Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
Equinox en català
Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
@Copyright 2022 - All Right Reserved.
Notícies i reportatges

De París a Barcelona: per què som pobres?

per Lou Antonoff 28 setembre 2026
per Lou Antonoff

De París a Barcelona, passant per Lisboa i Madrid, trobem la mateixa precarietat. La que consisteix a tenir una feina, un sostre, un abonament per al transport públic i, malgrat tot, la sensació de ser cada vegada més pobre.

Perquè ser pobre en una metròpoli europea no significa necessàriament dormir al carrer o no tenir prou per menjar. També pot voler dir treballar a jornada completa i viure en un pis compartit als 35 anys, no poder estalviar, renunciar al dentista o calcular si ens podem permetre prendre una copa després de la feina.

I en un país que encapçala els rànquings europeus, amb un augment del PIB del 2,6 % aquest any, aquesta realitat pot semblar paradoxal.

El lloguer per damunt de tot

Un estudi elaborat per Infojobs i Fotocasa revela una tendència preocupant: la part del salari destinada al lloguer ha passat del 38 % el 2019 al 50 % el 2025, fins a assolir un màxim històric. Per comunitats autònomes, Madrid encapçala el rànquing amb un 71 % del salari brut, seguida molt de prop per Catalunya, on aquest percentatge arriba al 70 %. Un augment que ha superat àmpliament l’evolució dels salaris, ja que les remuneracions només han crescut un 1 % en un any.

L’habitatge es converteix així en la despesa al voltant de la qual s’han d’organitzar totes les altres.

A Barcelona, una persona sola que cobra el salari mínim, que se situa al voltant dels 1.200 euros mensuals, pot tenir perfectament una feina estable i no arribar mai a poder viure sola. La solució més evident és, doncs, compartir. I després compartir encara més. Una habitació en lloc d’un pis, un pis compartit entre tres en lloc de dos, de vegades fins i tot una sala d’estar convertida en habitació perquè cada metre quadrat es pot monetitzar.

La paradoxa és força brutal: per quedar-se en una ciutat on es concentren els llocs de treball, de vegades cal acceptar unes condicions d’habitatge que uns anys enrere s’haurien considerat temporals.

El somni espanyol: quan la misèria sembla menys dura sota el sol

A Barcelona, la situació és encara més contradictòria perquè la ciutat continua atraient nous residents. En vint-i-cinc anys, la població nascuda a l’estranger s’ha multiplicat per vuit i el nombre d’expatriats s’ha multiplicat per quatre, segons les dades de l’Ajuntament.

El tòpic de l’expatriat a Barcelona continua ben arrelat: ordinador en una terrassa, cafè a dos euros, platja després de la feina i pis amb balcó.

Però la realitat de l’expatriació ja no correspon a la del directiu enviat per la seva empresa amb un sou còmode, una ajuda per a l’habitatge i una escola internacional per als fills.

Per a una part dels nouvinguts, Barcelona és més aviat una ciutat on es ve a provar sort.

Els bitllets d’avió a 30 euros i el teletreball han convertit aquesta mudança en una cosa gairebé banal. Es pot decidir abandonar la pròpia ciutat després d’un cap de setmana, enviar uns quants currículums, trobar una habitació a Idealista i arribar amb dues maletes. El fenomen dels «Easyjetsetters» ha fet que la mobilitat internacional sigui més accessible que mai. Però darrere de les palmeres i les cerveses barates, el nouvingut també descobreix una altra realitat: sous sovint inferiors als del país d’origen, lloguers a l’alça, tràmits administratius, contractes precaris i, sobretot, l’absència d’una xarxa familiar en cas de dificultats.

Tant per a un treballador local com per a un francès que acaba d’arribar, el problema és finalment el mateix: quant queda un cop pagades les despeses imprescindibles? A això s’hi afegeix la frustració d’alguns residents locals que, fent la mateixa feina, de vegades cobren menys i veuen amb mals ulls aquesta arribada massiva de nous residents en una ciutat on el parc d’habitatges ja està saturat.

Ser pobre sense semblar-ho

Potser és aquesta nova forma de pobresa la més difícil d’identificar. La d’aquestes persones invisibles que viuen en males condicions, però que tenen un compte de Netflix, una subscripció al gimnàs i un telèfon intel·ligent pagat en quatre terminis.

La d’una generació a qui s’ha repetit una vegada i una altra que n’hi havia prou amb estudiar per garantir-se el futur. Una generació que no pot accedir a la propietat, ajorna les visites mèdiques i, de vegades, fins i tot el desig de tenir fills.

Perquè el problema de fons no és només ser precari avui, sinó ja no ser capaç d’imaginar com serà el demà.

28 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Franco frança
Notícies i reportatges

Felip VI davant la crisi de Ceuta: fins on pot actuar el rei sense el govern?

per Nico Salvadó 27 setembre 2026
per Nico Salvadó

 

La crisi de seguretat nacional que viu Ceuta des de finals de juliol de 2026 torna a plantejar una qüestió de fons: què pot fer el rei Felip VI? Pot actuar com vulgui o continua estant sotmès a la contrasignatura del govern per als actes que comprometen l’Estat?

Fa dues setmanes, el president del govern, Pedro Sánchez, va anunciar que el rei es desplaçaria a Ceuta «quan es donin les condicions», sense concretar cap data.

La qüestió continua oberta: Felip VI pot decidir lliurement anar-hi quan vulgui? No és una qüestió anecdòtica des del punt de vista constitucional: el cap de l’Estat gaudeix d’una inviolabilitat que el protegeix de qualsevol pressió sobre els seus actes (article 56.3 de la Constitució).

Segons l’article 56.1 de la Constitució, el rei encarna la unitat i la permanència de l’Estat. D’aquí ve la coneguda fórmula, popularitzada pel polític francès Adolphe Thiers poc abans de la caiguda de Carles X: «regna, però no governa». Aquesta qüestió de fons mereix una anàlisi detallada: quins són, concretament, els poders del rei d’Espanya segons la Constitució de 1978?

