Un ganivet esmolat, un gest precís, una passió ben arrelada: a Jamón Pro, el pernil ibèric es converteix en una autèntica performance. A Barcelona, aquesta jove empresa nascuda el 2023 transforma un simple tast en un moment espectacular. Casaments, còctels d’empresa, festes privades: les seves prestacions s’imposen com la combinació perfecta entre tradició i refinament.

Fotos: Astrid Bosch

Un suport, un ganivet, un pernil seleccionat amb cura: tot està a punt. Davant dels convidats d’un còctel o d’un esdeveniment corporatiu, en Sergi comença el tall. Llenca rere llenca, el producte se serveix a l’instant, amb un gest dominat. A Barcelona, Jamón Pro ofereix una animació culinària original, on el pernil ibèric es converteix en el punt central de l’acte. Més que un tast, és una experiència acollidora i profundament arrelada a la tradició espanyola.

«La idea de Jamón Pro va néixer del desig de fer el que més m’agrada: transmetre emocions a través del pernil», explica el fundador i mestre tallador. «Sempre he sentit que no és només un aliment, sinó un vincle, una cosa profundament humana. Volia crear alguna cosa diferent, amb ànima.» D’aquesta visió neix, el 2023 a Barcelona, una empresa que avui fa vibrar tant les papil·les com els esdeveniments.

Des d’aleshores, Jamón Pro s’ha convertit en una referència local en el món dels esdeveniments, especialment entre empreses que busquen originalitat i qualitat. La idea és senzilla però molt efectiva: integrar un servei de tall de pernil en directe en esdeveniments professionals o privats. El resultat, sempre únic. Els convidats s’aturen, fan preguntes, tasten, tornen. L’estand es converteix en un espai d’intercanvi i de calidesa. El producte, seleccionat amb rigor de proveïdors de confiança, és valorat amb respecte i tècnica.

Crear records

«El que més m’agrada d’aquesta feina és veure la cara de la gent quan tasten la primera llesca. Aquest petit gest està ple d’emoció.» Com a tallador, en Sergi s’integra en l’esdeveniment tot donant-hi un toc especial. «És un privilegi formar part d’un moment tan personal com un casament, una festa o una trobada especial. Quan tot surt bé, no només servim menjar: creem records.»

Jamón Pro no és només un saber fer gastronòmic. És també una actitud, una atenció al detall, un sentit del ritme. La prestació s’adapta a cada ocasió: format íntim o gran públic, ambient corporatiu o festiu, esdeveniment multilingüe o local. L’equip parla català, espanyol, anglès i francès, fet que assegura una comunicació fluida amb tota mena de públics. «El que aporto a un esdeveniment és atenció, proximitat, aquest punt extra d’humanitat que tant s’agraeix. Però el veritable protagonista no sóc jo: és el pernil.»

Amb aquesta filosofia, Jamón Pro ja sedueix nombroses empreses establertes a Barcelona, com Airbnb i fins i tot Equinox durant la recent celebració del 14è aniversari del nostre mitjà. Cada intervenció es dissenya a mida: des de les condicions del servei fins a la posada en escena, passant per maridatges amb cava, vi o vermut local. La missió és sempre la mateixa: sublimar un producte noble i crear un moment sincer.

Amb base a Barcelona, l’equip es desplaça per tot Espanya, amb una exigència constant de qualitat i proximitat. En un món d’esdeveniments sovint estandarditzats, Jamón Pro retorna el sentit, el gust i la calidesa humana al centre de les trobades.

Més informació: jamonpro.com
Telèfon/WhatsApp: +34 614 32 46 99

Dues cafeteries barcelonines acaben d’entrar al prestigiós rànquing dels 100 millors coffee shops del planeta. Un senyal clar: la capital catalana es converteix en una destinació imprescindible per als amants del cafè d’especialitat.

Durant molt de temps considerada com una ciutat més vinculada a la cervesa, el vermut o el cava, Barcelona s’imposa ara també en el món del cafè. En el marc del CoffeeFest 2025, celebrat a Madrid, el rànquing internacional World’s 100 Best Coffee Shops ha revelat una gran sorpresa: dos establiments barcelonins han estat seleccionats. Nomad Frutas Selectas i D-Origen Coffee Roasters s’uneixen així a l’elit mundial del cafè, al costat de referents de Sydney, Viena o Oslo.

Elaborat a partir dels vots del públic i de l’expertesa d’un jurat internacional, el rànquing es basa en vuit criteris rigorosos: qualitat del cafè, mestratge dels baristes, servei al client, ambient, innovació, responsabilitat mediambiental, oferta gastronòmica i constància. En altres paraules, només els llocs que reinventen l’experiència del cafè amb excel·lència poden aspirar-hi.

