El nombre de parelles de fet a Catalunya s’ha disparat en els darrers set anys. Entre unions blanques i veritables relacions, costa distingir què és real i què no.

Foto de portada: Ajuntament de Barcelona

Ja fa un any que se’n parla, i les xifres continuen desbocades. En set anys, el nombre de parelles que han oficialitzat la seva unió “de fet” —l’equivalent al pacte civil o pacs francès— davant notari, ha augmentat un 365 % a Catalunya. Una progressió impressionant: hem passat de 6.374 el 2017 a prop de 30.000 el 2024.

Què explica aquest creixement exponencial? A diferència d’altres comunitats autònomes, Catalunya permet constituir una parella de fet amb molt poques condicions: n’hi ha prou amb demostrar dos anys de convivència, o fins i tot, saltar-se aquest requisit si es fa el tràmit davant notari. Una simple declaració és suficient per obtenir un estatus gairebé equivalent al del matrimoni. No cal presentar expedients, ni superar entrevistes o verificacions. Un tràmit ràpid i un marc jurídic immediatament accessible. Aquestes facilitats converteixen Catalunya en la regió més sol·licitada per registrar parelles de fet: el 81 % de totes les unions d’aquest tipus a l’Estat es fan aquí.

Una via ràpida amb conseqüències administratives

Aquest accés exprés obre també la porta a drets administratius: reagrupament familiar, permís de residència, facilitats per regularitzar la situació legal. I és aquí on comencen les preocupacions de les autoritats. Els seus dubtes es confirmen amb una dada reveladora: a Catalunya, el 65 % de les unions de fet es produeixen entre un ciutadà espanyol i una persona extracomunitària.

Cap a un negoci molt lucratiu

L’administració sospita, amb raó, de matrimonis de conveniència. Fa un any, vam recollir els testimonis de Davide i Camille, un italià i una francesa que van acceptar unir-se civilment amb una russa i un canadenc respectivament, per tal que aquests obtinguessin la documentació. Un gest de solidaritat molt senzill, explicava Davide: «No vaig haver de fer res, només assistir a algunes cites. Ella ho va gestionar tot.»

També ens explicaven fins a quin punt aquesta pràctica és habitual: coneixen desenes d’amics que han fet el mateix per ajudar algú que volia quedar-se a Espanya. I pel que fa al risc de multa, que pot oscil·lar entre 500 i 10.000 euros, Davide assegura que no està gens preocupat.

I efectivament, si aquestes unions proliferen, és perquè escapen de qualsevol control, fins a convertir-se en un negoci real. A les xarxes socials, nombroses persones ofereixen formalitzar aquest tipus d’unions a canvi de centenars o milers d’euros. Fa un any, la Policia Nacional va desarticular una xarxa criminal que gestionava aquestes unions entre espanyols i ciutadans del Marroc o Algèria.

Un negoci sobre l’esquena dels migrants

Aprofitant-se de la situació de vulnerabilitat de molts migrants, aquesta xarxa catalana pagava 8.000 euros a ciutadans espanyols perquè es registressin com a parella de fet de joves migrants —moltes vegades, noies catalanes—. El grup exigia després 12.000 euros per persona a qui volia regularitzar la seva situació —homes de mitjana edat, principalment—, i s’encarregava de fer tot el tràmit davant del registre perquè, un cop reconeguda oficialment la parella no casada, poguessin obtenir la residència legal.

Un problema greu per a les autoritats catalanes, que perden així un instrument de control demogràfic i constaten la seva incapacitat de gestionar l’afluència migratòria. Davant d’aquesta situació, el sector reclama una reforma de la Llei d’Estrangeria que incorpori «filtres» perquè la Policia Nacional pugui verificar la veracitat de cada parella abans de completar el procés. Una mesura que requeriria, però, una inversió humana immensa, tenint en compte el nombre de parelles de fet que ja s’han registrat.

Centenars de francesos estan perdent actualment la seva feina arran de l’anunci del tancament de diversos centres d’atenció telefònica a Barcelona. El mercat laboral s’està tornant més difícil per als expatriats de la ciutat? T’expliquem els detalls.

