Cada mes a Catalunya una quinzena de francesos surten durant un cap de setmana de quatre dies per consumir substàncies psicoactives naturals importades d´Amèrica del Sud. Un nen de menys de deu anys també hauria estat present durant una d´aquestes sortides. El pare d´aquest nen fa una acusació i l´organitzador dels rituals desmenteix per Equinox

Tot va sortir a la llum gràcies als comentaris d´un nen de vuit anys. “L´ayahuasca serveix per netejar el cos i els bolets i el bufo alvarius desperten l´humanitat”. Aquell matí de diumenge del mes de novembre, el seu papà, l´Arnaud*, expatriat francès a Barcelona des de fa quinze anys, també va haver de sentir que la seva exdona i d´altres francesos, sortien periòdicament per fer una estància a una masia, al cor de les muntanyes de la Garrotxa, a Olot, on es consumirien plantes psicoactives. Per 590 euros per persona, aquests adults podrien obrir “els ulls a la vida”amb un beuratge d´ayahuasca, una liana de l´Amazònia que es beu a la nit durant cerimònies de cinc o sis hores. Per 80 euros adicionals, també podien ingerir kambo, un verí secretat per una espècie d´amfibi. Un ritual de desintoxicació que es fa al matí en dejú, amb una palangana al costat per vomitar just després. Per 150 euros més, tots poden inhalar bufo alvarius, uns cristalls provinents de les glàndules del gripau epònim mexicà, a través d´una pipeta de vidre, per alliberar-se de l´estrès.

A més, durant el conjunt de rituals, “els homes tocarien el cos i els pits de les dones en estat de trànsit per fer sortir el mal i fer entrar el bé”, explica l´Arnaud, mitjançant el testimoni del seu fill.

Que només es tractaria de medecines ancestrals, que existeixen des de fa mil.lennis a Amèrica del Sud. Aquell matí, l´Arnaud va haver d´escoltar el seu nen explicar tot això. Molt trist, no va esperar més per presentar una denúncia davant dels Mossos d´Esquadra, a la qual Equinox ha tingut accés.

Una denúncia i una acusació per deriva sectària

Finals de novembre, l´Arnaud va acusar la seva exdona de no haver protegit el seu fill. Ha fet el pas tres anys després d´haver vist una foto del seu fill, al mig del grup, publicada el 2020 a un compte d´instagram que ja no existeix. Molts cops l´Arnaud havia intentat dissuadir la seva antiga companya d´anar a aquestes reunions amb el seu fill. Força vegades l´Arnaud havia desconfiat d´aquestes reunions mensuals orquestrades per uns francesos i centrades en plantes al.lucinògenes. Sovint havia temut que aquesta entitat, que operava en mig de la natura, a Espanya, adoctrinés els seus familiars. “Però quan el meu fill em va explicar que prenen “la pau que neteja”, que tot això està a l´abast de la mà…” diu afligit per telèfon, sense poder acabar la frase.

Inquiet per aquesta presumpta influència, l´Arnaud havia fet arribar una denúncia a la Miviludes, l´organisme interministerial de vigilància i lluita contra les derives sectàries. Una denúncia més entre tantes altres rebudes per l´organització des de fa uns anys, sobre les pràctiques de “mestres i guies xamans” i el seu negoci. Un informe de la Miviludes menciona estades per consum d´ayahuasca i bufo, qualificades com estupefaents per la llei francesa, encara més cares que la reportada pel pare del nen: fins a 2350 euros per quatre dies a Barcelona. Senyala també delictes sexuals en estat de vulnerabilitat i consums que podrien provocar la mort. Tot això a França, a Europa o a Catalunya.

Una planta il.legal a França, tolerada a Espanya

Tot és una qüestió de fronteres. L´ayahuasca, té les seves arrels a Colòmbia, Perú, Brasil, Bolívia, l´Equador, Veneçuela i Paraguai. Conté DMT, dimetiltriptamina, una molècula orgànica psicotròpica qualificada com a droga tant a França com a Espanya. A l´altre costat de la frontera l´ayahuasca és il.legal, mentre que a la península ibèrica està autoritzada només per consum personal, no es pot vendre ni compartir. Una tolerància jurídica que dona l´oportunitat a l´agrupació objecte de la denúncia de l´expatriat francès, d´operar a Catalunya amb lianes colombianes des de fa aproximadament cinc anys. “És per aquest motiu que fem les nostres reunions a Espanya”, afirma de forma transparent, un membre de l´organització contactat per Equinox. No obstant, segons ell, no es pot parlar de tràfic. “No venem l´ayahuasca”, insisteix el director de les cerimònies abans d´afegir: “No és una droga perquè no causa adicció, síndrome d´abstinència ni baixons”.

