El contrast és contundent: Barcelona atrau cada vegada més visitants, però els seus bars i restaurants tanquen a un ritme preocupant. Catalunya perd set establiments al dia, un símptoma d’una fragilitat estructural que amenaça la seva identitat gastronòmica i el seu teixit social.

Des de fa anys, la restauració espanyola viu marcada per una equació contradictòria: més turistes, però menys ingressos reals per als establiments. A Catalunya, aquesta contradicció és encara més visible. Segons l’estudi anual de Delectatech, més de 2.600 bars, restaurants i cafeteries van haver d’abaixar definitivament la persiana l’any passat, és a dir, uns set establiments diaris, més de cinquanta per setmana. Aquesta xifra revela una dinàmica inquietant, encara que, paradoxalment, reflecteixi també un mercat que intenta professionalitzar-se i oferir experiències o marques de nivell més alt.

Barcelona registra rècords de visitants, però aquesta vitalitat no es tradueix necessàriament en ingressos estables per a tots els restauradors. La pregunta és inevitable: com pot un sector tan central per a la cultura i l’economia catalanes trobar-se tan amenaçat en un context turístic aparentment favorable?

Una vitalitat turística que no beneficia la restauració

A primera vista, Catalunya viu un moment dolç en termes turístics. Barcelona exhibeix xifres rècord, els hotels tenen ocupacions elevades i el port veu arribar onades creixents de creueristes. Tanmateix, darrere d’aquesta efervescència s’amaga un malestar profund: els visitants gasten menys en restauració. Les estades són més curtes, els àpats en apartaments turístics o demanats a domicili augmenten i el tiquet mitjà gairebé no creix.

Pau Gasco, xef i propietari del Petit Pau —situat al carrer de Sants, al districte de Sants-Montjuïc— va tancar el seu restaurant fa pocs mesos després de gairebé nou anys. «Amb la guerra d’Ucraïna, el preu de les matèries primeres va explotar. O apujava fort el preu del menú degustació, o abaixava la qualitat. Però els meus clients no tenien més capacitat de compra», explica.

Set tancaments al dia a Catalunya

Actualment, Catalunya perd aproximadament set bars i restaurants cada dia. Darrere aquesta xifra hi ha desenes de famílies i treballadors que veuen el seu dia a dia trastocat, i barris que perden vitalitat. A escala estatal, hi ha gairebé 37,5 tancaments diaris, més de 13.000 establiments desapareguts en un any. Tot i que la xifra és lleugerament inferior a la d’anys anteriors, continua essent enorme i evidencia una fragilitat estructural persistent.

Aquesta hemorràgia afecta tant els bars de barri com els restaurants d’alta gamma. Els primers pateixen una clientela local més prudent per culpa de la inflació; els segons, sales difícils d’omplir fora dels pics turístics. Gasco ho sintetitza així: «Un restaurant com el meu, amb setze coberts al vespre, generava com a màxim un 5% de rendibilitat. Hi havia mesos que no em podia pagar. Sempre es parla de passió, però econòmicament és molt precari.»

Però més enllà dels números, també hi ha un desgast personal i professional. «Portar un restaurant avui no és només cuinar: és ser figura pública a les xarxes, gestionar bancs, proveïdors, institucions. Tot plegat m’esgotava i m’allunyava de la cuina, que és el meu ofici.»

Crèdits foto: Pau Kin Baldellou

Nous hàbits de consum a Barcelona

Les causes són múltiples. A les pressions econòmiques s’hi afegeixen canvis profunds en els hàbits de vida: la comanda a domicili guanya pes, el teletreball redueix els àpats fora de casa i, a les zones hiperturístiques, la concentració d’establiments similars dilueix la clientela i endureix la competència, fent encara més difícil la supervivència dels negocis independents.

La fragilitat del model és, sobretot, econòmica. L’ex xef ho resumeix amb contundència: «Ens van vendre els crèdits ICO com una ajuda, però en realitat són deutes. Vaig tancar fa més de dos anys i encara els estic tornant, tot i no tenir restaurant.»

