als que coneixia. La gent sortia fins tard, els carrers eren plens de vida, les terrasses estaven plenes i el mar era a tocar.

Tenia la sensació que, de cop, tot s’havia fet més gran, més obert i més accessible.

15 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Per què els salaris continuen sent tan baixos a Espanya malgrat el creixement

per Sonia Romero 14 setembre 2026
per Sonia Romero

L’economia espanyola avança a un ritme que desperta l’enveja dels seus veïns. Els salaris, en canvi, continuen lluny dels nivells francesos i europeus. Petites empreses, baixa productivitat, qualificacions mal aprofitades: darrere d’aquesta diferència hi ha tot un model econòmic. I, a Barcelona, el cost de l’habitatge tampoc hi ajuda.

El creixement va bé, gràcies. El 2025, el PIB espanyol va augmentar un 2,8 % i, durant el quart trimestre, el país comptava amb 605.400 persones ocupades més que un any abans. Unes dades que conviden a mirar la nòmina i preguntar-se on ha anat a parar la part d’aquest èxit que correspon als treballadors. En algun punt entre les bones xifres de l’economia i l’ingrés de final de mes, l’entusiasme s’ha perdut.

La diferència salarial és ben real. El 2024, el salari brut anual mitjà, ajustat per correspondre a una jornada completa, arribava als 33.700 euros a Espanya, davant dels 43.790 euros de França —un 23 % menys— i els 39.808 euros de la Unió Europea —un 15 % menys—. Però cal matisar el diagnòstic: els salaris espanyols estan augmentant. Amb aquesta mateixa mesura, fins i tot van créixer més ràpidament que els francesos el 2024: un 4,6 %, davant del 2,4 % a França i del 5,2 % al conjunt de la UE.

Per tant, una part del problema és també el nivell des del qual parteixen.

Al mateix temps, els preus han avançat més ràpidament que els hàbits de consum. Entre desembre del 2019 i desembre del 2025, l’índex de preus al consum espanyol va augmentar un 22,3 %, segons la calculadora de l’INE. Així, una cistella que costava 100 euros en costa ara, de mitjana, una mica més de 122. Això no vol dir que tots els treballadors hagin perdut poder adquisitiu: depèn de l’evolució dels seus ingressos i de les seves despeses.

Però un augment a la nòmina no sempre dona tant d’oxigen com s’esperava.

Un pastís més gran, però porcions encara modestes

Per entendre per què el creixement no es transforma més ràpidament en salaris més alts, María Jesús Fernández Sánchez, economista de Funcas, proposa fixar-se en la manera com es genera aquest creixement. Espanya produeix més fent treballar més persones. És el que ella anomena un creixement extensiu. La riquesa total augmenta, però també s’ha de repartir entre una població més nombrosa.

«Si augmenta la mida del pastís, però també augmenta el nombre de persones assegudes a taula, al final la petita porció que rep cadascú continua sent la mateixa», resumeix. Una metàfora culinària per explicar per què l’augment del PIB no es trasllada íntegrament al PIB per habitant. «La productivitat ha augmentat una mica, però poc.»

I aquí apareix una de les grans qüestions dels salaris espanyols: la productivitat. És a dir, la riquesa generada per persona o per hora treballada. Depèn, entre altres factors, dels equipaments, la tecnologia, l’organització i les competències disponibles. Un empleat pot treballar molt en una empresa que genera poc valor per hora. Demanar-li que s’esforci encara més no substitueix una màquina eficient, una bona formació o una organització adequada.

L’especialització del país també hi té un paper important. El turisme i les activitats que l’acompanyen tenen un pes considerable, amb remuneracions sovint modestes. En l’allotjament i la restauració, el salari brut anual mitjà era de 17.653 euros el 2024, davant dels 29.540 euros del conjunt de treballadors inclosos en l’enquesta de l’INE. Aquestes xifres inclouen la jornada parcial i, per tant, també reflecteixen les diferències en el temps de treball.

