El cèlebre D´Artagnan va combatre a la Catalunya Nord amb l´exèrcit de Luís XIII

Foto : Eugenio Cuppone de Pixabay

Charles de Batz-Castelmore, conegut amb el pseudònim de D´Artagnan, va existir realment. Sovint, el gran públic creu que D´Artagnan és només un personatge d´una pel.lícula o d´una novel.la.

Aquesta amalgama es troba a la trilogia d´Alexandre Dumas sobre els famosos tres mosqueters, on es barreja realitat i ficció. Dumas es va inspirar en les memòries apòcrifes de D´Artagnan, aparegudes el 1700, 27 anys després de la seva mort.

D´Artagnan era un cadet gascó. Estava destinat a ser un recaptador d´impostos. Només que Charles de Batz-Castelmore, era ambiciós i temerari. Volia entrar a la cort del rei i esdevenir mosqueter, o dit d´una altra forma, un militar d´elit. Per dur a terme el seu objectiu, D´Artagnan va allistar-se a l´exèrcit i va partir cap al sud de França, que en aquell moment estava en guerra contra Espanya, per causa de la successió de la corona madrilenya.

D’Artagnan combat a Cotlliure

Ens trobem a l´any 1642 i Batz-Castelmore arriba a Cotlliure, a dia d´avui meravellosa vila limítrof situada entre Perpinyà i la frontera espanyola. Va combatre coratjosament al costat de l´exèrcit francès, massivament desplegat per conquerir El Rosselló. Cotlliure no va resistir durant gaire temps davant de les tropes de Lluís XIII. Un cop va caure, és el torn de Perpinyà de veure´s assetjada per les tropes dirigides pel mateix cardenal Richelieu des de París. L´objectiu era fer rendir per gana els perpinyanesos. Per reforçar el setge, la marina francesa va enviar més homes a través dels ports de Cotlliure, Argelès i Port-Vendres.

Finalment, al cap d´una setmana, el 28 d´agost de 1642, Perpinyà es va rendir a França. En aquell moment aliats amb les tropes parisenques, els catalans fan una gran festa a Barcelona per celebrar la victòria. Llàgrimes de joia que es transformaran en sang. El 1659, França i Espanya signaran el Tractat dels Pirineus que dividirà en dos Catalunya i la dibuixarà com la coneixem avui dia: Perpinyàal nord, a França, i Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida al sud, a Espanya.

D´Artagnan va morir una vintena d´anys després, el 25 de juny de 1673 davant les portes de Maastricht, durant la guerra iniciada per Luís XIV contra les Províncies Unides.

Més enllà del cèlebre vestit de bany, el bikini a Catalunya designa també el croque-monsieur francès. Equinox ha indagat sobre les raons d´aquest nom tan original.

Foto : turbo99kjt de Pixabay

Croque-monsieur a França, mixto a Espanya i bikini a Catalunya, el sandvitx elaborat amb pa de motlle, pernil i formatge, canvia de nom segons el nostre lloc de residència. Per comprendre l´origen del terme bikini, ens hem de remuntar al 1953, quan la sala amb el mateix nom feia ballar els barcelonesos al seu local de l´Avinguda Diagonal. La Sala Bikini volia situar-se a l´avantguarda i el seu propietari va importar de França el famós croque-monsieur.

En aquella època, quan Catalunya es trobava sota la dictadura franquista, estava prohibit fer servir mots anglesos o francesos per designar productes espanyols. Els clients demanaven llavors “el bocadillo de la casa” ( l´entrepà de la casa ). Amb el temps, ”l´entrepà del Bikini” va esdevenir simplement el bikini. Actualment, el terme forma part del llenguatge corrent.

La Sala Bikini avui dia es diu el Bikini Club, una discoteca i sala de concerts que continúa capitalitzant la notorietat del sandvitx, disfressant alguns membres del personal de bikini gegant.

Sandvitx mixte, cubà o bikini?