El mercat barceloní pateix també una saturació, especialment en la franja de preus de 30 a 50 euros, cosa que incrementa la competència i debilita els establiments. Per revertir la tendència, caldrien ajudes fiscals específiques, formació en gestió, iniciatives de digitalització i una revisió de les polítiques urbanístiques per reforçar l’accessibilitat i l’atractiu dels barris. El reconeixement del patrimoni culinari català podria també ajudar a dinamitzar el sector.

Com reconeix Gasco, ara amb un somriure alleujat: «He entès que era millor tornar a ser assalariat. Per primera vegada en molt de temps he pogut fer vacances de veritat, sense l’angoixa de les factures.»

La supervivència dels restaurants no depèn només del turisme, sinó de la capacitat de convertir els visitants en consumidors reals de cultura gastronòmica local. Sense accions concretes, Barcelona i Catalunya corren el risc de veure com la seva oferta és estandarditza, en detriment de l’autenticitat que constitueix part essencial del seu encant.

A Catalunya, els dilluns no són només l’inici de la setmana. Segons una superstició antiga, porta mala sort i convida a la prudència… o a preparar-se un cafè extra.

Des de fa segles, els catalans consideren el dilluns com un dia delicat. Començar un projecte, signar un contracte, viatjar o prendre una gran decisió aquest dia? Millor evitar-ho, sota risc d’atreure la mala sort. Aquesta tradició, que barreja creences populars i influències religioses, mostra fins a quin punt el folklore català sap convertir l’inici de setmana en un moment una mica… dramàtic.

Orígens lunars i religiosos: per què fa por el dilluns

La paraula catalana «dilluns» prové del llatí dies Lunae, és a dir, «dia de la Lluna». En les tradicions populars, cada dia associat a un astre tenia les seves característiques: la Lluna, amb les seves fases canviants i la seva influència sobre els cicles agrícoles i humans, era vista com un element inestable. D’aquí neix la idea que els dilluns podien ser un dia delicat, portador de mala sort o pertorbacions, sobretot a l’hora d’iniciar noves activitats.

A les zones rurals catalanes, començar una feina agrícola o un negoci en dilluns podia perjudicar les collites o el bestiar, reforçant encara més aquesta superstició.

Petits gestos per calmar la sort

Per protegir-se, els catalans practicaven gestos senzills però efectius… si més no, per a la tranquil·litat mental: tocar fusta, llençar sal per sobre l’espatlla o portar amulets. Aquestes pràctiques, sobretot en zones rurals, pretenien limitar els suposats efectes negatius dels dilluns sobre la vida quotidiana i les collites. Avui dia, són sobretot un record simpàtic del folklore ancestral.

Dites i expressions

Diverses expressions populars recordaven la prudència a tenir en dilluns. Es deia, per exemple, «Dilluns, ni cas ni adeu» per recomanar no emprendre res aquell dia.

Altres remarcaven que els dilluns podien ser pesats o desafortunats, com «Dilluns, dia de mal de cap» o «Dilluns, dia de la lluna, dia de la mala sort». Encara que aquestes creences ja no se segueixin estrictament, continuen sent un testimoni viu i divertit del patrimoni cultural català.

Una riuada inesperada. Una apagada que s’allarga més del previst. Un incendi forestal que obliga a confinar-se. Les  situacions d’emergència, cada vegada més habituals en un context de canvi climàtic i de forta dependència tecnològica, poden agafar-nos desprevinguts. Però, segons la nova campanya de Protecció Civil de la Generalitat, no cal que sigui així. La clau és tan senzilla com tenir un kit d’emergències preparat a casa per afrontar qualsevol imprevist i autoabastir-se durant un màxim de 72 hores, és a dir, tres dies. 

Els kits d’emergència són una eina bàsica i imprescindible per fer front a situacions extremes, reduir la sensació d’estrès i fomentar la cultura de l’autoprotecció. «Estem davant una societat que cada cop té més riscos», reconeix la consellera d’Interior i Seguretat Pública, Núria Parlon. 