Meta, Dyson, Lee Cooper, Withings… Fa setmanes que s’encadenen els anuncis d’acomiadaments als principals centres de trucades de la ciutat, generant consternació entre els seus centenars de treballadors internacionals. «Hi havia força rumors, però no n’érem segurs. I el mes passat, un company va veure publicada una oferta per al mateix lloc de treball que el nostre, però a Grècia. Llavors vam entendre que tancaria a Barcelona», explica la Clara*, amb contracte fix a CPM per la marca Dyson.

La setmana passada va rebre la seva carta d’acomiadament per “fi de projecte”, amb un preavís de dues setmanes. Els seus prop de 600 companys ja han estat o seran acomiadats d’aquí a l’octubre, igual que els equips dels mercats Withings i Lee Cooper, també gestionats per l’empresa CPM. «Estan deslocalitzant a Grècia i a l’Índia, i molts altres call centers estan en risc. Es complicarà molt per als expatriats a Barcelona.»

Durant dues dècades, treballar en un centre d’atenció telefònica ha estat per a molts francesos el treball ideal —o com a mínim, el que oferia les millors condicions— amb salaris superiors als llocs locals i sovint sense necessitat de parlar espanyol. Però amb aquests tancaments, i el del centre de moderació de Meta (Facebook-Instagram) a l’inici de mes, també per deslocalització, centenars de persones es troben ara sense feina pràcticament d’un dia per l’altre. «Hem d’actualitzar ràpidament els currículums, perquè hi haurà molta competència», diu en Tristan*, exmoderador de continguts per a Facebook. «Això s’omplirà de candidats!», afegeix la Clara.

Un sector en plena transformació

Amb el cost de vida augmentant a Espanya i, sobretot, l’arribada de la intel·ligència artificial (IA), el sector viu una autèntica revolució. «Estem en un punt d’inflexió», explica un directiu d’un centre de trucades de Barcelona. «Tot el que no es fa per veu humana ja s’ha transferit a l’Índia. Amb les noves eines de traducció automàtica, pots tenir un treballador indi mal pagat responent en qualsevol idioma per xat o correu electrònic.»

Segons ell, els programes de traducció simultània de veu permetran aviat aplicar aquest mateix model a les trucades telefòniques, fins ara reservades a teleoperadors nadius. «És evident que hi haurà cada vegada menys humans als call centers.»

Tot i això, gràcies a la seva gran comunitat d’expatriats multilingües, Barcelona hauria de continuar sent una capital dels centres de trucades. Simplement seran diferents. «Hi ha poques ciutats al món amb tanta diversitat lingüística», continua l’expert, «i sempre hi haurà necessitat de suport humà, els robots no ho faran tot.» Els agents que ara fan tasques automatitzables hauran de reconvertir-se cap a rols més qualificats i aportar així més valor afegit. Els professionals del sector parlen de menys contractacions massives i més formació interna per reorganitzar els equips.

Mentrestant, en Tristan ja ha començat a respondre a algunes ofertes. No ha treballat prou mesos per accedir a l’atur. La Clara, per la seva banda, ha treballat gairebé deu anys a CPM i aprofitarà la indemnització per fer una reconversió professional. Per tots dos, una cosa és clara: sigui quin sigui el seu futur professional, no pensen marxar de Barcelona.

*Els noms han estat modificats per preservar l’anonimat dels testimonis.

Barcelona és una de les destinacions de referència a escala mundial en el sector de l’immobiliari de luxe. Analitzem el fenomen.

Foto de portada: alleventshotels

La capital catalana ocupa el 22è lloc en el rànquing de destinacions preferides de les grans fortunes per comprar residències d’alt standing, segons l’últim informe Barnes City Index. En una classificació molt competitiva, Barcelona resulta més atractiva que ciutats com Los Angeles, Lisboa, Amsterdam o Pequín.

