A Barcelona, com a tot arreu, els barris forgen la identitat de la ciutat. Ecosistemes diversos on es mouen els protagonistes de tribus modernes ben reals.

Perquè, si un parisenc avesat sap distingir d’una ullada un veí de l’XI d’un resident del XVI ‘arrondissement’, el mateix passa amb un barceloní. Petit manual pràctic.

L’hipster de Gràcia

Es reconeix fàcilment: texans amples (fins i tot granota), tote bag d’una llibreria independent, Birkenstock als peus i un longboard a la mà. Darrere les ulleres rodones, se li endevina una mirada astuta, preparada per descobrir el futur hotspot. Passa els dissabtes remenant al mercat dels Encants i les nits entre tallers de ceràmica i actuacions de shibari.

La seva frase preferida? Fem un brunch? CConecun super pop-up store on pots menjar granola mentre patines.

El seu somni més boig? Exportar el concepte dels DJ sets a les fleques de Barcelona. Un gran programa.

El seu pitjor malson? Que el confonguin amb un turista amb les seves xancletes. Potser per això s’entesta a portar-hi mitjons?

L’skater del Raval

Skater de dia, festiu de nit, el Ravalencus Skatosaurus segueix una dieta flexitariana a base de Red Bull i cigarrets de d’embolicar

Se’l troba de bon matí davant el MACBA, de tornada de festa, després d’haver voltat tota la nit entre l’avinguda Paral·lel i la plaça Reial (és a dir, entre l’AApol·loi el Moog). Amb sabatilles dels anys 2000, quan encara el patrocinava la botiga de skate del seu poble, col·lecciona taules i xicotes per raons incomprensibles per a qualsevol persona assenyada.

Polítoxic, treballa en un bar o en un club cannàbic i, els més integrats, en una botiga de segona mà del carrer Tallers, on sovint es troba amb el burgès-bohemi, a qui titlla de “hipster”.

La seva frase preferida: Ens veiem després? (sense concretar després de què).

El seu somni més boig? Participar als Jocs Olímpics.

El seu pitjor malson? Un despertador abans de migdia.

L’startupper del Poblenou

Vestit sense corbata i sabatilles blanques: aquest exemplar només es mou en patinet elèctric i vol encarnar la “innovació”.

La seva oficina? Un coworking amb vistes al mar, on encadena fitxes sobre el potencial de “la IA generativa per revolucionar el lliurament de poke bowls” creats en col·laboració amb el ChatGPT. A la nevera només hi guarda kombutxa i l’agenda li supura de networkings que semblen festes, però amb menys cervesa i més ccredencialsal coll.

La seva frase preferida: Tots els genis de la Tech van començar al garatge.

El seu somni més boig? Convertir-se en el Steve Jobs barceloní.

El seu pitjor malson? Que els pares li tallin l’aixeta.

La influencer del Born

Fa ioga, beu smoothies i mostra el seu somriure radiant al seu feed impecable d’Instagram. Amb vestits llargs i fluids, barret de palla i bossa de vímet, es veu una mica com Jane Birkin, però en versió francesa a Espanya. (Intenta convèncer-se que el seu nòxicot skater té el talent de Serge Gainsbourg, però la seva última actuació al Nevermind no la va acabar de convèncer).

La seva frase preferida: No us heu de creure el que es veu a les xarxes. Molta gent pensa que soc altiva, però m’encanta conèixer els meus seguidors.

El seu somni més boig? Superar els 10.000 seguidors.

El seu pitjor malson? Haver de vendre fotos dels seus peus a OnlyFans.

El nòmada digital de la Barceloneta

Tatuatge geomètric, samarreta blanca impecable, bermudes beix i portàtil sempre carregat: el nòmada digital ha triat Barcelona per passar l’estiu combinant disseny gràfic i vacances. “Treballa” a peu de platja, però ningú no ha vist mai la seva pantalla mostrar res més que Spotify i Slack, ni entén com pot concentrar-se en un chixiringuito amb música a tot volum.

La seva frase preferida: El 9-5? Molt poc per a mi!

El seu somni més boig? Publicar en paper el seu eBook : Com guanyar 10.000 euros al mes treballant només 4 hores a la setmana.

El seu pitjor malson? Tornar a la feina assalariada.