A la resta d´Espanya, el bikini s´anomena sandvitx mixte, o més inusualment, sandvitx cubà. Una referència a l´illa on ràpidament va esdevenir un plat molt popular als anys 1930 amb l´arribada dels nord-americans al seu territori. Una teoria afirma que l´origen del plat de pernil i formatge seria americà. El primer sandvitx calent vindria de Nova York i s´hauria servit per primer cop sobre la gespa d´un terreny de beisbol a la fi del segle XIX.

A Europa, és a França on el sandvitx calent amb pernil i formatge va fer la seva primera aparició a principis del segle XX. Suggerit a la carta d´un cafè del Boulevard des Capucines a París als anys 1910, el croque-monsieur francès, seria anomenat així com a resultat d´una ‘boutade’ del cap de l´establiment. Segons la llegenda, el propietari del cafè hauria dit un dia als seus clients, que el pernil que s´emprava per fer els seus sandvitxos provenia de carn humana .Una broma que el va inspirar per incloure definitivament el croque-monsieur a la seva carta. Deixant de banda el seu nom, el plat francès difereix també per la seva recepta. Contràriament al bikini, aquest té la particularitat de recobrir-se d´una capa de beixamel abans de posar-lo al forn.

Ara ja sabem per què és un costum demanar un bikini a Barcelona.

Philippe Saman ha estat director de la Cambra de Comerç de Barcelona de 1979 a 2021. Actualment, intervé com un simple ciutadà francès de Barcelona, amb la visió retrospectiva d´aquell que viu a la capital de Catalunya des de 1978
Des de fa segles, hem custodiat la frontera entre Espanya i França. Molts ens consideren testimonis silenciosos de la Història. Només en els darrers cinquanta anys, hi ha hagut molts canvis sobre les nostres espatlles. Les condicions de pas a través dels nostres cims i les nostres valls, han incidit directament sobre nosaltres.

La frontera de La Jonquera ja no existeix, per dir-ho així. Aquella mala imatge que teníem, ha quedat molt enrrera en el temps. La gent parlava de nosaltres com d´un obstacle, d´un mal moment que s´havia de passar. Teníem mala premsa. Edificis plens de senyors en uniforme que volien controlar tot, saber tot sobre aquells que travessaven els nostres ports de muntanya. Controls rigurosos i cues d´espera interminables.
Gràcies a Déu, tot això pertany al passat. Ara estem tranquils. I que duri.

El laberint d´Horta és una joia singular de Barcelona d´essència francesa i de natura romàntica

El 1794, al barri d’Horta-Guinardó, al nord-est de Barcelona, el marquès de Llupià, Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, és propietari d´un terreny de 9 hectàrees. Aquest marquès, posseïdor d´ un notable gust artístic, va dissenyar un jardí neo-clàssic a la francesa. Li va donar cos amb l´ajuda de l´arquitecte italià Domenico Bagutti i el jardiner francès Joseph Delvalet. En aquella època, Sant Joan d’Horta era un municipi independent de Barcelona, que no va ser annexionat fins al 1904.

A mitjans del segle XIX, els hereus del marquès van ampliar el parc al costat del torrent d´en Pallós amb un jardí romàntic, parterres, places, grans arbres i una cascada. A més, van afegir un canal que enllaçava dues terrasses, la superior i la intermèdia.

Prop del palau, que era l´antiga residència de la família del marquès, és possible admirar una font heràldica amb una columna coronada per un gos i un pelicà, així com el Jardí dels Boixos. A Horta, l´aigua s´uneix amb gràcia amb les estàtues que rendeixen homenatge a la mitologia grega.

El parc va atreure també a reis. Carles IV (1802), Ferran VII (1828) i Alfons XIII (1908) van celebrar recepcions oficials als jardins d´Horta.

Cultura al parc

Actualment, l´Ajuntament de Barcelona organitza festivitats al parcs: concerts de música clàssica i espectacles de tota mena. De fet, això no és una novetat, ja al 1880 el parc d´Horta era el terreny de trobades socials i culturals, amb representacions teatrals a l´aire lliure. El cèlebre poeta català Joan Maragall va formar part dels events, particularment el 10 d´octubre de 1898, amb la preestrena de la tragèdia de Goethe, Ifigenia a Tàurida.