Al capdavant d’aquesta edició 2025 trobem Toby’s Estate Coffee Roasters a Sydney, seguit de Onyx Coffee LAB a Arkansas i Gota Coffee Experts a Viena. Espanya hi col·loca quatre establiments: dos a Barcelona, un a Madrid (Hola Coffee Lagasca) i un a Màlaga (Kima Coffee). Una prova que la cultura del cafè a Espanya pren un gir ambiciós.

Una capital del cafè en potència

Situat al cor del barri creatiu del Poblenou, Nomad Frutas Selectas aconsegueix la 25a posició mundial. Una fita lloada pels especialistes, que en destaquen la precisió de les extraccions, la qualitat de la selecció i l’univers depurat de l’espai. Amagat al carrer Pujades, el local comparteix espai amb Pa de Kilo, una fleca artesanal que afegeix un toc dolç al ritual matinal. Nomad, ja conegut pels aficionats, consolida així el seu estatus d’institució del cafè d’especialitat a Barcelona.

Més al centre, a pocs metres de la Plaça Catalunya, D-Origen Coffee Roasters obté una merescuda 55a posició. Aquest microtorrador independent, ubicat al carrer Casp, és reconegut per la seva exigència artesanal. Aquí no hi ha floritures: el cafè es torra al mateix local, els grans són seleccionats amb cura, les receptes estan perfectament afinades. Ja guardonat diverses vegades a nivell nacional, l’establiment sedueix per la seva rigorositat i un ambient sobri on el cafè és el veritable protagonista.

Amb aquestes dues distincions, Barcelona confirma el seu auge en l’univers del cafè d’especialitat. La ciutat, que multiplica les adreces exigents, atrau un públic a la recerca de qualitat, autenticitat i innovació. Si abans les cafeteries eren només punts de pas, avui esdevenen destinacions en si mateixes.

Espanya envelleix, però no a tot arreu al mateix ritme. Mentre algunes províncies es buiden, d’altres mantenen una població jove. Per frenar l’èxode rural, moltes regions aposten per ajudes a la instal·lació.

Foto: AC/Equinox

Espanya és avui un país marcat per una fractura demogràfica que no para de créixer. D’una banda, encara ressonen les veus dels infants als patis d’Almeria o de Múrcia. De l’altra, pobles sencers de Galícia o Castella s’adormen lentament, acompanyats pel pas suau dels jubilats. Al rerefons: un envelliment massiu de la població espanyola, que avança a diferents velocitats, com la “diagonal del buit” a França.

Segons les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), Espanya compta avui amb més de 10,7 milions de persones majors de 65 anys, enfront de 7,5 milions de menors. Només dues províncies — Almeria i Múrcia — tenen encara una piràmide d’edat on els joves superen els grans. A l’extrem oposat, territoris com Zamora o Ourense presenten un desequilibri abismal: tres vegades més jubilats que infants.

Les xifres són clares: el 22% dels espanyols té més de 65 anys, enfront d’un 15% de menors. A Ourense, la diferència arriba al 203%, un rècord. A Zamora, més d’un terç de la població està jubilada. En canvi, Ceuta, Melilla, Almeria o Múrcia apareixen com a focus de joventut: a Ceuta, els menors són un 65% més nombrosos que les persones grans.

Si bé Madrid i Barcelona concentren els valors absoluts més alts (respectivament 1,41 milions de jubilats davant d’1,11 milions de menors a Madrid, i 1,23 davant de 0,92 milions a Barcelona), la seva piràmide demogràfica es manté més equilibrada.

Pobles que es neguen a morir

Davant d’aquest despoblament rural, les regions més afectades responen amb creativitat. A Galícia, el projecte «Ourense Rural és Vida» ha destinat 150.000 euros de fons europeus per fomentar el teletreball i l’emprenedoria. Al municipi de Rubiá, s’ofereixen fins a 150 euros mensuals als nous residents, amb lloguers socials des de 50 euros. A Xesta, es poden llogar cases senceres per 100 euros, amb la condició d’instal·lar-hi una família.

Altres zones també ofereixen incentius: deduccions fiscals a l’Aragó, primes per naixement a Astúries, subvencions de fins al 40% del preu d’un habitatge a La Rioja, cases a baix cost a Castella i Lleó. A Yanguas (Sòria), l’alcalde afirma haver atret més de 50 famílies d’altres regions o de l’estranger.