El barceloní de soca-rel

No pot més de veure com la seva ciutat es transforma en un Disneyland per a turistes, però aconsegueix mantenir-se zen i somrient (excepte a les manifestaciones). El trobes dalt d’un castell, disfressat de diable en un correfoc o senzillament en una terrassa fent una canya amb els col·legues. No necessita Google Maps, coneix els millors llocs per menjar bombas i sap exactament quin dia és gratuit cada museu.

Viu allà on els lloguers encara no s’han disparat del tot, com al Clot. En una dimensió paral·lela on els cambrers et deixen anar un glaçó al cafè amb gel i no et cobren 35 euros per un esmorzar.

La seva frase preferida: Si haguessis vingut fa uns anys, potser hauries conegut la veritable Barcelona.

El seu somni més boig? Retrobar la ciutat on va créixer.

El seu pitjor malson? Que la ciutat comtal perdi la seva ànima catalana.

Barcelona ja no es conforma amb seduir els turistes. La capital catalana atrau també una nova onada de professionals nòmades: els adeptes de la workation, aquest estil de vida híbrid entre el teletreball i l’estada turística.

En un estiu marcat per l’afluència rècord de turistes, Barcelona confirma l’atractiu creixent per a un nou perfil de visitants: els teletreballadors que busquen sol, cultura i connexió d’alta velocitat. Segons l’últim baròmetre publicat pel grup International Workplace Group (IWG), especialista en espais de coworking, la ciutat s’ha situat en cinquena posició mundial entre les destinacions més atractives per a la workation o tracances en català, una combinació de treball i vacances.

Amb una puntuació de 87,5 sobre 100, la ciutat és la segona més popular d’Europa, just darrere de Budapest. Supera metròpolis com Seül o Rio de Janeiro. Tòquio, al capdavant de la classificació, aconsegueix el primer lloc amb 91 punts.

Qualitat de vida i connectivitat

Quines són les raons d’aquest èxit? Segons el rànquing, el clima mediterrani (malgrat les temperatures extremes d’aquest estiu), una connectivitat digital sòlida, una oferta cultural rica i una qualitat de vida àmpliament reconeguda són els principals factors que permeten situar la ciutat catalana al top 5 mundial.

Barcelona, des de fa anys, atrau també empreses internacionals que hi instal·len els seus hubs tecnològics o centres de R+D, especialment en els sectors de les biotecnologies, la intel·ligència artificial o els semiconductors. El fenomen s’inscriu en una tendència més àmplia de transformació del treball i redefineix la mateixa identitat de la ciutat: Barcelona ja no només es visita, també s’hi viu – fins i tot entre dues videoconferències.

Destinació estrella dels vols low cost, Barcelona atrau tant turistes com carteristes. A Catalunya es registraria gairebé un furt cada dos minuts i mig.

El més espectacular? El d’una maleta que contenia prop de 8 milions d’euros en joies i rellotges a l’Aeroport del Prat. Portem o no tota la nostra fortuna a sobre, la prudència és mare de la virtut. Com que els carteristes no fan vacances, aquí teniu els 5 reflexos indispensables per protegir les vostres coses i evitar les males sorpreses.

La bossa, sempre als genolls la guardaràs

El primer error del visitant acabat d’arribar és desprendre’s de les seves coses. Recordatori: la bossa, mai a terra, ni a una altra cadira, sinó enganxada a l’espatlla com un bebè de coala a la seva mare. A Barcelona, deixar la bossa a terra és com oferir un regal sorpresa a un desconegut.

Recomanació: portar el telèfon penjat al coll i fer servir una ronyonera per un look total.

El teu telèfon, en un tovalló no es convertirà

Escena clàssica barcelonina: una terrassa al Born, un mojito, una taula de tapes i un telèfon ben visible al costat del got. Passa un carterista i, abracadabra, amb un cop de vareta màgica, el telèfon ha desaparegut.

Deixar el mòbil a la vista sobre la taula d’una terrassa és com brandar un cartell de “Serviu-vos-en”. Espòiler: algú se’n servirà.

Recapitulant: la bossa als genolls, el mòbil a dins la bossa, vigilància màxima a tot moment i us evitareu una vetllada al comissariat.

La Barceloneta, un camp de mines consideraràs

Sí, anar a fer un bany a la Barceloneta després de la feina és temptador. Però aquesta platja del centre és també el terreny de joc preferit dels carteristes. Aneu amb compte. Anar a la Barceloneta és com travessar el Mordor amb l’anell únic. Cada persona que hi trobareu pot estar potencialment interessada en totes les vostres pertinences (sobretot el mòbil i la cartera).