Tot i això, hi ha una petita ombra en aquest panorama, que alhora reflecteix la tendència actual: Madrid ha superat Barcelona. Juntament amb Dubai, Miami, Mònaco i Milà, la capital espanyola forma part del top 5. Les segueixen París i Nova York, en sisena i setena posició respectivament, en aquest rànquing que mesura la percepció emocional, pràctica i financera dels compradors de luxe.

Una demanda sostinguda als barris emblemàtics

Les operacions es concentren al centre històric de Barcelona, les zones del litoral i els barris acomodats situats a les parts altes de la ciutat. Zones com el Gòtic, Poblenou, Diagonal Mar, Pedralbes o la Nova Esquerra de l’Eixample atreuen compradors gràcies a una oferta d’apartaments espaiosos —de més de 140 m²—, sovint reformats o procedents de promocions d’obra nova.

Tot i això, l’Eixample continua sent el barri més cobejat. Aquest barri emblemàtic, reconegut per la seva arquitectura modernista, ofereix habitatges d’entre 120 i 200 m², construïts entre 1890 i 1950, amb sostres alts i elements patrimonials preservats. La recent pacificació de carrers com Consell de Cent o Girona n’ha reforçat encara més l’atractiu.

Immobiliari de luxe a Barcelona: quant costa?

A finals de 2024, el preu del metre quadrat se situava en 8.000 euros per als immobles de luxe i en 11.000 euros per a les propietats anomenades “premium”. Així, amb un pressupost d’un milió d’euros, es pot accedir a un pis reformat de 120 m² a l’Eixample, o bé a un habitatge de 200 m² per reformar.

Als barris d’alt standing com Pedralbes o Sant Gervasi, aquest pressupost permet adquirir un pis reformat de 140 m² o un de 230 m² per reformar. A les zones del litoral com Diagonal Mar i Poblenou, amb un pressupost similar es pot optar per un apartament o loft de 140 m². Al barri Gòtic, hi ha immobles reformats de més de 160 m².

Francesos i nord-americans volen comprar a Barcelona

Des de 2023, la demanda procedent dels Estats Units ha crescut notablement. El canal CNN destacava recentment l’augment de les cerques relacionades amb l’expatriació, amb Barcelona situant-se sovint al top 10 de destinacions desitjades.

La comunitat francesa també continua tenint un pes important al mercat. El perfil dels compradors varia segons la franja de preus. Els compradors espanyols es concentren en propietats de luxe per sota del milió d’euros. A partir de dos milions, el perfil es diversifica i combina compradors nacionals i internacionals. A partir de 2,5 milions d’euros, la demanda és gairebé exclusivament estrangera.

Segons l’estudi de Barnes, els inversors del sector de luxe s’enamoren de Barcelona per la seva aposta tecnològica. Amb cobertura 5G, un ecosistema de startups i esdeveniments internacionals, la ciutat és una de les smart cities més dinàmiques del món. També atrau per la qualitat de l’ensenyament superior i per la seva escena gastronòmica, rica en restaurants amb estrella Michelin.

Immobiliari de luxe: el rànquing oficial de l’any 2025
(Posició del 2024 entre parèntesis)

Immobiliari de luxe: el rànquing oficial de l’any 2025
(Posició del 2024 entre parèntesis)

1. Madrid (4)
2. Dubai (1)
3. Miami (2)
4. Mònaco (12)
5. Milà (17)
6. París (5)
7. Nova York (3)
8. Londres (6)
9. Roma (=)
10. Austin (7)
11. Abu Dhabi (13)
12. Budapest (14)
13. Ginebra (11)
14. Istanbul (10)
15. Tòquio (16)
16. Atenes (33)
17. Zuric (15)
18. Dallas (22)
19. Singapur (20)
20. Estocolm (21)
21. Copenhaguen (18)
22. Barcelona (19)
23. Doha (35)
24. Viena (25)
25. Lisboa (8)
26. Dublín (=)
27. Los Angeles (24)
28. Amsterdam (42)
29. San Diego (28)
30. Brussel·les (29)
31. Munic (27)
32. Seül (31)
33. Oslo (32)
34. Florència (46)
35. Màlaga (Marbella) (47)
36. Sydney (=)
37. Luxemburg (nou entrant)
38. Mumbai (41)
39. Boston (38)
40. Mont-real (34)
41. Pequín (39)
42. Hong Kong (23)
43. Ciutat de Mèxic (49)
44. Riad (nou entrant)
45. Auckland (45)
46. Toronto (43)
47. Bangkok (40)
48. Xangai (nou entrant)
49. Shenzhen (44)
50. Washington (30)