Arbitrar i moderar

Les prerrogatives reials es detallen en diversos articles de la Constitució (56.1, 61.1, 62, 63, 65.2). Però cal no confondre dues coses molt diferents: d’una banda, els poders realment discrecionals del rei, arbitrar i moderar, i, de l’altra, els «actes deguts», és a dir, tot allò que la Constitució l’obliga a fer sense cap marge de maniobra.

Si tota l’actuació de Felip VI es reduís a aquests «actes deguts», la funció reial quedaria limitada a tasques purament mecàniques, molt lluny dels amplis poders d’arbitratge i moderació que li reconeix explícitament l’article 56.1.

Dos precedents destacats

Dos moments de la història recent il·lustren aquesta capacitat d’actuació: el 23 de febrer de 1981, quan Joan Carles I es dirigeix a la nació després de l’intent de cop d’Estat, i el 3 d’octubre de 2017, quan Felip VI pren la paraula davant la crisi catalana, després del referèndum il·legal de l’1 d’octubre.

Segons la doctrina constitucional majoritària, la contrasignatura, que en principi transfereix al govern la responsabilitat dels actes reials, no limita la capacitat d’actuació del rei. Pot actuar sense demanar permís a un altre poder, sense que això el comprometi jurídicament. Però un gest d’aquesta mena continua sent excepcional i té un preu: posar en joc la imatge de neutralitat de la Corona.

El sistema espanyol no permet que el govern autoritzi per endavant els actes del rei: la contrasignatura necessàriament arriba després, ja sigui de manera explícita o tàcita. Sense aquesta contrasignatura, un acte d’Estat realitzat pel rei no té validesa jurídica (article 56.3).

Però aquesta contrasignatura (articles 56.3 i 64.1) tampoc no és un xec en blanc que permeti al govern bloquejar-ho tot, perquè, si fos així, el rei no podria fer res, ni tan sols en el seu àmbit més personal, sense una autorització prèvia. Segons la sentència 5/1987 del Tribunal Constitucional, de 27 de gener, aquesta contrasignatura afecta els «actes deguts», és a dir, aquells que la Constitució imposa al monarca. Però la seva posició com a cap de l’Estat el diferencia clarament del govern i de qualsevol altra institució.

Aquesta és la lògica mateixa de la separació de poders: més enllà dels actes obligatoris, el rei pot i ha d’exercir, amb prudència, les seves pròpies prerrogatives quan ho consideri necessari. L’article 56.1 li atribueix precisament aquest paper d’«àrbitre» i de «moderador» del funcionament de les institucions. I, segons l’article 61.1, durant la seva proclamació davant les Corts, jura complir fidelment les seves funcions, fer complir la Constitució i les lleis i respectar els drets dels ciutadans i de les comunitats autònomes.

Un marge d’actuació sense autorització prèvia

Aquests poders d’«arbitratge» i de «moderació» no encaixen realment en el marc dels «actes deguts». Hi ha un matís essencial: el rei no pot negar-se a complir allò que la Constitució exigeix al cap de l’Estat, però això no significa que hagi de demanar sistemàticament una autorització abans d’actuar.

En l’actual context de greu crisi de seguretat a Ceuta, el rei disposa, per tant, d’una legitimitat constitucional suficient per exercir, si ho considera útil, les seves prerrogatives i moderar el funcionament de les institucions de l’Estat.

27 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Per què vivim tant a l’aire lliure a Barcelona? El clima, però no només

per Lou Antonoff 26 setembre 2026
per Lou Antonoff

 

Terrasses plenes, places animades, passejades vora el mar… A Espanya, i especialment a Barcelona, gran part de la vida es fa a l’aire lliure. Un estil de vida afavorit per un clima mediterrani envejable, però també per una economia que s’ha organitzat al voltant del sol.

A Barcelona, només cal travessar una plaça o recórrer una avinguda per adonar-se’n: les terrasses gairebé mai no són buides. Aquest costum de viure a l’aire lliure, que sovint sorprèn els francesos acabats d’instal·lar-se a Espanya, no respon únicament a una diferència cultural. També s’explica per un clima especialment favorable i per una economia que s’ha desenvolupat al voltant d’aquesta meteorologia benigna.

Amb la seva ubicació entre el mar i la muntanya, Barcelona gaudeix d’un clima mediterrani caracteritzat per temperatures suaus i moltes hores de sol durant bona part de l’any. Tant els residents com els turistes passen, per tant, més temps a l’exterior, ja sigui per dinar, treballar, trobar-se amb amics o simplement passejar.

Un clima que fa funcionar l’economia

Aquesta meteorologia representa un autèntic avantatge econòmic. Molts sectors d’activitat se’n beneficien directament, començant per la restauració. Les terrasses són un actiu important per a bars i restaurants, que reben molta clientela sempre que fa bon temps.

Aquest atractiu també es reflecteix en el mercat immobiliari. Els habitatges amb balcó, terrassa o bona exposició al sol són especialment buscats, tant per llogar com per comprar. Per a molts residents, disposar d’un espai exterior s’ha convertit en un criteri essencial a l’hora de triar habitatge.

El turisme també es beneficia d’aquest entorn privilegiat. Barcelona atrau cada any milions de visitants seduïts per la possibilitat de gaudir de la ciutat durant totes les estacions, entre platges, parcs, terrasses i carrers de vianants.

Un ritme de vida adaptat al sol

Aquest costum de viure a l’aire lliure també es reflecteix en el dia a dia dels espanyols. Les jornades s’allarguen de manera natural cap a l’exterior: es pren un cafè en una terrassa al matí, es dina fora quan les temperatures ho permeten i les nits sovint s’allarguen a les places o vora el mar. A Barcelona, no és gens estrany veure les terrasses plenes fins ben entrada la nit, fins i tot entre setmana.

Aquest ritme està àmpliament afavorit pel clima mediterrani, que permet gaudir de l’espai públic durant bona part de l’any. Allà on la pluja o el fred sovint conviden a quedar-se a casa en altres països europeus, el sol anima els barcelonins a convertir el carrer en una autèntica extensió de la sala d’estar.

26 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Non classé

Whales: Giants of the Ocean

per 26 setembre 2026
per

Whales: Giants of the Ocean

Whales are among the largest and most remarkable animals on Earth. These marine mammals live in oceans around the world, from warm tropical waters to the cold seas surrounding the poles.