Recomanació: amagar el mòbil dins d’un bolquer de nadó. Ni tan sols Sauron s’atreviria a tant. O anar a la platja tal com vau venir al món, sense possessions materials. Adéu selfies. Però, finalment, potser passareu un moment molt millor, centrats en l’instant amb els vostres amics.

Per a la bicicleta, molts antirrobatoris utilitzaràs

La bicicleta a Barcelona és com un amor d’estiu: t’hi encarinyes, però sempre acaba desapareixent. La ciutat és campiona mundial del “bike-sharing” no oficial: una bici comprada al setembre té moltes possibilitats de canviar de propietari abans del desembre.

Dues opcions: triar una bicicleta tan bàsica que cap lladre en voldrà (una bona VTT dels anys 90, rovellat si pot ser). O invertir en almenys dos antirrobatoris i convertir cada sortida en una sessió de musculació. La tercera opció, més radical, és apuntar-se al Bicing, la versió oficial de la bicicleta compartida. Aquí, com a mínim, no hi ha risc que us la robin.

Al metro, dormir oblidaràs

Tancar els ulls durant la migdiada matinal, o de tornada de festa (o potser totes dues coses alhora), és signar un contracte tàcit per acabar amb torticoli i la cartera robada. Alguns carteristes fins i tot recorren a la tècnica del cúter per tallar les butxaques dels pantalons amb total discreció. Oficialment classificat com a furt “sense violència”, us assegurem que despertar-se sense diners al final de línia és prou violent.

Recomanació: no es tanquen els ulls al metro, millor esperar a ser al llit per caure als braços de Morfeu. O bé, fer una becaina només si aneu acompanyats d’un company de festa ben despert.

Barcelona veu com els seus tresors del segle XIX es degraden. Els monuments de l’Exposició Universal del 1888, testimonis del modernisme català, estan amenaçats pel temps i la contaminació.

Foto: AB/Equinox

Des de fa un temps, alguns monuments de la capital catalana llueixen xarxes i bastides, signes visibles de l’inici de les obres de restauració. Diversos símbols de l’Exposició Universal del 1888 pateixen els estralls del temps, de la contaminació i del vandalisme, amb la pedra artificial i el ferro deteriorant-se ràpidament. Per posar-hi remei, l’Ajuntament ha iniciat intervencions específiques, sobretot a l’Arc de Triomf i al Monument a Cristòfor Colom, per preservar-ne les escultures, pedres i bronzes.

El 1888, Barcelona acollia la seva primera Exposició Universal, un projecte impulsat per l’alcalde Francesc Rius i Taulet per promoure una Catalunya moderna i pròspera. Grans arquitectes com Josep Fontserè, Lluís Domènech i Montaner i el jove Antoni Gaudí hi van participar. Els monuments construïts, concebuts com a infraestructures d’acollida, però destinats a perdurar, marquen un punt d’inflexió en l’urbanisme barceloní i anuncien el modernisme català. Però aquests monuments modernistes estan avui debilitats per la corrosió i els danys causats per agents externs (ocells, contaminació, vandalisme). Per protegir-los, la municipalitat de Barcelona ha posat en marxa diversos projectes de restauració.

De maó vist, l’Arc de Triomf combina ceràmica esmaltada, pedra esculpida i fonaments de pedra de Montjuïc. Dissenyat per Josep Vilaseca i Casanovas, el seu decorat policrom simbolitzava el 1888 la porta d’entrada a l’Exposició Universal del parc de la Ciutadella. L’arquitecte també va utilitzar un material innovador, la pedra artificial importada de França i d’Hongria. Aquest material, poc costós i fàcil de modelar, permetia realitzar ràpidament elements decoratius complexos, però amb el temps s’ha mostrat fràgil, cosa que explica la degradació actual. La seva restauració comptarà amb un pressupost de 96.800 euros, mentre que el Monument a Cristòfor Colom rebrà una intervenció similar per preservar la pedra i el bronze.

