Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
Equinox en català
Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
@Copyright 2022 - All Right Reserved.
Notícies i reportatges

La península dels 4 milions d’habitatges buits

per Redacció Equinox 16 octubre 2026
per Redacció Equinox

En el context de crisi social, econòmica i ecològica, activar el màxim nombre possible dels actuals gairebé 4 milions d’habitatges sense ús és urgent i necessari.

Els recents desnonaments tràgics de la Maricarmen a Madrid i de l’Olga a l’Hospitalet han esdevingut el catalitzador de la protesta social i del bloqueig polític al voltant de l’habitatge. Més enllà de sumar angoixa, la crisi de l’habitatge es cobra vides i exigeix respostes públiques immediates.

Una d’aquestes possibles solucions és mobilitzar el parc d’habitatges buits. Retornar aquests immobles al mercat és clau per cinc raons estructurals: l’ampliació immediata de l’oferta, el canvi de paradigma sobre la propietat, la sostenibilitat climàtica, el reequilibri territorial davant el despoblament rural i la manca real de mà d’obra a la construcció.

4 milions de pisos, la gran obra del dictador

“Una España de propietarios, no de proletarios”. Aquesta frase de José Luis de Arrese (ministre franquista el 1959) sintetitza el canvi de marc mental desitjat en durant una postguerra marcada per la pobresa. Com explica José Candela (2019), l’objectiu era diluir la lluita de classes convertint la classe treballadora en propietària.

Així, es va passar d’un 49 % a un 82 % de població amb una escriptura al seu nom, impulsat per la construcció de 4 milions d’habitatges protegits entre 1961 i 1975 per respondre a l’èxode rural i al creixement demogràfic. Una fugida del camp marcada per la pobresa extrema i que, sumada al prop d’un milió de morts, desapareguts i exiliats provocats pel cop d’estat militar del 1936, ens evoca ja per primer cop aquest concepte de les “cases buides”.

Aquells pisos, assumibles en menys d’una dècada, tenien una protecció temporal limitada i passaven llavors al mercat privat. La seva privatització gradual va despatrimonialitzar el parc públic, va inflar els preus a llarg termini i va deixar enrere un mapa d’èxode i habitatges buits que encara arroseguem.

Una de les ràtios d’habitatge per habitant més altes d’Europa

La febre del totxo (2003-2006) va sumar 4 milions d’habitatges més, superant la construcció conjunta d’Alemanya, França i Itàlia.

Malgrat que la població ha crescut fortament des del 2000 fins enguany (+23,4 % a l’estat i +31,1 % a Catalunya), el ritme constructor ha estat superior en el conjunt de l’estat, amb un +29.4 %. Amb 544 habitatges per cada 1 000 habitants, l’estat espanyol és el quart de la UE amb major ràtio, molt per sobre d’Alemanya (512) o els Països Baixos (455). El problema doncs no és la manca de sostres, sinó el seu ús.

Malgrat que el Banc d’Espanya xifra en 750 000 els habitatges necessaris —concentrats principalment en sis províncies tensionades—, la solució no pot ser només aixecar totxo. Tornar a posar el focus en el parc buit és una alternativa més eficient, ambientalment sostenible i necessària per canviar el marc mental de l’habitatge.

Gent sense cases, cases sense gent. Quanta i on?

Resulta paradoxal que hi hagi 3,8 milions d’habitatges buits a l’estat (14,4 % del total; 419 000, a Catalunya; quan l’habitatge és la primera preocupació ciutadana (41 %, CIS, 2026).

La crisi asfixia especialment les noves generacions: la propietat en joves (18-30) ha caigut al 20 %, mentre els preus del lloguer s’ha enfilat un 45,6 % postpandèmia davant uns augments salarials estancats (+13,8 %). La manca d’accés a sostre assequible és converteix avui en el principal motor de la desigualtat social.

 

Un dels arguments contra l’ús del parc buit és la seva suposada ubicació remota. A Sabadell, hi ha 5 644 habitatges buits, el 6 % del parc total. Mobilitzar-ne la meitat cobriria la meitat del dèficit residencial estimat per a la ciutat, tot i que calguin ajuts a la rehabilitació.

D’altra banda, en comarques ben connectades com el Moianès, el parc buit arriba al 15 %, una xifra similar a l’Anoia o el Bages. Reactivar aquests immobles a 30-60 minuts dels grans pols d’activitat ofereix una alternativa residencial real i immediata. Aquesta via permetria reanimar la vida als pobles i frenar l’èxode urbà. Per fer-ho viable, però, calen tres polítiques complementàries: millores en el transport públic, impuls real al teletreball i xarxes públiques d’espais de treball compartit.

El cost ambiental de construir nou habitatge

Davant l’emergència climàtica —palesa en les tempestes extremadament violentes que hem viscut aquests darrers dies i les eternes onades de calor de l’estiu—, la recepta única de la nova construcció és insostenible. L’edificació de 750 000 pisos nous abocaria a l’atmosfera entre 30 i 35 milions de tones de CO₂, mentre que el ciment ja representa el 8 % de les emissions globals.

La rehabilitació de l’habitatge buit redueix l’impacte d’execució fins a un 70 % i aprofita estructures ja pagades ambientalment. A diferència de l’obra nova, que triga dècades a amortitzar el seu deute climàtic, mobilitzar el parc buit ofereix un retorn ecològic immediat i alineat amb els objectius comunitaris de reducció de la petjada per al 2030.

Qui construirà aquests pisos?

La nova construcció topa amb un altre mur: falten 700 000 professionals al sector fruit de l’envelliment, l’alta sinistralitat i la falta de relleu generacional.

