Enfilat sobre un espectacular penya-segat basàltic de 50 metres d’alçada i prop d’un quilòmetre de llarg, el petit poble de Castellfollit de la Roca no deixa ningú indiferent. Situat a la província de Girona, a una hora i mitja amb cotxe de Barcelona, aquest municipi català és una escapada tan sorprenent com fascinant.

Castellfollit de la Roca és un dels pobles més pintorescos de Catalunya. Amb poc més d’un quilòmetre quadrat i uns mil habitants, és una de les localitats més petites d’Espanya. La seva silueta s’alça damunt un immens cingle de roca basàltica, amb les cases arrenglerades a tocar del precipici i el campanar de l’església de Sant Salvador, datada del segle XIII. És un dels indrets més fotografiats i pintats del país.

Gaudint d’una ubicació privilegiada i suspès a 50 metres d’altura, Castellfollit és un magnífic mirador natural, amb vistes a les valls del Fluvià i del Toronell. Constitueix la porta d’entrada a un dels espais naturals més destacats de Catalunya: el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Un territori únic a la península Ibèrica, modelat per antigues colades de lava que han donat lloc a un paisatge d’una bellesa extraordinària.

Segles d’història entre natura i arquitectura

Autèntic paisatge de postal, Castellfollit de la Roca ofereix al visitant un entorn ideal per desconnectar. El nucli antic, d’origen medieval, està format per places i carrerons estrets i ombrívols, empedrats i envoltats de cases construïdes amb pedra volcànica.

La visita pot començar a la plaça de Catalunya i continuar pels carrers del centre històric fins a arribar a la plaça Josep Pla, que ofereix un impressionant panorama des del seu mirador. Altres punts d’interès són l’església de Sant Salvador i el campanar de Sant Roc, des d’on també es pot gaudir d’unes vistes privilegiades.

Malgrat ser un lloc molt visitat, Castellfollit de la Roca ha sabut mantenir la seva autenticitat: no hi ha botigues de records ni comerços turístics. Sorprenentment, el poble acull dos museus ben diferents entre si. D’una banda, el Museu del Vietnam, únic a Europa, amb documents, fotografies, armes, roba i banderes del conflicte armat més sagnant de la segona meitat del segle XX. De l’altra, el Museu de l’Embotit —gratuït— situat al costat de l’ajuntament, on s’explica el procés d’elaboració i es pot participar en una degustació.

Admirar el poble des de baix

Després d’una caminada d’uns quinze minuts, travessant una zona d’assuts, canals i hortes, s’arriba a un punt des d’on la vista és simplement espectacular. Des de la part baixa, es pot contemplar tota la magnitud del penya-segat, format fa més de 200.000 anys i esculpit per les aigües dels rius Fluvià i Toronell. Castellfollit de la Roca és, sens dubte, una parada obligada per a qui visita els volcans de la Garrotxa: un complement perfecte per entendre millor aquest fenomen natural tan singular.

Castellfollit de la Roca – Informació pràctica
📍 Adreça: 17856 Castellfollit de la Roca, Girona
🚗 Transport: 1 h 40 en cotxe des de Barcelona

Buscar un pis de lloguer a Espanya s’ha convertit en una autèntica jungla on convé moure’s amb molta precaució. Repassem les trampes i enganys més habituals per evitar males sorpreses.

1. El pis fantasma

És l’habitatge ideal: bonic, en bon estat, ben situat i amb un preu raonable. El problema? No existeix. L’estafador ha creat un anunci fals amb fotografies robades d’altres portals, una adreça inventada i característiques fictícies. Sol demanar una bestreta abans de concertar la visita i, després, desapareix. Exigiu sempre visitar el pis en persona abans d’enviar cap pagament.

2. La visita de pagament

Alguns agents immobiliaris exigeixen un import per poder visitar el pis. Aquest pagament no garanteix ni que el vostre expedient serà considerat ni que tindreu el pis, i no és reemborsable. Si us proposen aquest tipus d’acord, fugiu.

3. Les despeses ocultes

Determinats propietaris poc escrupolosos ometen deliberadament mencionar despeses addicionals, com les quotes de comunitat o els costos de manteniment. Demaneu sempre una llista detallada de tots els pagaments abans de signar el contracte.

4. L’estafa del pis “robat”

En aquest cas, l’habitatge existeix, però és ofert per a llogar per algú que no té cap dret legal per fer-ho. Alguns estafadors arriben fins i tot a organitzar visites per semblar creïbles. De vegades es tracta de veritables màfies que ocupen pisos buits i els lloguen pel seu compte, mentre el propietari inicia un procés judicial que pot allargar-se mesos. Verifiqueu sempre la identitat i els drets del propietari, demanant documents oficials com el títol de propietat o un certificat equivalent.