Foto: mirador Colom, Barcelona

Dissenyat per Gaietà Buïgas i inaugurat l’1 de juny de 1888, el monument dedicat al navegant domina Barcelona amb els seus 60 metres d’alçada. La columna, de ferro colat i forjat, descansa sobre un pedestal de pedra de Montjuïc, coronat per una estàtua de bronze de set metres realitzada per Rafael Atché que representa l’explorador assenyalant l’horitzó. Igual que l’Arc de Triomf, aquest monument combina materials tradicionals i moderns, com la pedra local, el ferro, el vidre, la ceràmica i el bronze, il·lustrant alhora la creativitat i l’audàcia tècnica dels arquitectes de l’època, i també revelant els límits d’alguns materials econòmics.

Finalment, al parc de la Ciutadella, el Castell dels Tres Dragons, tancat des del 2011 i que albergava col·leccions científiques, entra en rehabilitació completa: façanes, arcs, teulada i balcons seran renovats durant unes obres de 14 mesos per un import de 8 milions d’euros. A la llarga, acollirà espais d’exposició, un auditori i una biblioteca.

A Barcelona, viure envoltat de soroll vol dir pagar menys pel teu habitatge. A l’Eixample, deu decibels de més poden fer perdre diversos milers d’euros a un pis, segons un nou estudi.

Foto: Clémentine Laurent

El silenci té un preu, i no és barat. Un estudi de l’Institut d’Economia de Barcelona revela que un habitatge de l’Eixample exposat a 10 decibels més que la mitjana es ven un 3,4 % més barat. És a dir, fins a 16.500 euros de diferència entre dos pisos comparables. En el lloguer, l’impacte és menor, prop d’un 2 % de descens, però comporta una rotació més ràpida dels llogaters.

Els investigadors Marianna Magagnoli i Filippo Tassinari han analitzat milers d’anuncis publicats a Idealista entre 2009 i 2017, creuant alçada del pis, orientació (interior o exterior) i nivell sonor registrat per l’Ajuntament. A l’Eixample, barri de la quadrícula dissenyada per Ildefons Cerdà, cap carrer no quedava per sota del llindar de soroll recomanat per l’OMS. El culpable? Sobretot el trànsit rodat.

Els resultats confirmen allò que els veïns ja saben: el soroll del vespre i de la nit pesa més sobre el valor d’un habitatge que no pas el del dia. I les polítiques de reducció del soroll, com les zones de vianants, la limitació de velocitat o els paviments absorbents, podrien fer pujar els preus als carrers pacificats, tot accentuant les desigualtats amb els carrers veïns, condemnats a absorbir el trànsit.

Una solució?

L’exemple del Consell de Cent, transformat en eix per a vianants, il·lustra aquesta paradoxa. Deu a quinze decibels menys que a pocs metres, al carrer València, convertit en bulevard de desviament. Resultat: més atractiu i preus a l’alça. L’estudi conclou que és més eficaç i més equitatiu actuar sobre l’espai públic que no pas oferir subvencions per canviar les finestres.

Menys cotxes, velocitat reduïda, vehicles elèctrics i paviments “silenciosos”: tantes solucions per fer l’Eixample més habitable. I, de retruc, més car.

Al voltant de la Sagrada Família, la vida de barri ha deixat pas a una vida turística cada vegada més imponent, el signe principal de la qual és la desaparició dels comerços de proximitat en favor de botigues de souvenirs.

Fotos: Anaelle Petot

Com és la vida de barri al voltant d’un monument tan popular com la Sagrada Família? Spoiler: gairebé ha desaparegut. Cada any, fins a 22 milions de visitants trepitgen els carrers de la zona, però només 4,8 milions arriben a entrar dins del temple. La resta es limita a donar-hi voltes, càmera penjada al coll, entre dues tapes cobrades a preu fort. Bars, restaurants… i sobretot botigues de records formen la major part del paisatge comercial.

Malgrat les restriccions de l’Ajuntament, aquests establiments proliferen. Més del 70% dels comerços se centren en el turista de pas. Segons La Vanguardia, als carrers propers hi ha 41 botigues de ximpleries per una sola peixateria, relegada al carrer Rosselló, a uns quants carrers de distància. La diversitat comercial ha estat engolida per la lògica del benefici ràpid.

Sobre el paper, tot sembla, però, sota control: des de fa anys, la municipalitat bloqueja la concessió de noves llicències per a aquest tipus de comerç. Fins i tot hi ha una norma que imposa que, sense autorització especial, els records no superin el 20% de la superfície de venda. Però aquesta regulació s’assembla més a una declaració d’intencions que no pas a una llei gravada en pedra. La definició mateixa de «souvenir» varia d’un inspector a un altre. I els comerciants, mai curts d’imaginació, troben la manera de saltar-se la norma: n’hi ha prou amb treure la paraula «Barcelona» d’una tassa o d’una samarreta perquè l’article quedi exempt de la categoria.