Life Beneath the Surface

Although whales spend their lives in water, they breathe air through blowholes located on top of their heads. They must regularly return to the surface to breathe before diving again in search of food or traveling through the ocean.

Whales are warm-blooded, give birth to live young, and nurse their calves with milk. A thick layer of fat called blubber helps protect them from cold water and stores energy during long migrations.

Two Main Groups

Whales are generally divided into baleen whales and toothed whales. Baleen whales filter small animals from the water using flexible plates inside their mouths. This group includes blue whales, humpback whales, and gray whales.

Toothed whales use teeth to catch fish, squid, and other prey. Many of them also use echolocation, producing sounds and listening for returning echoes to understand their surroundings. Sperm whales, belugas, and orcas belong to this group.

The Blue Whale

The blue whale is the largest known animal to have ever lived. An adult can grow longer than a city bus and weigh well over one hundred tonnes. Despite its enormous size, it feeds mainly on tiny crustaceans called krill.

Communication and Migration

Whales communicate using clicks, whistles, pulses, and complex songs. Some sounds can travel across great distances underwater. Humpback whales are especially famous for their long, patterned songs.

Many species migrate thousands of kilometres each year. They often feed in cold, nutrient-rich waters before traveling to warmer regions where they mate and give birth.

Protecting Whales

Commercial hunting once caused severe declines in many whale populations. Today, whales also face threats from fishing gear, ship collisions, underwater noise, pollution, and changes to ocean ecosystems.

Conservation programs, safer fishing practices, protected habitats, and international cooperation can help whale populations recover. Protecting whales also supports healthier oceans because these animals play an important role in marine food webs and nutrient cycles.

26 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

A Barcelona, 500 candidats per a un pis: la nova guerra dels lloguers

per Aurelie Chamerois 25 setembre 2026
per Aurelie Chamerois

 

L’oferta d’habitatges mai no havia estat tan baixa a Barcelona, mentre que el nombre de nouvinguts no para d’augmentar. Aconseguir un pis requereix ara paciència i estratègia.

Són les 8.30 d’aquest dimecres al matí a Barcelona. La Lucie, redactora de 31 anys, es connecta com cada dia a Idealista, el principal portal immobiliari espanyol. El seu pressupost: 1.500 euros. Idealment, li agradaria viure a Gràcia o a l’Eixample, però des de fa unes setmanes ha ampliat la zona de cerca. «No voldria rebaixar gaire els meus criteris, aguanto, però només aconseguir una visita ja és molt difícil».

Aquest matí hi ha 542 anuncis de pisos per 1.500 euros o menys, dels quals només 133 ofereixen un contracte de llarga durada. Entre l’Eixample i Gràcia, la xifra es redueix a 30. La resta d’anuncis, és a dir, el 75 % dels habitatges que s’ofereixen actualment, són contractes temporals destinats a residents de menys d’un any: estudiants, treballadors desplaçats durant un període curt o persones que segueixen un tractament mèdic a Barcelona.

La Lucie troba un pis de 70 metres quadrats per 1.400 euros, publicat el dia anterior. Però l’anunci especifica que l’agència ja ha rebut 248 missatges. «Ni tan sols val la pena intentar-ho, ja és massa tard». Ràpidament passa a un altre pis, aquesta vegada a Gràcia i publicat aquell mateix matí. Una gerra d’aigua freda: ja s’hi han enviat 482 missatges.

Una realitat que s’ha convertit en quotidiana tant per a tots els nouvinguts que busquen pis com per als professionals del sector. «Els pisos d’entre 1.400 i 1.800 euros, que són els més buscats, sovint reben 500 sol·licituds de visita en pocs dies», explica Olivier Goldstein, caçador de pisos per a A Place to Live i copresentador del pòdcast Immobilier en Espagne : mode d’emploi. Fins i tot en els segments de gamma més alta, la recerca s’ha tornat complicada. «Recentment, un pis de 3.200 euros a Sarrià va rebre 60 sol·licituds, una xifra molt elevada».

Tècniques de venda per aconseguir un lloguer

Davant d’aquesta competència, desenvolupar estratègies s’ha tornat essencial. És el que ha fet la Caroline, que ha decidit tornar a viure a Barcelona amb la seva família després de quatre anys de retorn a França. «Em vaig unir a diversos grups de WhatsApp francòfons, sobretot grups de barris, i hi vaig publicar missatges explicant que buscava pis». Aquesta comercial de 36 anys explica que va obtenir «algunes pistes molt serioses» de persones que deixaven el seu pis coincidint amb les dates de la seva arribada.

Però és a Idealista on troba el pis dels seus somnis. «Vaig insistir a l’agència fins a l’extenuació per aconseguir una visita», explica. Al mateix temps, envia el seu dossier a tots els treballadors dels quals aconsegueix trobar l’adreça electrònica. I no es tracta d’un dossier qualsevol. «Vaig preparar un PDF bonic que desperta curiositat. Em poso en el lloc del propietari per fer que tingui ganes de llogar-me el seu pis».

Finalment aconsegueix la visita, que farà per videotrucada gràcies a una amiga que és a Barcelona, ja que ella encara es troba a França. «De seguida proposo quedar-me’l, però l’agència em diu que encara tenen desenes de visites després de la meva i que, a més, són persones que ja són aquí!». Finalment, la Caroline aconsegueix el contracte i s’instal·la a Gràcia. A partir de la seva experiència, i paral·lelament a la seva feina assalariada, posa en marxa un servei per ajudar els llogaters que busquen pis a preparar un dossier atractiu.

«És molt important omplir bé el perfil d’Idealista i dedicar temps a redactar una descripció personal que vagi més enllà dels ingressos», afegeix Olivier Goldstein. Ell utilitza l’eina Getprio, que permet rebre els nous anuncis publicats a Idealista una mica abans que el portal enviï les seves notificacions. Un avantatge considerable tenint en compte el nombre de sol·licituds que es reben. «L’agència o el propietari no miraran desenes o centenars de perfils, simplement estudiaran els primers que hagin rebut», explica el professional, que també troba molts pisos per als seus clients a través de la seva pròpia xarxa off-market.