Ja és sabut: la majoria de les flors venudes per Sant Jordi no són catalanes. Un problema ecològic de gran magnitud que, tanmateix, no inquieta gaire els floristes, més preocupats per la salut del seu ofici… fins al punt d’iniciar una guerra contra els venedors amateurs.

Fotos: Clémentine Laurent

L’any passat, la notícia va fer titulars: l’últim florista català tancava la seva botiga, deixant en mans d’altres la tasca de subministrar les cobejades roses vermelles de Sant Jordi a tot el territori. Però, com tot bon serial, arriba el gir inesperat: Joaquim Pons, el famós últim florista del Maresme, torna a la càrrega per al 2025. Bé, tornar a la càrrega… Ell espera poder produir unes 25.000 flors, la meitat que l’any anterior. En relació amb la venda total de roses per Sant Jordi, això significa que només una de cada 350 roses serà produïda a Catalunya.

Una xifra ben trista. Dels 7 milions de roses que es preveuen vendre aquest any, la gran majoria vindrà d’Amèrica del Sud (Equador i Colòmbia) i una altra part dels Països Baixos.

Tanmateix, l’origen de la rosa no és realment el que més preocupa al gremi de floristes catalans, segons explica Joan Guillén, president de la corporació i florista al barri d’Horta. Enguany, els professionals han volgut centrar-se en un altre problema: l’artesania… o millor dit, la seva desaparició. Davant l’augment de la venda ambulant sense llicència (només entre el 25% i el 30% de les roses de Sant Jordi s’adquireixen en floristeries), els floristes volen reivindicar la seva feina.

Per distingir-se, han creat una etiqueta per a les “roses d’autor”, les varietats que ells mateixos cultiven, com a garantia de qualitat. «Volem posar en valor la professionalització, l’artesania del florista. Esperem que aquesta etiqueta arribi als compradors i que la conservin», relata el president.

Amb aquesta iniciativa, el gremi també vol enviar un missatge contundent a l’Ajuntament, i reclama la reducció de llicències als venedors particulars: «Nosaltres, els floristes, demanem a tots els ajuntaments de Catalunya que redueixin com a mínim un 50% les llicències de venda de roses concedides als comerciants privats, perquè el sector professional i les petites empreses no acabin ofegades per Sant Jordi. A Barcelona, l’any passat es van concedir 4.100 llicències a particulars. I calculem que hi havia 2.000 parades més sense cap tipus de permís.»

Una competència deslleial, segons els floristes, que afegeixen que les roses de baixa qualitat venudes per amateurs perjudiquen la imatge del sector. De fet, les flors venudes per floristes són més resistents i fresques.

Això sí, no gaire grans, matisa Jordi Guillén. «El canvi climàtic ha provocat pluges intenses, i enguany hi haurà poques roses grosses. Les que es venguin, per tant, seran més cares.» El florista no en dona un preu concret, assegurant que «cada professional decidirà el preu del seu producte.» En realitat, una rosa de Sant Jordi oscil·la entre els 4 i els 8 euros.

Són preocupacions reals?

Sant Jordi és un dia clau per a aquest tipus de flor: el 30% de les roses venudes a Catalunya durant l’any es venen aquesta jornada. Això no obstant, tot i les inquietuds del gremi, la flor tallada passa per un bon moment a Espanya, amb una facturació anual de 780 milions d’euros.

La balança comercial és positiva des del 2016 i, l’any 2023 (últim any amb dades completes), va ser la segona millor de la sèrie històrica, amb un total de 262 milions d’euros exportats. Tot indica que, un any més, Sant Jordi complirà les seves promeses econòmiques —amb o sense productors catalans.