Però el turisme no ho explica tot. «No és únicament un efecte de composició», subratlla María Jesús Fernández Sánchez. Segons l’economista, el retard en productivitat també apareix quan es comparen, sector per sector, les activitats espanyoles amb les d’altres economies.

Petites empreses, grans obstacles

Cal fixar-se, doncs, en la mida de les empreses. L’1 de gener del 2025, el 81,6 % de les empreses registrades per l’INE tenien com a màxim dos treballadors, incloent-hi les que no en tenien cap. Un teixit econòmic format per estructures molt petites, que sovint disposen de recursos limitats per invertir, créixer o incorporar funcions especialitzades.

Per a Raúl Ramos, professor d’Economia de la Universitat de Barcelona, la mida té un paper important, però es combina amb la naturalesa de les activitats. «Probablement és un dels factors que se citen amb més freqüència. Més del 75 % de les empreses tenen menys de cinc treballadors, mentre que aquesta proporció és clarament inferior a la majoria de països europeus.»

Segons BBVA Research, la mida de les empreses explicaria el 75 % de la diferència de productivitat entre Espanya i Alemanya. «Tanmateix, no es tracta només de la mida de les empreses, sinó també de la seva interacció amb l’especialització en sectors de baix valor afegit», matisa Raúl Ramos.

Créixer, a més, no sempre és fàcil. María Jesús Fernández Sánchez assenyala les regulacions pròpies de les comunitats autònomes, que poden complicar l’expansió d’una regió a una altra. «Tenim un mercat interior molt fragmentat.» Segons ella, aquests obstacles redueixen la competència i la pressió que empeny les empreses a ser més eficients. Raúl Ramos també destaca el pes dels tràmits administratius.

Abans de conquerir un nou mercat, de vegades cal conquerir primer el formulari correcte.

La qüestió de les competències afegeix una altra dificultat. L’economista de Funcas assenyala mancances en determinades formacions científiques i tècniques, però també en la formació professional. Una activitat tecnològica necessita diferents perfils professionals que es complementin. «No només hi ha els enginyers», recorda.

Vol dir això que a Espanya falten sobretot treballadors qualificats? Raúl Ramos insisteix en l’altra cara del problema: falten llocs de treball capaços d’aprofitar aquestes qualificacions. «El mercat laboral espanyol no té capacitat per absorbir el volum de titulats que produeix el sistema educatiu.» Així, l’escassetat de determinats perfils pot coexistir amb titulats que tenen dificultats per trobar una feina a l’altura de la seva formació. Formar més persones no és suficient si després no hi ha sortides laborals.

Més contractacions, però no necessàriament més força per negociar els salaris

Queda una pregunta: amb totes aquestes contractacions, els empresaris no haurien d’acabar pagant més? En teoria, quan la mà d’obra és més escassa, augmenta la capacitat dels treballadors per negociar. Però el nombre de persones disponibles per treballar també ha crescut.

«L’oferta de treball ha augmentat considerablement gràcies a la immigració», explica Raúl Ramos. Segons ell, això ha limitat les tensions de contractació en els sectors que han creat més llocs de treball.

Les importants pujades del salari mínim espanyol, l’SMI, sí que han elevat la part més baixa de l’escala salarial. Però no fan pujar tots els esglaons alhora. Raúl Ramos descriu un efecte d’arrossegament que no és «ni automàtic ni generalitzat», sinó que es concentra en els salaris més pròxims al mínim. Per a aquells que guanyen una mica més, l’augment del salari mínim no implica necessàriament una pujada equivalent.

La productivitat tampoc tanca el debat sobre el repartiment de la riquesa. Raúl Ramos cita, entre els factors que cal analitzar, el pes dels salaris sobre el valor afegit i l’evolució dels marges empresarials. Generar més valor obre la possibilitat d’augmentar les remuneracions; la manera com es reparteix aquest valor és una qüestió diferent.

I l’habitatge també reclama la seva part

I després hi ha l’habitatge. El tema que apareix al final de qualsevol conversa sobre pressupostos i, sovint, també al principi. A Barcelona, com en altres grans ciutats, una nòmina diu poca cosa sobre el nivell de vida fins que no es mira què queda després de pagar l’habitatge.