La situació pot millorar durant els pròxims mesos, un cop passat l’allau de l’inici de curs? Poc probable, segons els experts. «Amb les eleccions municipals i legislatives de l’any vinent a tocar, és probable que els propietaris amb contractes de lloguer que acaben pròximament esperin a veure qui guanya abans de tornar a posar el seu habitatge al mercat, per valorar les noves mesures o restriccions que es puguin aplicar». Per tant, la recerca d’un habitatge a Barcelona podria complicar-se encara més.

25 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Més enllà de l’anglès: com potenciar la diversitat lingüística europea a través de l’Erasmus

per Josep Maria Cots Caimons 24 setembre 2026
per Josep Maria Cots Caimons

Un dels objectius específics del programa Erasmus és promoure l’aprenentatge de les llengües i augmentar la consciència de la diversitat lingüística a Europa. Concretament, la UE s’ha fixat l’objectiu que tots els ciutadans tinguin l’oportunitat d’aprendre almenys dues llengües estrangeres des d’una edat primerenca.

La major part de la mobilitat acadèmica a Europa té lloc entre països de parla no anglesa, com és lògic. Tanmateix, gairebé tots els estudiants estrangers progressen amb l’anglès després de fer un intercanvi, ja que és l’idioma utilitzat per a fins socials i acadèmics.

Què passa amb la llengua del país visitat? En un estudi presentat al Congrés Anual de l’Associació Britànica de Lingüística Aplicada hem observat que la gran majoria afronten aquesta experiència amb ganes de millorar l’anglès, però amb poca motivació per aprendre la llengua local. O bé la desconeixen totalment o la dominen molt poc. És a dir, els nostres universitaris se’n van “d’Erasmus” a Itàlia sense saber italià o a Alemanya sense saber alemany. Això no els sol preocupar, ja que solen confiar en l’anglès com a llengua franca en l’àmbit acadèmic i social.

Així, la gran majoria dels estudiants, independentment del país de destinació, no veu l’experiència com una oportunitat d’aprendre o millorar simultàniament l’anglès i la llengua del país visitat. Sens dubte, “anar-se’n d’Erasmus” ha de ser motivador pel que suposa viure en un país diferent, conèixer altres cultures i la seva gent. Ara bé, sembla obvi que també s’hauria d’aprofitar per potenciar l’aprenentatge lingüístic, una de les prioritats del programa europeu.

‘No em cal saber l’idioma local’

En el nostre estudi vam preguntar als participants en diverses ocasions al llarg de l’estada a l’estranger que van realitzar si havien percebut la necessitat d’aprendre la llengua del país. Gairebé la meitat van respondre sempre negativament. Aquesta escassa o nul·la necessitat de la llengua local la van experimentar tant fora com dins de l’aula.

D’una banda, més de la meitat dels estudiants van rebre la formació acadèmica exclusivament en anglès i només un terç exclusivament en la llengua local.

D’altra banda, la meitat dels estudiants ens van dir que havien tingut molt poc contacte amb la població del país. En aquestes circumstàncies sembla lògic que la seva idea inicial que el desconeixement de la llengua local no seria un problema es veiés corroborada una vegada finalitzada l’estada.

‘Al final sí que vaig aprendre la llengua del país’

Fins i tot sense tenir aquesta intenció, la meitat dels participants del nostre estudi van acabar l’estada havent millorat l’anglès. Però també havent adquirit prou coneixements de la llengua del país visitat com per presentar-se de manera oral i escrita.

En països on es parla una llengua romànica, com Itàlia o Portugal, és on els estudiants del nostre estudi van aprendre més l’idioma, ja que les seves llengües nadiues —l’espanyol i el català— són també descendents del llatí. Però fins i tot en països de parla no romànica, com Alemanya o els Països Baixos, els estudiants que hi anaven amb nocions de l’idioma també en van millorar el nivell.

En el cas dels estudiants que utilitzen poc o gens la llengua local durant l’estada i pràcticament no interactuen amb la gent del país, podem suposar que usen l’anglès de forma primordial en les seves interaccions amb altres estudiants estrangers. També, que quan no usen l’anglès és perquè poden recórrer a la llengua materna.

Protegir la riquesa lingüística

Per protegir la riquesa que suposa la diversitat lingüística i cultural europea, aquest escenari no és ideal. Quan l’anglès (o una altra llengua dominant) es converteix en el filtre d’accés a les oportunitats acadèmiques, socials o econòmiques, les altres llengües —i les cultures que representen— queden marginades.

Això no solament erosiona el patrimoni cultural, sinó que, d’alguna manera, també pot derivar en una discriminació econòmica i social dels qui no són parlants nadius d’anglès. Així, sovint el predomini d’aquest idioma com a llengua franca s’emmarca en una ideologia dominant sobre l’aprenentatge de llengües, que considera el parlant nadiu com el model ideal i l’autoritat última sobre l’ús lingüístic.

Què poden fer les universitats?

A partir dels resultats obtinguts en el nostre estudi, veiem algunes possibles línies d’actuació. D’una banda, les universitats que acullen cada any els estudiants europeus a través del programa Erasmus tenen la capacitat de millorar el coneixement de l’idioma del país. Per exemple, fomentant la col·laboració dels estudiants locals per augmentar les interaccions amb els nouvinguts i també promovent programes bilingües (en anglès i llengua local).

D’altra banda, les universitats d’origen podrien conscienciar els estudiants sobre els avantatges que suposa aprendre la llengua local, difonent experiències positives en què es van establir interaccions amb la població del país i es va gaudir més plenament de l’experiència.

En definitiva, atès que el multilingüisme és un valor a l’alça i que tant la Unió Europea com les famílies inverteixen cada vegada més subvencionant estades de mobilitat als estudiants, és crucial reflexionar sobre com podem aconseguir que l’experiència sigui al més profitosa possible també des del punt de vista lingüístic.The Conversation

Josep Maria Cots Caimons, Catedrático en Lingüística Aplicada, Universitat de Lleida i Gloria Vázquez García, Profesora Titular del Área de Lingüística General de la Universitat de Lleida, Universitat de Lleida

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.