A Barcelona, les classes d’esport a l’aire lliure atreuen cada cop més adeptes, per a disgust dels professionals del sector. Entre l’absència de llicències, la no-declaració dels entrenadors i la manca de controls municipals, el fenomen planteja nombrosos interrogants legals.

Una sessió d’esport a la platja de Sant Sebastià. (Crèdit: Equinox)

Música a tot volum, burpees al sol i entrenadors d’Instagram com a protagonistes… Amb el retorn del bon temps, cada cop són més els addictes a l’esport que estenen la seva estora de ioga o suen en grup als quatre punts de la ciutat. Fins al punt que Barcelona s’assembla a un gimnàs gegant. N’hi ha prou amb passejar pels grups d’expatriats a les xarxes socials per veure desfilar les propostes de sessions a l’aire lliure. Pilates, fitness, crossfit… n’hi ha per a tots els gustos.

Barcelona sua en totes direccions, però no sempre segons les normes. Moltes d’aquestes sessions semblen organitzar-se sense autorització, de vegades fins i tot sense que l’entrenador estigui donat d’alta. Sense local a pagar ni despeses fixes, la temptació és gran per a aquests coachs. Supervisió difusa, normatives ignorades, música forta i crits d’ànim… És esport o ja un problema d’ordre públic?

Jordi Violan Fors, gestor de l’Adecaff, l’associació d’empreses catalanes del fitness, ens il·lustra sobre aquestes activitats tant… opaques, per dir-ho suaument. «Qualsevol activitat organitzada per un centre amb els permisos corresponents del districte o l’Ajuntament no suposa cap problema», assegura. El problema, segons ell, són les iniciatives privades, sovint completament informals, que escapen a qualsevol regulació.

«Avui dia, qualsevol amb un compte d’Instagram i milers de seguidors pot organitzar una sessió de taekwondo en un parc. És molt opac, i ens ha perjudicat molt. Hi ha dubtes raonables sobre si totes aquestes persones que organitzen activitats a l’aire lliure compleixen les normatives vigents», remarca. Cita com a exemples la possible absència d’assegurança de responsabilitat civil, la manca d’alta com a autònom o la no-declaració a la Seguretat Social. «Hi ha tot un seguit de normes que els centres esportius respecten. No és just que d’altres puguin exercir lliurement sense assumir-les.»

El responsable de l’Adecaff creu que una part important d’aquestes activitats també escapa al control fiscal: «Facturen amb IVA? Sense IVA? Com paguen els clients? Hi ha moltes zones fosques.»

L’esport a l’aire lliure, un fenomen que va explotar des del 2020

Des de la pandèmia de la Covid-19, aquestes iniciatives s’han multiplicat. Davant el tancament dels gimnasos, alguns entrenadors van optar pels espais públics per mantenir la seva activitat. Una tendència que persisteix, encara que, segons Jordi Violan Fors, el fenomen ha perdut força: «Avui encara n’hi ha, però molts menys que a finals de 2020 o el 2021.»

La falta de claredat afecta també actors inesperats, com algunes botigues d’esport que organitzen sessions col·lectives per promocionar els seus productes… suposadament. «Una botiga ven sabatilles, no hauria d’organitzar sessions esportives. Cadascú al seu ofici», sentencia l’expert.

La regulació d’aquestes pràctiques recau en l’Ajuntament de Barcelona, que ja ha estat alertat i hauria fet alguns controls, segons Jordi Violan Fors. «Sé que han pres mesures, i fins i tot han actuat amb la Guàrdia Urbana.» Però a la pràctica, sobre el terreny, els controls són escassos. Cal ser honestos: es veuen classes al Parc de la Ciutadella mentre hi ha policies al voltant. «La Guàrdia Urbana ho considera encara una prioritat? No sabria dir-ho», matisa el representant d’Adecaff.

Mentrestant, els professionals del sector, agrupats en diverses associacions, reclamen més controls. «Totes les associacions del sector demanen una millor regulació d’aquestes pràctiques», conclou Violan Fors.