Amb l’objectiu de repoblar, molts programes públics es dirigeixen ara a nous residents: joves espanyols, famílies que fugen de la ciutat, o refugiats. Així és com la Sabiha, de 50 anys, vídua i refugiada siriana, ha trobat una nova vida a Bellaguarda (Lleida), on ara cultiva els horts municipals. «Em recorda el camp del meu marit, i aquí tothom em saluda amb un somriure», explica a The Guardian. El seu fill gran viu a Barcelona, i els més petits van a escola en català. «No és fàcil, però vagi on vagi la meva família, jo la seguiré», afegeix.

Walther, periodista colombià de 37 anys, va fugir de la persecució homòfoba al seu país després de ser ferit per arma de foc. Ara viu a Campdevànol (Girona), als Pirineus catalans, gràcies a un programa d’acollida per a persones LGBTIQ+ exiliades. «Aquí em sento en pau — i això és el més important», diu. Comparteix pis amb dos compatriotes, treballa a la zona i visita Barcelona de tant en tant. «No he renunciat a la ciutat, però aquí he trobat una forma de dignitat.»

A Catalunya, el programa «Oportunitat 500» reubica des de fa uns anys famílies vingudes de Síria, Ucraïna, Colòmbia o Veneçuela en pobles de menys de 500 habitants. Una trentena de famílies refugiades — procedents d’Ucraïna, Síria, Veneçuela, Afganistan o l’Equador — s’han establert en una vintena de municipis catalans dins aquest projecte. Reben un habitatge ofert pel municipi i un contracte laboral local, amb una remuneració d’uns 19.400 € bruts anuals per part del Servei Públic d’Ocupació de Catalunya.

Tot i que les seves històries personals no sempre es difonen en detall, els coordinadors ho tenen clar: «Volem que aquestes famílies s’integrin, s’adaptin i acabin vivint amb nosaltres per contribuir a la revitalització del territori». Una dinàmica que beneficia tant als habitants com als nous residents.

El ritme ràpid de la parla catalana sovint sorprèn els francòfons establerts a la península. És només una sensació o una realitat? Aquí tens alguns elements per entendre-ho.

Per a molts francòfons que viuen a Catalunya, la rapidesa amb què s’expressen els catalans continua sent sorprenent. Aquesta percepció va ser objecte d’un estudi científic realitzat l’any 2011 pel Laboratori de Dinàmica del Llenguatge de la Universitat de Lió, publicat a la revista Language.

«El nostre objectiu era determinar si, pel que fa a l’eficiència comunicativa, hi ha llengües més avantatjoses que d’altres», explica Egidio Marsico, investigador del laboratori.
Per mesurar la velocitat de parla, els investigadors van redactar textos amb la mateixa informació semàntica en 17 idiomes diferents, que després van ser llegits per una seixantena de parlants. «Una seixantena de persones van fer l’exercici i també vam calcular, llengua per llengua, la càrrega informativa de cada síl·laba en comparació amb una llengua patró: el vietnamita», precisa Egidio Marsico.

Un ritme elevat però una densitat informativa constant

Els resultats de l’estudi mostren que cada llengua transmet, en un mateix lapse de temps, una quantitat similar d’informació. No obstant això, els mitjans per fer-ho són diferents. Com més informació conté cada síl·laba d’una llengua, més lent és el ritme de parla. A la inversa, si una llengua és menys densa, necessita un ritme més ràpid per transmetre el mateix volum d’informació.

Conclusió: els catalans parlen efectivament més de pressa que els francesos. Per comparar, l’anglès, amb una densitat informativa de 0,91 per síl·laba, es parla a una mitjana de 6 síl·labes per segon. El català, menys dens, arriba gairebé a 8 síl·labes per segon. El francès se situa entre els dos: 7 síl·labes per segon.

Malgrat aquestes diferències de ritme, el conjunt de llengües estudiades arriba a una velocitat d’unes 39 bits per segon. «Aquest és el ritme d’informació potencialment òptim per al processament de la parla pel cervell humà», destaca Egidio Marsico. Així doncs, tot i la sensació de rapidesa, un parlant català transmet, en general, la mateixa quantitat d’informació que un parlant francès en un mateix temps.

El nombre d’expatriats ha augmentat molt els darrers anys a Barcelona, generant cada cop més friccions amb la població catalana. Fenomen passatger o fractura preocupant? Elements de resposta.