5. Les clàusules abusives

Per esquivar la llei d’habitatge, algunes agències inclouen clàusules il·legals als contractes. Tot i que es poden impugnar posteriorment, el millor és no signar-les mai. El risc? Perdre l’oportunitat de quedar-vos amb el pis.

Com protegir-se de les estafes de lloguer

Verifiqueu la identitat del propietari

Assegureu-vos que la persona que ofereix el pis sigui realment el propietari. Demaneu documents oficials, com un extracte del Registre de la Propietat.

Visiteu sempre l’habitatge

No us comprometeu sense haver comprovat personalment que el pis existeix i correspon a la descripció.

No pagueu res abans de signar un contracte

Qualsevol pagament ha d’anar precedit d’una visita i d’un acord per escrit, amb totes les condicions i despeses detallades.

Reviseu la legalitat del contracte

El document ha de ser clar, complet i conforme a la normativa vigent. Ha d’incloure la durada, el lloguer, les despeses i les condicions generals.

Eviteu els pagaments en efectiu

Prioritzeu les transferències o mitjans traçables per conservar proves de les operacions.

Desconfieu de les ofertes massa bones per ser veritat

Si el preu és molt per sota del mercat o les condicions semblen massa favorables, probablement és una estafa.

Acudiu a una agència de confiança

En cas de dubte, feu servir una agència reconeguda. Els professionals poden verificar la legalitat del contracte i garantir un procés segur.

Guardeu sempre proves escrites

Mantenir la comunicació per correu o missatgeria escrita amb el propietari o l’agència us permetrà tenir proves en cas de conflicte.

L’operador del sistema elèctric espanyol demana actuacions immediates per evitar una nova apagada massiva al país.

Red Eléctrica (REE) ha donat l’alerta. Davant les fluctuacions brusques de tensió observades les últimes setmanes a la xarxa elèctrica peninsular, l’operador ha sol·licitat ahir, amb caràcter d’urgència, una revisió de diversos protocols d’operació.

En resposta, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha obert una consulta pública sobre aquestes modificacions. “L’operador del sistema elèctric assenyala haver observat, durant les darreres dues setmanes, variacions sobtades de tensió a la xarxa elèctrica de la península Ibèrica, susceptibles de tenir un impacte en la seguretat del subministrament si no s’apliquen els canvis proposats”, precisa l’organisme.

La situació recorda, inevitablement, la del passat mes d’abril, quan un incident sense precedents va deixar a les fosques tota la península Ibèrica. Si bé, per ara, les tensions es mantenen “dins dels marges establerts”, la CNMC reconeix que aquestes variacions podrien provocar desconnexions de producció o de consum, amb el risc d’una desestabilització general del sistema.

Evitar una nova apagada

Les causes que apunta REE són múltiples: una demanda feble, un alt nivell d’irradiació solar, una resposta considerada lenta per part de les centrals convencionals i una creixent presència d’energies renovables i d’autoconsum que, segons l’operador, dificulten el control òptim de la tensió.

Ja l’1 d’octubre, el Centre de Control d’Energies Renovables (Cecre) va enviar un avís als responsables de parcs eòlics i solars de tot l’Estat, imposant-los fortes restriccions per preservar l’estabilitat de la xarxa. El motiu: les grans variacions de tensió provocades per la seva producció.

Des del Ministeri per a la Transició Ecològica recorden que tant l’operador com el regulador han d’actuar dins el marc de les seves competències per garantir l’estabilitat del sistema elèctric. No obstant això, els ajustos requerits tindran un cost. Segons la CNMC, aquestes mesures —tot i ser temporals— podrien comportar un augment significatiu de la factura elèctrica, ja que reduirien l’oferta als mercats i incrementarien el cost dels serveis de regulació i compensació. El cost total d’aquesta reorganització podria superar els 1.000 milions d’euros per als consumidors.

Amb l’arribada de les primeres pluges, la calor que s’esvaeix i les fulles de tardor que cobreixen els boscos, comença la temporada de bolets. Activitat estrella dels caps de setmana, Equinox us proposa descobrir tres indrets privilegiats per omplir el cistell i preparar les millors receptes de la temporada.

Foto: La Belle Assiette

Amb la suavització de les temperatures i els boscos catalans tenyits de daurats, la tardor marca el gran retorn d’una activitat molt esperada: la recollida de bolets. Un plaer senzill i autèntic que sedueix tant els amants de la natura com els gurmets. Equinox us guia a través de tres espais ideals per trobar-ne i gaudir d’un cap de setmana a l’aire lliure.