Mentrestant, el turisme de masses continua sent una gallina dels ous d’or. Les xifres maregen: les escombraries del barri es buiden vuit cops al dia, sis més que a la resta de la ciutat. I encara així, sovint sobrepassen. Les voreres es converteixen en cintes transportadores per a grups de cinquanta persones que avancen al pas del guia, amb l’auricular fixat a l’orella. Els autocars s’aturen amb el motor encès, descarregant la seva càrrega de viatgers i deixant al darrere un núvol de gasos d’escapament.

Quina solució?

Les associacions veïnals no amaguen la seva exasperació. Denuncien l’absència d’una regulació real dels fluxos, el soroll constant, la contaminació i la sensació que el barri ja pertany més als visitants que no pas als qui hi viuen. L’Ajuntament planteja la creació d’una aplicació per «repartir millor» els fluxos turístics, però ningú no es fa il·lusions sobre l’impacte real d’una mesura així. Alguns veïns proposen un aparcament soterrat per a autocars a prop del temple, però la idea es considera irrealitzable mentre continuïn les obres titàniques de la basílica.

A finals de 2024, l’alcalde Jaume Collboni va presentar un pla especial per a la zona amb 37 mesures a desplegar en tres anys, per un pressupost de 15,4 milions d’euros. Els objectius declarats: diversificar el comerç, reduir l’impacte turístic i retornar espais als veïns. Sobre el paper, l’ambició és clara, però al carrer domina l’escepticisme i molts temen que el pla es tradueixi només en alguns retocs cosmètics.

Mentrestant, l’erosió lenta del barri continua. Els comerços de proximitat desapareixen l’un rere l’altre. Al juliol, la perruqueria més antiga de la zona va abaixar la persiana després de més de quaranta anys d’activitat, incapaç de resistir l’augment dels lloguers i la davallada de la clientela local. Els veïns, per la seva banda, s’acostumen a viure en el que s’assembla cada vegada més a un decorat de postal, pel millor però sobretot pel pitjor.

A Barcelona, l’estudi VICENT LEON Interiorismo proposa un enfocament singular on el disseny contemporani es troba amb l’artesania i la responsabilitat. El dissenyador d’interiors gestiona completament el projecte amb total transparència, per tal d’assegurar la tranquil·litat del client. Descobrim-ho.

Fotos: Grégoy Nuñez – Keig Studio

«El meu objectiu? Que el client visqui la transformació del seu espai com una experiència clara, fluida i agradable», explica Vincent Tomasoni. Instal·lat a Barcelona, aquest decorador d’interiors franco-espanyol acompanya particulars en els seus projectes de renovació i professionals en el home staging, en francès, castellà i anglès. Si bé cada projecte és únic, aquest expert entusiasta està animat per una visió molt precisa: un disseny d’interiors responsable.

Aquesta filosofia s’expressa de dues maneres. En primer lloc, la responsabilitat envers el planeta, a través de la selecció de materials i mobiliari amb criteris responsables i l’orientació cap a fabricants locals. Després, la responsabilitat envers el client: respecte del pla, del pressupost i dels terminis convinguts. «Recórrer a un dissenyador d’interiors a Barcelona no és una despesa, és un estalvi: evita errors, sobrecostos, compres innecessàries i retards», explica Vincent.

Arquitecte d’interiors francès a Barcelona

El seu recorregut sempre ha estat orientat cap al client. Després d’estudiar màrqueting i de deu anys de carrera com a steward, va treballar com a directiu en una companyia aèria i en una start-up de l’aviació comercial. Gràcies a aquestes experiències, va desenvolupar sòlides competències en gestió d’equips i organització, alhora que afinava la seva mirada sobre diferents cultures, maneres de viure i formes d’habitar.

Va decidir dedicar-se plenament a un univers que sempre l’havia apassionat: el disseny d’interiors. Després d’una formació en disseny a la prestigiosa escola MJM de París, i en decoració i arquitectura d’interiors 3D i IA, a l’Escuela Madrileña de Decoración – ESMADECO, funda VICENT LEON Interiorismo.