Avui, més del 36 % dels treballadors ja són d’origen immigrant, pel que pretendre cobrir aquest dèficit important massivament mà d’obra no qualificada de l’estranger per edificar només genera un bucle pervers: aquests nous treballadors necessitaran, al seu torn, més habitatge disponible. Rehabilitar el parc buit requereix menys volum i permet optimitzar els recursos existents

Un model d’èxit al Canadà

Com a mesura concreta, viable i amb resultats, el cas de Vancouver demostra l’efectivitat de la intervenció pública sobre l’habitatge buit.

La ciutat canadenca va crear la Vacancy Tax, un impost del 3 % del valor cadastral per a immobles ocupats menys de 180 dies a l’any (uns 7 500 € anuals per a un pis de 250 000 €). El resultat va ser immediat: el parc buit es va reduir un 36 % i es van recaptar 115 milions de dòlars destinats íntegrament a habitatge social.

16 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Per què gairebé no es fan servir xecs a Espanya?

per Redacció Equinox 15 octubre 2026
per Redacció Equinox

A França, el xec encara resisteix. A Espanya, fa temps que pràcticament ha desaparegut. Dos països veïns, dues històries bancàries oposades. Mentre els francesos continuen signant xecs, els espanyols transfereixen diners amb un simple clic.

Antigament símbol de confiança i formalitat, el xec no ha tingut el mateix destí a banda i banda de la frontera. A França, continua sent un mitjà de pagament habitual, especialment entre particulars o per fer tràmits administratius. A Espanya, en canvi, s’ha convertit en un objecte poc freqüent, de vegades fins i tot desconegut per les generacions més joves. Aquest contrast posa de manifest les diferències culturals i tecnològiques entre dos sistemes bancaris europeus que, malgrat la proximitat geogràfica, han evolucionat de manera molt diferent.

Usos oposats a banda i banda dels Pirineus

Tot i que pràcticament han desaparegut del dia a dia, a Espanya encara es fan servir alguns tipus de xecs. El més habitual és el xec bancari (cheque bancario), emès i garantit pel banc, que s’utilitza en operacions importants, com ara la compra d’un habitatge o d’un vehicle. Ofereix un alt nivell de seguretat, però té un cost, amb comissions que poden arribar a l’1 % de l’import.

També existeixen els xecs conformats (cheques conformados), en què el banc garanteix que el compte del client disposa dels fons necessaris. Són més segurs que els xecs personals, però continuen sent poc habituals. Finalment, alguns xecs són barrats o porten la indicació para abonar en cuenta, que significa que s’han d’ingressar en un compte bancari i que no es poden cobrar en efectiu, una mesura de seguretat addicional.

Els xecs ordinaris, en canvi, s’han tornat poc pràctics: el cobrament és lent, les comissions són elevades i molts establiments no els accepten. Segons el Banc d’Espanya, els pagaments amb xec representen actualment una part ínfima de les transaccions, ja que han estat substituïts en gran mesura per les transferències immediates i els pagaments digitals. Des dels anys noranta, els bancs espanyols van apostar per la targeta bancària i la digitalització.

menys car a Espanya

Actualment, la majoria dels espanyols també utilitzen Bizum, un servei de transferència de diners instantània integrat a les aplicacions bancàries que s’ha convertit en un hàbit quotidià a tot el país.

El xec francès, una excepció que perd força

A França, el xec encara ocupa un lloc destacat. Els bancs continuen oferint talonaris gratuïtament i aquest mitjà de pagament continua sent habitual per a les transaccions entre particulars, els donatius o el pagament dels lloguers. Segons el Banc de França, el país concentra per si sol prop del 90 % dels xecs emesos a Europa, tot un rècord.

Però el seu ús pràcticament s’acaba a la frontera: els xecs francesos no s’accepten com a mitjà de pagament a Espanya i sovint és impossible cobrar-los. A l’estranger, aquest sistema resulta car i poc pràctic, a causa de les comissions bancàries i dels terminis de tramitació. Per als pagaments internacionals, la targeta bancària i les transferències SEPA s’han consolidat com a alternatives més ràpides i segures.

A poc a poc, França segueix, doncs, el camí que ja ha recorregut el seu veí espanyol: el d’una economia cada vegada més digital, més àgil i sense paper.

15 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

L’oferta de pisos de lloguer s’enfonsa, amb Barcelona especialment afectada

per Nico Salvadó 14 octubre 2026
per Nico Salvadó

 

Trobar un pis de lloguer a Espanya s’ha convertit en una autèntica cursa d’obstacles. En vuit anys, l’oferta disponible s’ha desplomat en diverses grans ciutats del país.

La crisi de l’habitatge a Espanya ja no es limita a l’escalada dels preus. El nombre d’immobles disponibles per llogar també es redueix considerablement, mentre que la demanda continua augmentant. Segons les últimes dades publicades pel portal immobiliari Idealista, l’oferta d’habitatges de lloguer a Barcelona ha caigut un 84% entre el segon trimestre del 2018 i el segon trimestre del 2026. Es tracta de la caiguda més important registrada entre les principals ciutats espanyoles.

Una situació especialment preocupant per als nouvinguts, els estudiants, els joves professionals o les famílies que necessiten canviar d’habitatge a la capital catalana.

Barcelona perd el 84% de la seva oferta de lloguer

La capital catalana està lluny de ser un cas aïllat. L’oferta disponible també ha disminuït considerablement a Sant Sebastià (-76%), Bilbao (-72%), Lleida i Tarragona (-65%), Girona (-50%) i Vitòria (-41%).

A Madrid, València i Sevilla, la disminució arriba aproximadament al 44% en vuit anys. Palma, Las Palmas de Gran Canaria i Saragossa, per la seva banda, han perdut entre el 36% i el 38% de la seva oferta.

Tanmateix, no totes les ciutats segueixen la mateixa trajectòria. A Màlaga, la caiguda registrada per Idealista és només del 7,5%, mentre que a Alacant i Múrcia es manté per sota del 20%.