Baixos en calories, però rics en fibres, minerals i vitamines, els bolets acumulen nombroses virtuts. Estimulen el sistema immunitari, enforteixen els ossos i contribueixen a la salut de la pell. A Espanya es comptabilitzen més de 1.500 varietats, la majoria comestibles. Abans de sortir a l’aventura, cal seguir algunes normes bàsiques: utilitzeu un cistell airejat en lloc d’una bossa de plàstic per evitar la fermentació, i si sou principiants, deixeu-vos acompanyar per un guia micològic. Us ajudarà a reconèixer les espècies comestibles i a adoptar els bons hàbits, com tallar el peu del bolet arran de terra sense arrencar-lo, per garantir-ne la repoblació.

El Berguedà, regne del rovelló

Situada al nord de la província de Barcelona, la zona del Berguedà és el paradís català dels boletaires. Els seus boscos de pins i avets, especialment al Parc Natural del Cadí-Moixeró, acullen una diversitat impressionant: rovellons (lactarius), ceps i bolets de card hi proliferen a la tardor. La tradició micològica hi és ben arrelada: cada any, pobles i restaurants celebren jornades gastronòmiques, menús especials i tallers infantils dedicats als bolets.

Les zones de Castellar de n’Hug, La Pobla de Lillet, Vilada, Guardiola de Berguedà o Saldes són les més riques en varietats. Per a una experiència més tranquil·la, el millor és enfilar cap a Gisclareny, un racó preservat on la natura domina amb majestuositat.

El Parc Natural del Montseny, una reserva d’excepció

A menys d’una hora de Barcelona, el Parc Natural del Montseny, declarat reserva de la biosfera per la UNESCO, és una destinació imprescindible per als amants de la micologia. Amb més de 31.000 hectàrees, el parc ofereix una gran diversitat d’ecosistemes: alzines, faigs, pins, suros i avets formen un entorn ideal per a espècies com el cep, la trompeta de la mort i, per descomptat, el rovelló.

Els voltants de Sant Celoni i Santa Fe del Montseny són especialment apreciats. És recomanable sortir d’hora al matí o optar pels dies feiners per evitar l’afluència. Entre senders, rius i cascades, el Montseny és també una magnífica excursió de tardor, perfecta per combinar la recollida amb la contemplació del paisatge.

La serra de Collserola, natura a les portes de la ciutat

Per a aquells que volen escapar-se sense sortir de Barcelona, la serra de Collserola és l’opció ideal. Accessible amb transport públic o bicicleta, aquest ampli massís que domina la ciutat conserva una biodiversitat sorprenent malgrat la proximitat urbana. S’hi poden trobar rovellons, trompetes i ous de reig, els bolets més buscats dels voltants. Els vessants del Baix Llobregat i Montcada i Reixac són les preferides pels habituals.

Tot i això, la temporada és curta i els llocs, molt visitats. Val la pena arribar-hi d’hora per gaudir de la frescor i evitar les zones ja explorades. Entre clarianes, fauna salvatge i vistes sobre Barcelona, Collserola ofereix una escapada perfecta per iniciar-se en la micologia sense allunyar-se de la metròpoli.

Un informe del Ministeri espanyol per a la Transició Ecològica encén les alarmes: 51 riscos es consideren ara crítics per al futur del país davant l’escalfament global. Sequeres prolongades, incendis incontrolables, inundacions devastadores, pèrdua de biodiversitat… Les conseqüències afecten 14 sectors estratègics i amenacen directament la salut, l’economia i l’estabilitat del territori.

Segons el document Avaluació dels riscos i impactes derivats del canvi climàtic a Espanya (ERICC-2025), els escenaris més pessimistes es confirmen. Onades de calor rècord, pluges torrencials, fenòmens meteorològics extrems: Espanya evoluciona en un entorn cada cop més inestable i difícil de preveure. La ministra per a la Transició Ecològica, Sara Aagesen, va recordar la setmana passada que el canvi climàtic “no farà cap pausa” i que Espanya es troba “a primera línia dels impactes”. Fa una crida a convertir la política climàtica en una prioritat nacional, més enllà de les diferències polítiques.

Aquesta presentació arriba mentre el govern intenta reunir els actors econòmics i socials entorn d’un pacte d’Estat contra l’emergència climàtica, un objectiu compromès pel rebuig del Partit Popular i de diverses comunitats autònomes governades per la dreta.

51 riscos clau per al país

L’informe identifica 141 amenaces, de les quals 51 són considerades prioritàries, repartides en catorze àmbits essencials: salut, recursos hídrics, biodiversitat, boscos, agricultura, litoral, energia, ciutats, indústria, transport, turisme, patrimoni, finances i cohesió social. Més de la meitat d’aquests riscos interactuen entre si, provocant efectes en cadena. Les sequeres extremes són les més preocupants, capaces de desencadenar més de 25 altres impactes, especialment sobre l’aigua, els sòls i els ecosistemes. Les inundacions també figuren entre les principals amenaces, a causa de la modificació dels règims de pluja i el desgel.

