Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Videos
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Videos
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
Equinox en català
Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Videos
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?
@Copyright 2022 - All Right Reserved.
Cultura i historia

Els catalans, són més orgullosos que els francesos?

per Camélia Balistrou & Yolanda Trias Gonzalo 18 març 2024
per Camélia Balistrou & Yolanda Trias Gonzalo

Els francesos són coneguts per ser xovinistes, però a la península ibèrica, l´orgull de la pàtria o de la pròpia regió, també està ben arrelat. És el cas dels catalans, que no ténen res a envejar als francesos!

Nombroses festes populars com una oda a la seva cultura

Aquest fet segur que ha estat evident pels residents estrangers a Barcelona i els turistes. Les festes populars són apreciades al si de la Ciutat Comptal, i més àmpliament, a Catalunya. El caràcter unificador de les tradicions ancestrals, explica en gran part tot aquest entusiasme per les festes populars. Posem l´exemple de la Nit de Sant Joan, una nit màgica a Catalunya.

La gent es reuneix, s´encenen les fogueres, la música ressona als carrers, els petards esclaten produint espurnes a cada barri català. En certa manera, és la nit més important i festiva a les ciutats i pobles de la regió. Tot i que aquesta festa porta el nom de Sant Joan, els seus orígens es remunten a temps molt més antics, quan els habitants de Catalunya adoraven a diversos déus i donaven la benvinguda a l´estiu a través de ritus pagans.

El president de la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, Pep Enric Martín, estima que existeix un lligam molt profund entre els catalans i la seva cultura, que els hi ha portat a mantenir-la amb vida a través de la història. “Actualment, tenim un dels teixits associatius més importants d´Europa. La gent s´associa per mantenir les tradicions i no depenen de les institucions”. Aquests costums han sobreviscut, travessant fins i tot la dictadura franquista, que va reprimir durament les manifestacions culturals que no estaven lligades a la religió.

La llengua catalana, una arma predilecta

És un exemple indisputable de l´orgull dels catalans pel que fa a la seva cultura. L´ús del català ha perdurat al llarg dels segles i això malgrat la guerra civil espanyola i el franquisme. Actualment, la llengua local està completament integrada a la vida quotidiana dels habitants de la regió. Cosa que, de vegades, pot provocar la incomprensió dels turistes i els nous residents, que han après el castellà per mitjà de cursos de la llengua.

Els catalans estan doncs orgullosos d´haver, no només salvat la seva llengua, sino també d´haver proveït els mitjans per poder, en l´actualitat, desenvolupar el seu ensenyament i coneixement. Un desenvolupament tan important, que ha permès a la llengua esdevenir la verdadera columna vertebral de tot un poble. A França, l´afecció a les llengües regionals està també present, amb l´occità, el provençal, el bretó i el cors. No obstant, l´Hexàgon ha aplicat des de fa molt de temps una política descoratjadora pel que fa al seu ús i el seu ensenyament.

Orgullosos dels seus plats i productes locals

Els catalans són molt xovinistes culinàriament parlant. Orgullosos de la seva cultura popular, sovint s´atribueixen el mèrit dels millors productes, i amb raó! Per integrar-vos a un grup 100% català, haureu de canviar la vostra Goudale per consumir una Estrella Damm, la cervesa local.

I compte si designeu el pa amb tomàquet com “tapes espanyoles”! El pa amb tomàquet és, en efecte, un orgull català. Per acompanyar-lo, podeu demanar una copa del seu cava.

Emancipació per l´esport

Encara que Espanya s´ha destacat per les seves proeses al camp esportiu ( tenis, bàsquet, natació, Fórmula 1, futbol…) guanyant nombrosos títols, els catalans es mostren particularment orgullosos de les actuacions esportives dels seus congèneres. “Pels catalans, Espanya mai és campiona del món sense els jugadors i jugadores nascuts o formats a Catalunya”, analitza Jean-Michel, francès que viu a Cassà de la Selva ( Girona ). Una posició que revesteix un caràcter polític relacionat amb la independència de Catalunya, la qual també és un important indicador de l´orgull català!