Però, segons Manuel Roig, advocat especialitsta en penal i civil, està clar: “En aquestes reunions o retirs, es facilita el consum il.legal de drogues tòxiques o d´estupefaents. La gent paga, perquè compren la planta. Això és tràficar i s´arrisquen a la detenció”. Entre tres i sis anys, segons l´article 368 del Codi Penal i una multa que pot arribar fins a tres cops el cost de les substàncies. Això sense comptar la presumpta presència d´un menor”

Ni apologia ni nen, segons l´organització

Mentrestant, l´organització ho nega rotundament. “És impossible. Cap nen ha participat en una cerimònia, tampoc animals, ni companys o companyes dels participants”. Tots els participants han d´ omplir un formulari abans de començar el sojorn per “estar segurs de que són psicològicament estables i que no tenen cap contraindicació”, explica l´home. A més, els participants han de respectar una dieta dràstica, eliminant medicaments, alcohol, relacions sexuals, porc, xocolata, o d´altres productes que pugin provocar “efectes nocius” en contacte amb l´ayahuasca. Un procés ben assajat, que ell i tres persones més que dirigeixen les cerimònies, haurien experimentat durant molts anys a la selva amazònica, al costat de veritables xamans.

Perquè ells no ho són, assegura ell. Cap diploma, cap formació. Ni promeses de curació. Més aviat es tractaria del coneixement de les “virtuts” d´aquesta substància que és objecte de nombrosos congressos i estudis, explica l´adepte de les cerimònies d´ayahuasca. Del costat dels “experimentats”, els mots clau serien més aviat: “mirall intern”, “desenvolupament personal”, “comprensió d´un mateix”o també “descoberta controlada”. No hi ha raons per demanar disculpes, afegeix un dels organitzadors entrevistats per Equinox.

Però és difícil sentir cap elogi provinent d´un pare que s´imagina el seu fill assistint a una d´aquestes reunions. Pensar que es troba rodejat només d´adults, estirats al terra, amb la boca oberta, com es veu a les imatges difoses a les xarxes socials i arxivades pel demandant. Pensar que el seu nen petit ha vist homes i dones nus amb les esquenes escarificades. És també difícil d´imaginar que el seu fill es va trobar enmig d´una pressumpta secta, com explica a la seva denúncia.

Mentre que de l´altre costat, el discurs és ben diferent: “No som pas una secta. Som totalment transparents, no amaguem res. No guanyem grans sumes de diners, no retenim a cap persona, ni influenciem psicològicament”.

Però, es tracti d´una droga o d´una simple planta, d´una pressumpta secta o d´una organització de ple dret, l´Arnaud conclou: “Voldria simplement que el meu fill no assistís mai més”. L´assumpte es troba ara a les mans de la justícia.

*Per respecte a l´anonimat, el nom ha estat canviat

França és el client nº 1 en el mercat del vi espanyol. Així ho mostren les xifres, però no tant els gots plens. Darrere l´augment d´importacions de líquids ibèrics, l´Hexàgon amaga una reticència que és fruit d´una mala imatge i d´un paladar encara massa tancat, que guanyaria molt si s´obrís. Els anàlisis i les recomanacions dels experts.

277 milions és el nombre total de litres de vi espanyol exportats a França entre gener de 2022 i agost del 2023 segons una enquesta de l´Institut Nacional d´Estadístiques (INE). Durant una mica més d´un any, l´Hexàgon ha conservat el seu lloc com a primer client de líquids ibèrics. Però és realment un veritable amant d´aquests vins?

Les xifres són enganyoses, estima Anne-Laure Michel, promotora de vins espanyols a França a través de la seva empresa Sacacorchos i Tirebouchon. “No són les ampolles que acostuma a comprar Espanya, més aviat és vi a granel”, afirma. Vi blanc o vermell provinent de cuba o cisterna, que s´associa més al mot “quantitat” que al mot “qualitat”. “Generalment prové de la regió de Castella-la-Manxa. És la regió que exporta més, és desproporcionat”, afegeix Anne-Laure Michel. Segons ella, el nombre de litres de vi venuts es compten per milions. I el seu preu és imbatible: 48 cèntims per litre. El més econòmic del mercat espanyol, junt amb Extremadura.