A continuació, sector per sector, els principals riscos identificats:

Salut
– Augment de morts i malalties relacionades amb les onades de calor.
– Empitjorament de les patologies respiratòries per la contaminació i les altes temperatures.
– Riscos més grans per als treballadors exposats a condicions extremes.

Aigua
– Sequeres prolongades amb pèrdua de quantitat i qualitat dels recursos.
– Inundacions més freqüents per canvis en les precipitacions.
– Conflictes d’ús entre agricultura, indústria i consum domèstic.

Biodiversitat
– Col·lapse local d’espècies i desaparició d’ecosistemes.
– Alteració dels cicles de reproducció, migració i pol·linització.
– Pèrdua de serveis ecosistèmics essencials (regulació del clima, fertilitat dels sòls).

Boscos
– Transformació de la composició i estructura forestal.
– Erosió accelerada i degradació dels sòls.
– Disminució de la capacitat dels boscos per emmagatzemar carboni.
– Avanç de la desertificació per la calor, la sequera i els incendis.

Agricultura i pesca
– Descens dels rendiments agrícoles per estrès hídric.
– Destrucció de collites a causa de fenòmens extrems.
– Reducció de la productivitat ramadera per les temperatures excessives.
– Desplaçament d’espècies marines i caiguda dels estocs pesquers.

Litoral i mar
– Erosió i submersió de zones costaneres per l’augment del nivell del mar.
– Danys a infraestructures portuàries i turístiques.
– Pèrdua d’hàbitats marins per acidificació i escalfament de l’aigua.

Espais urbans
– Fallades en el subministrament d’aigua, energia i comunicacions durant episodis extrems.
– Disminució del confort i de l’habitabilitat dels habitatges i espais públics en períodes de calor intensa.
– Augment de l’efecte d’illa de calor a les grans ciutats.

Patrimoni cultural
– Deteriorament d’edificis històrics, jaciments arqueològics i patrimoni litoral per inundacions i erosió.
– Danys en frescos, pintures murals i obres sensibles a la humitat.
– Incendis que amenacen paisatges culturals i patrimoni rural.

Energia
– Descens de la producció hidroelèctrica per manca d’aigua.
– Menor eficiència de la xarxa elèctrica amb altes temperatures.
– Avaries per pics de consum durant les onades de calor.

Transports
– Danys a carreteres, ponts i vies ferroviàries durant episodis extrems.
– Alteracions en el transport marítim i terrestre.
– Riscos d’interrupció prolongada del trànsit en algunes regions.

Indústria i serveis
– Aturades d’activitat per talls d’aigua o electricitat.
– Degradació de les infraestructures industrials.
– Increment del cost de les matèries primeres dependents del clima (agricultura, fusta, ramaderia).

Turisme
– Reducció de la freqüentació en zones on la calor supera els llindars de confort.
– Pèrdua d’atractiu de regions per la degradació del paisatge natural.
– Propagació de malalties transmeses per mosquits, perjudicial per a la imatge turística del país.

Finances i assegurances
– Devaluació d’actius i caiguda d’inversions en zones afectades.
– Augment dels impagaments en sectors dependents de l’aigua i l’agricultura.
– Increment de les indemnitzacions per desastres naturals.

Cohesió social i seguretat
– Desestabilització econòmica i pèrdua de mitjans de vida en zones rurals.
– Riscos de tensions socials o migracions internes per escassetat de recursos.
– Major vulnerabilitat de les infraestructures crítiques (aigua, energia, alimentació).

Accions urgents per implementar

L’informe assenyala que tres quartes parts d’aquests riscos requereixen una planificació immediata, especialment en els àmbits de la salut i la gestió de l’aigua. També indica que 17 d’ells són irreversibles, com la mortalitat associada a les onades de calor, els grans incendis o la pèrdua definitiva d’ecosistemes.

Espanya, per la seva situació geogràfica, es troba a la primera línia de l’escalfament global. Segons els experts, només una coordinació estreta entre les comunitats autònomes, l’Estat i els actors econòmics podrà frenar una degradació que ja està molt avançada.

Tot i que Espanya continua sent la campiona de l’atur a Europa, algunes regions del país presenten ara taxes d’ocupació inèdites.

Del 25,7 % el 2013, en el punt més àlgid de la crisi financera, al 10,3 % en el segon trimestre del 2025: l’atur a Espanya ha registrat una davallada espectacular. El país, que encara és el que té més persones desocupades de la Unió Europea, veu avui com algunes províncies freguen la “plena ocupació”, un escenari que semblava utòpic fa només uns anys.

Durant la primera onada de la pandèmia, Espanya va arribar gairebé als quatre milions d’aturats. Ara en són menys de 2,5 milions, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, també recollides en gràfics per EpData. La mitjana estatal, del 10,3 %, continua sent elevada en comparació amb la zona euro (5,9 %), però amb fortes disparitats territorials: en set províncies, la taxa d’atur és inferior al 7 %, i en dinou més està per sota del 8 %, un llindar que el país no assolia des dels anys setanta.