El laberint

Naturalment, el fermall d´or del parc és el seu laberint. 750 metres de xiprers tallats finament composen aquesta tortuosa organització. A l´entrada del laberint, sempre fidel a l´esperit de la mitologia grega que regna al parc, trobem les figures d´Ariadna i Teseu acompanyades d´una inscripció gravada a la pedra : « Entra, saldrás sin rodeo, / el laberinto es sencillo, / no es menester el ovillo / que dio Ariadna a Teseo ».

L´obsessió grega també es manifesta al centre del laberint amb una estàtua del déu de l´amor, Eros. A la sortida, ens trobem un homenatge a la nimfa Eco i a Narcís amb la frase següent: « De un ardiente frenesí / Eco y Narciso abrazados, / fallecen enamorados, / ella de él y él de sí ».

Els que arriben a sortir del laberint poden admirar, a només uns metres de distància, el « Jardín de los Musgos » homenatjant el famós Minotaure amb una estàtua de la seva imatge.

L´any 2006, una escena del film “El Perfum” va ser rodada al parc.

Tot i que el mot no és gaire corrent, no és impossible que a un francès se li atribueixi el sobrenom de “gabacho” a Espanya o “gavatx” a Catalunya. Una paraula antiga, però bastant pejorativa actualment.

Foto : Àlex Losada

Encara que francesos i espanyols siguin veïns, no sempre s´avenen. Un exemple que il.lustra aquest tipus de relació és el sobrenom més aviat pejoratiu, que espanyols i catalans han donat als seus veïns: “gabacho”, o “gavatx” en català. No obstant, darrera d´un mot en aparença insultant, s´amaga tota una història que, al principi, no tenia cap matís negatiu.

No es coneix exactament quan el mot “gabacho”o“gavatx” va néixer, però els primers rastres escrits es remunten al segle XV, explica José Enrique Gargallo Gil, professor a la Universitat de Barcelona i expert en etimologia i diversitat lingüística. En occità, “gavach” significava «muntanyès, home grosser», una paraula que barrejava la definició del català del nord que parlava malament el català i el fet de patir una malaltia corrent a l´època entre els habitants de les muntanyes del nord de Catalunya. “De manera curiosa, aquest mot va arribar a l´espanyol a través de l´occità, un espai lingüístic significativament mediador entre el francès i el nostre país”, remarca l´especialista.

Des de les muntanyes de Catalunya a tota Espanya

Així, aquest sobrenom quasi insultant dirigit als francesos, té les seves arrels a Catalunya i hauria estat, sobretot pels catalans del sud, una forma de denominar els habitants de les muntanyes del nord, sense tenir forçosament una connotació negativa, i també de manera general, els francesos del sud que no parlaven català.

A més, aquesta definició no s´ha perdut del tot, ja que alguns diccionaris catalans encara defineixen el mot “gavatx” com algú “provinent del sud de França més enllà de El Rosselló” i també “natiu de la França meridional on no es parla català. (…) A El Rosselló i d´altres regions de la Catalunya francesa, gavatx sembla significar quelsevol persona que no parla català”.

Gradualment, aquest apel.latiu ha pres una connotació negativa i ha passat a designar tots els francesos, parlin o no català, i el terme s´ha estès gairebé per tota Espanya.

Un sobrenom cada cop més inusual

Avui dia, si un espanyol o un català diu “gabacho” o “gavatx” a un francès, es tractaria certament d´un apel.latiu pejoratiu, tot i que no sempre és el cas i podria dir-se de manera irònica. El mot és més aviat familiar, i per Ivan Solivellas, doctor en Traducció i Ciències del Llenguatge a la Universitat Pompeu Fabra i especialista en lexicologia i sociolingüística, “és un mot que encara s´utilitza freqüentment, no obstant els joves no el fan servir de manera habitual i en conseqüència sembla que la seva utilització està destinada a perdre´s”.

Aquesta no és l´única forma que tenen els espanyols d´anomenar els francesos. Existeixen altres sobrenoms com “franchute”. Encara que també és un mot pejoratiu, pels espanyols té un to més humorístic que maliciós.