24 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Joves migrats
Notícies i reportatges

Joves migrats: de la falta de papers als problemes de salut mental

per Nico Salvadó 23 setembre 2026
per Nico Salvadó

Montserrat Vall Mayans, Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya i Carme Roure i Pujol, Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya

Quan un jove migrat de 18–20 anys acumula atur, inseguretat residencial, discriminació i malestar emocional, el risc d’exclusió i sensellarisme creix. Agilitzar papers i feina és una mesura que ha d’anar estretament lligada a garantir menjar i sostre, ja que la salut d’aquest sector de població depèn directament de la seva situació vital.

Estudis recents mostren la necessitat de documentar i avaluar més la salut mental dels joves migrats sols (JMS). En aquesta línia es va dur endavant , que analitza la salut i el benestar de 57 joves, combinant qüestionaris quantitatius amb entrevistes qualitatives a informants clau, com educadors/es i professionals d’acollida.

La principal conclusió: més de la meitat dels joves enquestats declara tristesa o desesperança sostinguda durant més de dues setmanes seguides. I més del 20 % està al límit de patir un problema de salut mental.

Encara que la mostra d’aquest nou estudi a Catalunya és modesta, hi ha recerques que confirmen la salut mental fràgil d’aquest grup de joves, que pateixen dol migratori, desconfiança cap al sistema i barreres idiomàtiques i administratives.

Altres assenyalen manca de recursos i circuits lents per a l’atenció psicològica.

Un repàs a les dades

L’arribada de JMS a Catalunya ha viscut oscil·lacions entre el 2019 i el 2025. Són, majoritàriament, adolescents que en pocs mesos esdevenen majors d’edat i passen a afrontar la vida sense referents familiars ni xarxes pròpies.

El 69 % provenen del Marroc —seguits de Senegal, Algèria i Sierra Leone— i tres de cada quatre van migrar per motius econòmics.

El 68 % no treballa i qui treballa ho fa en feines poc qualificades i precàries.

Respecte a l’habitatge, hi ha estudis que aprofundeixen més en aquest tema en concret, però el nostre ha detectat que el 68,4 % d’enquestats viu en pisos per a joves migrats sols o inclosos en programes d’inclusió; el 17 % de lloguer i un 14 % es troba en situació de carrer, amb elevada mobilitat residencial.

Salut física percebuda com bona, però benestar emocional fràgil

La majoria dels enquestats qualifica la seva salut física de bona o molt bona. En canvi, amb el benestar emocional no passa el mateix: el 57,9 % declara tristesa o desesperança sostinguda durant més de dues setmanes seguides. A més, el 43,4 % dels enquestats mostra senyals d’estar en risc de patir un problema de salut mental.

Els resultats van més enllà, ja que mostren dificultats en la conducta en un 26,8 % dels casos i hiperactivitat en un 16,1 %, ambdues situacions també indicadores de patir risc emocional.

En general, la recerca reflecteix mancances d’optimisme, energia i connexió social. De fet, el 61,4 % afirma haver-se sentit discriminat l’últim any —per origen ètnic, aspecte físic o edat—, sovint en entorns quotidians, com supermercats. Sobretot, diuen, han rebut insults i burles.

Aquests resultats no són aïllats, ja que altres recerques o organitzacions de professionals mostren coincidències amb les conclusions a les quals s’ha arribat.

Altres indicadors de salut: menjar, descans i consum

La recerca mostra també la feblesa d’altres indicadors de salut. L’alimentació del grup enquestat és pobra en llegums i peix. Un 26,3 % admet haver passat gana la darrera setmana, cosa que mostra inseguretat alimentària i manca de xarxes de suport.

Malgrat una activitat física elevada (un 40,3 % la defineix com “extenuant” i un 36,8 %, com a “moderada”), aquesta pràctica podria no compensar dèficits nutricionals.

Els indicadors de consum d’alcohol i d’altres drogues és baix (el 14 % ha consumit cànnabis alguna vegada i el 5,2 % ha fet binge drinking).

Respecte a la salut sexual, del 56,9 % que assegura haver mantingut relacions sexuals; només el 18,9 % diu usar preservatiu sempre, un patró que augmenta el risc de patir infeccions de transmissió sexual (ITS) i embarassos no desitjats. A més, un 24 % refereix haver patit maltractament sexual alguna vegada (coacció o actes no consentits), dada que obliga a reforçar la prevenció i l’atenció especialitzada.

Ajudar i ganes d’estudiar: factors protectors

Tanmateix, l’estudi també ha captat que hi ha una disposició a ajudar als altres i a ser agradable, cosa que indica una conducta prosocial, un factor protector front als problemes de salut mental.

Les dades també mostren ganes d’estudiar i de fer activitat física, dos factors essencials a tenir en compte per a dissenyar trajectòries d’emancipació que siguin reals.

10 mesures concretes:

A partir dels resultats esmentats i dels plans públics vigents, s’han proposat a l’estudi 10 mesures que haurien d’acompanyar aquests joves migrats sols per protegir i millorar la seva salut mental, derivada de la situació vital que pateixen:

  • Cribratges breus de salut mental a entitats d’acollida.
  • Unitats mòbils setmanals dins de pisos i centres, de manera que es redueixi l’estigma i les barreres d’accés.
  • Prescripció social (activitats d’esport, art, voluntariat) des dels CAP i entitats, amb seguiment i avaluació.
  • Prevenció d’addiccions: programes de reducció de riscos (tabac/cànnabis) vinculats a actius en salut i oci saludable.
  • Mediació intercultural, acollida lingüística i prevenció de la segregació.
  • Salut sexual i reproductiva: circuits d’accés universal, distribució de preservatius i educació afectiva-sexual adaptada; detecció i atenció de violències sexuals amb suport jurídic i psicològic.
  • Habitatge: ampliar pisos assistits i quotes en parc social i assequible, i prevenir el sensellarisme amb borses de lloguer amb garanties públiques.
  • Seguretat alimentària: targetes moneder, cuines comunitàries i alfabetització nutricional culturalment adaptada.
  • Feina digna com a política de salut: itineraris formatius amb certificació, permisos més àgils i inserció en sectors amb vacants, amb garanties de drets laborals.
  • Governança interdepartamental: integrar aquestes mesures a PNJCat 2030, PINSAP, PAAS i Plans de VIH/ITS, amb indicadors i pressupost.