Fotos: Cyane Morel

En el llenguatge habitual barceloní, un “expat” és un immigrant d’origen occidental, sovint europeu o nord-americà. Té (necessàriament) estudis universitaris i ocupa una feina ben remunerada. Fins i tot el seriós diari La Vanguardia considera que tots els immigrants provinents de països més rics que Espanya són, per tant, més rics que els espanyols. I segons els darrers reportatges de la premsa local i de la televisió pública catalana, l’“expat” no parla espanyol, encara menys català, i no fa cap esforç per integrar-se. Una caricatura ben construïda, perpetuada pel rebuig a la diferència, segons l’antropòleg Jose Mansilla.

“Només es parla d’aquest tipus d’expatriat perquè qüestiona la manera de viure d’alguns”, explica aquest professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. I és cert que el paisatge urbà canvia a mesura que augmenta el nombre d’europeus. Els restaurants de brunchs i specialty coffees envaeixen Ciutat Vella i l’Eixample, els seus dos barris preferits. Però si aquests establiments també apunten a un públic estranger, com indicava Yassir Rais, fundador de Syra Coffee, en un episodi recent de podcast, és el públic local el seu primer objectiu.

🎧 Escolta Yassir Rais, fundador de Syra Coffee a Barcelona: “Tot va néixer d’una intuïció, no tenia cap pla de negoci” (FR)

Un estudi recent indica de fet que els joves espanyols, i en particular a Barcelona, estan cada cop més atrets per cuines internacionals, amb un augment del 30% en la freqüentació de restaurants japonesos entre 2020 i 2023. “El món canvia, les expectatives canvien, i cal adaptar-se”, explica el xef colombià d’un restaurant del barri de Gràcia especialitzat… en sushi. “Això és el propi d’una ciutat, a diferència de les zones rurals: la ciutat s’enriqueix de tots els seus nous habitants”, afegeix Jose Mansilla.

D’una ciutat catalana a una ciutat-món

Però la transformació de Barcelona ha estat especialment ràpida i dràstica, convertint-se en menys de 30 anys en una ciutat internacional efervescent. Actualment, més del 32% dels barcelonins han nascut a l’estranger, mentre que el 1996 només eren el 2%. Aquesta arribada massiva d’immigrants d’Amèrica Llatina, d’Àsia i de la resta d’Europa ha transformat profundament la fisonomia de la ciutat, i probablement és en l’ús de la llengua catalana on el canvi és més evident. Tot i que continua sent la llengua oficial de l’ensenyament i de l’administració, el català s’ha convertit en una llengua minoritària, la qual cosa planteja un problema tant social com cultural. La barrera idiomàtica separa gairebé de manera natural alguns locals d’alguns immigrants, un tema políticament delicat.

Però “queixar-se dels estrangers és el més fàcil”, diu l’antropòleg. “No parlem dels expatriats que s’integren, i sobretot no parlem de tots aquells als quals aquestes arribades beneficien, que són, de fet, gent d’aquí”. I n’hi ha molts: empreses que contracten perfils internacionals, nous negocis pensats per a europeus i, sobretot, el mercat immobiliari. La gran demanda d’habitatge per part dels nous residents coincideix amb un mercat ja tensionat, encara més crispat. Molts barcelonins han d’abandonar el seu barri d’origen perquè els lloguers es disparen, i sovint són estrangers els qui ocupen el seu lloc.

“Els expatriats no són els responsables de la pujada dels preus de l’habitatge”, assegura el tinent d’alcaldia Jordi Valls, “el problema és la manca de regulació i la manca d’habitatge públic”. I en efecte, la legislació és especialment liberal a Espanya en aquest aspecte, mentre que el parc d’habitatge social és un dels més baixos d’Europa. “Els veritables responsables són la manca de polítiques públiques, però també totes aquestes grans famílies catalanes que tenen imperis immobiliaris, apugen els preus i s’enriqueixen amb aquesta situació. Però és més fàcil queixar-se de la gent que ve de fora que no pas dels d’aquí”, observa Jose Mansilla.

Si els responsables polítics no actuen sobre l’espinós tema de l’accés a l’habitatge, el rebuig als europeus, que fregaria la xenofòbia segons l’antropòleg, podria seguir augmentant. “Aquests nous residents tenen les mateixes necessitats que la classe mitjana catalana: una feina, un habitatge, lleure. I aquesta classe mitjana es troba en competència directa amb ells en tots aquests aspectes”. D’aquí ve un rebuig cada cop menys dissimulat. I la caricatura per justificar-lo, com aquesta recent cançó del duet barceloní Svetlana que retrata els expatriats com rics estúpids que només es relacionen entre ells i menyspreen la població local. El seu mànager no ha respost a les nostres sol·licituds d’entrevista.