El vi a granel substitueix a les millors botelles

“França guarda una part per ella i reexporta l´altra. O bé introdueix el vi en ampolla sota noms com “Vi d´Espanya”o ho barreja amb altres vins i els hi posa l´etiqueta de Vins de la Comunitat Europea (VCE)”, explica l´experta. De vegades fins i tot, els raïms de Castella-la-Manxa recent collits s´amagaran sota un vi de la casa d´un restaurant francès, o bé a una secció baixa de gran distribució.

Hi han tants trucs que perjudiquen injustament la imatge del vi espanyol davant del públic francès. Segons Thibault Leray, responsable comercial d´Espanya per Gilbert i Gaillard, darrera la gran maquinària ibèrica al càrrec d´un quart de la producció europea, hi ha un gran potencial, tant en la oferta com en la demanda.“Aquest vi a granel té molt a dir”.

Tradicionalment, França és (i continuarà sent) amadora del vi. Amb la seva veïna, podria trobar la felicitat sense gastar massa ni abusar en els costos de transports. Espanya és el vinyer més gran del món. Posseeix el 13% de la superfície mundial, 97 denominacions d´origen protegides, així com botelles excel.lents. Però a l´hora de comprar-les, són els Estats Units, el Regne Unit i Alemanya els primers a signar aquest any. Mentrestant, França encara està mesurant el valor del raïm ibèric. “El mercat francès és hipertancat. Els francesos consumeixen producte francès. Tot i que de mica en mica s´interessen més en els vins espanyols i estrangers”, nota Thibault Leray amb una espurna d´esperança a la seva veu. Pas a pas estan trobant el seu lloc a les cartes dels bistrós i restaurants de l ´Hexàgon, gràcies a la nova generació, “més viatjada i curiosa”.

Vins d´Espanya ideals pels francesos

Segons confirmen els professionals Thibault Leray i Anne-Laure Michel existeixen marques espanyoles ben adaptades al paladar francès. Tant de vins escumosos i d´agulla com el cava, com d´altres vins. Els amants del vi negre apreciaran la degustació dels vins andalusos. Uns vins amb cos i robusts, però frescos al mateix temps. Encaixen perfectament amb els francesos que sovint es decanten pels Bordeaux, Rhône o Languedoc”, comenta Thibault Leray, habituat a les degustacions a les bodegues. Mentre que els aficionats al Chardonnay podrien trobar vins al seu gust als ceps blancs de La Rioja. “Els vins joves blancs són vius i afruitats, frescos i lleugers”.

Una regió que recomana també Anne-Laure Michel als amants del vi negre, comparable als vins del Priorat. Referint-se als blancs destaca l´Albariño de Galícia.Moltes referències amb una relació qualitat-preu que, a més d´encisar les papil.les franceses, també poden seduir la cartera.Només cal cambiar les comandes de cisternes per comandes d´ampolles.

Si algun dia França tornés a esdevenir una monarquia, el seu rei seria segurament Lluís de Borbó, descendent directe del Rei Sol…i de Franco.

Descendent directe de Lluís XIV, Hug Capet i Franco, Lluís de Borbó, seria un dels principals pretendents al tron de França, si algun dia la monarquia fos restablerta. El seu recorregut uneix íntimament França i Espanya. El que es fa dir «Duc d’Anjou”( encara que això només sigui un títol de cortesia ) va néixer a Madrid el 1974 amb el nom de Luis Alfonso de Borbón y Martínez-Bordiú.

De sang reial, entre els seus ancestres figura Hug Capet, Sant Lluís i també, Lluís XIV. Va passar tota la seva infància a Espanya ( va asistir al liceu francès de Madrid ), ja que el monsenyor és descendent també de la família reial espanyola. El seu besavi pel costat patern és Alfons XIII, que va regnar a Espanya entre 1886 i 1931. Lluís de Borbó és aleshores cosí germà de l’actual rei d’Espanya, Felip VI.