Els lloguers han augmentat un 45% a Espanya

Aquesta reducció de l’oferta coincideix amb un fort augment dels preus. El setembre del 2026, el preu del lloguer a Espanya se situava en una mitjana de 15,1 euros per metre quadrat al mes, després d’haver assolit un rècord de 15,3 euros al juliol.

Des del juny del 2018, els lloguers a Espanya han augmentat així un 45,2% de mitjana. Les diferències entre ciutats, però, continuen sent importants. Durant aquest mateix període, els preus han pujat un 74% a Màlaga, un 65% a Palma, un 60% a Múrcia, un 52% a Madrid i un 41% a Sevilla.

A Barcelona, l’augment ha estat molt més moderat: un 22% des del 2018. Però aquesta relativa moderació dels preus va acompanyada, precisament, d’una caiguda molt més pronunciada del nombre d’habitatges disponibles al mercat de lloguer tradicional.

A Barcelona, cada vegada més candidats per a menys pisos

El segon fenomen que agreuja les dificultats és l’explosió de la demanda. Al conjunt d’Espanya, la pressió de la demanda de lloguer calculada per Idealista s’ha multiplicat per cinc entre el 2018 i el 2026. A Barcelona, gairebé s’ha multiplicat per deu.

A Tarragona i Lleida, fins i tot s’hauria multiplicat per més de vint. En altres paraules, cada vegada hi ha més llogaters competint per un nombre d’habitatges cada vegada més reduït.

Aquesta situació ajuda a explicar les dificultats que es viuen a les grans ciutats espanyoles: anuncis que desapareixen al cap de poques hores, una allau de sol·licituds per a un mateix pis i exigències cada vegada més elevades per part dels propietaris.

Per què desapareixen els habitatges de lloguer?

Hi conflueixen diversos fenòmens. La forta demanda demogràfica a les principals àrees metropolitanes espanyoles exerceix una pressió creixent sobre el parc d’habitatges existent. Al mateix temps, una part dels propietaris ha optat per altres modalitats de lloguer, especialment els contractes temporals o el lloguer d’habitacions.

Les polítiques de regulació del mercat també són objecte d’un intens debat a Espanya. Els defensors dels topalls als preus consideren que permeten protegir els llogaters davant d’augments excessius. El sector immobiliari, en canvi, sosté que l’acumulació de restriccions normatives empeny alguns propietaris a abandonar el mercat de lloguer tradicional.

Catalunya, i especialment Barcelona, constitueix en aquest sentit un laboratori a gran escala. La regió concentra algunes de les regulacions més importants del país en matèria de lloguers i, alhora, registra actualment una de les contraccions més fortes de l’oferta disponible.

Tanmateix, continua sent difícil atribuir aquesta evolució a una única causa. La regulació, el creixement demogràfic, la manca de construcció, les dificultats per accedir a la propietat i l’expansió de les modalitats alternatives de lloguer contribueixen simultàniament a aquesta situació de tensió.

Una crisi de l’habitatge que s’ha convertit en una qüestió central a Espanya

La qüestió de l’habitatge s’ha consolidat com un dels principals problemes econòmics i socials del país.

Des del 2018, el preu dels habitatges en venda també ha augmentat un 74,4% de mitjana a Espanya, fins a arribar als 2.930 euros per metre quadrat el setembre del 2026. Durant aquest mateix període, l’oferta d’immobles en venda ha disminuït més d’un 38%.

Per a una part cada vegada més gran de la població espanyola, comprar un habitatge esdevé, per tant, inaccessible. Però continuar vivint de lloguer també és cada vegada més complicat.

I a les àrees metropolitanes amb més pressió immobiliària, com Barcelona, el principal problema ja no és només saber quant costarà el pròxim pis: primer cal aconseguir trobar-ne un.

14 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Per què els francesos se senten tan vinculats a Espanya?

per Lou Antonoff 13 octubre 2026
per Lou Antonoff

Cada any, milions de francesos travessen els Pirineus per anar a Espanya. Per passar-hi les vacances, treballar, estudiar, sortir de festa, comprar alcohol i tabac més barats, fugir del mal temps o, senzillament, perquè Espanya ocupa un lloc força especial en l’imaginari francès. Però per què aquest vincle és tan fort?

Perquè Espanya ofereix la promesa d’un altre món sense anar gaire lluny

La primera explicació, i probablement la menys romàntica, és que resulta pràctic.

Per a un francès, Espanya és l’estranger sense acabar de semblar-ho. No cal passaport ni visat, només travessar els Pirineus per sentir-se en un altre lloc.

Espanya ofereix la promesa d’un autèntic canvi d’aires, però continua prou a prop perquè viatjar-hi sigui senzill. Només cal agafar un tren d’alta velocitat, un avió o un cotxe vell de tota la vida compartit amb tres companys de viatge, i ja està.

I com que pràcticament tothom (excepte alguns fans de Tokio Hotel que després se’n van penedir amargament) va estudiar espanyol com a segona llengua estrangera a l’institut, comunicar-se amb els comerciants tampoc no representa un gran repte lingüístic.

Exotisme sense jet lag? Sol per a un cap de setmana? Regions molt diverses… I tot plegat a només uns centenars de quilòmetres. No és estrany que tants francesos triïn Espanya per passar-hi les vacances.

Perquè Espanya té una manera de viure que desperta l’enveja dels seus veïns francesos

Probablement és un dels elements més difícils de quantificar i, tanmateix, un dels més importants.

Per a molts francesos, Espanya representa una determinada idea del dolce far niente mediterrani: les terrasses plenes, els àpats que comencen tard, els carrers animats al vespre, els nens jugant a fora, els aperitius que s’allarguen i aquesta sensació general d’estar sempre de vacances.

La realitat, evidentment, és molt més complexa. Però els tòpics viatgen molt bé. I no és estrany sentir un francès que torna al seu país rondinant: «Que malhumorada que està la gent aquí… No té res a veure amb Espanya».