Amb l’arribada de les primeres grans calorades a Barcelona, tornen les platges plenes, els vespres a les terrasses… i les paneroles inesperades. Segons els experts, aquest any podrien ser encara més nombroses. Explicacions.

Fotos: ML/Equinox

Qui no s’ha trobat mai amb una panerola a l’andana del metro barceloní? O, pitjor encara, dins del seu propi pis? «Quan vivia en un primer pis a l’Eixample, just a sobre d’un restaurant, no me’n podia desfer a l’estiu, m’havia tornat paranoica, les veia per tot arreu», explica l’Alice, que ara viu en un àtic al vuitè pis.

«Les paneroles necessiten dues coses per sentir-se bé: calor i aigua. Així que el clima de Barcelona afavoreix la seva proliferació durant tot l’any, però sobretot entre abril i octubre», explica un expert de Nocucas, empresa especialitzada en l’erradicació de plagues. «La presència de nombrosos bars i restaurants, que generen calor, menjar i residus, també en facilita la proliferació en aquestes zones.» I cal dir que, amb gairebé 10.000 establiments d’hostaleria a la ciutat, les paneroles hi troben un entorn ideal.

Però això no és tot: aquests insectes també busquen la foscor, ja que són fotosensibles. I en això, Barcelona també hi ajuda, amb edificis pensats per protegir-se del sol i, per tant, ombrívols i pròxims entre ells. «Aquestes condicions es donen gairebé a tots els edificis del centre històric, especialment als barris del Gòtic, Raval, Born i Barceloneta. Les paneroles s’instal·len a les canonades, les clavegueres i els baixants comuns, que els ofereixen un allotjament de cinc estrelles», afegeix l’expert.

Una proliferació a l’alça

Tot i les freqüents intervencions de les empreses especialitzades i dels serveis públics, la presència de paneroles ha anat en augment aquests últims anys. Barcelona va registrar un augment del 50% en el nombre de paneroles entre 2022 i 2023, i del 30% entre 2023 i 2024. L’Ajuntament ha decidit, per tant, reforçar seriosament la lluita contra aquestes plagues. L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) hi destina ara 2,5 milions d’euros per controlar les paneroles i les rates a les clavegueres, parcs i solars.

Cada estiu, es registren més de 1.300 trucades per invasions de paneroles. Els equips d’intervenció ja han actuat en més de 26.000 punts a la ciutat, especialment als barris del Poble-sec, Raval i Born. S’han identificat i vigilat més de 4.000 zones de risc per prevenir infestacions.

Però amb un estiu anunciat com a especialment calorós, els experts estan preocupats pel que pugui passar els pròxims mesos. Demanen a la ciutadania la màxima atenció, mesures de prevenció i evitar l’ús repetit d’insecticides, que condueix a l’aparició de paneroles resistents als tractaments químics tradicionals. Aquests «superpaneroles» són molt més difícils d’eliminar i requereixen mètodes més sofisticats, cosa que n’alenteix l’erradicació.

Paneroles a Barcelona: prevenció i bones pràctiques

Per limitar la invasió de paneroles, cal adoptar algunes mesures preventives:

– Mantenir una higiene rigorosa: netejar les superfícies regularment, no deixar aliments a l’aire lliure i buidar sovint les escombraries.
– Reparar les fuites d’aigua: les paneroles s’atreuen per la humitat, per tant, és essencial reparar ràpidament qualsevol fuita.
– Segellar els punts d’entrada: tapar esquerdes i forats per on podrien entrar als habitatges.
– Recórrer a professionals: en cas d’infestació important, es recomana contactar amb especialistes en desinsectació.
– Comunicar les plagues: els barcelonins poden informar de la presència de paneroles trucant al servei municipal al 010 o al 900 226 226.

En pocs mesos, el mercat del lloguer a Barcelona s’ha tensat fortament, sobretot per una davallada significativa de l’oferta i un augment del nombre de sol·licituds per un sol habitatge. Entre aquests candidats, el perfil dels expatriats és preferit pels propietaris? Aportem algunes claus per entendre-ho.

Fotos: Clémentine Laurent Photographie

61. És el nombre mitjà de sol·licituds rebudes per llogar un pis a Barcelona, segons dades del portal immobiliari Idealista. El lloguer dins la ciutat comtal pateix així una competència ferotge i trobar un habitatge s’ha convertit en una cursa d’obstacles. Aquesta nova xifra indica, a més, un augment del 48% en només un any del nombre de persones interessades en un pis disponible. Com a conseqüència directa d’aquesta tensió, els propietaris o gestors es poden permetre triar candidats amb ingressos més elevats, cosa que fa cada vegada més difícil l’accés a l’habitatge per a residents amb ingressos mitjans o baixos.