Lluís de Borbó i el rei emèrit Joan Carles I d’Espanya FOTO: Gtres

Ell no es l’únic que reivindicaria la corona de França. L’altre candidat és Joan d’Orleans, comte de París, descendent directe de l’últim rei dels francesos, Lluís Felip. Però, pels “legitimistes”, seria Lluís de Borbó qui es convertiria en rei de França, sota el nom de “Lluís XX”, si la monarquia s’arribés a restablir.

Un príncep banquer i membre de la jet-set

Per altra banda, el duc d’Anjou no té res a veure amb l’altre concurrent. És un membre de la jet- set que es mou entre París, Caracas, Nova York i Madrid. Sempre ha treballat al món de les finances i mai ha viscut de rendes, com afirmava a la revista francesa Paris Match el 2010: “No tinc fortuna personal ni castell. Quan vaig a París, m’allotjo a casa de la meva mare, que acaba de comprar un petit apartament, o bé amb amics.”

Va treballar per al banc BNP Paribas i s’ha convertit en vicepresident d’una entitat veneçolana que pertany al seu sogre. Als seus 48 anys, viu a un barri residencial de Madrid amb la seva dona Maria Margarida Vargas Santaella i els seus quatre fills: Eugènia de Borbó ( Senyora Reial ), Lluís de Borbó ( delfí de França i duc de Borgonya ), Alfons de Borbó ( duc de Berry ) i Enric de Jesús de Borbó ( duc de Touraine ).

És també un gran apassionant de l’esport, sobretot del polo, la marxa a peu, la pesca submarina i el hoquei sobre gel.
Tot i que està sempre de viatge i resideix a Madrid, és a França on exerceix més influència. Està molt present a les xarxes socials i pren part als debats socials. Fervent catòlic, ha militat contra la llei francesa que obre el matrimoni a les parelles homosexuals. Escriu editorials a la premsa francesa de la dreta nacionalista i, com un cap d’estat, felicita l’any nou als francesos.

Descendent de Franco i orgullós de ser-ho

És també un gran apassionant de l’esport, sobretot del polo, la marxa a peu, la pesca submarina i el hoquei sobre gel. Tot i que està sempre de viatge i resideix a Madrid, és a França on exerceix més influència. Està molt present a les xarxes socials i pren part als debats socials. Fervent catòlic, ha militat contra la llei francesa que obre el matrimoni a les parelles homosexuals. Escriu editorials a la premsa francesa de la dreta nacionalista i, com un cap d’estat, felicita l’any nou als francesos.

J’ai ressenti hier une intense émotion en portant le cercueil de mon grand-père. L’acte est inqualifiable.
La monarchie a été ré-instituée par le Général Franco. C’est cela que l’Histoire retiendra. pic.twitter.com/6i6eBbWDI4

— Louis de Bourbon, Duc d’Anjou (@louisducdanjou) October 25, 2019

La monarquia ha estat restituïda pel General Franco. Això és el que quedarà a la història”, va afirmar per Twitter. “Els espanyols saben que deuen al generalíssim el que ha permès el retorn de la pau civil i l’expansió econòmica del país”, afirmava a una entrevista al mitjà francès de la dreta nacionalista “Boulevard Voltaire” el mateix any.

“És la meva obligació ser fidel a la memòria tant injustament atacada del meu besavi. Va ser un gran soldat i un gran home d’estat, animat sobretot per la seva profunda fe cristiana i el seu amor per Espanya. Ell va estar a l’origen de l’Espanya pacificada, pròspera i reconeguda entre les grans potències mundials. Defendre la seva memòria, és una part integrant de la idea que jo tinc de l’honor i la fidelitat.”

Malgrat això, s’ha de dir que el lligam familiar entre Lluís de Borbó i el dictador Franco, no té reconeixement unànime. A Espanya, circula una teoria, segons la qual, en realitat, Franco no hauria tingut mai un fill natural per causa de problemes de salut, i la que és coneguda com la seva filla, Maria del Carme Franco i Polo, seria, en realitat, la seva neboda.

Descendent de Franco, o no, Lluís de Borbó segueix, i vol seguir sent, hereu del tron de França. Es declara “partidari d’una monarquia republicana, on el rei regna i no governa”, explica l’historiador Daniel de Montplaisir, especialista de la família dels Borbons. El duc d’Anjou mateix afirmava a la cadena catòlica francesa KTO el 2017: “No és cosa meva representar-me, més aviat, serà una decisió dels francesos voler o no un representant monàrquic.”