Amb el lema ‘Prepara’t. Protegeix-te. El teu kit sempre a punt!’, la campanya consisteix en un vídeo didàctic que explica què cal tenir a casa i per a quins casos és útil. El material audiovisual es difondrà per xarxes socials. A més, també hi haurà anuncis en premsa escrita i digital, cartellera al carrer i accions d’influència per a col·lectius específics. 

Què cal incloure en el kit?

El kit bàsic hauria d’incloure una motxilla amb una ràdio de piles, una llanterna amb piles de recanvi, una petita farmaciola i la medicació crònica necessària, així com una targeta de crèdit i diners en efectiu protegits en una bossa estanca. També és recomanable disposar d’aigua, aproximadament 1,5 litres per persona i dia, i aliments que no es fan malbé. A més, el kit ha de contenir la documentació essencial en una bossa estanca, el telèfon mòbil i un carregador. 

Ràdio i llanterna de piles, aigua, aliments i farmaciola: el kit essencial

Segons Protecció Civil de la Generalitat, el millor lloc per tenir-lo és prop de la porta d’entrada, per exemple en un armari del rebedor, de manera que sigui fàcil d’agafar en cas d’evacuació. 

A la llar on viuen infants, persones grans o persones amb necessitats especials, el kit també ha d’incorporar els seus productes específics: bolquers, medicació concreta, bastó o caminador, o aliments determinats. El mateix s’aplica si hi ha animals domèstics, que requeriran el seu menjar, documentació, medicació i element de transport.

En el cas d’haver de ser evacuats, a més cal disposar de roba de recanvi i un kit d’higiene personal.

Estem preparats?

Catalunya ja fa anys que experimenta episodis que posen a prova la seva capacitat de resposta. Les pluges torrencials són més freqüents i destructives, i les inundacions de la tardor del 2025 a les Terres de l’Ebre en són un exemple recent. Moltes famílies van haver d’estar tancades a casa durant hores, pendents de les actualitzacions de Protecció Civil.

El risc d’incendis forestals, agreujat per una sequera persistent, tampoc dona treva. En situacions de foc actiu, els equips d’emergència poden demanar el confinament preventiu fins que les flames quedin sota control. I aquí és on un kit d’emergència esdevé especialment útil.

A tot plegat s’hi suma una dependència tecnològica creixent. La “gran apagada” del 28 d’abril de 2025 va evidenciar fins a quin punt la vida quotidiana pot quedar alterada en qüestió de minuts: sistemes de pagament caiguts, oficines aturades, famílies sense llum ni informació actualitzada. Molta gent no tenia diners en efectiu, ni llanternes, espelmes, ni ràdios de piles. Tampoc provisions bàsiques per passar unes hores sense serveis.

Estratègia europea

Això ha portat tant la Unió Europea com els governs estatal i català a insistir en la necessitat d’adaptació i conscienciació, perquè els ciutadans puguin ser autosuficients durant un màxim de 72 hores. Fins i tot, organismes com el Banc Central Europeu han arribat a suggerir que cada llar tingui entre 70 i 100 euros en efectiu per fer front a possibles interrupcions de serveis digitals.

Protecció Civil de la Generalitat recorda que les pautes d’autoprotecció són essencials i que cal socialitzar-les en l’àmbit familiar, laboral i comunitari per minimitzar l’impacte dels episodis adversos i enfortir la resiliència col·lectiva.

Contingut patrocinat

A Espanya, la filial low cost de la SNCF està sacsejant el mercat de les línies d’alta velocitat amb les seves tarifes rebaixades, desafia l’operador històric Renfe i provoca una batalla politicoeconòmica al voltant del dumping.