La clau és apropar la salut a on són els joves, agilitzar papers i feina, i garantir menjar i sostre. Això és política social, sí, però també és salut pública.The Conversation

23 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
startups franceses BARCELONA
Notícies i reportatges

Barcelona, la nova San Francisco europea de la intel·ligència artificial?

per Ivan Barrera 22 setembre 2026
per Ivan Barrera

Barcelona guanya pes com un dels grans pols europeus de la intel·ligència artificial. Tercera ciutat del món en captació de projectes estrangers vinculats a la IA el 2025, la capital catalana atrau cada vegada més start-ups, grans empreses i emprenedors internacionals. El clima i la qualitat de vida hi tenen molt a veure, però no són, ni de bon tros, els únics arguments.

Barcelona i Catalunya estan fent el salt definitiu com a centre de referència en intel·ligència artificial? La celebració aquesta setmana de l’AI Summit Barcelona arriba en un moment especialment favorable per a la ciutat, que concentra cada vegada més start-ups, grans grups i emprenedors especialitzats en aquest sector.

El 2025, Barcelona va ocupar la tercera posició mundial en captació de projectes d’inversió estrangera vinculats a la intel·ligència artificial, només per darrere de Londres i Singapur, segons l’estudi Global Location Trends d’IBM Consulting. Dins de la Unió Europea, se situa en primera posició. Una dada que confirma fins a quin punt l’ecosistema tecnològic català ha guanyat pes els últims anys.

Molt més que sol i mar

Jérémie Benhamou, emprenedor establert a Barcelona des del 2019, fundador de The Tech Nation i cofundador de l’AI Summit, considera que la ciutat està vivint un moment de canvi. «Crec que realment està passant alguna cosa», explica. «Quan ets emprenedor aquí i tens ganes de fer coses, la ciutat t’ho torna.» El seu objectiu és ambiciós: «M’agradaria que Barcelona es convertís en una mena de San Francisco europea.»

El clima i la proximitat del mar formen part evidentment de l’atractiu. Però, per als professionals que decideixen instal·lar-s’hi, sovint pesen tant o més altres factors: les connexions internacionals, la dimensió de l’ecosistema emprenedor o la facilitat per captar talent.

Després d’estudiar i treballar a París, Benhamou va arribar a Barcelona el 2019 per desenvolupar la filial espanyola de la seva empresa. La qualitat de vida hi va influir, però també la situació geogràfica de la ciutat i la seva connexió amb les principals capitals europees. «Per mi, Barcelona és potser l’única ciutat europea que reuneix tots aquests elements», assegura.

També destaca el caràcter col·laboratiu del món emprenedor local. «Quan fas alguna cosa a Barcelona, molt sovint la gent et pregunta: “Com et puc ajudar?”», explica.

Un ecosistema cada vegada més internacional

Un dels grans actius de Barcelona és la seva capacitat d’atreure perfils molt diversos. Emprenedors catalans i espanyols comparteixen espais, projectes i xarxes amb professionals arribats de França, Itàlia, Alemanya, el Regne Unit, els Països Baixos o els països nòrdics.

Espais com Norrsken, davant del mar a la Barceloneta, però també Itnig, Aticco i altres hubs d’innovació s’han convertit en punts de trobada habituals entre emprenedors, inversors i professionals de procedències molt diverses.

Aquest caràcter internacional permet, a més, que moltes empreses puguin tenir la seu o part dels seus equips a Barcelona sense renunciar a treballar amb altres mercats europeus. La ciutat ofereix prou connectivitat i prou massa crítica per atreure enginyers, desenvolupadors, directius i perfils especialitzats d’arreu del continent.

Ara bé, aquesta mateixa internacionalització també pot generar bombolles. Els professionals estrangers poden acabar relacionant-se sobretot amb persones del seu mateix país o llengua. Benhamou alerta d’aquest risc: «És molt fàcil quedar-se dins de la pròpia comunitat. I quan fas això, et perds bona part del que fa Barcelona realment interessant.»

Talent, recerca i grans empreses

Barcelona també juga amb avantatge a l’hora de captar empreses que necessiten perfils especialitzats en intel·ligència artificial. La ciutat compta amb un ecosistema científic i universitari potent, amb institucions com el Barcelona Supercomputing Center, diverses universitats i nombrosos centres de recerca.

«Aquí hi ha universitats i escoles excel·lents, i això fa que hi hagi molt de talent català i espanyol», destaca Benhamou.

A això s’hi afegeix l’aposta institucional. Catalunya preveu mobilitzar 1.000 milions d’euros en el marc de la seva estratègia d’intel·ligència artificial fins al 2030. La combinació d’un teixit científic consolidat, un ecosistema emprenedor actiu i una elevada capacitat d’atracció internacional ha convertit Barcelona en una opció cada vegada més competitiva.

Alguns grans grups ja hi han reforçat la seva presència. Sanofi ha desenvolupat a Barcelona un hub mundial centrat en intel·ligència artificial i ciència de dades, mentre que HP disposa a Sant Cugat d’un centre d’innovació especialitzat en IA.

El gran repte: atraure més capital

Tot i aquest dinamisme, l’ecosistema barceloní encara té deures pendents. Un dels principals és l’accés al finançament. Les empreses que volen créixer ràpidament continuen trobant menys capital disponible que en altres grans pols tecnològics europeus, com Londres o París.

«Perquè Barcelona adquireixi una dimensió realment internacional i no sigui només “la ciutat on hi ha tecnologia i bones platges”, l’atracció de capital serà determinant», resumeix Benhamou.

La popularitat creixent de la ciutat també té una cara menys amable. L’augment del cost de la vida i, sobretot, de l’habitatge ha reduït part de l’avantatge competitiu que Barcelona tenia fa només uns anys. «Fa cinc o sis anys, la diferència de cost de vida respecte de París, Londres o altres grans ciutats era molt més gran. Per a un expatriat, era una ganga. Ara ja no ho és tant.»