18 març 2024 0 comment
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Cultura i historia

Quan els catalans combatien per França

per Camélia Balistrou & Yolanda Trias Gonzalo 16 març 2024
per Camélia Balistrou & Yolanda Trias Gonzalo

Els soldats del Rosselló de l´exèrcit francès només parlaven català. Van ser enviats al front durant la Primera Guerra Mundial i, segons els arxius, van sofrir el triple de baixes que la resta de soldats francesos

El 11 de novembre de 1918, els comandants militars dels exèrcits francès, britànic i alemany, que havien combatut durant la Primera Guerra Mundial ( 1914-1918 ) van signar l´armistici. Segons l´obra Mémoire des Hommes, la base de dades del Ministeri de Defensa Francès, en aquest conflicte, 21 000 soldats provinents de la Catalunya del Nord havien combatut. D´entre ells, 6800 van morir, és a dir el 30%, que va ser la taxa de mortalitat més elevada de tot el territori de la República.

Certs especialistes, així com l´investigador rossellonès Ramon Gual, afirmen que el comandament francès va situar els soldats catalans, bascos i corsos a primera línia del front. Segons ells, els soldats del Rosselló que només parlaven català, són també aquells que van patir més durament les conseqüències d´aquesta guerra.

Tentatives d´“afrancesament” de la Catalunya del Nord

L´afrancesament de la Catalunya del Nord va començar a l´endemà de la Pau dels Pirineus ( 1659 ). La rendició del rei d´Espanya, Felip IV, i dels seus negociadors va significar el consentiment de l´amputació dels territoris catalans més enllà dels Pirineus, exhibint la política punitiva contra Catalunya que havia prevalgut a la cort de Madrid.

Alguns anys més tard, el rei de França Lluís XIV, prohibirà l´ús públic del català a la “província del Rosselló” ( 1700 ) i proclamarà que “la llengua catalana és repugnant i contrària a la dignitat de la nació francesa”. Tot i així, durant el règim francès dels Borbons (1659-1793), l´afrancesament del territori només afectarà les classes privilegiades. A principis del segle XIX, el francès era la llengua del 1% de la població catalana del Nord i el seu coneixement solament cobria el 10% d´aquesta societat.

La instrucció del francès a les escoles

A la fi del segle XIX, la situació no havia canviat. Únicament el 20% de la població de la República parlava francès. És en aquest moment quan la figura de Jules Ferry, president del govern ( 1880-1882 ) intervindrà. Ferry va crear la primera llei que consagra la globalització i la gratuïtat de l´ensenyament primari ( 1882 ). Però, aquesta llei també va imposar el francès a totes les àrees de l´escola.

Va prohibir així el català, l´occità, el cors, el basc, el bretó, l´alsacià, el való, el gal.ló i l´arpità, que eren els sistemes lingüístics del 80% de la població francesa. Jules Ferry proclamava que aquest pas responia a l´interès de la “nacionalització” de la societat republicana francesa. En conseqüència, la segona mesura d´aquesta llei és molt reveladora: la instrucció militar obligatòria pels nois en aquestes escoles elementàries franceses.

Primer fracàs de la llei

La Llei Ferry va tenir un cert èxit als territoris perifèrics del nord ( Alsàcia, Valònia ) i del centre ( Lió ), que presenten un paisatge socio-econòmic més urbà i industrial. Però, per contra, a l´oest ( Bretanya, Gascunya, el País Basc Nord ) i al sud ( Provença, Llenguadoc, Catalunya Nord, Còrsega ) que es caracteritzaven per un paisatge més rural i agrari, la Llei Ferry fou un absolut fracàs.

El professor Joan Pere Le Bihan, un dels fundadors de la xarxa d´escoles catalanes Bressola, confirma als nostres col.legues d’El Nacional que als inicis del conflicte mundial ( 1914 ), la majoria dels soldats nord-catalans tenien un coneixement molt precari del francès, sobretot els de les zones rurals. Aquest soldats nord-catalans, estacionats al front, principalment a Verdun, només parlaven català entre ells.

Els catalans del Nord, estrangers a França

Aquest fenomen va provocar un fort rebuig per part dels oficials i la resta de soldats de l´exèrcit francès envers els soldats nord-catalans. El professor Le Bihan explica que als soldats nord-catalans els hi van posar el sobrenom de “els petits francesos” i els “estrangers”. Aquesta podria ser una explicació de la raó per la qual els soldats catalans del nord, bascos del nord i corsos van ser situats a primera línia.

Les estadístiques són molt reveladores. La proporció de pèrdues de soldats d´aquests tres territoris són tres vegades més importants que les del reste del territori francès. A certes localitats del nord de Catalunya, gairebé es quadripliquen. Segos la Mémoire des Hommes, en aquest conflicte, per exemple, 149 soldats de Tuir ( Rosselló ), 122 de Sant Llorenç de Cerdans ( Vallespir ), 102 de Cotlliure ( Rosselló ) o 72 del Bages ( Rosselló ), van morir. Segons el professor i historiador Ramon Sala de la Universitat de Perpinyà, aquestes pèrdues representarien entre el 25% i el 30% de les baixes dels regiments locals, bastant més que la taxa general, oscil.lant entre el 10-12% del conjunt de França.