Tot just dos anys després de la presentació de la primera denúncia per agressió sexual a menors a la guarderia del Liceu francès, la instrucció no avança i el principal sospitós continua sent lliure.

Fotografia: CM/Equinox

“Hem fet tot el possible per protegir i ajudar la nostra filla, però sembla que hem estat oblidats per la justícia espanyola i pel sistema francès”. Contactat per telèfon, Bruno sembla tranquil i resignat. Vol seguir endavant. Ell i la seva família van abandonar Barcelona l’estiu de 2023. Lluny, molt lluny d’Espanya i sobretot de França, les institucions de la qual, segons ell, no han estat a l’altura del drama. Va ser la seva família qui va presentar la primera denúncia el 19 de març de 2023.

Els fets van començar sis mesos abans, poc després de l’entrada 2022 de la guarderia del Lycée francès de Barcelona (LFB). Bruno i la seva dona noten llavors a casa de la seva filla de 5 anys gestos íntims anòmals. Agafen una cita amb el director de l’establiment, Stéphane Housset, que minimitza ràpidament els seus dubtes: «Això pot passar a aquesta edat, no hi ha res de què preocupar-se».

Però passen els mesos i, un dissabte a la nit, la nena acaba explicant a la seva mare les actuacions d’un «home gran, fort, sovint vestit de taronja» que la portava amb altres nens als banys, els mostrava com masturbar-se i filmar-los. També els havia ordenat que guardessin el secret, amenaçant-los de «posar bombes a l’escola si parlaven».

L’endemà es va presentar una denúncia a la brigada de menors dels Mossos d’Esquadra. I els policies detenen ràpidament un home de 31 anys, Samuel R., que treballava al menjador com a empleat de Serunion, proveïdor extern encarregat dels àpats de l’escola.

El trenanari, que pateix un lleuger retard mental, és detingut preventivament l’1 de juny de 2023. Un mes més tard va ser alliberat, considerant que no hi havia risc de recaiguda ni de fugida, sense qüestionar els indicis de culpabilitat. L’home està sota control judicial, amb la prohibició d’acostar-se a menys de 500 metres del domicili de les presumptes víctimes i de l’escola de parvularis Munner. Segons una font judicial, “només l’incompliment d’una d’aquestes mesures justificaria el seu retorn a la presó preventiva”.

La investigació avança. Al final es van presentar sis queixes. Les joves víctimes, de 4 a 5 anys, són escoltats per la policia, les anàlisis forenses degudament efectuades. I després res més. “Ara està en mans de la justícia”, ens explica un dels policies encarregats de la investigació, afegint que no ha treballat sobre el tema des de fa molts mesos. «El cas està completament paralitzat al tribunal, confirma l’advocat de diverses víctimes, hem enviat diversos rellançaments perquè s’ocupin de l’expedient i facin alguna cosa, però és un desastre complet, no fan res, no avança».

La justícia completament absent

Segons una font propera a la investigació, la instrucció està encara lluny d’haver-se acabat i alguns testimonis clau no han estat escoltats, sobretot del costat del Lycée francès. Contactada per Equinox en diverses ocasions, la direcció de l’establiment no ha respost a les nostres peticions sobre el seguiment del cas, així com sobre les mesures preses per evitar que es repeteixin aquestes agressions. «Mai ens van trucar per preguntar com estàvem o mostrar el seu suport», va lamentar Bruno.

Al mateix temps que les denúncies a Espanya, també s’ha iniciat un procediment penal en la Fiscalia de París per no denunciar els delictes. És dirigida a empleats de l’LFB, que segons els pares han tancat els ulls davant les accions del sospitós. També en aquest cas, la recerca s’està allargant, la qual cosa no és inusual per als fets que s’han produït a l’estranger. “Esperem ara avenços concrets, tangibles i ràpids de la denúncia presentada a França”, ens indica Maitre Emmanuel Molina, advocat fundador d’ADPFE (Assistència Defensa Penal Francesos de l’Estranger), que també assegura no haver tingut notícies de l’expedient des de fa mesos.