Barcelona sembla haver entrat, doncs, en una nova fase. Durant anys, la ciutat va atreure talent internacional sobretot gràcies al clima, la qualitat de vida i la seva ubicació. Ara comença a fer-ho també pel pes del seu ecosistema tecnològic. En la cursa europea per captar inversió, empreses i especialistes en intel·ligència artificial, la capital catalana aspira a jugar cada vegada més amunt.

22 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Per què no baixa el preu de l’habitatge?

per Núria Garcia-Quera 21 setembre 2026
per Núria Garcia-Quera

El problema de l’accés a l’habitatge s’ha convertit en la principal preocupació de la població a Espanya, segons l’última enquesta del CIS. Tant els preus de compra com, sobretot, els de lloguer, han assolit màxims històrics, superant fins i tot els nivells previs a la bombolla immobiliària de 2007. Aquesta situació ha generat un intens debat polític, acadèmic i mediàtic, sovint dominat per diagnòstics aparentment simples que no sempre reflecteixen la complexitat real del fenomen.

Una part significativa del discurs atribueix l’encariment de l’habitatge a un dèficit d’oferta: no es construeixen suficients habitatges per al nombre creixent de llars, de manera que n’hi hauria prou amb edificar més perquè els preus baixessin. O no?

Les famílies i l’habitatge no creixen alhora

Segons l’anàlisi i els resultats d’un estudi publicat recentment, és cert que el nombre de llars ha crescut de manera notable en els darrers anys, impulsat principalment per la immigració i pels canvis en les estructures familiars. La construcció d’habitatge nou no ha seguit el mateix ritme. Però centrar-se exclusivament en aquesta dinàmica conjuntural pot conduir a un diagnòstic incomplet. Espanya presenta un clar superàvit estructural d’habitatges respecte al nombre de llars. Entre 2011 i 2021, el parc d’habitatges va créixer en prop de 960 000 unitats més que les llars. Això genera una diferència superior als vuit milions d’habitatges. D’aquests, gairebé quatre milions estaven buits segons l’INE, cosa que representa el 14,4 % del parc, molt per sobre del llindar del 5 % que la majoria d’estudis considera funcional.

Aquest “stock residencial”, acumulat sobretot durant el cicle expansiu anterior a la crisi financera, relativitza la idea d’una escassetat generalitzada. El problema principal no és quants habitatges existeixen, sinó com es distribueixen, per a quins usos es destinen i qui hi pot accedir. A més, l’encariment de l’habitatge no és un fenomen exclusiu d’Espanya. A la darrera dècada, els preus residencials han augmentat de mitjana un 53 % a la Unió Europea, incloent-hi països amb alts nivells de construcció. Resulta poc creïble pensar que tots ells pateixin simultàniament un dèficit estructural d’oferta.

El mercat immobiliari no funciona com la resta

La idea que augmentar l’oferta redueix automàticament els preus respon a una visió idealitzada del mercat immobiliari. Aquest mercat és rígid, fortament segmentat, dependent de la localització i amb un component especulatiu molt rellevant. L’experiència espanyola de finals dels anys noranta i primers dos mil és il·lustrativa: mai s’havien construït tants habitatges ni urbanitzat tant sòl, i, malgrat això, els preus no van deixar de créixer fins a l’esclat de la bombolla. La producció massiva no va abaratir l’habitatge, sinó que va alimentar dinàmiques especulatives amb greus conseqüències econòmiques i territorials.

Tal com explica David Harvey amb el símil de la ciutat com un “teatre”, els preus urbans s’organitzen segons la qualitat de la localització. Les millors “localitats” es liciten primer i només hi accedeixen les rendes més altes; la resta de la població es desplaça progressivament cap a ubicacions pitjor situades. En aquest context, la política de quantitat té un impacte molt limitat sobre l’estructura de preus. Quan millora la demanda solvent, els preus de les localitzacions més qualificades tendeixen a pujar, fins i tot en escenaris de forta producció d’habitatge.

Un argument afí atribueix l’encariment a la manca de sòl edificable. No obstant això, Espanya ha estat un dels països europeus amb major consum de sòl en les darreres dècades, amb un model urbà extensiu que ha generat elevats costos ambientals i socials. La liberalització del sòl no va contenir els preus, sinó que va contribuir a inflar-los. El problema no és la quantitat de sòl, sinó el model urbà adoptat. El repte actual passa per regenerar la ciutat existent, reutilitzar sòls ja urbanitzats i avançar cap a un desenvolupament més compacte, resilient i sostenible.

Sempre hi ha manca d’habitatge social

On sí que existeix un ampli consens és en la insuficiència històrica de l’habitatge social. Malgrat les reserves obligatòries de sòl establertes des dels anys noranta i reforçades per la Llei de Sòl de 2008 i la Llei d’Habitatge de 2023, la producció d’habitatge protegit ha estat sistemàticament baixa, especialment en períodes de bonança. Aquesta manca té efectes profunds, ja que l’habitatge social no només garanteix l’accés a les llars amb menys recursos, sinó que actua com a mecanisme regulador del conjunt del mercat.

Cal reforçar l’habitatge social en sòl urbà, especialment als centres, al sòl urbà consolidat; amb reserves obligatòries del 20 o 30 % del sostre edificable, i garantir el seu caràcter permanent, evitant la desqualificació de l’habitatge protegit.

El paper del lloguer

Finalment, el mercat del lloguer ha esdevingut central, però amb nivells d’esforç econòmic molt superiors a la mitjana europea. La Llei d’Habitatge de 2023 ha introduït instruments com les zones tensionades i els índexs de preus. Malgrat les crítiques, l’evidència disponible no confirma els escenaris catastrofistes, com mostra el cas de Navarra, on els lloguers han disminuït en les primeres fases d’aplicació. Aquestes mesures només seran efectives si es combinen amb una regulació estricta del lloguer turístic i de temporada.

L’accés a l’habitatge no pot abordar-se exclusivament des del mercat. Construir més pot ser necessari, però no de qualsevol manera ni en qualsevol lloc. La prioritat ha de ser construir més habitatge social i regular el lloguer. En definitiva, no es tracta de construir més habitatge sense més, sinó de construir més habitatge protegit.The Conversation

 

21 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Barcelona en mode avió: la tendència de viure sense mòbil

per Anais Bertrand 20 setembre 2026
per Anais Bertrand

Apagar el telèfon per tornar a llegir, caminar, escoltar música o, simplement, conversar. A Barcelona, la desconnexió voluntària guanya adeptes. Una tendència que respon tant a la saturació digital com a la necessitat de recuperar temps, silenci i relacions més autèntiques.