“Segons l’estructura econòmica espanyola, el nostre atur mínim incompressible se situa entre el 7 i el 8 %”, explica a El Periódico Juan Crespo, professor de l’EAE Business School. “Per sota d’això, ja no parlem pròpiament d’atur, sinó de transicions entre dues feines.”

Encuesta de Población Activa #EPA. Segundo trimestre 2025 @es_INE
El #paro bajó en 236.100 personas, hasta 2.553.100. En términos desestacionalizados disminuyó un 2,18%. En los 12 últimos meses se redujo en 202.200 personas
Nota de prensa
https://t.co/C0PxqyKhSK
Resultados ➡️… pic.twitter.com/XDg8h7M4ho

— INE España (@es_INE) July 24, 2025

La “petita Alemanya”?

Símbol d’aquest canvi: Lleida, on l’atur ha caigut a nivells comparables als de Baviera. Altres territoris inesperats segueixen el mateix camí: Lugo, Sòria o Palència, però també zones industrials com Àlaba o Biscaia. Fins i tot Barcelona presenta ja una taxa del 7,93 %, propera a la mitjana europea.

“A l’anomenada Espanya buida, els qui s’hi queden tenen pràcticament garantida una activitat professional”, resumeix Josep Ginesta, secretari general de la patronal Pimec. “A les zones industrials, s’observa una transformació cap a serveis de més valor afegit, però amb dificultats per contractar personal qualificat”, afegeix Montserrat Guillén, professora de la Universitat de Barcelona.

Aquesta fotografia optimista, però, no ha de fer oblidar les ombres. A Andalusia, Extremadura o Castella-la Manxa, l’atur continua sent estructuralment alt. A Càceres, Còrdova o Ciudad Real, supera encara el 16 %, molt lluny de la plena ocupació. El mapa de l’atur espanyol dibuixa així una fractura Nord-Sud persistent, que la recuperació post-Covid ha esmorteït, però no eliminat. “Les inèrcies territorials són molt difícils de trencar, llevat d’economies planificades com la xinesa”, recorda Juan Crespo. “A Itàlia, la bretxa entre el Nord i el Sud és encara més gran, però a Espanya aquesta fractura continua sent un fre al desenvolupament.”

Plena ocupació, però a quin preu?

Apropar-se a la plena ocupació és una bona notícia social: a les províncies més dinàmiques, “qui vol treballar pot fer-ho”, podríem resumir. Però aquesta escassetat de mà d’obra també preocupa les empreses, que tenen dificultats per contractar, i podria acabar alentint l’expansió econòmica.

Diversos factors agreugen aquest parer espanyol, començant pels salaris. “Si les remuneracions, sobretot les més baixes, no pugen, la baixada de l’atur corre el risc d’estancar-se”, adverteix Montserrat Guillén.

L’habitatge és igualment un obstacle: “Ningú no es desplaçarà 500 o 1.000 quilòmetres per una feina si ha de gastar la meitat del sou en lloguer”, alerta Unai Sordo, secretari general de CCOO. A més, l’estructura econòmica de cada província pot complicar la situació: la forta presència de microempreses o el pes elevat del turisme estacional poden frenar l’assoliment de la plena ocupació.

Un repte per a Barcelona

A la capital catalana, la situació reflecteix bé aquestes tensions. Les oportunitats laborals hi són, però el cost de l’habitatge dificulta atreure treballadors qualificats. “A la universitat ens costa trobar professors: viure a Barcelona és massa car per als sous que oferim”, admet Montserrat Guillén.

Per reduir encara més l’atur, els experts apunten dos factors clau: formar millor els demandants d’ocupació no adaptats als llocs disponibles i facilitar la mobilitat eliminant els obstacles relacionats amb l’habitatge i els serveis de cura. “La plena ocupació és assolible a Espanya, però només si resolem els nostres nusos estructurals: salaris, habitatge i polítiques socials”, conclou Unai Sordo.

Barcelona no dorm mai. Reconeguda arreu del món per les seves nits de festa i els seus excessos, la ciutat comtal viu al ritme dels noctàmbuls, entre setmana i el cap de setmana. Però darrere dels llums i la música, s’activa una altra realitat: la dels treballadors de l’ombra que vetllen cada nit perquè la ciutat es mantingui dreta.

Es fiquen al llit quan els altres es lleven, es creuen amb la seva parella o els seus fills només de passada, i s’acomoden com poden a un ritme que no sempre han escollit. Escombriaires, ambulanciers, porters de discoteca o taxistes: tots viuen a un compàs diferent que impacta la seva vida social, familiar i també la salut. Un veritable exèrcit de feines invisibles, especialment a Espanya, on el nombre de treballadors nocturns dobla el de França —vida nocturna obliga. A Barcelona, capital espanyola de la festa, cada nit és una ciutat dins la ciutat que es posa en marxa.