Els expatriats estan (globalment) millor situats

Per a en Philippe, propietari de tres habitatges a Barcelona, la tensió en el mercat del lloguer és més que evident. «Quan publico un anunci de lloguer, les candidatures arriben de cop. En rebo una desena o una vintena en qüestió de dues hores», admet aquest executiu francès, entrevistat per Equinox. Davant d’aquesta allau de perfils, analitzar-los pot portar temps, però al final, els candidats amb ingressos més elevats tenen, lògicament, una clara avantatge.

«Naturalment, trio les persones amb els ingressos més atractius per evitar possibles impagaments», explica. Una lògica que, en la pràctica, perjudica els nadius espanyols, ja que el seu capital financer és globalment inferior al dels expatriats. En efecte, segons un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona i del Centre d’Estudis Demogràfics publicat el 2024, només el 10% dels expatriats europeus a Espanya cobren menys de 1.500 euros al mes, enfront de gairebé el 50% de la població ibèrica. Un terç guanya menys de 2.000 euros i el 20% dels europeus establerts a Barcelona guanyen més de 4.000 euros mensuals.

L’estudi també assenyala que els nouvinguts acostumen a pagar més pel seu habitatge que els locals o els expatriats de llarga durada. Un fenomen explicat per l’augment general dels preus però també per l’obligació, per part d’un terç d’ells, d’acceptar contractes temporals no sotmesos a la regulació dels lloguers, per manca d’opcions al mercat.

Reserves en menys de 24 hores

A més del caràcter competitiu de cada pis de lloguer a Barcelona, el fenomen de les reserves exprés —és a dir, habitatges que desapareixen del mercat en menys de 24 hores— també està creixent ràpidament. Per a l’Audrey, propietària de diversos pisos a la ciutat, trobar llogaters és sovint una qüestió de poques hores. «No passo per una agència per llogar els meus pisos. Sovint utilitzo els grups de francesos a Barcelona o bé em recolzo en el meu entorn», confessa.

I fins i tot recorrent a un cercle restringit de persones, el lloguer dels seus habitatges no triga gens. No és d’estranyar, tenint en compte que, segons Idealista, el 18% dels anuncis de la ciutat el 2025 es reserven en menys d’un dia. Per tant, no només cal superar cada cop més candidats, sinó estar constantment atent a les noves ofertes i actuar amb rapidesa per fer visites.

Paral·lelament, els preus dels lloguers i les dificultats d’accés empenyen molts barcelonins a optar per la compra. Però tampoc ho tenen fàcil, amb un augment anual dels preus per metre quadrat estimat entre el 9 i el 12% segons Idealista i Fotocasa. L’accés a l’habitatge a Barcelona sembla, per ara, anar de mal en pitjor.

Cop de fre en les relacions franco-espanyoles. Aquesta setmana, el Congrés dels Diputats ha rebutjat el Tractat d’amistat i cooperació entre Espanya i França, signat amb gran pompa a Barcelona el gener de 2023 per Pedro Sánchez i Emmanuel Macron.

El Tractat de Barcelona pretenia reforçar la coordinació política entre els dos països veïns, amb una sèrie de mesures ambicioses: participació creuada dels ministres als Consells de Ministres, desenvolupament conjunt de les interconnexions energètiques, de transport i de telecomunicacions, i una fulla de ruta comuna en el marc de la Unió Europea.

Però la iniciativa no ha superat la prova del vot. El PP (dreta), Vox (extrema dreta) i l’UPN (regionalistes de Navarra) hi van votar en contra, denunciant una vulneració de la Constitució espanyola. El Partit Popular ja havia recorregut al Tribunal Constitucional, posant l’accent en l’article que permetria la participació de ministres estrangers en les deliberacions del govern espanyol.

Més enllà dels vots contraris, les abstencions de Junts (independentistes catalans) i de Podemos (esquerra radical) van ser decisives. En el cas dels catalans, el rebuig és simbòlic. Segons Junts, la cimera de Barcelona —el marc escollit per a la signatura del tractat— va ser utilitzada pel govern com un missatge polític per tancar el cicle del procés independentista. Una «provocació» que, segons ells, justificava el seu rebuig al text. Podemos, per la seva banda, rebutja qualsevol iniciativa que reforci el marc de l’OTAN, considerada una estructura alineada amb els interessos nord-americans.

Un projecte suspès, tot i la ratificació francesa

Tot i que França ja ha ratificat el tractat, aquest rebuig per part d’Espanya en bloqueja qualsevol desplegament. Tanmateix, el text pretenia «consolidar la relació bilateral» amb un marc jurídic i polític a l’altura dels reptes del segle XXI, segons les paraules del president del govern Pedro Sánchez.