16 març 2024 0 comment
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Cultura i historia

La cervesa catalana més popular fundada per una parella francesa

per Camélia Balistrou & Yolanda Trias Gonzalo 14 març 2024
per Camélia Balistrou & Yolanda Trias Gonzalo

El 1870, una parella d´alsacians desembarca a Barcelona amb un somni: crear la seva pròpia cervesa. Més de 150 anys més tard, aquesta ha esdevingut un dels emblemes de la ciutat i es consumeix a nivell internacional

A finals dels anys 1860, el projecte d´una unificació alemana comença a prendre forma a Alsàcia-Lorena. El problema és que es faria a expenses de França. Després de nombrosos conflictes diplomàtics entre els dos païssos, l´imperi francès va declarar la guerra al regne de Prússia el juliol de 1870. Dintre de les setmanes posteriors, August Kuentzmann Damm i la seva esposa Mélanie, decideixen sortir de la seva Alsàcia natal en direcció a Barcelona.

Un èxit fulgurant

Ràpidament, van fundar la Societat Anònima Damm i van fabricar una cervesa rossa, més lleugera que les del reste d´Europa i adaptada als gustos mediterranis. Es va comercialitzar a partir de 1876 amb el nom de “Strasburger Bier”. El logo de la marca presentava una estrella vermella coronada per cinc punts. Un símbol memorable que va permetre popularitzar la cervesa, fins a tal punt que, des dels seus orígens, els seus consumidors l´anomenen “L´Estrella”.

Principis del segle XX, primera consagració. La Strasburger Bier es reconeix i comercialitza a nivell internacional. Va ser inaugurada la fàbrica, situada al carrer Rosselló de Barcelona. El 1921, es canvia el nom per Estrella Dorada i vuit anys després, participa como a espònsor oficial a l´Exposició Universal de Barcelona.

El 1938, després de l´arribada al poder de Franco, el símbol de l´estrella vermella desapareix, jutjada com massa similiar a l´estrella utilitzada pels comunistes. Va ser reemplaçada per una estrella groga i així ha continuat fins ara. Haurem d´esperar fins el 1991 per que la cervesa, fundada per la parella d´alsacians, adopti el seu nom definitiu, Estrella Damm, en homenatge al seu fundador.

Una institució catalana

Més que una simple cervesa, l´Estrella Damm actualment està considerada com un dels símbols de Barcelona, un imprescindible a les festes espanyoles i també de les concentracions culturals, esportives i gastronòmiques.

La marca ha sabut imposar-se al pas del temps, exercint com a espònsor oficial de nombrosos esdeveniments a Espanya: la copa del món de futbol el 1982, les activitats relatives als Castellers a Catalunya des del 1997, el festival del Primavera Sound, l´estrena de la pel.lícula Vicky Cristina Barcelona el 2008…L’Estrella Damm des d´aleshores està present per tot arreu i no deixa d´innovar.

Cervesa 100% natural, els seus creadors van ser els primers en utilitzar el fred artificial per l´elaboració, gràcies a una màquina de compressió. Fins aquell moment, tots recorrien a un procés de

fermentació controlat pel fred natural de les grutes subterrànies. Al principi dels anys 2000, el grup es va diversificar i va entrar en el mercat de l´aigua i dels sucs, principalment amb l´adquisició de l´empresa Granini.

Des de 1876, la recepta utilitzada no ha canviat. La fàbrica situada al carrer Rosselló encara existeix; no produeix més cervesa, però es pot visitar. L´Estrella Damm surt avui en dia de la fàbrica de El Prat, també oberta al públic.

14 març 2024 0 comment
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Sequera a Catalunya
Notícies i reportatges

Sequera a Catalunya : per què la Catalunya del nord se´n surt millor?

per Yolanda Trias Gonzalo & Maréva Laville 12 març 2024
per Yolanda Trias Gonzalo & Maréva Laville

Sequera als dos costats de la frontera. No hi ha aigua ni a Catalunya del sud, ni a Catalunya del nord, al departament de la ciutat de Perpinyà. No obstant, en el mateix context de crisi, els habitants de cada costat de la frontera no tenen les mateixes restriccions

Històricament, la Catalunya del sud i la Catalunya del nord, com els hi agrada dir als habitants dels Pirineus Orientals,comparteixen (quasi) tot. Lo bo i lo dolent. I sobre aquest darrer punt, tant un costat com l´altre de la frontera, estan al mateix vaixell. La sequera rosega la terra, l´aigua s´evapora, els plans d´alerta es renoven.