Perquè el menjar s’ha convertit en una qüestió personal

Fa unes dècades, alguns francesos encara consideraven que la gastronomia espanyola era una cosa força rudimentària: paella, truita de patates, xoriço i pernil. Avui, en canvi, és impossible reduir la cuina de la península a tres plats acompanyats d’una sangria de color fluorescent.

Imatge: l’origen de les tapes

Tapes, pintxos, croquetes, conserves d’alta gamma, peixos, marisc, embotits, vins, vermuts, olis d’oliva… La cuina espanyola s’ha consolidat àmpliament a França. Especialment als restaurants parisencs, on tothom es deleix per les safates per compartir a uns preus que farien venir suors fredes a qualsevol espanyol que hi passés de visita.

Perquè durant molt de temps Espanya ha estat més barata

Un argument menys poètic, però fonamental: els diners. Durant molt de temps, Espanya ha permès a molts francesos gaudir d’un cost de vida inferior.

Restaurants, bars, transports, oci… Abans de la inflació, un francès podia tenir la sensació que el seu poder adquisitiu es multiplicava només de travessar els Pirineus.

Tanmateix, aquesta diferència s’ha reduït en molts àmbits, especialment a les grans ciutats i al mercat immobiliari.

Perquè molts francesos tenen una història personal amb Espanya

Prop de mig milió de refugiats espanyols van arribar a França a principis del 1939 durant la Retirada, l’exili republicà espanyol al final de la Guerra Civil.

Aquests refugiats es van establir a França, van formar famílies i, després de la caiguda del franquisme, van poder tornar a Espanya per passar-hi les vacances. Tot i que la majoria dels republicans no van tornar a instal·lar-se a Espanya quaranta anys després de l’exili, la coneguda com a llei de nets, que facilita l’accés a la nacionalitat espanyola als descendents d’exiliats republicans, ha contribuït a l’augment de la població del país.

Per a d’altres, Espanya està simplement associada a les vacances familiars. Uns pares que llogaven un apartament a Roses, una setmana a Lloret de Mar, un càmping a La Manga, una excursió d’un dia a Barcelona.

Després, aquells nens es van fer grans. I alguns van tornar, aquesta vegada sense els pares, per sortir de festa a Barcelona o visitar Madrid en parella.

Espanya es converteix aleshores en un país de records, de vegades fins i tot en un tros de l’adolescència. El primer viatge amb els amics. Les primeres nits de festa sense els pares. El primer amor d’estiu.

Una història d’amor plena de contradiccions

El vincle dels francesos amb Espanya potser és menys misteriós del que sembla.

Hi ha la proximitat geogràfica, el clima, la cultura, la gastronomia, els preus, els records de les vacances i, ara també, les oportunitats professionals o personals.

Aleshores, per què els francesos se senten tan vinculats a Espanya?

Perquè hi venen de vacances, hi tornen pels records, de vegades s’hi instal·len buscant una millor qualitat de vida i, en alguns casos, s’hi acaben quedant per tota la resta.

13 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Catalunya s’està tropicalitzant: què revelen les pluges rècord a Barcelona

per Nico Salvadó 12 octubre 2026
per Nico Salvadó

Nico Salvado | 7/10/2026 | Actualitat de Barcelona

Imatge: temporal a Catalunya

Pluges torrencials, tempestes amb núvols que arriben a altituds insòlites i una Mediterrània que continua anormalment càlida: després dels aiguats històrics que han afectat Barcelona i part de Catalunya, els meteoròlegs observen fenòmens amb característiques cada vegada més tropicals.

Les imatges dels carrers convertits en torrents a Barcelona i les quantitats de pluja acumulades en poques hores han impressionat. Però darrere d’aquests episodis excepcionals sorgeix una pregunta més àmplia: el clima de Catalunya s’està tropicalitzant?

Segons diversos especialistes consultats, els darrers temporals presenten efectivament «ingredients clarament tropicals». L’explicació principal es troba a pocs quilòmetres de la costa: una Mediterrània especialment càlida, capaç d’aportar una quantitat considerable d’energia i humitat a les tempestes.

Vídeo d’Instagram

A principis d’octubre, les dades del Meteocat davant de la costa de l’Estartit encara mostraven una temperatura del mar superior als valors habituals a totes les profunditats mesurades, amb anomalies de fins a +2,3 °C a 20 metres de profunditat. Uns dies abans, l’aigua superficial havia arribat als 24,6 °C.

Tempestes pròpies de les latituds tropicals

Contràriament al que s’havia apuntat inicialment, Catalunya no ha estat afectada per un «minihuracà mediterrani», també conegut com a medicà. El fenomen observat era un sistema convectiu de mesoescala: un gran conjunt de tempestes que funciona com un únic sistema i que es pot regenerar durant diverses hores.

Vídeo d’Instagram

La diferència és important. Un medicà presenta generalment una estructura comparable a la d’una tempesta tropical, amb una organització en espiral, de vegades amb un ull i, sobretot, amb vents sostinguts especialment violents.

Durant el darrer episodi a Catalunya, el vent no va ser precisament l’element dominant. En canvi, una altra dada crida l’atenció dels especialistes: els núvols de tempesta van superar els 18 quilòmetres d’altura.

El climatòleg Javier Martín Vide, professor de la Universitat de Barcelona, destaca en declaracions al mitjà digital Nació que aquestes dimensions són més pròpies de les regions tropicals o equatorials que no pas de les latituds catalanes.

Més de 350 litres de pluja a Granollers

Les conseqüències sobre el terreny van ser espectaculars. A principis d’octubre, el Meteocat havia registrat més de 350 litres per metre quadrat a Granollers des de l’inici del mes. Les acumulacions també superaven els 260 litres a Cabrils i Mataró, i els 250 litres al barri del Raval de Barcelona.

A Barcelona, alguns registres van assolir valors extremament poc habituals. L’estació de Can Bruixa, al barri de les Corts, va registrar més de 200 litres en 24 hores, segons les dades publicades després de l’episodi.