Quan entrem a la Casita de Heidi, a la part alta de Vallcarca, el primer que ens demanen és que apaguem el telèfon i el deixem en una mena d’«hotel per a mòbils». Comença així un diumenge sense WhatsApp, Instagram ni notificacions. «Les persones que venen per primera vegada no saben gaire què esperar-se», explica Monique Golay, que des de fa gairebé dos anys organitza els esdeveniments de l’Offline Club a Barcelona. «Al principi senten una certa frustració: “I ara què faig?”»

Tornar a aprendre a estar present

Quedar-se sense telèfon pot resultar desconcertant, especialment en una època en què passem, de mitjana, gairebé quatre hores al dia davant de dispositius digitals, sense comptar les hores de feina o estudi. Precisament d’aquesta necessitat de desconnexió va néixer el 2024, a Amsterdam, The Offline Club. Des d’aleshores, la iniciativa s’ha estès a diverses ciutats europees, entre elles Barcelona.

El col·lectiu organitza trobades periòdiques, jornades de desconnexió i fins i tot reading raves, en què els participants llegeixen junts en silenci abans de compartir una estona de conversa. «Avui dia, el silenci s’està convertint en un luxe, sobretot a les ciutats», considera Monique Golay. «Vivim amb unes rutines molt accelerades: sortim de la feina, fem una altra activitat, una afició, esport, tornem a casa, sopem, anem a dormir i tornem a començar. Gairebé ja no hi ha moments de pausa. Com més temps ens fa guanyar la tecnologia, més coses acabem fent. És una mena de febre de la productivitat.»

Aquesta hiperestimulació constant també va acompanyada, segons Golay, d’una dificultat creixent per construir relacions duradores. Una realitat especialment visible en una ciutat plena de nòmades digitals, on molta gent només s’hi queda uns quants anys. «Hi ha tants esdeveniments, networking, esports, run clubs… que no tenim temps de cuidar una relació si no hi posem intenció i constància.»

Desconnectar per tornar a connectar amb els altres

Tristan comparteix aquesta sensació. Té 28 anys, és parisenc i fa només un mes que viu a Barcelona. El coneixem precisament durant una jornada de l’Offline Club. Abans d’arribar a Catalunya havia passat diverses setmanes a Mongòlia, lluny de la seva rutina habitual i pràcticament desconnectat.

«Em va fer molt de bé. Quan vaig arribar a aquesta nova ciutat vaig pensar que no hi havia una manera millor de conèixer gent d’una forma honesta, humana i present que participant en un esdeveniment pensat precisament per trobar-se amb els altres.» L’experiència, però, comença amb una certa incomoditat. Durant més d’una hora, els participants han d’estar sols amb ells mateixos, sense telèfon i pràcticament sense interactuar.

«Vaig pensar: en realitat, em sento tranquil, gairebé segur amb aquesta gent. Després tot va ser molt fàcil. El context feia que obrir-se als altres sortís de manera natural. Ni tan sols m’ho vaig plantejar, simplement em vaig obrir.» Tristan ja havia començat a replantejar-se la seva relació amb el telèfon intel·ligent. Unes setmanes abans fins i tot havia substituït temporalment l’iPhone per un mòbil de tapa. «Em va funcionar molt bé. Em vaig adonar que podia treballar perfectament i, sobretot, em va permetre desconnectar de les xarxes socials», explica.

Ara procura no treure el telèfon quan pren alguna cosa amb algú i intenta utilitzar-lo de manera més conscient. Però l’experiència de l’Offline Club l’ha convençut sobretot d’una cosa: desconnectar també pot ajudar a connectar millor amb els altres. «En un sol diumenge pots marxar havent creat tres connexions de debò», celebra.

Llibres, excursions i música: què fer lluny de les pantalles

La recerca de relacions més directes va molt més enllà de The Offline Club. El mateix Tristan vol continuar explorant clubs de lectura i altres activitats col·lectives. Pocs dies després de la nostra trobada, aquest aficionat a la meditació participava, per exemple, en una sessió de ioga a la platja. «Compartir una activitat concreta ajuda a crear vincles humans. Això no vol dir que ens convertim immediatament en millors amics, però és una porta d’entrada», explica. «I crec que el que ens impedeix a molts connectar amb els altres és, precisament, trobar aquesta primera porta.»

A Barcelona, les iniciatives d’aquest tipus es multipliquen. El grup Barcelona Chat’n Chapters Book Party compta amb diversos milers de membres a Meetup i organitza Silent Reading Parties als parcs. La fórmula és senzilla: portar un llibre en paper, llegir plegats en silenci i conversar després.

La desconnexió també arriba a la muntanya. A Meetup es poden trobar Silent Hikes, excursions en què els participants caminen sense conversar i sense utilitzar el telèfon, amb l’objectiu de tornar a posar l’atenció en el paisatge i en les pròpies sensacions. La música tampoc queda al marge d’aquesta tendència.

Al Poblenou, AUDE organitza sessions col·lectives dedicades a escoltar un disc sencer. Durant uns 70 minuts, el mòbil queda apartat i l’atenció es concentra completament en una obra, en direcció oposada a la lògica del streaming, les llistes infinites i el consum accelerat de continguts. Al voltant d’aquesta necessitat de desconnexió comença fins i tot a aparèixer una petita economia.

«Hi ha dos moviments», resumeix Monique Golay. «D’una banda hi ha la tecnologia, la intel·ligència artificial, els gadgets. I, de l’altra, apareix un moviment contrari. Com més pressió hi ha en una direcció, més necessitat hi ha de crear un contrapès.»

20 setembre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Newer Posts
Older Posts

Categories

  • Non classé
  • La madeleine de Proust
  • Videos
  • Cultura i historia
  • Notícies i reportatges
  • Opinió
equinox en catala
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?

Amb el suport de :

Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?