No obstant, existeix una diferència entre les dues regions en crisi. A Catalunya, el consum d´aigua per habitant està limitat a 180 litres per dia i per persona. Als Pirineus Orientals, la regió més afectada d´Occitània, no existeix aquesta limitació.

La pressió de l´aixeta reduïda a Catalunya, no a França

“L´únic que han deixat als particulars és el consum d´aigua potable per beure”, declara Nicolas Garcia, vicepresident del Consell Departamental encarregat de la gestió de l´aigua. Ja no es reguen els jardins ni la gespa, ni s´utilitza per netejar cotxes, humitejar els terrenys de futbol, rugby i golf, omplir piscines privades, ni per les dutxes a la sortida de la platja. S´ha portat a terme una baixada de la irrigació agrícola i una reducció del reg d´arbusts i vinyes.

Des de fa prop de dos anys, el departament francès fronterer amb Catalunya ha tancat amb clau el conjunt de recursos d’aigua, exceptuant el més popular: el de l´aixeta. Un luxe, quan a l´altre costat de la frontera, s´ha passat a un nivell superior al baròmetre de les restriccions.

A partir del 23 de novembre, la capital catalana i els seus 1´6 milions d´habitants han de viure amb un dèbit d´aigua reduït. Una de les darreres solucions trobades per l´Agència d´Aigues de Barcelona per poder estalviar. A més, estem a prop de que es demani als consumidors limitar el consum diari d´aigua per persona a 90 litres, en contrast amb els 173 que tenim a dia d´avui, avança la institució. Un extrem que, segons sembla, està lluny d´establir-se a les llars de la seva veïna francesa.

 Aigua i terrenys esgotats als dos costats de la frontera

 Tant a la Catalunya del Nord com a la del Sud, la situació és crítica. El 60% de les aigües subterrànies dels Pirineus Orientals es troben a nivells històricament baixos. «Aquest estiu hem arribat al 90%», alerta el conseller departamental Nicolas Garcia.

 A Catalunya, les reserves d´aigua de les conques del Ter i del Llobregat arriben amb prou feines al 19% i es creu que poden descendre al 16% aquest hivern. «Fa 36 mesos consecutius que no plou suficient. I no ha previsíó per abans de març de 2024», subratlla la Montserrat Alomà, cap de premsa de l´Agència Catalana de l´Aigua. Aleshores, com explicar aquestes diferències de tractament i de restriccions? 

Clima, xarxa d´aigües i població diferents

 L´Occitània acull 5´8 milions de persones, Catalunya 7´5 milions, els Pirineus Orientals 480 000.

«La quantitat d´aigua consumida evidentment no és la mateixa», senyala Xavier Bertrand-Sans, director general de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, un projecte que agrupa l´Occitània, Catalunya i les Balears. A més, tenim la presència dels turistes, massiva en temporada alta al nord d´Espanya. A la capital catalana, per exemple, un turista allotjat a un hotel de quatre estrelles, consumeix tres cops més que un barcelonès i cinc vegades més a un hotel de luxe.

I després, sobretot, el subministrament està lluny de ser el mateix.Catalunya treu el 80% de les seves reserves d´aigua -en temps normal- dels aqüífers del Ter i del Llobregat. Actualment només pot aconseguir la meitat en aquests embassaments. La resta prové de l´aigua del mar dessalinitzada, de la reutilització de l´aigua de la pluja i de les aigües freàtiques. Només el 10% de l´aigua provinent dels sòls alimenta les aixetes catalanes, en contrast amb el 90% als Pirineus Orientals, estima el conseller departamental Nicolas Garcia. Els rius i rierols estan reservats a l´agricultura.

 Tenim doncs molta feina per endavant, amb una Catalunya molt debilitada pel clima. «Al meu país la pluja no sap ploure…» ( Raimon, cantautor) «No hi ha un plogim que permeti fornir aigua a les terres. Quan plou, ho fa tan fort, que l´aigua va directament al mar,» afirma Xavier Bertrand-Sans, director general de l´Euroregió Pirineus Mediterrània.

Peró en aquest joc del gat i el ratolí, els catalans van, malgrat tot,un pas per davant. Tant en matèria de la durada de la crisi, com en matèria d´anticipació, d´alternatives i de resiliència.