Des del seu llançament el maig del 2021, Ouigo ha transportat gairebé 20 milions de passatgers a Espanya. A la línia Madrid–Barcelona, una de les més freqüentades del país, Ouigo té un 20,1 % del mercat, davant del 58 % de Renfe. El 2024, el ministre espanyol de Transports, Óscar Puente, va denunciar pràctiques de dumping, considerant que Ouigo venia bitllets a preus «insostenibles» per a Renfe i Iryo amb l’objectiu de captar ràpidament quota de mercat.

Tarifes ultrabaixes i promocions atractives

Ouigo multiplica les promocions, sobretot amb els seus Pink Days, oferint bitllets molt rebaixats, de vegades des d’1 €. Des del 2022, aquesta política agressiva ha contribuït a una baixada mitjana dels preus del 40 %, fent l’alta velocitat més accessible per a famílies i joves. L’operador reivindica un índex d’ocupació mitjà del 90 %, que li permet compensar els preus baixos amb el volum de viatgers transportats.

Per a Renfe, aquestes pràctiques són problemàtiques: redueixen els marges i posen en risc la viabilitat econòmica de les seves línies, ja sotmeses a obligacions de servei públic. El debat sobre el dumping podria fins i tot arribar a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) o a la Comissió Europea.

Cap a l’expansió: nous corredors a l’horitzó

A partir del 2027, Ouigo podrà optar a l’explotació dels nous corredors oberts a la competència: Madrid–Galícia, Madrid–Astúries/Cantàbria i Madrid–Cadis/Huelva, que representen fins a 72 serveis diaris. Aquesta ampliació permetrà servir noves províncies i augmentar la cobertura de la xarxa d’alta velocitat per a gairebé el 70 % de la població espanyola.

Davant de les crítiques, Ouigo defensa el seu model: no hi ha cap subsidi i l’empresa busca la rendibilitat gràcies a un alt nivell d’ocupació. Per als viatgers, és una oportunitat: trajectes ràpids a preus reduïts. Per a les autoritats, un repte: com conciliar accessibilitat i viabilitat econòmica en un mercat ara profundament competitiu.

Segons l’última enquesta municipal, els barcelonins estimen el seu barri. Però alguns més que d’altres. Classificació.

Foto: Clémentine Laurent

No és cap secret: els habitants de Barcelona estan molt vinculats al seu barri, molts dels quals funcionen com autèntiques petites ciutats, amb el seu propi centre, comerços i festes anuals.

Els districtes de Sarrià-Sant Gervasi, Horta-Guinardó, Les Corts i Sant Martí obtenen, empatats, la millor nota per part dels seus residents (8,1/10). Tots tenen en comú el fet d’estar molt poc afectats pel turisme i, encara menys, pel soroll.

Just després hi trobem Gràcia, molt valorat per la seva seguretat i neteja malgrat l’augment constant de visitants, empatat amb Sant Andreu, apreciat pels veïns pel seu ambient tranquil. A continuació, l’Eixample, estimat per la seva vida de barri i per la facilitat de mobilitat gràcies als nombrosos mitjans de transport públic, vies per a vehicles i carrils bici.

Per sota de la mitjana municipal se situen els barris de Nou Barris (7,7) i Sants-Montjuïc (7,6), i al final del rànquing, Ciutat Vella (6,8). Un de cada dos veïns del barri vell considera que la zona s’ha degradat durant els darrers dotze mesos, principalment a causa de la inseguretat i també del turisme.

Les zones sense soroll i sense turisme, les més valorades

Segons els mateixos residents, els barris que han millorat més respecte a l’any anterior són Sant Martí, Sant Andreu i Les Corts, àrees encara poc afectades per l’afluència turística i els problemes de soroll. No és cap sorpresa que l’Eixample concentri les queixes més freqüents per soroll, obres i trànsit, així com per les molèsties derivades del turisme, just després de Ciutat Vella.

Finalment, el 58% dels barcelonins afirmen que, si poguessin triar, viurien al mateix barri, mentre que el 17% marxarien a un altre punt de la ciutat i el 24% deixarien Barcelona.