Viure la renovació amb serenitat

Cada projecte comença amb una escolta atenta. Tant si el client arriba amb idees precises com si deixa carta blanca, l’estudi adapta la seva metodologia creativa per respondre als seus desitjos, tot donant consells realistes per garantir un resultat reeixit. Des de les primeres preguntes fins al final de l’obra, Vincent orquestra cada etapa amb precisió, aplicant tècniques de gestió de projecte i vetllant sobretot per preservar la serenitat dels qui acompanya. Plànols tècnics, electricitat, domòtica, col·laboració amb arquitectes si cal: cap detall no es deixa a l’atzar.

Un cop validat el dossier, l’estudi assegura un seguiment minuciós amb una comunicació transparent, mantenint sempre una independència total. De fet, no rep cap comissió dels artesans. Una elecció voluntària per romandre imparcial i exigir la millor qualitat. «Represento al 100% el meu client i en defenso els interessos, encara que un projecte sigui un treball d’equip i que la relació amb els diferents actors sigui sempre bona i respectuosa», afirma Vincent.

Amb la seva experiència, anticipa problemes i simplifica la renovació perquè els propietaris entenguin l’evolució, sempre amb tranquil·litat. En aquesta línia, també s’ocupa de les comandes de material per evitar retards i fa beneficiar els clients de descomptes. Aquest seguiment forma part de la seva metodologia d’interiorisme innovadora i responsable.

Col·lecció artesanal d’objectes i tèxtils

A més dels seus valors forts i encara poc habituals en el sector, el professional explica que s’inspira a Barcelona, Menorca i també a Mèxic. Ha creat la seva pròpia marca, VICENT LEON Edition, amb col·leccions exclusives d’objectes i tèxtils fabricats a partir dels seus dissenys, en col·laboració directa amb artesans.

La primera col·lecció va ser concebuda a Mèxic, amb artesans locals, per conèixer les tècniques tradicionals de teixit i garantir la qualitat de cada peça. L’artesania tradicional d’Oaxaca s’hi troba amb el disseny contemporani europeu, donant lloc a creacions úniques, destinades tant a particulars com a arquitectes d’interiors i al sector hoteler d’alta gamma. País de cor, el professional també ha llançat un altre projecte a Mèxic: la compra, renovació i revenda d’una casa a Mérida, a la península del Yucatán.

Per a Vincent Tomasoni, un interior és l’extensió autèntica de les persones que hi viuen. El seu mètode transparent i el seu enfocament responsable combinen estètica i confort per donar vida a espais duradors.

Estudi de disseny d’interiors Barcelona – Informació pràctica

Web: www.vicentleon.com – enllaç del portfoli aquí.
Instagram: @vicent_leon_interiorismo
Contacte: hablamos@vicentleon.com – +34 622 295 710

A l’esquerra, els bars antics que serveixen cafès amb gel a 2 € sense wifi ni latte art, amb el «bzzz» de l’aire condicionat de fons. A la dreta, els temples de disseny on el flat white amb llet de civada frega els 5 € i els altaveus ragen una playlist lo-fi. Barcelona oscil·la entre dos glops i ja no sap ben bé quin gust donar al seu cafè.

Als carrers de l’Eixample, els aparadors de fòrmica cedeixen a poc a poc el pas a les tasses de ceràmica artesanal. S’ha acabat el cafè amb gel servit amb un got d’aigua tèbia i dos glaçons torts: ara regnen el flat white filtrat en fred, el latte de civada i el caputxino escumós a 4,50 euros. Barcelona, durant molt temps regne del cafè exprés empassat dret al taulell, canvia de gust… i de preu.

Als bars de barri, res no s’ha mogut. Encara es demana el cafè amb llet per 1,50€ o el cafè amb gel per 2€, es fa un petó al cambrer i se n’va en dos minuts. Però a uns carrers més enllà, un nou decorat s’imposa: fusta clara, playlists lo-fi, sifons de disseny i molins de cafè d’última generació. Aquí, l’expresso ara s’anomena «single origin» i costa 3 o 4€. Quant als cafès freds, alguns frega la barrera dels 5€.