Una qualitat també francesa, però més accentuada en els mediterranis espanyols. Aquests últims, a més, van llançar els primers plans d´alerta de sequera restrictius el 2021, des de que les reserves van caure sota el llindar del 60%.

 Es podria dir que és una qüestió de cultura, diu el responsable de l´Euroregió, a cavall entre les dues Catalunyes. «Els catalans saben que és un bé escàs i proposen una gestió dirigida a l´estalvi.»

No podria ser simplement aquesta l´explicació?

12 març 2024 0 comment
0 FacebookTwitterPinterestEmail
phillippe-Saman
Notícies i reportatges

Marsella al rescat de Barcelona

per Philippe Saman 11 març 2024
per Philippe Saman

philippe saman

Philippe Saman ha estat director de la Cambra de Comerç de Barcelona de 1979 a 2021. Actualment, intervé com un simple ciutadà francès de Barcelona, amb la visió retrospectiva d´aquell que viu a la capital de Catalunya des de 1978

El problema de la manca d´aigua que patim actualment a Barcelona i Catalunya no és nou.

Me´n recordo que ja era un tema d´actualitat – en una menor mesura, això sí – a la meva arribada a la capital catalana, a finals dels anys 70, fa més de 45 anys.

Sense remuntar-nos tan lluny en el temps, el 2008, la sequera i les reserves d´aigua al mínim ja havien posat en alerta el teixit social, econòmic i polític local.

Al mes de maig, la capital catalana va acollir vaixells cisterna omplerts d´aigua provinent – entre d´altres – de Marsella. No obstant, les plujes providencials caigudes en aquell moment van conduir a la rescissió dels contractes d´aprovisionament i el tema va passar a un segon pla. La pluja engendra l´oblit. I aquesta dinàmica es repeteix des de fa anys.

L´absència de plujes significatives des de fa més de tres anys ens ha conduït a la terrible situació que vivim actualment i que penalitza – per dir-ho de manera suau – sectors de la població. La sequera del segle. No es tracta únicament del nostre benestar, sinó de la supervivència de nombroses activitats. L´agricultura, la indústria i els serveis, entre els quals es troba el turisme, estan afectats.

Per descomptat, els nostres hàbits de consum i de vida evolucionen i han de ser revisats. El canvi climàtic, del qual es parla tant des de fa anys, és també això.

Les mesures més immediates novament, seran la compra d´aigua i el seu transport cap a Barcelona. El lloc d´origen d´aquesta aigua no té importància, l´important és que ens arribi.

Augmentar el nombre de plantes dessalinitzadores i ampliar la capacitat de les ja existents, millorar les infraestructures – principalment portuàries – redissenyar el sistema hidrogràfic espanyol…

Durant els darrers anys, diverses solucions han estat estudiades.

En tot aquest llarg període, els governs – nacionals, regionals i municipals – s´han succeït. Han governat tots els partits polítics, a un moment o a un altre, però cap decisió s´ha pres. No s´ha produït cap inversió significativa.

És cert que les repercussions de les seleccions estratègiques i les inversions només tenen efecte en períodes d´entre deu i dotze anys. Cap repercussió a curt termini. No causa un efecte sobre les següents eleccions, solament sobre les futures generacions…La gestió de l´aigua no apareix doncs a les promeses electorals, ves per on…

Així que, Marsella surt de nou al rescat de Barcelona, sí, però…ja és hora que cadascú assumeixi les seves responsabilitats.

11 març 2024 0 comment
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Cultura i historia

El dia que França va voler bombardejar Barcelona

per Nico Salvadó & Yolanda Trias Gonzalo 10 març 2024
per Nico Salvadó & Yolanda Trias Gonzalo

Juliol de 1936. L’esclat de la guerra civil a Espanya posarà a prova la política estrangera de França i Gran Bretanya. L’equilibri al Mediterrani Occidental es troba en joc. El risc de bombardeig per part de França planeja sobre la ciutat de Barcelona.

El 26 de juliol de 1936, almiralls francesos, britànics i italians es van reunir a la capital catalana per planificar un atac contra el principal port del Mediterrani Occidental: el port de Barcelona. Aquest bombardeig, tenia com a objectiu desestabilitzar el país a través de la capital del catalanisme i l’obrerisme, però també, colpejar les empreses internacionals que utilitzaven el port de Barcelona: General Motors, Siemens, Pirelli i centenars de PIMES franceses i suïsses.