Rànquing dels millors barris de Barcelona

1. Sant Martí (8,1/10)
2. Sarrià-Sant Gervasi (8,1/10)
3. Horta-Guinardó (8,1/10)
4. Les Corts (8,1/10)
5. Gràcia (8/10)
6. Sant Andreu (8/10)
7. Eixample (7,9/10)
8. Nou Barris (7,7/10)
9. Sants-Montjuïc (7,6/10)
10. Ciutat Vella (6,8)

La pintura i el perfum són dues formes d’art majors. Es pot extreure l’essència d’una i de l’altra per crear una nova obra? La resposta és sí, i la família barcelonina Carner ho demostra amb Figman. Aquesta aigua de perfum, concebuda a Catalunya, és la traducció olfactiva d’un quadre de Salvador Dalí: L’Home Figuera.

Extret de la col·lecció Flordali / Les Fruits de 1969, L’Home Figuera és probablement una de les obres més mediterrànies de Dalí. El fruit, primer, germina a la vora de la Mediterrània, i el quadre mateix és una oda a aquesta mar. El “cos” de “l’home-figuera” és suggerit: un tronc, o una forma humanoide difusa, aquarel·lada, on es barregen la matèria vegetal i la humana. A la part inferior de la imatge, s’intueix l’arrelament a la terra, però la sensació de flotació és constant.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Nico Salvadó (@nico_salvado)

L’antropomorfisme d’aquesta obra és evident: l’arbre esdevé cos, i el cos esdevé arbre. Amb Sara Carner, l’arbre-cos es transforma en perfum —una metamorfosi fidel a la tradició surrealista de Dalí. La marca Carner, nascuda al cor de l’Eixample, símbol del modernisme català, aspira a traduir l’ànima de Barcelona en fragàncies. Cada perfum explica una faceta de la ciutat: els seus carrers plens de llum, els tallers d’artesans, els seus cafès, el port, les nits d’estiu. En el cas de Figman, és la llum mediterrània la que s’expressa a través d’una fragància que combina bergamota italiana, cardamom indi i figa fresca —un alè verd, aromàtic i punxant, com un passeig a trenc d’alba per un jardí català després de la pluja.

Nico Salvado, ambaixador de Figman

Nico Salvado, cofundador d’Equinox, s’ha deixat seduir per aquest univers Dalí/Carner.
«L’Eixample, per a mi, és el cor modernista de Barcelona, la quadrícula sobre la qual reposa la ciutat. No és casualitat que hi visqui des de fa quinze anys i que, històricament, la redacció d’Equinox hi tingui la seva seu. És aquí on neixen i creixen les marques carismàtiques», explica.

De manera gairebé natural, Nico Salvado s’ha convertit en ambaixador de Figman.
«Vaig descobrir aquest perfum en una habitació d’El Palace, durant una vetllada privada que Equinox organitzava per al seu aniversari. Donar continuïtat a un quadre a través d’un perfum és una experiència artística molt afinada», confessa el periodista.

«Aquesta fusió entre l’univers francès que va conèixer Dalí i la cultura catalana reflecteix allò que representa Equinox. A més, Dalí és contemporani de Gainsbourg. Es van creuar mil vegades sense arribar-se a trobar a París. Cal llegir Gainsbourg i Dalí, moi non plus de Pere Francesch Rom, i la crònica que en va fer Aurélie Chamerois a Equinox. “La pintura és un art major, mentre que la música és un art menor”, s’exclamava Gainsbourg, completament embriac, al programa Apostrophes de Bernard Pivot el 1986. No sé per què, però quan vaig descobrir Figman, vaig recordar aquella escena. Gainsbourg era, abans de tot, un pintor. Com Dalí. Com aquest perfum Figman, que és una pintura invisible, olfactiva, que porto sempre», recorda Nico Salvado.

«Més enllà de portar-lo, d’acord amb la família Carner, ara en sóc l’ambaixador. El perfum és memòria, és part de la vida», conclou.

FIGMAN de Carner Barcelona – pàgina oficial.