Comunicació, família, amics, humor, cultura, educació…És el repte diari per les parelles franco-espanyoles a Barcelona. Una vida quotidiana rica en originalitat, però que demana doblar esforços. 

Ilustració : Anne-Claire Lamy

“Buenos días” o “good morning” per començar el dia? “Això depèn de l’humor amb el que em llevi”, diu somrient l’Estelle de 29 anys, parella del Guillermo, un espanyol.

Els dos colomins viuen a Barcelona des de fa cinc anys, oscil.lant entre dues llengües, dues cultures, dos països. “Canviem d’idioma d’una frase a l’altra. De vegades jo parlo en espanyol i ell em respon en anglès. És bastant desconcertant per la gent”.

I per a ells també, en realitat. Com moltes altres parelles binacionals i bilingües, l’Estelle i en Guillermo han hagut d’adoptar una comunicació diferent.

“És el repte més gran”, confirma l’Astrid de 33 anys, originària de la regió parisenca, casada amb el Pau, de València. Com a parella, han viscut durant sis anys als Estats Units i ara acostumen a inventar-se els seus propis mots en spanglish, a més d’intentar parlar en francès. Intercanvis de vegades graciosos i adorables, d’altres complicats i laboriosos: ”És molt divertit estar amb algú que no sempre comprèn la teva llengua. De tant en tant, es produeixen malentesos divertits quan ell intenta parlar en francès!”

Per exemple, ell em diu: “Em trobaràs a faltar”, en lloc de “et trobaré a faltar”. Petits moments que aporten el seu encant a la jornada, però que de vegades, van de la mà amb incomprensions o males interpretacions, accentuades per la barrera de la llengua, en els moments de conflicte.

Parelles més centrades en la comunicació

Una paraula mal escollida, una referència mal utilitzada, o simplement, les diferències culturals, poden generar friccions. “Estem obligats a doblar els esforços, ser flexibles, donar el benefici del dubte a l’altre. És complicat, però al cap i a la fi és molt positiu”, assegura l’Astrid. I en aquest punt tots coincideixen: no tenir la mateixa llengua natal, força a donar més importància a la comunicació, a centrar-nos en les paraules més que en les emocions.

En cinc anys de relació, “potser hem tingut una o dues disputes, això és tot”, afegeix l’Estelle. Durant les discussions delicades, l’empresària francesa i el seu company, opten per l’anglès. Una llengua neutra. Ni la d’ell, ni la d’ella. “Al menys així és més just i t’ho penses dos cops abans de parlar. Perquè en espanyol, ell podria argumentar més ràpid que jo, per exemple”. El to també podria pujar més ràpidament, en canvi, amb aquest truc, “això no semblen baralles”, afirma l’Estelle. És el primer acord que trobem dins d’una extensa llista, oscil.lant entre petits moments de felicitat i petites contrarietats.

Humor, amistats, cultura, família: les diferències del dia a dia

“No parlar en francès quan estic cansada” posa la jove com a exemple de frustració. Que el seu marit no estigui integrat al 100% al seu cercle social francòfon, “perquè els meus amics tornen ràpidament al francès en les conversacions”. També és frustrant no apreciar el mateix tipus de sortides socials.

Al Bérenger, un bretó de 36 anys, parella d’una catalana des de fa vuit anys, li agrada sopar, prendre una copa o simplement un cafè entre amics al domicili, com es fa habitualment a França. “Aquesta manera de socialitzar desagrada a la meva companya. Aquí es fa vida al carrer.”

També troba desconcertant voler passar el temps sempre en grup, a l’estil espanyol. “Fins que vaig trobar el Pau, em pensava que era extravertida”, bromeja l’Astrid. També és xocant el fet de no donar el mateix pes a la família. “Ell truca la seva mare cada dia, per exemple, i s’escriuen molt sovint. Tenen una relació molt estreta.  En un context francès, es podria interpretar com una invasió, però és cultural”.

Un punt de vista compartit per Philippe, un francès emparellat amb una espanyola des de fa més de 20 anys. “A Espanya, la família és veritablement molt important. La gent intenta viure prop dels seus pares i es veuen sovint, un fet que no és freqüent a França”. També és sorprenent quan un espanyol tuteja els sogres i els avis francesos des del primer dia. “Mentre que el company de la meva germana ha tractat de “vostè” el meu pare durant anys…” rememora l’Estelle.