Francesos, britànics i italians van concentrar els seus vaixells de guerra al voltant de la capital catalana. El rumor de guerra va atemorir Barcelona, els residents estrangers i les seves empreses. A més, la notícia obligarà els governs europeus i americans, a enviar diferents unitats marítimes a Barcelona, per evacuar els seus ciutadans i protegir els seus consolats. El 1936, com avui, Barcelona era una ciutat principal de l’Estat, posseïdora d’una de les més importants xarxes consulars i diplomàtiques.

Evacuació dels europeus

El pla preveia desembarcar les tropes per ocupar el port i avançar a través de la ciutat, però també, bombardejar punts claus en cas de resistència. Montjuïc era un dels objectius previstos. El desembarcament pretenia controlar l’edifici de duanes, en un primer moment, i certes parts del port, per mitjà de cada cos expedicionari, per tal de facilitar les evacuacions dels ciutadans.

Aleshores, per què aquest atac mai no va tenir lloc? Els bel·ligerants han hagut de fer-se una pregunta crucial: a la situació de guerra civil a la que es trobava Espanya, qui estava al comandament? Si els marines italians, francesos i britànics desembarcaven a Barcelona i obrien foc sobre territori sobirà d’un tercer país: a qui haurien de declarar la guerra? A la República espanyola? A la Generalitat de Catalunya, que intentava controlar l’espai públic barcelonès? Als anarquistes, que feien regnar la seva llei als carrers de la ciutat?

Davant d’aquesta delicada situació, les forces aliades van renunciar al seu projecte. Això no va impedir que s’escampesin rumors que afirmaven que el desembarcament, efectivament, havia tingut lloc. Un periòdic italià va escriure: “Els treballadors del port s’han negat a proporcionar aigua potable a un vaixell de creuer italià [ … ], vint-i-cinc marins armats han desembarcat i han desfilat en direcció a la Generalitat, la Rambla i el carrer Ferran.”

Amb l’esclat de la guerra civil, 28000 habitants i estrangers van ser evacuats de Barcelona i 15000 catalans, van fugir travessant els Pirineus.

Aquest article està inspirat en el treball de recerques històriques d’Arnau González i Vilalta, professor de l’Universitat Autònoma de Barcelona i autor del llibre “Humanitarisme, consolats i negocis bruts. Evacuacions a Barcelona (1936-1938 )” de l’editorial Base.

10 març 2024 0 comment
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Fiscalitat: quan Espanya agafa el mateix camí que França

per Nico Salvadó 8 març 2024
per Nico Salvadó

 

Editorial de Nico Salvado, fundador d´Equinox

La pressió fiscal a França, és a dir la suma de tots els impostos actius, es va situar el 2023 al 45,15% del PIB. A Espanya és un 38,35%. El bastó fiscal és doncs més curt pel seu veí ibèric.

Dit això, seria xocant que aquest bastó fos tan dur com a França, sent l´Hexàgon, junt amb Dinamarca, el país més sofocant fiscalment de tota la Unió Europea. Sense que això signifiqui que els serveis públics es mostrin més competents.

Tot i que Espanya té encara marge, s´ha de reconèixer que la política fiscal ibèrica està passant al galop. El 2009, la pressió estava en un 30,5%.

Espanya ha sofert l´augment més fort d´impostos i la caiguda més important del poder adquisitiu a partir de 2019, segons un informe de l´Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Així, el país dirigit pel socialista Pedro Sánchez, s´ha col.locat al primer lloc dels estats als quals els impostos sobre la renda i el patrimoni han augmentat més en el transcurs del s darrers cinc anys.

La famosa pressió fiscal acumulada al llarg dels cinc últims anys – a nivell de l´impost de la renda i sobre la fortuna – ha augmentat 15,8 mil milions. Els analistes de l´OCDE senyalen com “particularment significatiu”, el “fort” augment dels impostos en el transcurs del tercer trimestre, quan s´ha passat de 34,029 milions d´euros als 42,480 milions abans esmentats. Així, els ingressos reals per habitant han registrat una contracció del 2,09% al tercer trimestre del 2023 respecte als tres mesos precedents – la baixada més forta del conjunt de l´OCDE.