Compost per deu títols, el tractat destacava també els lligams humans entre les dues nacions, fent esment especialment a la memòria de l’exili republicà espanyol a França. «És una llàstima, era simbòlic, aquest text era un punt de referència per a l’acostament entre els dos països, però el que compta és l’esperit del tractat», declara a Equinox el diputat dels francesos a Espanya Stéphane Vojetta.

Entre bastidors, alguns diputats espanyols denuncien un error estratègic del govern: ni Pedro Sánchez ni la vicepresidenta Yolanda Díaz eren presents durant la votació. Un símbol més en un dossier diplomàtic que ara mateix queda en punt mort.

Charlotte Mahdavy, artista pop urbana, agafa la ploma després de l’acte de vandalisme que va degradar dimecres a la nit el mural feminista més famós de Barcelona.

A Barcelona, l’street art no es limita a embellir les parets: els dona veu. Als carrerons, a les façanes oblidades, als llocs de pas, l’art urbà es desplega com un mirall de la societat, un ressò vibrant de les lluites contemporànies, especialment les feministes.

Barcelona és un autèntic espai d’expressió per als artistes urbans. Algunes obres, més enllà de la seva estètica, esdevenen símbols de compromís. Al barri del Raval, diversos murals criden l’atenció per la força del seu missatge.

Entre ells, el dedicat a la lluita contra la tracta de dones, restaurat periòdicament per les seves artistes creadores Naiara Striano, Tropidelia i Pixapixa, malgrat els actes de degradació. O també els jardins amagats com el del Carrer de l’Aurora, on ressona la veu d’Andres Benitez, o el Carrer de Sant Bartomeu, espai de solidaritat obert als més desfavorits, custodiat per la Flora, degana del barri. Sense oblidar el mural en homenatge a Palestina, que ha romàs intacte durant més d’un any als murs del Jardí de les Tres Xemeneies.

El Born també es distingeix pel seu compromís. Fins fa pocs anys, prop del Parc Hortet del Forat, un petit passatge adornat amb retrats en blanc i negre dels veïns testimoniava l’ànima del barri. Aquests mateixos veïns estan avui commocionats davant d’un acte de vandalisme deliberat.

Entre les obres més destacades: «Dones lliures i rebels», un mural poderós i icònic de l’artista Mariel Soria. Vuit retrats de dones compromeses, figures històriques o contemporànies, encarnen cadascuna una lluita universal. Amb precisió i sensibilitat, l’artista ha volgut celebrar la força, la diversitat i la resiliència de les dones. El mural evoluciona amb el temps: Gisèle Pelicot hi havia aparegut feia tot just uns dies.

Però la nit del 21 de maig, l’obra va ser vandalitzada. Uns grafits cobrien els rostres amb vels, en un intent que es percep com una voluntat de censura, d’ocultar una vegada més la veu de les dones. Una modificació brutal, colpidora, que planteja moltes preguntes. Una cosa és certa: l’impacte és fort, i el mural continua generant debat. Els veïns van intentar netejar-lo l’endemà, sense èxit.

Al carrer de la Bòria a Barcelona hi ha aquest mural d’homenatge a les dones. L’ha dibuixat i dissenyat la Mariel Soria, però en la realització hi ha treballat la gent del barri. Avui l’hem trobat vandalitzat d’aquesta manera. No calen paraules. pic.twitter.com/fEiSogeJ9y

— Manel Barceló Serrano (@serran_manel) May 22, 2025

L’street art reacciona al món que l’envolta. Capta les tensions, les esperances, les injustícies. A Barcelona, l’obra de Mariel Soria connecta directament amb un altre mur, just al costat: una llarga llista de víctimes de feminicidis a Espanya. Cada nom, amb els detalls de les circumstàncies de la mort i un símbol acolorit (com un cor, una papallona, o un ocell) inscrit en un simple full A4, explica una vida, una tragèdia. Les seves històries s’exposen amb delicadesa i poesia. És una manera suau però colpidora de fer memòria.

El contrast amb altres països com França és evident. Allà on els murals solen ser crus i violents, aquí, l’emoció passa per la suavitat. Però el missatge és igualment potent: no oblidar, no callar.

Espanya és avui capdavantera en matèria feminista. Molts països europeus s’inspiren en el seu compromís. Per aprofundir-hi, et recomano el podcast «Feminisme, l’avantguarda espanyola: Yo te creo» a Radio France. En quatre episodis, explora aquest moviment a través d’un lema ja emblemàtic: «Yo te creo» – Jo et crec.