Preguntat pel pes respectiu dels salaris, la fiscalitat i l’habitatge en la sensació d’empobriment, Raúl Ramos ho té clar: «Al meu entendre, dels tres factors, el que domina de manera molt clara —i el que explica millor la sensació d’empobriment, sobretot a les grans ciutats— és l’evolució del preu de l’habitatge.»

El professor insisteix especialment en la situació de les generacions joves, per a les quals aquesta despesa té un pes especialment important.

Potser el més frustrant, al capdavall, és aconseguir finalment aquell augment de sou, veure’l arribar al compte bancari… i descobrir que servirà sobretot per continuar vivint exactament igual que abans.

14 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Non classé

El Raval més enllà de la seva mala fama

per Ivan Barrera 13 setembre 2026
per Ivan Barrera

Drogues, prostitució, ocupacions, robatoris i violència. El Raval apareix sovint als mitjans associat als problemes més visibles de Barcelona. Però reduir un dels barris més complexos de la ciutat als seus conflictes deixa fora una altra realitat: una vida cultural extraordinàriament intensa, una diversitat difícil de trobar en altres zones del centre i una xarxa veïnal que continua resistint.

La Rambla del Raval resumeix bé aquesta contradicció. Famílies i nens juguen al voltant del Gat de Botero mentre les terrasses s’omplen i, a poca distància, continuen sent visibles algunes de les activitats que han alimentat durant dècades la mala reputació del barri.

Del Barri Xino al Raval multicultural

Aquesta imatge conflictiva no és nova. El periodista Francisco Madrid va popularitzar el 1925 l’expressió Barri Xino per referir-se a una part de l’actual Raval, aleshores coneguda pels cabarets, els bars, els prostíbuls i els ambients marginals propers al port.

Un segle després, la immigració continua sent una de les característiques essencials del barri, però avui adopta una dimensió molt més global. Comunitats llatinoamericanes, asiàtiques, africanes i europees conviuen en pocs carrers i han convertit el Raval en un dels grans mosaics culturals de Barcelona.

Aquesta diversitat es nota especialment en la gastronomia. Restaurants filipins, indis, africans o afganesos conviuen amb establiments llatinoamericans, kebabs, pastisseries orientals i petits supermercats especialitzats. Pocs barris permeten recórrer tantes cuines del món en tan poca distància.

Un dels epicentres culturals de Barcelona

El Raval també concentra una part essencial de la vida cultural de la ciutat. El CCCB, la Filmoteca de Catalunya, llibreries independents i espais alternatius conviuen amb sales de música i clubs nocturns.

La nit continua formant part de l’ADN del barri, amb locals com Freedonia, Moog o La Concha, alhora que nous cafès i negocis han anat atraient un públic més internacional. Aquest canvi també planteja preguntes sobre la gentrificació i la transformació social d’un barri històricament popular.

Una xarxa de solidaritat invisible

Una altra cara menys coneguda és la de les associacions, petits comerços i iniciatives veïnals. Entitats solidàries, botigues de barri i associacions de comerciants creen xarxes d’ajuda que intenten mantenir la vida comunitària davant dels problemes socials, els delictes i la pressió immobiliària.

Per a molts residents, comprar al comerç de proximitat, conèixer els veïns o organitzar activitats al carrer no és només una manera de consumir, sinó una forma de defensar el barri.

El Raval continua tenint problemes greus que seria absurd negar. Però darrere dels titulars sobre inseguretat hi ha també famílies, comerciants, artistes, associacions i residents que intenten conservar una de les identitats de barri més fortes del centre de Barcelona.

És aquesta contradicció, entre fragilitat i vitalitat, la que fa del Raval un dels llocs més difícils d’explicar de Barcelona, però també un dels més singulars.