8 març 2024 0 comment
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Notícies i reportatges

Les vagues augmenten a Espanya, però encara no tant com a França

per Nico Salvadó 4 març 2024
per Nico Salvadó

Editorial de Nico Salvado, fundador d´Equinox

40 anys de dictadura, amb la prohibició del sindicalisme i dels partits polítics, han moldejat en certa manera l´activisme a Espanya. L´arribada de la democràcia el 1975, s´ha produït enmig d´una certa indolència popular, amb un poble espanyol habituat a que els assumptes es decideixin sense comptar amb ell. Caldrà esperar al 2010, amb la crisi econòmica, el naixement del moviment dels Indignats i les manifestacions per la independència de Catalunya, perquè que les marees humanes espanyoles participin en algunes vagues. Seran ràpidament calmades per l´absència de vents de rebel.lió…

El 2023 el nombre d´empreses afectades per un moviment de vaga a Espanya es situa en només un 0,0056%. A França: 2´5%. La diferència és astronòmica. No obstant, la premsa espanyola conservadora com El Confidencial explica que “les xifres de vagues i de conflictes socials, augmenten de manera explosiva al país”. Al.lega una pujada del 12% sobre el darrer trimestre de 2023.

L´any passat, la SNCF va deixar de treballar 59 dies, en comparació amb els 5 díes al mateix període de la companyia espanyola ferroviària RENFE. Xifres que ja s´apropen a la caricatura per la gran diferència entre els dos sistemes, francès i espanyol. Com hem senyalat al principi de l´article, hi ha una raó històrica. Al sortir de la guerra, França es va reconstruir sota l´orientació del Consell Nacional de la Resistència, influenciat per les idees d´esquerra i dirigit en part pels comunistes, gràcies a la benedicció del general de Gaulle.

De fet, a França, el dret de vaga està gairebé sacralitzat a la Constitució, mentre que a Espanya, és la llibertat dels individus ( particularment de desplaçar-se ) el que predomina a la llei constitucional.

Si mentre es viu a Espanya, es té la impressió de que les vagues són inexistents, és certament així. Fins i tot, quan un moviment social es desencadena, és el govern qui té la darrera paraula per decretar la proporció de serveis mínims. Si a França el servei mínim mai excedeix el 50% en hora punta als transports francesos, per exemple, el govern de Catalunya ha arribat a decretar un servei mínim del 90% a l´aeroport de Barcelona, quan el personal va intentar portar a terme un moviment de bloqueig durant les vacances de Nadal de 2022. De nou, el dret fonamental de poder desplaçar-se, d´entrar i sortir del país va ser invocat per les autoritats. Desanimats, els empleats van renunciar a un moviment social que ja no servia per res.

4 març 2024 0 comment
0 FacebookTwitterPinterestEmail
françois arago
Cultura i historia

Un català fou president de la República Francesa

per Nico Salvadó 2 març 2024
per Nico Salvadó

Nombrosos carrers i places de viles i pobles del nord de Catalunya, han rebut el nom de Francesc Aragó en memòria del català que va ser president de la Comissió Executiva de la República Francesa.

El 1876, Francesc Aragó i Roig naixia a Estagell (El Rosselló), actualment França, a la zona dels Pirineus Orientals.En el transcurs de la seva vida, esdevindria un dels físics i astrònoms més importants de la història científica francesa, pero això no és tot…El 1848, François Aragó seria el segon president de la República Francesa. Aragó, nascut i educat al si d’una família de cultura catalana, va estudiar a Perpinyà i a l’Escola Politècnica de París.

A les notes autobiogràfiques que va deixar, comparteix una curiosa anècdota que va tenir lloc al liceu francès i que posa en relleu els seus lligams amb Catalunya. Va explicar que el professor Legendre li va preguntar el seu nom i quan ell li va dir, el seu mestre va exclamar: “Alors, vous n’êtes pas français…” (Llavors, vostè no és francès) Una història que va marcar particularment el futur president de la República Francesa.

Antropòleg a les seves hores lliures

Un cop va terminar els seus estudis, Aragó va fer un viatge pel Principat, el País Valencià i Mallorca. Un periple que duraria dos anys (1806-1808) durant el qual va dur a terme diverses missions militars.En el transcurs de la seva estada, Aragó va fer moltes observacions antropològiques bastant curioses. Una d’elles feia referència a les dolentes relacions entre catalans, valencians i aragonesos: “Els habitants d’aquestes tres províncies es detesten cordialment.”

Una altra, concernia l’execució, a València, d’una dona condemnada per bruixeria: “Vet aquí les ulleres que la gent es posa (…) a una de les principals ciutats d’Espanya, seu d’una cèlebre universitat i pàtria de nombrosos ciutadans caracteritzats per la seva saviesa, el seu coratge i les seves virtuts.”

Ànima republicana

Aragó va ser un home de fortes conviccions republicanes, que va adquirir durant la seva infantesa a la llar familiar d’Estagel.Durant la Revolució de 1848, que va enderrocar definitivament el règim monàrquic francès, va ser una de les trenta personalitats que van treballar per la proclamació de la República. Aquests darrers van formar part dels primers governs.