És mitjanit al barri del Poblenou i en Jaime, de la quarantena, comença el seu torn. És responsable de seguretat a la discoteca Razzmatazz. «Has de canviar el teu ritme vital, funcionant al revés que la resta; en l’àmbit de salut és complicat, tens sovint trastorns del son, però al final t’hi acostumes i no tens altra opció.» Divorciat, hi ha trobat un cert equilibri: «Durant la Covid, vaig poder cuidar els meus fills durant el dia.»

Però si pot ser pràctic en alguns aspectes, aquest desajust horari sovint afecta la vida de parella i de família. «No veig gaire la meva dona; com a mínim no discutim! Però és una mica difícil… ja veurem en el futur si podem tenir una vida normal», explica en Javier, taxista, estacionat no gaire lluny de la discoteca.

A les dues de la matinada, comença la recollida d’estris voluminosos per a en Luís, agent de neteja de l’Ajuntament. També reconeix un desajust social amb conseqüències: «La gent amb qui abans ens vèiem viu de dia, així que és una altra vida; ja no comparteixes amb els mateixos.»

La nit, terreny d’imprevistos i perills

Alcohol, drogues, violència… més enllà de la seva vida social, els treballadors nocturns s’enfronten a riscos constants. Els vianants beguts sovint entorpeixen la seva feina, explica en Luís: «Ja m’he trobat gent que s’agafa al retrovisor o a la part del darrere del camió.» La nit és sovint l’escenari d’excessos, on els mateixos treballadors poden acabar sent víctimes.

Un jove tècnic d’ambulància, d’uns vint anys, ho confirma prop del Razzmatazz: «Ja he presenciat una baralla greu amb ganivets. En general, la gent no és agressiva amb nosaltres, però alguna vegada algú s’ha posat nerviós i hem hagut de trucar a la policia.» El cap de seguretat del local confirma la importància de la coordinació: «Hem de col·laborar amb ells perquè sovint ens trobem amb situacions que afecten l’àmbit privat i que cal resoldre junts.»

A banda de la violència, alguns estan exposats a abusos o estafes. «Evidentment, hi ha qui puja borratxo i vomita al cotxe. Però també passa que arribes al final del trajecte i et diuen que no tenen diners. Cal anar amb compte», confessa el taxista. Per reduir riscos, evita determinats barris considerats perillosos: «A partir d’una certa hora hi ha llocs on no vaig, com la Mina, el Raval o la Zona Franca. Ja sabem el que s’hi cou i intentem evitar-los.»

Feines essencials però poc reconegudes

Malgrat els riscos i els horaris impossibles, tots coincideixen a assenyalar una manca de reconeixement —tant per part de la societat com dels empresaris. En Luís creu que les condicions haurien de revisar-se: «Hauríem de tenir més compensació econòmica i, sobretot, més seguretat per a les dones que treballen soles. Ens jubilem al mateix moment que els que treballen de dia, tot i que el nostre ritme és molt més esgotador.»

En Javier, taxista autònom, ho veu amb resignació: «Ens haurien de donar algun tipus de complement, però això no compensa la falta de son ni els horaris. Al final, ets tu qui tria treballar de nit.»

Tots reconeixen que la nit exigeix un sacrifici addicional. Així i tot, continuen —per hàbit, per necessitat o per vocació. Invisibles per a molts, representen la cara oculta de Barcelona: la que manté la ciutat en peu mentre els altres s’abandonen als excessos. Sense ells, la ciutat no seria aquesta metròpolis vibrant on, cada matí, la festa dona pas a una ciutat neta, segura… i preparada per tornar a començar.

Els lloguers han augmentat un 70% en 10 anys a Barcelona i l’oferta no havia estat mai tan reduïda. Es pot esperar una treva en aquesta pujada desenfrenada? Han arribat els preus al seu màxim? Elements de resposta.

Foto: Cyane Morel

Que lluny queda el temps en què es llogava un pis de 70 metres quadrats amb terrassa al cor de l’Eixample per 750 euros al mes. Quinze anys després, un habitatge amb aquestes característiques entra al mercat pel doble, com a mínim. El preu mitjà per metre quadrat (24 euros) encara no arriba al de París (31 euros), però Barcelona disposa de molt pocs pisos petits, cosa que complica l’accés a l’habitatge quan es viu sol o fins i tot en parella.

Per intentar contenir aquesta pujada desenfrenada, les administracions públiques han endurit la llei d’habitatge, imposant especialment imports màxims per zona geogràfica. Un topall que no té en compte l’estat de l’immoble i que va ser percebut com a injust per uns propietaris que s’han tornat reticents. El resultat: molts han retirat el seu bé del mercat o l’han venut.