Una altra dificultat és la previsió meteorològica. Aquests sistemes es poden formar i evolucionar molt ràpidament, cosa que explica per què de vegades resulta difícil anticipar amb diverses hores d’antelació la localització exacta de les pluges torrencials.

Una Mediterrània cada vegada més càlida

Aquest episodi no significa que Barcelona hagi d’adoptar sobtadament un clima tropical. Però il·lustra una evolució que ja està documentada al conjunt de la Mediterrània.

El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) estima que la temperatura superficial del mar Mediterrani augmenta des dels anys vuitanta entre 0,29 i 0,44 °C per dècada. A més, es preveu que els episodis de precipitacions extremes siguin cada vegada més intensos al nord de la conca mediterrània.

Un mar més càlid proporciona més combustible a l’atmosfera quan es donen les condicions meteorològiques favorables a la formació de tempestes.

El Meteocat recorda, de fet, que la Mediterrània ja té de manera natural un paper fonamental en el clima català: aquest mar càlid i gairebé tancat constitueix una font constant d’humitat capaç d’alimentar episodis de pluges intenses al litoral i al prelitoral.

Estius més calorosos i pluges potencialment més violentes

La tendència no afecta únicament les tempestes. L’estiu del 2026 ha estat el més càlid mai registrat a Catalunya, segons el Servei Meteorològic de Catalunya. El setembre del 2026 també ha batut el rècord del mes de setembre més càlid registrat al territori.

Catalunya podria, per tant, afrontar una paradoxa cada vegada més evident: períodes prolongats de calor i sequera, interromputs per episodis de precipitacions extremament intenses.

No es tracta, doncs, d’una transformació de Barcelona en una ciutat tropical en el sentit estricte del terme. Però l’escalfament excepcional de la Mediterrània està creant les condicions perquè determinades tempestes mediterrànies adquireixin característiques que fins fa poc eren molt més habituals a les latituds tropicals.

I les pluges històriques dels darrers dies podrien oferir un avançament dels fenòmens als quals Catalunya haurà d’aprendre a adaptar-se cada vegada amb més freqüència.

12 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Hipnoterapeuta a Barcelona: ajuda els joves a superar l’estrès i els bloquejos

per Camelia Balistrou 11 octubre 2026
per Camelia Balistrou

A Barcelona, Thomas Fromaget ha decidit posar les seves dues professions al servei d’un mateix objectiu: el desenvolupament personal i acadèmic dels infants, adolescents i joves adults. Mitjançant sessions d’hipnosi adaptades, els ajuda a superar els seus bloquejos i dificultats, fent-los protagonistes del seu propi canvi.

Fotos: Keig Studio

Ajudar els joves en el moment de la vida en què més ho necessiten. Aquesta és la filosofia que guia Thomas Fromaget, hipnoterapeuta francès establert a Barcelona. Des de la gestió de l’estrès fins a les addiccions, passant per l’ansietat i els traumes, el camp d’aplicació de la hipnosi és molt ampli. El professional ha decidit especialitzar-se principalment en l’acompanyament d’infants i adolescents perquè, segons explica, «l’escola transmet coneixements, però molts alumnes també arrosseguen fragilitats invisibles que van més enllà de l’àmbit escolar».

«Treballo amb hipnosi sobre trastorns d’identitat, de conducta o emocionals que poden aparèixer en aquestes edats i que, sovint, influeixen directament en el rendiment acadèmic, les relacions amb els altres i la confiança en un mateix», explica. «Tenia moltes ganes d’especialitzar-me en aquest públic, de comprendre plenament els joves i de poder acompanyar-los d’una altra manera».

Hipnoterapeuta professional durant una sessió amb dos joves a Barcelona.

Una doble faceta professional singular

Professor d’economia i gestió en dos centres educatius francesos de Barcelona, des del nivell de Seconde fins al màster, Thomas, de 30 anys, té una trajectòria rica i variada. Graduat en comerç i màrqueting internacional, primer va ocupar càrrecs de responsable d’equip, comercial i subdirector abans d’orientar-se cap a l’ensenyament.

Amb la voluntat de posar realment les persones al centre de la seva activitat, posteriorment es va formar en hipnosi ericksoniana a l’Académie de Recherche pour la Communication et l’Hypnose Ericksonienne (ARCHE). «L’ensenyament no es limita als coneixements acadèmics. De seguida t’adones que alguns bloquejos escolars amaguen dificultats més profundes».

Un acompanyament integral

Darrere d’una baixada del rendiment acadèmic o d’una actitud més reservada sovint s’amaguen dificultats més profundes. Un infant que pateix una gran timidesa o ansietat, per exemple, pot veure reduïda la seva participació a classe, així com la seva capacitat per relacionar-se amb els companys.

«En aquestes edats, l’àmbit sanitari pot fer por. De vegades, per a un adolescent és més fàcil obrir-se a un professor que a un terapeuta que percep com a massa mèdic. Aquesta doble faceta em permet crear un espai de confiança, on se senten compresos sense tenir la sensació de ser a la consulta del metge».

En el cas dels infants, l’hipnoterapeuta pot intervenir en problemes concrets, com ara la fòbia als gossos o l’enuresi nocturna. «Per a ells és difícil expressar les emocions o mantenir la concentració. Per això, el treball es basa en la imaginació: soc jo qui ha d’entrar en el seu univers per ajudar-los a avançar», detalla Thomas Fromaget.

Amb els adolescents i els joves adults, l’enfocament canvia. Necessiten un espai acollidor, sense judicis, on poder posar paraules a emocions que de vegades són noves per a ells: ràbia, frustració, estrès, sentiment d’aïllament o pèrdua de referents.

Imatge 5

Com funciona la hipnosi?