Aragó, més concretament, sent membre de la Comissió Executiva (el govern provisional que va emergir tot seguit a la proclamació de la Segona República), va ser el segon president, entre el 9 de maig i el 28 de juny de 1848. Cal destacar que durant la seva presidència, la República Francesa va abolir l’esclavitud. Actualment, molts carrers de diferents pobles i viles del nord de Catalunya s’anomenen Aragó en homenatge a la seva figura.

2 març 2024 0 comment
0 FacebookTwitterPinterestEmail
llengües regionals frança
Cultura i historia

El dia en què França va trair Catalunya

per Nico Salvadó 29 febrer 2024
per Nico Salvadó

Per derrotar Espanya i esdevenir una república independent, Catalunya va posar, en va, les seves esperances en la França de Richelieu.

El 1638, la influència d’Espanya a Europa i a la resta del món, es troba en el seu moment més baix. El rei Felip IV té grans dificultats per subvenir a les necessitats econòmiques de l’imperi. A més d’això, la situació defensiva de l’interior de la península espanyola es troba en un mal moment.La Casa Reial acaba de demanar a les regions del país defendre les seves pròpies fronteres, a la qual cosa Catalunya es nega, creant així una forta tensió amb Madrid.

El 1639, França entra per sorpresa a la Guerra dels Trenta Anys, i lluita contra una Espanya cada cop més debilitada. Catalunya, territori geogràficament estratègic, rebutja posar els seus recursos a disposició d’Espanya, creant d’aquesta manera una situació de crisi sense precedents.El 1640, els catalans es subleven contra el sobirà espanyol Felip IV, el qual havia augmentat les taxes agrícoles destinades a finançar la guerra contra França. La situació degenera i dóna lloc a la Guerra dels Segadors, que durarà dinou anys.

A principis de maig de 1640, mentre les tropes militars espanyoles eren desplegades massivament a territori català, pagesos de Girona es revolten contra aquestes.A finals de maig, els pagesos, als quals s’uniran els segadors al juny, arriben a Barcelona i la conquereixen ràpidament. Aquests, assassinen funcionaris espanyols i jutges representants del rei Felip IV. El virrei mateix, va ser mort mentre intentava fugir per mar. Aquests dramàtics esdeveniments es coneixen amb el nom de Corpus de Sang.

Resultado de imagen de Corpus de Sang

A l’hora de triar entre França i Espanya, la Generalitat de Catalunya es decanta per la primera i decideix anar a la recerca dels favors de Richelieu. El 7 de setembre de 1640, els representants del govern català, Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana (nebot del president Pau Claris) signen un acord amb Bernard Du Plessis-Besançon, representant de Lluís XIII i enviat del cardenal Richelieu a Ceret (Perpinyà).

Segons el pacte de Ceret, Catalunya hauria de rebre ajuda militar, esdevenir independent d’Espanya i constituir-se en república sota la protecció del monarca francès.

A Barcelona, el president Pau Claris convoca el parlament de l’època (les Corts) el 10 de setembre, però, simultàniament i sense consultar les ciutats, comença els contactes amb França. Pau Claris emet un emprèstit per finançar les despeses militars. La victòria de les tropes franceses durant les batalles de Cambrils, Tarragona i Martorell, col.loca Catalunya sota pressió. Finalment, Lluís XIII ja no vol una República Catalana i esdevé comte de Barcelona. La capital de Catalunya passa a ser oficialment francesa.

Pau Claris france catalogne

El 1644, Espanya aixeca el cap. Els exèrcits de Felip IV recuperen les ciutats catalanes de província, que havien estat perdudes davant França. El rei espanyol recupera Barcelona el 1652, quan les tropes franceses abandonen la ciutat. Novament es reconegut com a sobirà, malgrat que França conserva el control del Rosselló. 29El 1659, Espanya i França signen el tractat dels Pirineus. Aquest divideix Catalunya en dues parts: al sud, les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona i al nord, Perpinyà.

29 febrer 2024 0 comment
0 FacebookTwitterPinterestEmail
Newer Posts
Older Posts

Categories

  • Non classé
  • La madeleine de Proust
  • Videos
  • Cultura i historia
  • Notícies i reportatges
equinox en catala
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Videos
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?

Amb el suport de :

Equinox en català
  • Notícies i reportatges
  • Cultura i història
  • Videos
  • La madeleine de Proust
  • Equinox.cat què és ?