«Malgrat tots els avisos i les crides a revisar les polítiques adoptades pel govern aquests darrers anys, el desastre del mercat de lloguer espanyol és una realitat —explica Francisco Iñareta, portaveu del portal immobiliari Idealista—; anys de persecució dels propietaris i de mesures perjudicials, que han culminat amb l’adopció de la llei d’habitatge, no han tingut cap altra conseqüència que la desaparició d’una gran part de l’oferta de lloguer disponible, provocant una pujada dels preus per les tensions entre l’oferta i la demanda».

Menys habitatges de lloguer, més demanda, especialment de nous arribats estrangers: el mercat està saturat. «No havia patit mai tant per trobar un pis, va ser un infern», confessa en Bruno, un francès d’uns quaranta anys instal·lat a Barcelona des de fa 12 anys. L’habitatge que llogava fins llavors va ser recuperat pel propietari… per vendre’l. «Aquesta llei no és realment rendible per als propietaris», confirma per la seva banda l’Audrey, que ara es prepara per vendre diversos dels seus pisos barcelonins.

1 habitatge, 437 candidats

Així, no menys de 7.000 habitatges haurien de desaparèixer aquest any de l’oferta de lloguer a Barcelona, segons l’últim baròmetre de la Universitat Rey Juan Carlos. Una catàstrofe per als llogaters que busquen pis: ara són 437 de mitjana per cada immoble a llogar. Algunes agències ja ni es molesten a publicar anuncis, sinó que proposen directament els nous habitatges disponibles al seu viver de llogaters en cerca.

En aquest context, poden deixar d’apujar els preus? «Pensem que això continuarà pujant, a curt i mitjà termini —indica Francisco Iñareta—; el que no sabem és fins a quant». Tot i això, sembla que la llei de limitació dels lloguers comença a donar fruits, segons Olivier Goldstein, caçador de pisos per a A Place to Live i coconductor del pòdcast Immobilier en Espagne : mode d’emploi. «Alguns lloguers han tornat a nivells propers als de fa 4 o 5 anys, com recentment un pis de 120 metres quadrats a Gràcia ofert per 1.686 euros, un preu raonable per a un de 4 habitacions, o un de 80 metres quadrats amb 3 habitacions a 1.097 euros a Sant Antoni, és un preu que ja no es veia».

L’expert subratlla dos altres efectes moderadors: incentius fiscals per als propietaris que posen el seu bé en lloguer de llarga durada i la limitació al 3% de pujada anual per als contractes renovats. «Això representa una transició cap a una estabilització». El mercat podria, per tant, estabilitzar-se progressivament, fins i tot oferir oportunitats amb lloguers entre un 15 i un 20% més barats que abans de les recents lleis. Sempre que es tingui paciència i perseverança.

No apareixen als portals immobiliaris. No s’obren al públic durant jornades de portes obertes. Les cases més impressionants d’Espanya es transmeten discretament, de contacte en contacte, sovint fora del mercat. Propietats d’excepció, venudes per diversos milions d’euros, que escapen als radars del gran públic però no a l’interès d’una clientela internacional adinerada.

Des del 2019, el volum de béns anunciats per més de 800.000 euros ha augmentat un 150 %, segons Fotocasa i Infinitum. I el nombre de possibles compradors gairebé s’ha duplicat. Darrere d’aquesta dinàmica hi ha una demanda d’alt nivell, insensible als sotracs del mercat tradicional, que fa d’Espanya una destinació privilegiada.

«El que és nou és l’acceleració d’aquesta demanda des de la postpandèmia», observa Alexandre Delacharlerie, que treballa per a Sotheby’s a Barcelona. «La gent s’ha adonat que podia treballar d’una altra manera, a distància, i instal·lar-se a Espanya sense deixar la seva activitat a l’estranger.»

Tanmateix, res d’extravagàncies ni d’oripells. Avui, el luxe s’expressa a través de la qualitat dels materials, la intel·ligència en la distribució dels espais, l’eficiència energètica i una tranquil·litat absoluta. Pedra natural, fusta massissa, triple vidre, domòtica invisible, jardins paisatgístics, mobiliari a mida. Tot en entorns serens, segurs, ben comunicats i sense ostentació. «Ja no cal ser a primera línia de mar o al centre històric per seduir», confirma una agència especialitzada d’Alacant. «El que prima és la qualitat de vida, la serenor i la sensació de seguretat.»

Les zones més preuades per a l’immobiliari de luxe a Espanya

Madrid i Barcelona, l’elegància urbana

Tant a la capital com a la metròpoli catalana, les propietats de prestigi es venen entre dos i quatre milions d’euros. Viles modernes als barris del nord de Madrid, cases d’arquitecte amb vistes al mar a Sarrià o Pedralbes: aquestes grans ciutats concentren la major part de la demanda. El luxe hi és discret, sovint imperceptible rere façanes antigues.