Contràriament al que sovint es pensa, la hipnosi no fa dormir ni implica perdre el control. Al contrari, durant una sessió, el pacient es manté plenament conscient i actiu. Tots els recursos necessaris per al canvi ja són dins seu, i l’hipnoterapeuta actua com un facilitador que ajuda a descobrir-los i orientar-los.

La primera visita comença amb una conversa per identificar el problema. «De vegades, darrere d’una demanda aparent s’amaga un trastorn més profund. Algú pot venir dient “fumo massa” i adonar-se que l’origen està relacionat amb una angoixa o amb un esdeveniment del passat», explica Thomas Fromaget. Després, es comprova la receptivitat a la hipnosi abans de passar al trànsit hipnòtic, és a dir, a un estat de consciència modificat.

La hipnosi es basa en la força de l’inconscient, sovint més potent i lúcid que el conscient. L’inconscient conserva el record de les experiències viscudes, fins i tot quan aquests records estan enterrats. Durant la sessió, poden emergir imatges o records sobtats, elements clau per prendre consciència de determinades situacions i avançar. En la fase de despertar, algunes persones prefereixen guardar-se les sensacions per a elles mateixes, mentre que d’altres decideixen compartir-les amb el professional.

La durada d’una sessió varia entre els 40 minuts, en el cas dels més petits, i una hora i mitja, segons les necessitats. Els efectes acostumen a manifestar-se durant els dies següents. La hipnosi ericksoniana és una teràpia breu que es limita a un màxim de vuit sessions, espaiades entre dues i tres setmanes.

Per a algunes persones, el canvi és ràpid; per a d’altres, el procés pot ser més intens. La hipnosi representa un veritable punt de trobada amb els joves, que es converteixen en protagonistes de la seva pròpia transformació.

L’objectiu no és «curar l’alumne» per millorar les notes, sinó ajudar la persona en la seva globalitat a recuperar l’equilibri i el benestar. I els resultats acadèmics sovint milloren de manera natural.

Imatge 3

Hipnoterapeuta francès a Barcelona – Informació pràctica

Pàgina web: thomas-fromaget.com

Descompte: 10 euros de descompte en la primera sessió d’hipnosi si veniu de part d’Equinox.

WhatsApp: +34 615 761 675

Consultes: presencials, a domicili o per videoconferència.

Adreça: Rda. de Sant Pere, 11, 1r 1a, l’Eixample, 08010 Barcelona.

11 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Vuit nous membres s’incorporen a la xarxa de la Cambra de Comerç Francesa a Barcelona

per Ivan Barrera 10 octubre 2026
per Ivan Barrera

Vuit empreses han presentat els seus projectes i ambicions durant la trobada de networking organitzada per la Cambra de Comerç Francesa de Barcelona. Procedents de sectors diversos, busquen desenvolupar la seva activitat a Espanya i establir noves aliances empresarials.

Aquest dijous 8 d’octubre, la Cambra de Comerç Francesa de Barcelona va organitzar una vetllada de benvinguda al Wojo Coworking, que va reunir vuit empreses incorporades recentment a la seva xarxa. Cadascuna va disposar d’uns minuts per presentar la seva activitat i els seus projectes de desenvolupament al mercat espanyol.

La gastronomia va obrir la ronda de presentacions amb BRUNA, representada per Alexandra Zielaskiewicz. Especialitzada en la selecció, el tall i la preparació de formatges, l’empresa posa l’accent en l’experiència que ofereix al voltant dels seus productes.

Xavier Núñez, director de la Barcelona School of Economics (BSE), va presentar aquest centre especialitzat en la formació de postgrau i la recerca en economia, finances i ciència de dades. La BSE busca especialment ampliar les seves col·laboracions professionals: «Contractem professionals d’alt nivell i volem desenvolupar projectes amb empreses que surtin del que és habitual», va explicar.

En un àmbit ben diferent, Marc-Antoine Touche, director comercial de GACxMT, va presentar aquesta empresa dedicada al disseny, la construcció i el manteniment d’instal·lacions esportives, especialment pistes de pàdel i pickleball. «És un mercat en ple creixement i busquem socis per continuar desenvolupant-nos», va destacar, fent referència a les oportunitats que ofereixen aquestes disciplines.

Pel que fa al sector de la restauració, Anna Colomer

10 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Tu, jo i el meu sostre: carta oberta d’una llogatera als propietaris d’Espanya (i d’arreu)

per Lou Antonoff 9 octubre 2026
per Lou Antonoff

Arran del desnonament de Maricarmen Abascal, una madrilenya de 87 anys que s’ha convertit, sense voler-ho, en el símbol de la crisi de l’habitatge, desenes de milers de persones s’han manifestat en nombroses ciutats espanyoles per reclamar el dret a l’habitatge.

A les pancartes dels manifestants es poden llegir lemes com «Sin casa a la calle» (Sense casa, al carrer), «Derecho al techo» (Dret a un sostre) o «Pisos, su burbuja está ya que estalla» (La bombolla immobiliària està a punt d’esclatar). Tot un seguit de jocs de paraules que reflecteixen el cansament generalitzat davant la precarietat habitacional.

I com que jo també pateixo aquest fenomen de ple, he decidit que, en lloc d’agafar una llamborda, trauria la meva arma contundent preferida: la ploma, per desfogar-me i dir unes quantes veritats.

Benvolguts propietaris,

Us escric des del carrer, perquè, si continuem així, segurament és aquí on acabaré.

Potser em reconeixereu: soc aquella persona que cada mes us ingressa una quantitat de diners cada vegada més elevada (aproximadament la meitat del meu sou). Soc la que consulta els anuncis immobiliaris amb la mateixa aprensió que els resultats d’una anàlisi de sang. La que s’ha tornat bilingüe en argot immobiliari i sap que un «loft acollidor de 12 m²» és, la majoria de vegades, un «armari humit amb una finestra que dona a una paret». La que veu com els seus somnis d’estabilitat, intimitat i propietat s’allunyen mentre passa anuncis a Idealista.