En darrer terme, és una mica confús no riure de les mateixes coses. “Està clar que el humor és molt diferent. Havia vist OSS 117 amb els meus pares, i en Guillermo reia més per les meves reaccions que dels acudits de la pel·lícula. I a la inversa, jo amb el cinema espanyol”, afegeix l’Estelle.

Més enllà de l’humor,  també es tracta de comprendre i captar les referències culturals d’un país i d’una infància. Són petits detalls que fan créixer la complicitat.

“Per exemple, viatjar en cotxe i cantar a plens pulmons”, explica l’Astrid qui, gràcies a la seva àvia paterna espanyola, posseeix algunes bases de cultura pop hispànica. Petiteses que, un cop adquirides, permeten connectar amb els records de la infantesa. “M’encanta sentir que el sorprenc quan conec cançons o dibuixos animats de la seva cultura”. Un luxe per les parelles binacionals, un punt de lleugeresa que suavitza els obstacles de la quotidianitat…i els que vindran.

Els fills, el desafiament del futur

Perquè els desafiaments a superar no es limiten només al present. L’Estelle, embarassada de sis mesos, pensa en l’educació del seu fill. Ja ho tenen decidit: encara que el seu marit no parla francès i al si de la parella els dos es comuniquen en anglès, ella educarà el seu fill en la llengua de Molière.

L’Astrid ja ha suggerit el tema al seu company: “Ho he dit bromejant, però en realitat, no estic de broma. Vull que el meu marit aprengui francès al mateix temps que el nostre fill”. Un nou esforç que la jove es prepara per negociar.

Binacional o no, una parella es construeix amb compromisos, consensos que combinats amb diferents llenguatges i cultures, esdevenen riquesa. Però, això sí, és un treball diari.

Ubicada entre el Born i la Barceloneta, l’estació de França és una de les infraestructures ferroviàries més emblemàtiques de la capital catalana. Però, per què s’anomena així?

Construïda al segle XIX i renovada al segle XX per rebre l’Exposició Universal de 1929, l’estació de França ha esdevingut un dels llocs més característics de la ciutat de Barcelona. El 1926, l’enginyer Andreu Muntaner i l’arquitecte Pedro Muguruza, van unir els seus esforços per erigir una estació moderna i elegant, amb l’objectiu d’acollir la primera línia ferroviària que va conectar Espanya i França; d’aquí el seu nom: estació de França. Tres anys més tard, el 1929, l’estació va ser inaugurada pel rei d’Espanya Alfons XIII i va acollir la famosa Exposició Universal.

Una joia de l’arquitectura

L’estació de França és sovint considerada com la més bella de la ciutat. Mostra una amalgama d’estils clàssics i més moderns, amb decoracions en marbre, bronze i cristall, així com escultures modernistes.

Una de les principals proeses arquitectòniques és el seu vestíbul interior d’estil noucentista, construït especialment per l’Exposició Universal per dos arquitectes de renom: Raimon Duran i Reynals i Pelayo Martínez Aparicio.

D’altra banda, un elegant rellotge presideix el vestíbul i una gran maqueta presenta l’estació en conjunt.

Dins de l’estació, és difícil no fixar-se en el gran nombre de representacions de mussols, que podem trobar tant a les façanes interiors com exteriors. En un primer moment, la seva presència tenia com a objectiu espantar els coloms que entraven a l’estació. No obstant, a dia d’avui, ha esdevingut un dels elements més fotografiats pels visitants de l’edifici.

Renovacions de postguerra

L’estació de França va ser tancada per rehabilitació entre 1988 i 1992, per raó dels danys produïts durant la guerra civil. Va ser reoberta a temps pels Jocs Olímpics de 1992. El recinte ara està disposat d’una forma que resulta més acollidora pels visitants, particularment gràcies als diferents cafès instal.lats al seu interior.

Malgrat això, des de 1970, l’edifici ferroviari, que és la primera estació en superfície de Barcelona, es troba en declivi davant el desenvolupament de l’estació soterrània de Sants. Actualment, l’estació de França juga un paper secundari, acollint sobretot trens de mitjana distància.