El mural vandalitzat ha commogut els veïns. Molts hi veuen un intent més de fer callar les dones i reescriure el seu paper a l’espai públic. Però la indignació s’ha convertit ràpidament en solidaritat.

Com deia Simone de Beauvoir, també representada a la paret:
«Heu de mantenir-vos en alerta durant tota la vostra vida.»

I aquesta lluita aquí pren una forma artística, col·lectiva, necessària.
Aquest mural no és només una obra.
És un crit visual, una empremta tangible d’una lluita invisible, una invitació a repensar la nostra societat i el lloc que concedeix —o nega— a les veus femenines.

Encara podem ignorar el que representa avui l’street art?

Jo no ho crec.

Aquest mes d’abril de 2025 ha vist la primera acció anti-turistes a Barcelona, en la línia del que ja vam presenciar l’estiu passat. Aquesta estratègia d’espectacle popular i turismofòbia donarà els seus fruits?

Foto: Víctor Serri per a La Directa

L’estiu encara no ha arribat, però els turistes sí —i els seus detractors també. A les portes d’una temporada turística que es preveu de rècord, la ciutat torna a viure una onada d’indignació popular que ni les pancartes ni els raigs d’aigua semblen poder contenir. El passat 27 d’abril, un autobús turístic va ser bloquejat davant de la Sagrada Família per activistes armats amb pistoles d’aigua, que denunciaven la «sobreescalfada turística» amb una pancarta explícita: Apaguem el foc turístic. Una acció simbòlica, breu però contundent, orquestrada per l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic, que convoca una nova mobilització per al 15 de juny.

Aquesta escena no és aïllada i recorda un episodi semblant de l’estiu passat. Aleshores, prop de 20.000 barcelonins van sortir al carrer per protestar contra el turisme massiu, i alguns fins i tot van ruixar turistes asseguts a les terrasses amb pistoles d’aigua. Un acte que va fer la volta als informatius internacionals i va acabar per associar la ciutat comtal a una imatge de ciutat “anti-turistes”.

Però, en realitat, això no és del tot cert: el 70 % dels barcelonins es declaren a favor del turisme. Tanmateix, les parets del centre històric continuen mostrant grafits amb missatges com Tourists go home, i l’any passat es van impulsar iniciatives ciutadanes per intentar fer desaparèixer de Google Maps les línies d’autobús que porten al parc Güell.

La rumorologia popular, que creix i sembla estendre’s arreu del món, acabarà perjudicant l’economia barcelonina? L’Ajuntament espera que no. En declaracions recollides, es desmarca completament dels fets d’abril:
«Rebutgem aquestes accions. Les protestes contra el turisme massiu han de ser sempre compatibles amb el respecte cap a les persones que visiten la nostra ciutat. No és acceptable ruixar ningú amb aigua. Respectem el fons del debat i el dret a manifestar-se. Però és un debat complex que no es resol amb solucions simplistes ni espectacles com aquest.»

Què fa l’Ajuntament?

Concretament, l’alcalde Jaume Collboni ha anunciat l’eliminació progressiva dels més de 10.000 pisos turístics abans de 2029. També ha anunciat una negociació amb el Port per reduir el nombre de terminals de creuers, l’increment de la taxa turística i l’aplicació de polítiques de retorn social del turisme (com ara climatitzar les escoles de primària amb els ingressos generats pel sector).

Aquestes mesures han estat aplaudides per alguns, però considerades insuficients per altres, que critiquen una política massa favorable als interessos econòmics del sector turístic. Amb una mitjana de 170.000 visitants diaris, el turisme representa el 13,5 % del PIB de Barcelona, i és per tant un sector clau per a les finances de la ciutat.

Quin estiu ens espera?

A l’espera de l’estiu i de noves accions per part dels col·lectius anti-turisme, l’Ajuntament aposta per una solució de consens:
«La manera de combatre el turisme massiu és aquesta: arromangar-se i continuar treballant dur per garantir una Barcelona amb un turisme de més qualitat, que generi ocupació i que no perjudiqui la vida dels barcelonins.»

Per la seva banda, les associacions veïnals volen «imposar els canvis i les polítiques que els nostres territoris, les seves habitants i el planeta necessiten: posar límits a l’explotació turística, transformar els nostres models productius i acabar amb aquest turisme basat en el consum cec i il·limitat dels llocs, els recursos i les persones.»
Ara caldrà veure quina estratègia s’imposa… i quin cost tindrà per als turistes i per als ciutadans.