13 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Barcelona vol recuperar la Boqueria per als veïns

per Nico Salvadó 12 setembre 2026
per Nico Salvadó

Gots de suc, cons de pernil, broquetes, fregits i menjar preparat per consumir al moment. La transformació de la Boqueria en una de les principals atraccions turístiques de Barcelona també ha modificat profundament allò que es ven a les seves parades. Ara, l’Ajuntament vol revertir aquesta tendència i recuperar la funció tradicional del mercat.

La Boqueria continua sent un dels espais més visitats de la ciutat, però la pressió turística ha anat reduint el pes dels productes frescos i de les compres quotidianes. Només durant la primera meitat del 2026, el mercat va rebre al voltant d’11 milions de visitants.

Més producte fresc i menys menjar per a turistes

El nou reglament intern obligarà les parades a reforçar els productes vinculats a la seva activitat tradicional i establirà límits entre l’oferta fresca i els aliments elaborats.

L’objectiu municipal és que la Boqueria torni a funcionar com un mercat alimentari de proximitat per als habitants del Raval, de Ciutat Vella i del conjunt de Barcelona, sense renunciar als milions de visitants que hi passen cada any.

La mesura intenta frenar una evolució especialment visible en els últims anys, amb parades cada vegada més orientades al consum immediat dels turistes i menys espai per a fruita, verdura, carn, peix i altres aliments frescos.

Una reforma de més de 12 milions d’euros

El canvi comercial anirà acompanyat d’una remodelació profunda de l’edifici. L’Ajuntament preveu invertir més de 12 milions d’euros en el mercat fins al 2029.

Entre les actuacions previstes hi ha la reforma de la zona central dedicada al peix, la renovació de la coberta amb un sistema de generació fotovoltaica i una nova connexió entre l’interior del mercat i la plaça de la Gardunya.

Aquest últim punt és especialment simbòlic. La intenció és reforçar la façana de la Gardunya com una entrada més vinculada als veïns, en contrast amb l’accés de la Rambla, molt marcat pels fluxos turístics.

La Boqueria continuarà oberta durant les obres i mantindrà els paradistes actuals. El repte és considerable: seguir sent una icona mundial de Barcelona sense deixar de ser el que va ser durant dècades, un mercat on els barcelonins podien anar a comprar.

12 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Per què el setembre a Barcelona és gairebé una prolongació de l’estiu

per Núria Garcia-Quera 11 setembre 2026
per Núria Garcia-Quera

Per a molts, setembre significa tornar a la feina, a l’escola i a les rutines. A Barcelona, però, el calendari explica una història diferent. Festivals, concerts, festes majors i, sobretot, la Mercè converteixen el primer mes de la tardor en una de les èpoques més animades de l’any.

La ciutat entra al setembre amb l’Extreme Barcelona, que del 4 al 6 de setembre ha tornat a omplir el Parc del Fòrum de skateboard, BMX, scooter, breaking, música i cultura urbana. En la seva 18a edició, l’esdeveniment ha reunit prop d’un miler de participants i ha mantingut l’accés general gratuït.

Una marató de rock

El cap de setmana següent arriba una proposta radicalment diferent. El 12 de setembre, el Gambeat Weekend proposa divuit hores seguides de música en diversos espais de Barcelona.

La jornada començarà al migdia a Casa Sidral amb DJ i entrada lliure, continuarà al Paral·lel 62 amb els primers concerts i acabarà a la sala Upload, on la festa s’allargarà fins a les sis del matí. Entre els grups programats hi ha Wau y los Arrrghs!!!, Buenos Vampiros i Ruïnosa y las Strippers de Rahola.

Les festes majors prenen els carrers

El setembre també és sinònim de festa major als barris. Del 10 al 20 de setembre, el Poblenou omplirà carrers i places de concerts, àpats populars, castells, gegants, correfocs, teatre, activitats infantils i cultura popular.

I quan s’acabi, la Barceloneta agafarà el relleu. La seva festa major està prevista del 25 de setembre al 4 d’octubre, coincidint amb les celebracions de Sant Miquel.

I després arriba la Mercè

El gran moment del mes serà, com cada any, la festa major de Barcelona. La Mercè se celebrarà del 23 al 27 de setembre amb una programació musical de 109 concerts repartits en 16 escenaris, a més de cultura popular, espectacles de carrer i activitats en diferents punts de la ciutat.