Balears i Costa del Sol, el sol en format exclusiu

A Eivissa, Palma o Marbella, els preus arriben a cotes altíssimes. De mitjana, cal comptar uns quatre milions d’euros per una operació al segment alt. Algunes viles superen fàcilment els 10 o fins i tot els 20 milions. Vista panoràmica, accés directe al mar, serveis ultra personalitzats i absoluta discreció: aquests són els estàndards del sector.

Costa Brava i Alacant, les estrelles emergents

Al nord i al sud del litoral mediterrani, apareixen nous enclavaments d’excepció. La Costa Brava atreu per la seva bellesa salvatge, la proximitat amb França i un parc immobiliari ple de caràcter. A l’altra banda, Alacant es consolida com una de les zones més dinàmiques del mercat de luxe espanyol, amb un preu mitjà d’1,6 milions d’euros i una demanda creixent procedent del nord d’Europa.

Un dels passeigs més emblemàtics de Barcelona travessa un moment de turbulències. Antigament animada i pròspera, la Rambla veu com les seves terrasses es buiden i els restauradors es veuen obligats a adaptar-se a noves realitats econòmiques i socials.

I, tanmateix, Barcelona no havia atret mai tants visitants. La ciutat bat rècords de freqüentació turística. Però, al carrer més famós del centre, els comerciants tenen dificultats per seguir el ritme. «Enguany treballem menys que l’any passat per culpa de les obres. Hi ha molt soroll i la gent no vol quedar-se a la terrassa», lamenta l’Ali Khan, restaurador instal·lat a la Rambla.

Seguretat, reputació i nous hàbits

Les llargues obres de renovació, pensades per donar un nou impuls a l’avinguda, alteren la circulació dels visitants. Especialment la dels creueristes, segons el comerciant. Aquests turistes efímers, sovint en grup i guiats, eviten ara el passeig en obres per descobrir barris més tranquils.

Però el soroll dels martells pneumàtics no ho explica tot. En Víctor, encarregat del Gran Café Ramblas des de fa vint anys, observa una transformació més profunda: «Han canviat moltes coses: la seguretat, les obres, la reputació. Alguns diuen que els preus són massa alts o que no som honestos. Però aquí mostrem els preus finals, a diferència d’altres terrasses.» Resumint: «Barcelona té els seus problemes. Hi ha gent que evita la Rambla per por als lladres. I els turistes consumeixen menys.»

Els hàbits també evolucionen. Els visitants prefereixen ara els supermercats als restaurants. «Els veiem passar amb bosses de la compra. Abans, com a mínim, prenien un cafè o un menú. Ara gasten molt menys», observa el responsable del restaurant Bruma. Una situació que es repeteix més enllà de la Rambla.

«La temporada ha anat bé, molt bé. Els índexs d’ocupació han estat excel·lents, però en algunes zones la despesa ha caigut, sobretot en restauració. Potser per la pujada dels preus dels hotels, la gent ha estat més reticent a sortir a dinar o sopar», analitza Santiago Vallejo, vicepresident de l’associació de turisme.

Preus, menús low cost i lloguers elevats

Davant aquesta davallada de clients, els restauradors adapten els seus menús. Les fórmules de 14,95 €, abans reservades a la temporada baixa, s’han generalitzat a tot el passeig. «Abans no en fèiem. Enguany, tothom ho fa per la pujada dels preus dels aliments i les begudes», explica Ali Khan. «Un menú de 15 euros és el mínim. El preu del marisc, del peix, de l’oli… tot ha pujat. Mira, són les dues i només he tingut una taula. Al vespre una mica millor, però no per fer fortuna», afegeix.

L’autenticitat dels establiments també s’erosiona. Molts restaurants pertanyen a un petit grup de propietaris i ofereixen cartes idèntiques. «En queden molt pocs de típics», lamenta un client habitual. Quant a la qualitat, el propietari del Bruma es defensa: «Per això existeix Google, les opinions, les estrelles. Si no fos bo, la gent no hauria vingut abans. I els preus estan exposats abans de seure, així que no hi ha sorpreses.»

Malgrat les dificultats, alguns mantenen l’esperança. La Rambla continua sent un aparador imprescindible de Barcelona, encara que ja no sigui la mina d’or d’altres temps. «Abans guanyàvem molts diners aquí. Però les coses han canviat: les guerres, la inflació… La gent ja no gasta com abans», reconeix en Víctor.

Obres, inseguretat, inflació, nous hàbits turístics… La Rambla busca un segon alè. Per tornar a ser el que va ser, probablement haurà de reinventar-se. Uns restaurants més atractius i adaptats a les expectatives actuals podrien ser el primer pas.