Les víctimes es reconstrueixen com poden. Algunes famílies han optat per deixar els seus fills al LFB, per no molestar-los més. Altres, com la de Bruno, han anat lluny per intentar girar full. “La meva filla encara veu un psicòleg, però ella ja no vol parlar de l’assumpte ni del “senyor que fa pudor” explica, fem el màxim perquè se’n surti, fa esport, música, i amb la seva mare i el seu germà ens assegurem de romandre tots units”.

Arribats a la ciutat catalana per casualitat, per curiositat o per ganes d’exotisme, són molts els francesos que finalment no se’n van tornar. Testimonis.

Fotografia: Jean-Baptiste DR

“Si ho hagués de tornar a fer, tornaria a escollir Barcelona sense dubtar-ho”. Per a Joan Baptista, 40 anys, Catalunya no era la primera opció. A la sortida de l’institut, va anar a estudiar comerç a Londres. «Però vaig tenir una petita preocupació pel clima, el canvi era massa dràstica amb Còrsega, on vaig créixer». Direcció Barcelona, la seva escola londinenca té col·laboracions in situ i hi pot fer un intercanvi durant 18 mesos. El sol no manca, coneix una jove barcelonina, i decideix quedar-se. “Vaig continuar amb un màster a ESADE i després cursos in situ i lògicament vaig començar a treballar aquí”.

Joan Baptista es casa, té dues filles i posteriorment se’n divorcia i acaba de tenir una tercera filla. Uns lligams familiars que, per força, li complicarien marxar. Però no té gens d’interés de marxar. «És un clima similar a Còrsega, amb el mar, però en el camp de les finances on treballo seria difícil trobar feina en una multinacional a Còrsega. “Joan Baptista està lluny de ser una excepció. Molts estrangers que estudiaven amb ell es van quedar. També és el cas de Laure, Dijonnaise que va venir d’intercanvi Erasmus fa una mica més de 20 anys. “La ciutat em va agradar, em vaig sentir bé i després vaig conèixer el meu futur marit”. És danès, també per un intercanvi d’universitat. Actualment estan casats amb dos fills.

“Tots dos hem trobat feina en el nostre camp, sempre ha estat la nostra ciutat comuna i ara és la dels nostres fills”, explica aquesta responsable de màrqueting d’una empresa turística. No obstant això, res no la destinava a viure a Espanya. “Vaig fer alemany en segona llengua. «Explica rient. Vint anys més tard, s’expressa perfectament en espanyol i es defensa en català, llengua d’escolarització dels nens.

L’amor i el treball

Segons les xifres municipals, la meitat dels francesos de Barcelona estan instal·lats des de fa més de 6 anys. Una expatriació bastant llarga i motivada, segons els estudis recents, per dos motius principals: l’amor i el treball. “Si vull trobar un lloc equivalent a França, hauria d’anar a viure a París, i no en tinc ganes. “Asegura Laure.

Perquè si el clima i l’estil de vida sedueixen als nouvinguts, és sovint la seva vida personal o la seva situació professional la que els fa quedar-se. “Molts dels meus amics francesos se n’han anat perquè estaven atrapats en un bucle professionalaquí, no necessàriament hi ha les mateixes oportunitats a Barcelona que en altres grans ciutats del nord d’Europa”.

Malgrat els seus nombrosos triomfs, Jean-Baptiste reconeix també que la ciutat ha canviat molt des de la seva arribada el 2007. “El cost de la vida ha augmentat molt i la seguretat s’ha deteriorat”. Però Barcelona continua atraient cada any a francesos que s’hi veuen bé per a la vida. Com Zoé, va arribar a l’última tornada per als seus estudis de comerç. “No tinc ganes de tornar a França, és la millor ciutat del món”, s’entusiasma la jove estudiant tolosana, que ja ha convençut els seus pares de realitzar tots els seus estudis a la capital catalana. El relleu podria estar assegurat, doncs, a condició de trobar treball i amor.