Ja sé que no sou tots uns oncles Garrepa asseguts sobre muntanyes d’or, comptant els vostres pisos mentre acaroneu un gat blanc. Alguns de vosaltres vau comprar un habitatge per preparar-vos la jubilació. D’altres l’heu heretat. Alguns encara esteu pagant la hipoteca. I recordem que molts de vosaltres llogueu de manera honesta, manteniu els immobles en bon estat i responeu als missatges dels llogaters. Cosa que, en el clima actual, de vegades sembla gairebé un miracle.

Tanmateix, si som tants els que hem sortit al carrer, des de jubilats fins a estudiants, passant per assalariats i autònoms, és perquè tenim una cosa en comú. Per molt que hàgim cotitzat tota la vida, treballat de nou a cinc o fet equilibris entre els estudis i els contractes precaris, tots ens enfrontem al mateix problema: un cop pagat el lloguer, gairebé no ens queda res per viure.

Com si en una reunió secreta de la comunitat de propietaris, a la qual nosaltres no havíem estat convidats, s’hagués decidit que tenir un sostre s’havia convertit en un privilegi reservat a l’elit, una afició exclusiva per a rics.

Recordem que l’habitatge està reconegut com un dret social i econòmic fonamental a l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.

No és una recompensa per haver triomfat a la vida. No és un producte de luxe. No és un miratge al qual aspirar quan morin els pares.

Quan l’habitatge es converteix en una simple inversió financera per a les agències i els grans propietaris, en un espai de pas per als turistes i deixa de ser un veritable lloc on viure, són les ciutats les que en pateixen les conseqüències. Es converteixen en aparadors, en closques buides i intercanviables per les quals es passa, però on ja no es viu.

Perquè som nosaltres els que treballem als restaurants on aneu a sopar. Els que us somriem al supermercat. Els que escrivim els articles que llegiu. Els que conduïm els taxis que agafeu. Els que ensenyem als vostres fills. Els que fem funcionar aquestes mateixes ciutats mentre el preu del metre quadrat no deixa de disparar-se.

Ens van dir que havíem de ser flexibles. I vam ser flexibles. Vam acceptar contractes d’onze mesos, pisos compartits i habitacions de servei mal aïllades sota les teulades.

Ens van dir que havíem d’allunyar-nos del centre de la ciutat. Vam ampliar els nostres abonaments de transport, vam allargar els trajectes i vam acceptar passar menys temps amb els nostres éssers estimats per poder anar a treballar.

Ens van dir que ens havíem de conformar amb habitatges més petits. Ens vam convèncer que, amb una bona capacitat per aprofitar l’espai i una mica d’esforç, els nostres microhabitatges es convertirien en petits nius acollidors.

Ens van dir que havíem de guanyar més diners. Ja ens agradaria. Però arriba un moment en què, si tot el sou serveix per pagar el dret a no dormir al carrer, això ja no és ben bé un mercat immobiliari. És un cub de Rubik… Del qual encara busquem la solució.

El més absurd, potser, és que hem acabat assumint aquesta situació com una cosa normal. Ens sembla normal dedicar una part enorme del sou al lloguer. Normal compartir pis als 35 anys. Normal ser vint persones visitant un mateix apartament. Normal haver d’enviar una nòmina, un contracte de treball, extractes bancaris i una declaració jurada que acrediti que estaríem disposats a donar la medul·la òssia per aconseguir 30 m².

Fins i tot acabem sentint-nos agraïts quan un pis té una finestra. «Increïble, llum natural!» Nosaltres, que no vèiem el sol des del 2019.

Si avui la gent és al carrer, no és perquè odiï els propietaris. És perquè simplement voldria poder viure en algun lloc. Teniu despeses. Heu pagat aquest pis. Heu assumit riscos financers. Ningú no us obliga a llogar més barat. És cert.

Però tampoc ningú no ens hauria d’obligar a acceptar que tota la nostra existència giri al voltant del lloguer.

L’habitatge no és un luxe que ens podem permetre quan sobren diners a final de mes. És precisament allò que ens permet tenir una vida més enllà de la feina: una cuina on preparar bons plats, un bany, una habitació i una taula on deixar les claus, un lloc on convidar algú sense haver d’explicar per què el sofà també és el llit, el despatx i, de vegades, el menjador. Un lloc on tornar.

Per tant, benvolguts propietaris d’Espanya i d’arreu, no us demano que traieu les banderes vermelles i us poseu a cantar La Internacional amb una mà al cor. Podeu conservar els vostres pisos i continuar invertint. Però deixeu-nos, com a mínim, el dret de considerar el nostre habitatge com alguna cosa més que una línia dins del vostre patrimoni. L’habitatge és un dret. Com també ho hauria de ser poder viure a la ciutat on treballem. No ser expulsats per deixar pas a un lloguer turístic. I que un sou encara permeti pagar un sostre, menjar, sortir a prendre alguna cosa i, posem-nos esbojarrats, marxar de vacances un cop l’any.

Potser les parets són vostres. Però som nosaltres qui hi vivim.

I una ciutat on ja ningú no es pot permetre viure no és ben bé una ciutat. És un decorat. Segurament encantador. Però sense habitants.

9 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Més grues, menys regulació i millor salari: la recepta d’altres països pel problema del lloguer

per Camelia Balistrou 7 octubre 2026
per Camelia Balistrou

L’accés a un lloguer assequible és un de les principals preocupacions de la societat. No és estrany. Segons les darreres dades disponibles, només a Catalunya una de cada quatre llars destina més del 40 % dels seus ingressos a pagar el lloguer. És una proporció que posa de manifest que el problema és real i exigeix respostes.