Els lattes amb dibuixos i els frappuccinos també troben el seu públic. (crèdit: Espai Joliu)

Dels cafès a 1,50€ als lattes a 5€

Aquesta pujada de nivell no és pròpia només de Barcelona, certament. Però en una ciutat on el cafè forma part de l’ADN popular – barat, accessible, gairebé un servei públic – la transició sorprèn. Durant molt de temps, el cafè a la ciutat comtal es reduïa a un exprés pres al taulell, amb un polsim de sucre abans de marxar a la feina. Després va arribar la «tercera onada» – aquell moviment nascut als Estats Units que tracta el cafè com un gran cru. Aquí ja no es parla de cafeïna sinó de terrer, de notes florals i d’aromes de fruits vermells. Els baristes esdevenen sommeliers, els molins s’ajusten al gram, i els mètodes lents – V60, Chemex, Aeropress – converteixen la pausa cafè en un ritual. En aquests temples del gra, cada glop explica una història: la d’una finca etíop, d’una torrada artesanal i d’una obsessió pel gust que redibuixa els cafès de Barcelona. Darrere el taulell, es parla de fermentació i aromes afruitats més que de cafeïna i d’un cop d’energia matinal. Una experiència que val la pena, segons alguns expats convençuts.

«És un cafè diferent, els bars els compren a un preu diferent! No es pot comparar la qualitat d’aquests cafès, ni el seu gust i, per tant, tampoc el seu preu!», defensa la Fruzsi, una hongaresa establerta a Barcelona des del 2021. Mateix discurs per a l’Alexandra, per a qui els sabors més originals valen la pena (i el preu). «No m’agrada el cafè amb llet i gel, té pitjor gust i sempre en vesses quan el serveixes al got amb glaçons. Però quan bec cafè fora, prenc el meu latte de festuc amb llet de coco, en format gran, per 4€ al meu cafè preferit», afirma aquesta expat arribada a la ciutat fa un any. «Crec que el sabor val bé aquests 2 euros de més. Avui dia tot és més car, també els grans de cafè de qualitat», explica la Lisa*, de 26 anys. «No m’agraden gens aquests cafès a 2€, però és una qüestió personal. En general, compro bon cafè per beure’n a casa, i sortir a prendre’n és un petit plaer.»

Altres, en canvi, es mostren més escèptics amb el concepte. «Prenc el cafè negre. Tinc algunes adreces on vaig, segons si treballo o soc a casa. Per això mai vaig a aquests cafès “modernets”: no necessito tot el que hi afegeixen», explica la Katherine, una anglesa de 51 anys. «Passa igual amb moltes altres coses… Agafen quelcom popular (el cafè) i inventen tot de variacions sofisticades que al final s’allunyen completament del producte original. A mi ja m’està bé quedar-me amb el meu cafè negre dels bars espanyols de tota la vida.»

Els vells cafès-bars espanyols estan en perill d’extinció? (crèdit: Cafè de l’Òpera)

«Un cop hi afegeixes tots aquests extres i glaçons, gairebé ja no sents el gust del cafè. Només vaig als cafès “de disseny” per un ristretto. I compro cafè de qualitat per beure a casa», comenta també la Lili, de 31 anys, traductora freelance. D’altres encara destaquen el preu excessiu. «Jo també penso que el preu del cafè als establiments especialitzats sovint és una mica abusiu. Hi vaig de tant en tant només», indica la Lourdes, una espanyola originària del País Valencià. «Em va xocar veure que un matcha aquí pot fàcilment costar 7,50€… mentre que a Londres ara és més barat, 4,50£! Cal admetre-ho: Barcelona s’ha convertit en la ciutat més cool d’Europa – i això ja no és barat», afegeix la Silvia, una italiana que ha creat la seva pròpia marca de roba.

Els bars «de tota la vida» en perill?

La pregunta agita doncs la ciutat: aquests nous temples del cafè faran desaparèixer els bars històrics, sovint familiars, on encara es demana «un tallat» sense aixecar els ulls del diari? Els lloguers pugen, els hàbits canvien i la clientela estrangera – digital nòmada, turistes, expats – empeny la demanda cap a estàndards més internacionals.

Alguns aposten per una convivència. Els vells bars conserven la seva clientela fidel – jubilats, obrers, veïns de tota la vida – mentre que els cafès moderns sedueixen els joves creatius i els teletreballadors a la recerca de wifi ràpid. «No m’amoïnaria massa – aquests cafès amb gel barats – no desapareixeran (a mi també m’encanten)», prediu la Suzanne, guia turística francesa a la capital catalana. Barcelona moderneta o Barcelona amb presses: al final, cadascú el seu cafè…

*nom fictici