Love of Lesbian, La Pegatina, Els Catarres o Miki Núñez formen part dels noms destacats d’una edició en què Shanghai serà la ciutat convidada. La capital xinesa aportarà dansa, música, circ, drons i espectacles vinculats a la cultura tradicional xinesa.

Una altra de les grans novetats serà el piromusical. Aquest any deixarà l’entorn de Montjuïc i es traslladarà al litoral, amb un espectacle final des de la platja del Bogatell.

Entre festivals, concerts i festes de barri, Barcelona sembla decidida a demostrar que les vacances poden acabar a l’agost, però l’estiu social de la ciutat encara té corda per a unes quantes setmanes més.


11 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Espanya té la millor qualitat de vida del món per als expatriats

per Aurelie Chamerois 10 setembre 2026
per Aurelie Chamerois

Clima, sanitat, cultura, transport i oci. Espanya continua sent una de les destinacions més valorades pels estrangers que decideixen instal·lar-se fora del seu país. L’última edició de l’Expat Insider d’InterNations situa Espanya com el país amb millor qualitat de vida entre les 46 destinacions analitzades.

Més de 10.000 expatriats de 172 nacionalitats van participar en l’enquesta. Espanya ocupa el novè lloc de la classificació general, però encapçala diversos dels indicadors relacionats amb el dia a dia.

1. La millor qualitat de vida

Espanya és número u de l’índex de qualitat de vida per quart any consecutiu. El 84% dels estrangers que hi viuen afirma estar satisfet amb la seva vida, davant d’una mitjana mundial del 67%. A més, un de cada cinc explica que va triar Espanya precisament buscant una millor qualitat de vida.

2. Clima, cultura i vida social

El clima és un dels grans punts forts. Un 58% dels expatriats considera que el temps a Espanya és molt bo, més del doble de la mitjana internacional. El país també ocupa la primera posició en cultura i vida nocturna i en possibilitats de practicar activitats esportives i d’oci.

3. Un país fet per gaudir del temps lliure

Espanya també lidera la classificació d’opcions de lleure. Platges, muntanya, restaurants, terrasses, cultura, festes populars i una oferta esportiva molt àmplia pesen especialment en la valoració dels residents estrangers.

4. Una sanitat molt ben valorada

La sanitat és un altre dels àmbits on Espanya ocupa la primera posició. Un 83% dels expatriats considera que l’atenció sanitària és assequible, un 82% la troba fàcilment accessible i un 81% en valora positivament la qualitat.

5. Moure’s és fàcil

Espanya també obté bons resultats en transport. El país ocupa el setè lloc en mobilitat i connexions, i el 87% dels expatriats considera fàcil i segur desplaçar-se a peu o amb bicicleta. El transport públic també rep bones valoracions pel seu preu i disponibilitat.

6. Un cost de vida encara competitiu

Malgrat l’encariment de l’habitatge a ciutats com Barcelona o Madrid, Espanya ocupa l’onzena posició en finances personals. El cost de la vida continua sent valorat de manera més positiva que en molts altres països, tot i que l’habitatge ja apareix clarament com un dels principals punts febles.

7. Molts no pensen marxar

Una part significativa dels expatriats no veu Espanya com una destinació temporal. El 41% assegura que li agradaria quedar-s’hi per sempre, mentre que un altre 37% encara no sap quan marxarà.

Hi ha, però, una gran excepció en aquest panorama positiu: la feina. Espanya només ocupa la 27a posició en l’índex Working Abroad i queda encara més avall en perspectives professionals. La qualitat de vida convenç, però desenvolupar-hi una carrera continua sent molt més difícil que gaudir-ne fora de l’horari laboral.

10 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Newer Posts
Older Posts

Categories

  • Non classé
  • La madeleine de Proust
  • Videos
  • Cultura i historia
  • Notícies i reportatges
  • Opinió
equinox en catala
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?

Amb el suport de :

Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?