Ara bé, abans de proposar solucions convé mirar què passa als països que obtenen millors resultats. Les dades europees mostren que la taxa de sobrecàrrega dels costos de l’habitatge és significativament inferior a països com Alemanya (13.2 %) o Finlàndia (12.3 %) que no pas a Espanya (26.8 %). La pregunta rellevant no és si existeix un problema, sinó què podem aprendre d’aquests països.

El problema de l’habitatge també és de salaris

Quan parlem de l’accés a l’habitatge, sovint oblidem una evidència elemental: un lloguer resulta més assequible quan els ingressos són més elevats. Segons dades de l’OCDE, el salari mig el 2025 a Finlàndia era un 44 % més alt que l’espanyol i a Alemanya el 56 %. Això significa que una família finlandesa o alemanya pot dedicar una proporció menor dels seus ingressos a pagar el mateix lloguer que un espanyol.

Per això és un error desvincular la política d’habitatge de les polítiques econòmiques que incentivin un canvi de model productiu. A Espanya continua havent una especialització excessiva en sectors de baix valor afegit. El turisme n’és l’exemple més evident. Aproximadament el 13 % de l’ocupació espanyola està vinculada a activitats turístiques. Es tracta d’un sector fonamental per a l’economia, però que, de mitjana, genera salaris inferiors als de sectors tecnològics o professionals.

Construir més és imprescindible

Canviar el model productiu de l’economia perquè generi llocs de treball amb més valor afegit és essencial més enllà del problema de l’habitatge. No obstant, és necessita augmentar l’oferta de manera immediata. La teoria econòmica és senzilla: quan hi ha pocs habitatges disponibles i molta demanda, els preus pugen. Per tant, si volem reduir la pressió sobre els lloguers, necessitem augmentar el nombre d’habitatges. Una part important d’aquest esforç hauria de venir de l’habitatge social.

La mitjana europea se situa al voltant del 8 % del parc residencial, mentre que Espanya continua molt per sota. Segons el Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana, el parc d’habitatge social a Espanya representa aproximadament el 3,4 % del total. Aquesta xifra queda molt petita si la comparem amb Finlàndia. En aquest país, l’habitatge social representa l’11 % del total. Per tant, si Espanya aconseguís aproximar-se a aquestes xifres, les tensions del mercat de lloguer disminuirien substancialment.

Les regulacions poden ajudar, però poden tenir efectes perniciosos

Davant l’augment dels lloguers, és natural que apareguin propostes per limitar-ne els preus. En alguns casos, determinades regulacions poden corregir comportaments abusius o millorar la transparència del mercat. El problema és pensar que controlar els preus resol, per si sol, el problema.

Quan els rendiments del lloguer es redueixen significativament o els propietaris tenen incertesa sobre el rendiment futur del seu actiu, poden optar per vendre l’habitatge, retirar-lo del mercat de lloguer residencial o destinar-lo a altres usos. El resultat és que l’oferta disponible disminueix i augmenta el preu. Aquesta preocupació no és només teòrica. En un estudi molt influent, Rebecca Diamond, Tim McQuade i Franklin Qian documenten que, a San Francisco, l’ampliació dels controls de lloguer va provocar una reducció del 15 % del parc d’habitatges disponibles per al lloguer.

Finlàndia ofereix un model a imitar. El sistema finlandès es basa en la combinació d’un substancial parc d’habitatge social amb rendes regulades i la resta un mercat privat no regulat. Com hem vist, aquest model, junt amb uns salaris més alts, permet que gairebé el 90 % de les llars fineses destini menys del 40 % dels seus ingressos a pagar el lloguer.

Menys eslògans i més grues

No existeix una solució màgica al problema de l’habitatge. Però l’evidència apunta en una direcció força clara. Necessitem una economia que generi salaris més alts.

Necessitem moltes més grues i molta més construcció residencial. Necessitem ampliar de manera sostinguda el parc d’habitatge social. I necessitem evitar la temptació de creure que els problemes d’escassetat es resolen regulant preus.

L’habitatge assequible no s’aconsegueix regulant els contractes de lloguer: s’aconsegueix construint més, produint més i generant millors oportunitats laborals.

7 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Els expatriats europeus a Espanya poden votar a les eleccions espanyoles?

per Aurelie Chamerois 6 octubre 2026
per Aurelie Chamerois

Després que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, hagi convocat eleccions anticipades per al pròxim 29 de novembre, molts expatriats europeus es pregunten quins drets tenen per participar en la vida política del seu país d’acollida. Aquestes són les claus.

Els ciutadans europeus residents a Espanya mantenen els seus drets electorals al seu país d’origen, d’acord amb la legislació de cada estat, però també poden votar en determinades eleccions a Espanya. Aquest dret, però, està limitat principalment a les eleccions municipals.

Per participar en aquests comicis, cal tenir més de 18 anys el dia de la votació, estar inscrit al padró municipal i figurar al cens electoral. La inscripció es pot comprovar o sol·licitar a les oficines de l’ajuntament corresponent o a través de l’INE.

Les pròximes eleccions municipals a Espanya se celebraran el 23 de maig de 2027. Per aquest motiu, la majoria dels tràmits necessaris s’hauran de completar abans del 30 de gener de 2027.

La nacionalitat espanyola és imprescindible

Les eleccions municipals són, però, les úniques eleccions espanyoles en què poden participar els ciutadans de la Unió Europea residents a Espanya sense tenir la nacionalitat espanyola, encara que faci molts anys que viuen al país.

Per poder votar a les eleccions generals del pròxim 29 de novembre i a la resta de comicis reservats als ciutadans espanyols, és obligatori tenir la nacionalitat espanyola.

Per tant, només els expatriats europeus que també disposen de la nacionalitat espanyola poden participar en unes eleccions generals a Espanya.

6 octubre 2026 0 comments
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Newer Posts
Older Posts

Categories

  • Non classé
  • La madeleine de Proust
  • Videos
  • Cultura i historia
  • Notícies i reportatges
  • Opinió
equinox en catala
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?

Amb el suport de :

Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Opinió
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?